UNS TROSSETS DE PALMERA

  

   Tenim  per costum guardar determinades petiteses que porten assimilades la part agradable d'un record, per tant, una vivència.  D'aquesta manera és normal portar cap a casa ni que sigui una petita pedra, una bosseta emplenada de terra del lloc llunyà, o no, que hem visitat. Per correspondre a aquest costum existeixen botigues especialitzades que es dediquen a la venda dels estandarditzats” souvenirs”

   Ara que em refereixo als records materials, recordo quan a la Vila hi havia  moltes botigues destinades a la venda d’aquests detalls. La major part dels quals no tenien res a veure amb les coses  autòctones  del poble, doncs es tractava de castanyoles, nines vestides amb traje regional d’Andalusia, castanyoles  i altres elements de caire taurí.   

    A aquests records generalitzats, comprats per servir de testimoni d’una estada en un poble que, sense ells saber-ho,  era  de identitat diferent al que es pensaven,  es van començar alternar amb els de caire fotogràfic. Els primers documents gràfics van ser les targetes postal.  Del nostre poble, no hi cap  dubte que la fotografia més identificativa ha estat i és la imatge de l’església parroquial. Tot i que després  el visitant es troba amb moltes sorpreses que es van alternant  al seu recorregut i com és lògic no desaprofita per emportar-se guardat en tota mena de suports el quals, avui, fan que la fotografia estigui tan a l'abast. Fins al 11 de gener d'aquest any la palmera existent entre la casa de la Vila i la rectoria, era d'una espectacularitat que mereixia ser fotografiada . Tan torta i tan fràgil, s'havia convertit en un símbol que treia el cap pel costat de la torre del rellotge. Fins que aquell dia el pomell de dalt es va esberlar caient al terra sense causar d'anys de consideració.

    La caiguda d'aquest símbol, una palmera que havia plantat el pare de la Lola de l'Ajuntament, d'en Tolo del gas i del Xic de l'Esca, ha donat per molt. De primer per plantar-ne una de nova  que no sabem cap on decantarà, el que és segur que  els de la meva generació, primer ens torcerem nosaltres abans que veure-la torta a ella . Entre aquestes es va crear una associació  cultural que  va passar a denominar-se La  Palmera Torta i vet aquí que la caiguda d'aquesta emblema torçat, els ha servit per promocionar-se i aportar  un seguit d'actes que es perpetuen en el record d’aquella palmera  que fimbrava i a cada sacsejada feia presagiar un final imprevist.

     Quan la seva caiguda es produïa només encetar un nou any, el fet  ha anat acompanyat de celebracions. Les més sonades en eles dies previs  de la Festa Major, quan la mainada de les escoles es va plegar  per pintar amb el record posat amb la vella i en la nova. Treballs que es van exposar en els baixos de l’Ajuntament, el dissabte abans del rebombori festamajorenc i amb  una divertida festa.

   I el divendres de la setmana passada  la música tornava a envoltar la seva base,  en homenatge a la palmera torta, en un concert musical també  organitzat per l’Associació que porta aquest nom. I el que dèiem  de l’ànsia de fer-se amb un record, per un preu simbòlic, podies obtenir un trosset  d'aquella palmera.

     Diguem  que al pot petit hi ha la bona confitura, si més no , davant les evidències també podem dir  que al pot petit  es guarda un bocinet de la història local. El d'una palmera que el seu pomell era a tanta alçada que a l'escarabat morrut no hi va accedir perquè li provocava vertigen . Vet aquí  aquest record que el tindrem  fins que el pas dels anys ens dobleguin a nosaltres i,  febles com ella, una última sacsejada ens emporti.

     Potser la nova  palmera també es torçarà i  continuarà tenint un protagonisme destacat. Faltarà saber cap a quina banda, la darrera s'ha decantat més per la parròquia que per la casa de la Vila. Asseguts en la seva base  esperen els participants de la catequesis, i les persones que guarden  torn per parlar amb el Sr. Rector. Amb el record també present d'aquells colònies d'estiu, L’Esplai de La Moixiganga, que van engegar a l’any 1986 i van finalitzar el 2000. I que sota l'aixopluc de la parròquia tenien lloc cada estiu i el punt de trobada era  l'entorn de la palmera. Els monitors que  en tenien bona  cura eren :  l'actual batlle, en Miquel Forns, l'Esteve Ferré, la Sandra Rubí, Lluís Miguelsanz,  Maite Forns, Mireia Rossell, Neus Gironès, Marta Almirall, Oscar Campillo...

    Deia que la palmera de la font potser està més integrada a la parròquia, doncs les persones  que han de visitar l'Ajuntament es decanten més per can Quildo, si es preveu una espera llarga, o pugen i baixen sense temps per seure a la seva base. Segurament  els temes eclesiàstics són més pausats i una palmera guarda més afinitats  amb el  camins de la doctrina. Són suposicions fonamentades per la coincidència, la mateixa que va propiciar que en el seu recorregut inclinat es decantés cap l'església abans que cap a l'ajuntament. O volia guaitar al mar ? Allà on, en els seu passeig, s’arrenglen altres palmeres  que va ajudar a plantar en Fèlix Ventura, el marit de la Pepita Casadó i Escoda que despatxava llet , ajudada per la seva filla Nati, en  la granja  que tenia  al capdamunt del carrer Sant Pau i que després es va convertir en un restaurant.

   El trossets de palmera centenària són un petit record, que guardarem al costat de tants bocinets atresorats amb anys de vivències viatgeres. Aquest, però, era tan a prop nostre i estava tan enlairat que està impregnat de l'airet de Sitges que, de tots, és el més finet.  El mateix que la feia fimbrar  amb elegància i, sense adonar-nos, li anava segant el pomell de dalt, fins a fer-lo trencadís  Un final que es veia venir i que ha donat per molt.

                                                                                                   J. Y. M.

SANTA TECLA MULLADA SANTA TECLA ESTIMADA

Tinc guardat, en un lloc preferent de la memòria, el record de la Festa Major de l’any 1995. El motiu, que vaig ser l’encarregat de pregonar la Festa en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Fins aquí un record agradable, si més no els  dies previs  havien  estat envoltats per uns fets luctuosos. Pocs dies abans, el 18 d’agost,  quan el geganter i integrant del cos de portants del Sant Crist, l’Antoni Parra Sàez deixava l’obra, on treballava en el carrer Jesús per anar a dinar,  cau  a terra ferit de mort.  l’Olga l’esperava amb el plat servit a la taula.

   El dia 2 , del mateix mes, també ens deixava  la Remei Casanova i Giner, persona molt vinculada a la Trinitat, per ser-ne administradora junt amb la Rosó Carbonell i en Joan Martí. L’absència  d’en Parra i la de la Remei van trasbalsar aquella Festa Major,com uns anys abans ho va fer també la mort  sobtada  d’en Rafelet  Micó i  d’en Ramon Martín.

  Colpit per aquells fets luctuosos en el meu pregó, com a mena d’homenatge a en Parra vaig aportar unes estrofes de la poesia de l’amic David Jou, publicada a l’Eco d’aquella setmana, titulada:” “Els  Gegants”.   El pendonista d’aquell any va ser, precisament, en Joan Martí i Romagosa, com ja he  dit un dels administradors  de la Trinitat i també component del grup de portants del Sant Crist. Home de la nostra pagesia, ofici que el tenia molt vinculat amb les vinyes d’Olivella. Ell, ho escric per la meva recent experiència, vivia aquella Festa amb la intensitat que comporta ser-ne el pendonista. Tot anava relativament bé fins  moments previs a la sortida de la processó, que va ser quan va irrompre una tempesta de tal magnitud, no havia vist mai el Baluard tan negat d’aigua, que va obligar a suspendre-la.  Davant el inesperat adéu d’en Parra i aquella pluja tan intensa,  quan va tornar a  sortir el setmanari al carrer, l’ article d’en JYM   portava per títol: “I el cel va plorar”.

    Va ser el que vaig trobar més adient per detallar aquell cúmul de circumstàncies. Perquè per Sant Bartomeu el cel sembla que aguanta més el plor. No podem dir el mateix per la festivitat de Sant Tecla perquè, de tant en tant,  la plorera desconsolada,  ha deslluït sinó  tots quasi tots els actes preparats per celebrar-ho en el seu honor. Fins i tot recordo que un parell d’anys seguits va ploure des de bon matí i no va parar. Aquest any ha esperat fins el moment de sortir la processó del temple.  Davant les evidències podem afirmar que acostuma a ser més ploranera Santa Tecla que Sant Bartomeu.

   Tanmateix vull enaltir el comportament del Sr. Rector el qual, des de que van començar a desfilar els balls va romandre a la porta de l’església. Quan un llamp i el potent tro que el va seguir, va respondre, de males maneres,  a les paraules tremoloses de l’angelet dels cercolets. Ens vam  adonar que l’avís podia tenir conseqüències, com així va ser. Però mossèn Josep Pausas no perdia la serenor, de ben segur que confiava que es tractava d’una breu tempesta. Amb aquesta convicció va donar sortida a la imatge de Santa Tecla i a tots els acompanyants/tes de la processó, pendonista, cordonistes i ell mateix tancant el seguici religiós, junt amb les autoritats locals

   Va ser una decisió valenta, que demostrava que ell era el primer que li sabia greu rebre aquella inoportuna pluja. Si més no  va resultar que queia amb tanta intensitat, que es va veure obligat aconsellar tornar a l’església . On la Santa va ser rebuda amb tots els honors i a més de les pandaretes, gralles, la presència de la Moixiganga muntada.

    Un final, malgrat tot, molt digne, al qual cal afegir les paraules que va dirigir el sacerdot a tots els allà presents. Sobretot quan, fent servir un paral·lelisme  amb la situació, va expressar: “Santa Tecla mullada, Santa Tecla estimada”. La seva actitud va ser molt encertada des del començament fins al final. Com tampoc tenien desaprofitament  aquells repunts amb una mica de sorna, amb els quals ens té acostumats.

   A partir d’aquí, a mesura que es va afeblir la tempesta, es van anar succeint un seguit de detalls que van ser màgics. Molt acord amb el nostre tarannà.  Com ho va ser l’evolució d’alguns balls que van ballar davant l’Ajuntament que semblava la repetició de la Sortida d’Ofici. I quan el cel sembla que dónes una treva, van irrompre els gegants, els quals van poder esquivar la tempesta i ja es trobaven recollits  a la casa de la Vila.  Una presència  que va ser rebuda amb molta gatzara  i satisfacció per la gran quantitat de persones que havien aguantat la pluja, potser també convençuts que el cel seria complaent .

   Una vegada totes les parells de gegants havien ballat, tot semblava indicar que la festa s’havia acabat. En mig d’aquest convenciment es va fer evident la imaginació  de la joventut , la qual  es resistia a marxar a casa sense haver participat en allò que per a ells tenia una gran  importància,  la processó. Així és que pubilles i hereus van encendre els ciris i, ben ordenats en parelles i en fila , es van disposar a fer tot el recorregut de la processó. Tancava la comitiva una bandera de Sitges i van tenir la sort de quan passaven a prop  de “l’Agrupa” si  van afegir  dos grallers. Tornava a ploure i els integrants d’aquella genialitat, temien que s’hagués de tornar a suspendre. Sota un plugim  feble, però constant, aquell detall, sense nom, sorgit de l’espontaneïtat   de tots ells, van  poder fer tot el recorregut  del que hauria estat la processó.

     La veterania d’un rector que estima la seva parròquia i s’identifica amb els neguits i tradicions dels seus feligresos, junt amb l’entusiasme de la nostra joventut, davant l’adversitat de la meteorologia, ens ha permès  adonar-nos que sabem reaccionar als contratemps amb imaginació i originalitat                                    

    Tot plegat va fer que un final deslluït no ho sembles  tant.

                                                                                       J. Y. M. 

EL PROTAGONISME DE LES SITGETANES

S’havia dit que la dona sitgetana no feia foc per no fer fum. Significava això que com les parets eren emblanquinades de blanc, procurava embrutar el menys possible. El protagonisme de les sitgetanes s’ha fet notar en totes les coses del poble. Hem explicat, una i altra vegada, que cada matí escombraven i regaven el seu tros de carrer i disposaven flors en el seus balcons, per enumerar uns quants detalls del seu saber fer.

    Han passat els anys i determinats costums han canviat, més que això, ara són compartits. Per sort la dona s’ha preparat per poder desenvolupar els seus estudis i posar-los a disposició de la societat, on es valora la seva intel·ligència, la seva vàlua.  Aquesta evolució , a favor de la seva integració, els hi permet assolir posicions que les nostres mares no havien tingut l’oportunitat. Davant aquest posicionament equiparat amb el de l’home, avui, no és d’estranyar que les feines de casa siguin compartides o es compti amb la col·laboració de les àvies per aportar  el seu valuós ajut. i experiència.

      Passa amb les nostres tradicions que requereixen d’una feina que no es veu, però sí els resultats. És així  que quan s’apropa el Carnaval, a moltes àvies els hi recau el compromís de cosir els vestits dels seus nets, o el dels propis pares.  També per Festa Major, quan repassen les vestimentes blanques, les faldilletes, o reforcen  els picarols per a que estiguin ben fixats.

    En aquestes feines de fil i agulla, hi tenen un protagonisme destacat el grup de cosidores de l’Agrupació de Balls Populars, les quals pràcticament es passen tot l’any cossin, per tenir-ho tot apunt  per a quan, per exemple, s’hagin de vestir,davant petits i grans, els Gegants Moros no hi hagi ni cap estrip, ni fil que pengi dels seus vestits. Em consta que en aquesta prèvia de Santa Tecla la preparació de les robes de la matinal infantil les ha feta anar a dormir tard.   I conscients que quan s’acaba la Festa Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla, com aquell qui diu ja han d’enfilar l’agulla perquè la propera festa, que requereix vestimentes és Carnaval.

   El mateix passa amb les cuidadores del Gegants de la Vila, han de tenir cura dels seus vestits i del pentinat . És el que dèiem,són feines que no es veuen però que sabem  que al darrera hi ha unes sitgetanes que estimen les tradicions i que es mouen entre el més absolut anonimat.

   Al revés de la Rosó Carbonell i Ripoll  la qual, precisament per la seva feina a favor de la Vila, ha estat anomenada Filla Predilecta de Sitges. Distinció que es va fer efectiva ahir dimecres.  La Rosó va néixer en una casa del carrer Sant Bonaventura  i els seus pares hi tenien cavall i vaques. Fa poc vaig fer un resseguit per les cases on disposaven de cavall. I altres vegades m’he referit a les genialitats d’alguns dels seus veïns/enes, de les quals n’hi havia per sucar-hi pa. Permeteu-me, ara que torno estar en aquest carrer, per referir-me a un veí molt proper a la Rosó. Ella amb la seva família vivia baixant a mà dreta en la penúltima casa abans de tombar en aquest escaire del capdavall. A l’altra costat, on últimament van viure la Florentina i en Mateu, abans de construir una edificació nova, hi residia en Sallarés que també tenia un cavall. L’home, potser influenciat per la teoria, la de menjar poc i pair bé, la va posar en pràctica amb el cavall, però  de manera tan rigorosa que cada vegada la menjadora era més buida. Fins que un dia, ho explicava estranyat i compungit : “ara que tenia acostumat el cavall a no menjar, va i se’m mora “. Genialitats sublims d’uns personatges també irrepetibles.

    La Rosó hi està avesada perquè també ha hagut de trampejar molts aspectes de la convivència sitgetana, però de totes se’n ha sortit. Fins i tot ha fet quadrar a alts càrrecs de l’exèrcit de l’aire que tenen un servei estratègic  per allà el costat de l’ermita i,  per descomptat,  a tots els ajuntaments que, durant els anys d’administradora de l’ermita de la Trinitat s’han succeït, sempre amb la finalitat  d’aconseguir les millores que requereix l’ermita i el seu entorn. En una comesa que no ha estat sola, ha comptat amb la Remei Casanova i amb en Joan Martí, fins que ells  van emprendre l’últim camí.  Per això i per aquesta vitalitat que passeja i amb la qual res és impossible, el seu poble ha considerat que és mereixedora d’aquest nomenament. Així, des d’avui tindrà un altre camí per transitar, el que la portarà a guaitar  al seu nom escrit en aquestes parets nobles del saló de sessions de l’Ajuntament.

    En pocs dies de diferència una altra sitgetana assoleix el protagonisme de les tradicions sitgetanes, en concret la que li reserva la Festa Major de Santa Tecla. La Vinyet Ferrer i Pañella s’ha bressolat entre el mar i la muntanya, influïda pels neguits dels seus pares, en Joan i la Toni que sabien de tots els raconets del Massís del Garraf  i del trafegar dels pescadors. I a tot això la Toni  hi posava les sentides estrofes de la seva poesia tan personal i distingida. I com diuen que els testos s’assemblen a les olles, el seu net Joan fa  honor a la comparança i esdevé  un reconegut poeta de casa nostra.

    Ell, junt amb la seva germana Vinyet, acompanyaran a la seva mare que ha estat escollida  pendonista de Santa Tecla. I en aquest baixos de Can Terradeus la imatge de la Santa romandrà exposada entre una al·legoria a la vida camperola tan propera als pares del seu espòs, en Joan Duran Carbonell, de can Dímas  i  detalls relacionats amb aquest mar que els ha acompanyat sempre. Amb pinzellades de  l’Agustí Ferrer i Pino que va pintar al flabiolaire Pep Capelles. Un quadre que em té el cor robat i que tantes vegades havia admirat en les més que freqüents visites a aquests baixos del camí del canyet, com li agradava anomenar a en Joan.

    El protagonisme de les sitgetanes és hi serà un referent.

                                                                                          J. Y. M.    

  

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 22 de setembre del 2016 )

   

ALLÀ EN EL RANXO GRANDE

  Existeixen músiques que, tot i la distància que ens separa dels orígens,  aconsegueixen arrelar en els nostres costums en tonalitat de la famosa ranxera que comença de la mateixa manera. Són coincidències simpàtiques.  

    Deixant de banda els orígens de la cançó quant a cantar  i fins i tot ballar.  Estic segur que quan els lectors/es han llegit l'enunciat d'avui els haurà vingut al pensament la, a Sitges hi havia una finca que se la coneixia pel Ranxo Grande, en aquell temps propietat de la família Benages i després va passar a la família Llauradó. Encara avui trobaríem qui continua denominant així a aquest complex residencial on estan ubicats tres blocs molt alts, els  quals no m'explico com es va donar permís per construir-los.

    A la finca hi havien plantats un bon nombre d'arbres fruiters, vinya de moscatell  i també un espai on en Francesc Mirabent Farreras de ca l'Eixut que en tenia cura, hi plantava flors conjuntament  amb en Garrofer.  Allà van arrelar els orígens de la floristeria de la Teresa, la seva filla, que en la casa del carrer Sant Francesc, en el quarto de reixa cosia sabates i en l’entrada venia ramets de flors.

     Quan en Panxito ho va deixar, forçat per les circumstàncies, se’n va fer càrrec l'Isidre Barnés i va anar-hi a viure amb  seva muller, la Maria Camps, la filla i en Cisco, que tenia uns dotze anys. Ell va néixer al carrer Sant Bonaventura, per allà on vivia  la Cisqueta boja. Després van passar per la casa del carrer Espalter.

   Ells van viure de prop la transformació del "Ranxo Grande". On l'única grandesa que va predominar va ser, com ja he comentat, l'alçada desmesurada dels tres blocs. Una vegada perdut l'encant original només quedava, com a testimoni camperol,  la finca del costat on hi havien plantats ametllers i altres. Els últims propietaris, abans que també s'hi aixequessin  blocs de pisos,  van ser la família Ribot.

     A partir de la transformació, aquell nyap va passar  denominar-se "El Cortijo", del qual, l'Isidre Barnés, en va passar a ser el conserge de tots els tres blocs. L'home, amb l'ajut de la seva muller, hi va esmerçar una feina molt meritosa, guanyant-se la simpatia de tots els residents que hi van anar a viure, que ja és difícil. Educat, servicial i treballador, es va veure correspost amb  l'estima que la gent li demostrava.

    D'allà el fill del matrimoni, en Francesc Barnés i Camps, va sortir per casar-se amb la Rosa Pasqual que era filla d'una de les famílies més antigues del carrer Parellades , veïns de cal duro, d'en Sancliment i del poeta Trinitat Catasús. A en Cicso ja li agradava la fotografia i va encomanar l'afició a la Rosa.

   Entre tot això havíem fet incursions per molts llocs del terme a la recerca de qualsevol temàtica fotogràfica. Em compto en aquestes expedicions perquè jo, que llavors era jovenet, acompanyava al meu pare que també n'era un aficionat i em va inculcar una mica l'afició. En aquells anys a en Joan Manel Marcé i Gea l’havia captivat una gran afició a l'art fotogràfic, de tal manera que no hi escatimava recursos i participava  en  quasi tots els concursos de fotografia que es convocaven, guanyant nombrosos premis.

  Una part de la parentela d'en Joan Manel procedien de les Torres, alguns encara hi vivien com en Maginet. En Miquel i en Joan es van casar amb la Trini de ca la Mingueta i la Pepeta de can Badia respectivament i van venir a viure a Sitges. D'en Maginet recordo, amb molt de goig, que durant un temps va ser la persona que tancava la seqüència  d'un anunci publicitari d’un cava i que es transmetia per  televisió. Quan apareixia, tots esperàvem la seva curta però entenedora intervenció. Succeïa quan per enaltir les propietats del cava sorgia l'expressió afrancesada de "Chapeau", en el mateix moment en què en Maginet, al costat dels ceps, es passava la mà pel front com donant a entendre que el procés era laboriós .

     En aquestes incursions fotogràfiques per la muntanya del Massís del Garraf, la Secció Fotogràfica del Grup d'Estudis Sitgetans, les continua realitzant,  els Marcé de les Torres,  fins i tot  hi han fotografies del grup on hi apareix el pare de tots ells,  com experts coneixedors del terreny, ens feien de guia i valoraven més el sentit de l'amistat que el poder tenir l'oportunitat de captar una bona imatge, de fet no portaven ni màquina

    Unes excursions a la muntanya  en les quals  Francesc destacava per la seva bonhomia, també perquè sempre estava disposat a ajudar, sobretot amb aquells consells que contribuïen a millorar el resultat final de la fotografia. I, meticulós com era, s’hi mirava sempre  per a que la fotografia quedés enfocada, ben enquadrada i sobretot recte.

    El Ranxo  Grande, el Cortijo, dues ubicacions en una , quan deixem que parlin les imatges. Avui retratar s’ha convertit en la cosa més normal. Tanmateix darrera a cada mirada que guaita a la pantalla, al visor, s’amaga una petita o gran història. La d’en Cisco aportava la senzillesa d’una persona que vol passar desapercebuda, que deixava parlar a la Rosita perquè és més xerrairota, mentre ell es queda amb  la imatge que diuen que val més que mil paraules. Aquella tarda , a la nostra plaça castellera, el silenci que requereix la concentració s’esberla quan el so de la gralla anuncia  que s’aixequen els quarts. Amunt! Crida el cap de colla,   i ell amatent, aguanta la respiració, que en déu ser de difícil quan aquesta és tan feble. I allà s’arrapen  els dosos, mentre grimpa l’acotxador i  l’anxaneta. El castell és coronat.  I... clic, però ni soroll fan les màquines d’avui, això sí,  queda una imatge que resumeix el valor de l’afició que el porta a fer l’última fotografia.  És el moment del retorn a casa.

    Quan en Cisco torna  a sortir al carrer,  just passen els gegants per davant  de la porta, però s’havia deixat la màquina de retratar.  Sempre ens quedarà  una última fotografia per fer.

                                                                                                                                J. Y. M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  

UNA FINESTRA OBERTA A LA FESTA MAJOR

      Poques cases hi ha al nostre poble on les finestres estiguin tan a prop de la vorera com aquesta del carrer Sant Gaudenci, on hi vivien en Joan Olivé i la Maria Ràfols. Ella regentava una botiga de queviures i també despatxaven sifons, gasoses i distribuïen el llevat als forners. Ell , que era d'El Catllar, encara hi ha familiars seus que viuen al carrer Sant Crispí, treballava  a la fàbrica de sabates de can Coll. El matrimoni va tenir dos fills; en Joan casat amb la Tersesina Ferré de la Sinaí Robert i l'Antoni emmaridat amb la Pilar Fornas.

   He apuntat que la finestra està oberta a la Festa Major, perquè l'Antoni entre altres instruments tocava la gralla, junt amb en Manel Vendrell, en Quimet i en Lluís Ràfols i en Juli Vidal, els anomenats grallers músics, els encarregats d'acompanyar amb el so de la gralla als gegants de  la Vila. Es dóna la casualitat que un parell de cases més enllà hi vivia l'Antoni Parra, cap de colla dels geganters i portador de la geganta. En Parra estava casat amb l'Olga Mestre que va ser  pendonista de Santa Tecla l’any 1999 i va tenir l'honor de ser la primera a tenir exposada la imatge  en una de les vitrines de casa seva, la qual  s'abocava en a aquest mateix carrer.

     Davant per davant de la finestra de l'Olivé hi havia la casa d'en Francesc Esplugues, popularment conegut per en “Dandi” . Casat amb la Rosita,van tenir dues filles, la Rosa Maria i la Montserrat. Tots ells dedicats a la perruqueria i , durant molts anys, pentinadors de la parella de gegants. Encara és present el record de veure baixar els gegants pel carrer i quan arribaven a frec de la casa del perruquer  els geganters apropaven a la parella al balcó i, des d'allà, els hi feien un retoc al pentinat, potser una mica despentinar degut a les serpentines que tibaven des d'un balcó a l'altre i que al seu pas les trencaven. Un costum que s' ha perdut.

   L' Antoni treballava de pintor fins que va entrar a formar part de la plantilla de la corsetera i des de llavors li fèiem la conya que vivia de la mamella. I a hores lliures feia de músic al costat del meu pare i de l'oncle dels quals n’era   molt bon amic per raons de veïnatge. 

    Quan va entrar a formar part dels Iberos del Jazz, les seves intervencions , després de l'actuació en el jardins del Retiro, darrera l'escenari, aconseguien una sublimitat magistral. El mestre Pallarès reunia als seus músics i a veure qui la feia o deia més grossa. Per aquella època, entre altres, es va alternar com a empresari de la temporada d'estiu, en Sergi Caballé, al qual li agradaven els toros, fins el punt d'haver anat a aprendre a torejar. Tenien,doncs, el torero els faltava el toro que s'hi prestava l'Olivé. En una d'aquestes “faenes” el toro va fer una esterrossada de la qual es va aixecar amb els colzes pelats. A la corrida, a més dels seus companys, hi assistien la mainada dels gitanos de casa nostra, assidus del Retiro,  i a l'endemà, veient que no hi havia ambient en la plaça, li van preguntar a l’Antoni si no hi havia toros i aquest els hi va contestar que fins que no li caiguessin les crostes al toro, res de res.

En una ocasió entre bastidors l'Antoni que era sempre molt servicial i es preocupava per les seves amistats, en Cisquet Batista li va manifestar que la seva actuació acompanyant el seu cant amb la guitarra es veia deslluïda a causa del fum que desprenien les olles on en el seu interior hi havien uns caps de cotó impregnats d'alcohol que s'encenien per a fer més real la dansa del foc, la qual ballaven els components del ballet de l'Antoni de Ronda. Quan les apagaven el fum que produïen li penetrava a la gola del guitarrista i li feia la guitza. Amb la disponibilitat d'ajudar, a la qual em referia de l'Antoni,  li va semblar  haver donat amb la solució. Així, a mesura que entraven a darrera l'escenari, les anava agafant i esclafant a terra. Acabada l'actuació d'en Batista, el seu protector li fa saber que el problema estava  resolt, mentre li comunica el mètode emprat. En Cisquet, que veu venir la pedregada, li recrimina: oh!, nen jo no t'he manat que les trenquessis ..."  I el músic li puntualitzava, una i altra vegada, que ho havia fet per ell. Total que en Raúl, que era el braç dret de l'Antoni de Ronda, ja es va encarregar que l’endemà l'Olivé anés a can Juncosa a comprar unes olles noves.

   Es veu que això de la trencadissa la tenia sempre a punt. Perquè una vegada la meva àvia Consol li va demanar que li anés a comprar uns ous. De tornada a la dona  li van semblar petits. Així que davant la disconformitat l'Olivé va rebolcar els ous per terra, potser per demostrar que ell els tenia més grossos. L'avia que era dona de temperament, davant tal trencadissa, se'l volia menjar.

    Quan vaig anar reaccionant del nomenament de pendonista, una de les actituds  que se'm va fer present va ser passar per davant la finestra portant la bandera, perquè em recordava quan ho fèiem tocant amb la banda, en el transcurs de les processons, i giràvem la mirada a aquest punt i ells, la dona i els fills, responien amb un somriure de satisfacció. Quan l’Antoni es va retirar de la música, el costum va continuar, però en aquell moment ell feia senyals entenedores  del panorama, com així ho anomenava per resumir l’estat de salut del matrimoni.

   No he estat a temps. No he trobat a l'Olivé, ni a la Pilar.  Com tampoc  els gegants a en Parra,al“Dandi” i al graller. La finestra era tancada, a una Festa Major, on l'únic supervivent d'aquella colla de grallers ens havia deixat feia pocs dies. Esperem que, ven aviat, amb el retorn de la Pilar, la persiana aixecada de la finestra torni a mostrar que, darrera d'ella,  la vida segueix el seu camí, al peu d’una carrer de pujada i  de baixada.

                                                                    J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2016)                                                    

EL CARRER DEL FEMER

   Hem passat de les caques dels cavalls a la dels gossos, amb la particularitat que la dels cavalls era molt preuada. Atès que els carreters no s’entretenien a recollir l’escampall  dels  animals que comandaven. Així,el servei de neteja municipal comptava amb la participació de la gent del poble, la qual quan el transit de cavalls deixaven una estesa dels seus sobrants, els veïns immediatament sortien al carrer i, ajudats d’una paleta, els recollien a dintre una senalla.

   Un costum que no obeïa pas a uns exagerats neguits de mantenir net el carrer, sinó que ho recollien per portar-los al femer de l’hort o simplement per fer servir d’adob per les plantes que quasi tothom disposava en els patis interiors de les cases on feien servir cossis, olles foradades, pots de conserves... Els omplien de terra i molt sovint els hi renovaven els fems. Pensant en tot això es pot arribar a entendre aquesta bona disposició a recollir els fems que deixaven els cavalls i atès que n’hi havia bastants, la recol·lecta era abundant i profitosa.

     Parlant una mica del cens d’aquesta animals, al carrer Sant Bonaventura, només allà, es comptabilitzaven uns quants. Començant per l’estable d’en Joanet de can Mas que es trobava just al començament del carrer. Em deia un veí que, cada dia, quan el pagès anava a buscar el matxo, que era de bon matí, ho feia acompanyant-se del cant de  fragments   de sarsuela, gènere líric del qual n’era un gran aficionat.

   A l’altra vorera hi havia el matxo de cal Torrat, amb la particularitat que tenia l’estable en un cobert en el pati de darrera la casa, això vol dir que l’animal havia de travessar l’entrada i el menjador fins arribar al seu lloc. L’amo de la casa, en Jaume Hill Capdet, estava casat amb la Salvadora Llopis i Milà. El matrimoni va tenir tres fills, en Manel que va morir relativament jove, en Jaume que  el van matar a la guerra  i la Mª. Teresa Hill Llopis que es va abraçar a una solteria crònica. L’última propietat que va tenir en Jaume era la coneguda pel Cellerot, en la urbanització de Terramar a frec del primer hotel. Degut a que no quedava massa bé un hort, o peça de terra cultivada, entre el “glamour”  dels estadants que s’hi allotjaven, la propietat li va acabar comprant la parcel·la de terra .  Però vet aquí, que a un dels carrers que es van obrir, al construir un conjunt residencial, li van posar per nom carrer del Cellerot.  

    La germana d’en Jaume,  la Manaleta Hill Capdet   estava casada amb en Manel Monfort Escala, fill d'en Telesfor. Si més no al fill també l'anomenaven de can Telesfor. Pare i fill eren pintors, especialitzats en sanefes i sostres decorats. Quan va enviudar va anar a viure a la casa del germà  amb la  cunyada i la neboda. Fins que, al no tenir descendència, van quedar  soles la tia i la neboda, la Maria Teresa i la Maneleta Les dues dones lluïen uns pentinats molt característics, on hi predominava un color blavós difuminat. La Manaleta tenia una pell fina que semblava una nina de porcel·lana

    Una mica més avall hi havia la quadra de can Mas, filles de la casa eren l’Angeteta, la Maneleta, la Maria i la Filomena, La vida del matxo era crucial per la convivència familiar. Recordo que l’avi m’explicava que l’Angeleta Lluís i el seu marit en Ramon Masip, li van encarregar una feina i, al cap de pocs dies, li van anar a comunicar que no la  portés a terme perquè el matxo estava molt malalt . Una decisió que no obeïa a l’aspecte econòmic, sinó perquè  amb la malaltia de l’animal no estaven per a res més que no fos per dedicar-li totes les atencions. 

    Quasi davant per davant, per allà a can Matas,  hi havia el matxo d’en Panxito Musqué, en Francesc Ferret Gol, el qual per desavinences familiars es va canviar el cognom de Gol pel de Gual. L’home treballava pel seu compte, aportant cavall, carro i carreter a qui necessitava dels seus serveis.

  A la cantonada amb el carrer Sant Josep hi havia les quadres de la família Matas, que tenien agència de transport i també eren els encarregats de facilitar el carruatge per fer l’últim passeig de camí cap el canyet. El nombre de cavalls que hi  havien en aquella quadra era important.

  Només traspassar el carrer Sant Josep i continuant amb el tram del carrer Sant Bonaventura de baix, hi tenien la quadra l’Esperança de Miralpeix, amb els corresponents cavalls. Costat per costat la casa del fuster Pepet Carbonell, de la qual el seu fill en Trino m’ha explicat que quan el seu para va arranjar  la casa, que havia comprat el seu avi,al paviment del terra es notaven les roderes del carro, el que vol dir que al interior de la casa també havia hagut  un estable.

   Desprès de ca l’Esperança venia  l’estable propietat de la família de la propera Filla Predilecta de la Vila, la Rosó Carbonell i Ripoll.  En el d’aquella casa hi havia  a més de cavall, al menys  un parell de vaques. La llet que esmunyien  d’una la despatxaven  en la botiga de queviures que tenien a l’entrada  i també l’anaven a repartir per les cases. A l’altra vaca  li donaven una  alimentació més suau, per tal de que la llet no fos tan forta i amb ella poder alletar als nadons.

    Amb tanta cavall repartit per entre els estables del carrer Sant Bonaventura, i aquells que hi arribaven carregats de portadores al celler de l’Hospital,  la veu popular el va acabar denominat el carrer del femer, degut a que es convertia en un bon proveïdor d’aquesta matèria orgànica. De la qual fins i tot hi havia gent que es dedicava a fer tombs pel poble i avançar-se a qui no s’havia adonat  de l’escampall. Pels camins del terme s’encarregava de recollir-los una dona que li deien la Truts, o la Molinera, qui sembla ser que de les bonyigues  dels cavalls en feia una mica de negoci.

     Succeïa quan la caca de cavall era com un petit tresor. Però “mecaxins” amb les caques d’ara.

                                                                              J. Y. M.

  

QUAN VA ARRIBAR SANT BARTOMEU SANTA TECLA JA DORMIA

  El silenci de les esglésies és tan silenci que és únic. El de la nostra parròquia és més fràgil, vull dir que es   desbarata més sovint, sobretot quan els temporals s’esclafen contra els fonaments  de l’església, o també quan es trenca amb les campanades del rellotge que  anuncien el pas del temps

   Altra cosa és el silenci que s’arrauleix quan és Festa Major, perquè  aquest no té temps d’asserenar-se, fins aconseguir establir la calma total. Dies i hores que les interioritats del temple s’escolten paraules, cants , músiques de gralla i d’orgue. I quan la nit dona una treva, la matinal s’encarrega de fer sortir al carrer tot els seguici festiu. Les veus doctes en la matèria manen o aconsellen que la matinal es desperti amb la primera llum del dia. Altra vegada el ressò de tot plegat campa per l’interior de l’església.

     Fins que arriba el moment de sortir Sant Bartomeu per a presidir la processó en el seu honor. Just quan tot l’acompanyament  trepitja  el carrer, es tanquen les portes i un silenci somort torna a regnar . Sant Bartomeu  damunt el tabernacle rep el comiat de Santa Tecla que esta situada també en un lloc d’honor , però recelosa d’haver perdut protagonisme, ho expressa així:

  S.T  -Per no protestar a temps vaig deixar de ser la patrona, i em van imposar a tu com a patró,    

          amb tots els honors que això representa-.

S. B. – a mi m’han dit que la vas fer grossa, quan el dia de la teva festivitat  i ostentant el patronatge,    no  vas interferir davant un aiguat que ho va arrasar  quasi  bé tot i a la gent del poble els va  semblar molt  malament aquesta falta de delicadesa al tombar-te d’esquena a la festa, ni més ni menys, dedicada al teu honor.

S. T. – Però mira han hagut de baixar del burro si volien que la festa fos declarada Festa

          Patrimonial D’interès Nacional, la gent aciençada amb el tema   van exigir que tu i jo havíem d’anar  de bracet. 

        Durant el temps que va durar la processó dedicada a Sant Bartomeu, santa Tecla  es va endormiscar. Fins que la  desperta un gran rebombori. Això es produeix quan sant Bartomeu entra per la porta.  I és quan Santa Tecla remuga:

 S.T.   -  Cada any passa el mateix, a mi que no em va ni em ve, haig de prendre paciència -.

  Després de les paraules del Sr. Rector la gent va marxant. En Pere  tanca les portes i apaga les llums. Sant Bartomeu i Santa Tecla parlen fluixet.

S. T.  – Tan bé que deuries estar a Campdàsens amb la família Robert ?

S, B.   –  Caram ! D’això fa molts anys ja quasi no me’n recordo, però sí el detall del silenci que només el  trancava el piular dels ocells i quan era el temps de segar i de la verema , l’alegria que aportaven la gent del camp. Fins que la família em va portar a la propietat que tenien no gaire lluny d’aquí on ara estem.

S. T.  – Però expliquem, com ha anat la teva estada al taller dels Yll ?

S. B.  –l’arribada va ser molt emotiva, però ei!,  haig de puntualitzar que abans no em portaven embolicat amb cap llençol, com vaig sentir dir. Anava amb el cotxe de l’Esteve ben disposat al seient de darrera, al costat de la Fina, però, això sí, sense anar lligat amb el cinturó. Es veu que pels sants no és obligatori, perquè en cas d’anar maldades nosaltres mateixos ens protegim, d’alguna cosa ha de servir la influència celestial.

Per primera vegada vaig sortir acompanyat del poble fins al meu destí. Al taller d’en Joan i d’en David, només arribar, les bases d’una convivència ben avinguda  m’esperaven. Va ser com anar de visita a la fusteria de Sant Josep. Però aquest estava tot endreçat, se’n havia encarregat l’Esteve, la Fina i el seu equip. Tot i que quan vaig quedar sol, xafarderot com sóc,  vaig enretirar  la cortina i  aquella interioritat era completament diferent si ho comparàvem amb la part de davant. Potser alguna vegada m’agradaria poder ésser contemplat des de la normalitat que comporta el trafegar quotidià, pel que respecta a les cases o als tallers. Me’n vaig adonar de la influència del canvi  perquè venia gent: uns amb una cadira trencada, altres  amb uns calaixos ...    i es quedaven sorpresos de trobar-me allà amb l’expressió més aviat angoixada. Guaitaven a un costat i a l’altre i els feia l’afecte que s’havien equivocat de carrer.  I és que jo no feia pas cara  de treballador relaxat.

   Altres s’hi referien com si em coneguessin  de tota la vida: “Guaita en Tolo quin goig que fa”.   La nota simpàtica la posaven  aquests amics d’en Joan que són molt de la broma. Degut a les circumstàncies que han fet que  hagi estat al taller un dia menys del que toca, escoltava com li deien que havia tingut sort amb el nou operari, ja que només hi estaria dos dies, doncs  al tercer de la seva estada l’haguéssim d’haver donat d’alta a la Seguretat Social. Però el que ells no sabien que jo sóc autònom.

S. T.  –Renoi quina xerrameca que tens, sembla que t’ho has passat bé allà al taller. Però expliquem de la processó: què Feien patxoca el nostre protector, el Sr. Rector i el vicari?   I del pendonista i les cordonistes, què me’n dius?

S. B.  – la veritat és que durant el recorregut no puc tombar el cap, sempre pendent del pas compassat dels portants i com a molt només arribo a albirar els clatells dels components de la Moixiganga.-

  Poc a poc torna el silenci i amb ell decau el protagonisme de sant Bartomeu. A partir d’ara el temps córrer a favor de Santa Tecla, els papers s’intercanviaran però, segons el que han establert la gent saberuda , diuen que es tracta de la mateixa Festa Major , doncs així volen que ho anunciem: Festa Major de sant Bartomeu i de Santa Tecla.

Pels segles dels segles?

                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2016 )

SANT BARTOMEU ENTRE FUSTES

    Quan el proper dilluns  tornem al taller ho farem contents de saber que ens visitarà  Sant Bartomeu.  Està aviat dit això. Serà  un visita  excepcional,  perquè la seva presència en el nostre  espai no és ni serà freqüent. Podem referir-nos a un visitant  poc exigent,  que es mereix tots els respectes. Vindrà acompanyat d’una comitiva festiva que, des de la seva casa, es dirigiran a aquest carrer que no  té res d’interessant, que per no tenir no té ni sortida, si més no, en aquestes hores del matí, ofereix un aspecte de carrer privilegiat. Amb els arbres que li donen ombra.  I que la gent de més edat anomenen  el torrent, perquè no ho ha deixat mai de ser.

    Un carrer que arrenglerava les dependències de l’anomenada fàbrica nova dels germans  Benazet. Un espai on han compartit protagonisme les sabates, també les gasoses que embotellava el Sr.  Magrans, “en Mamita”,  i fins i tot, no ser qui,  hi despatxava llegiu. Allà,  en els mateixos  baixos,  hi va obrir un taller de calçat en Pablito Garcia. Just al costat de la casa on hi ha viscut, fins que ens va deixar, un personatge molt conegut que més aviat tenia fama del que no era, però com a la  gent ens agrada portar les comptes dels demés, a la Rosa Ballaster Carbonell la coneixien més per “la millones“que no pas pel seu nom. La seva casa limitava amb la fàbrica de capses de cartró de can Selva.  I per l’altra costat, al final del corraló, la casa que va fer construir un dels germans  “Pericos”, en Pepito Balcells, que va tenir dos fills en Pere i en Josep   Lluís. “Festeros” , sobretot del Carnaval del Retiro del qual  presumien enfundats  amb les mítiques americanes verdes, tot  acompanyant a la xaranga que venia  de les terres de Pamplona, de per allà el poble on n’era oriünda   la seva  mare. I que durant els dies que durava la festeta  s’hostejaven en els apartaments d’unes quantes cases més enllà de la seva. Allà on, en els baixos, hi viu la Rosa Bertran, filla de l’Agustí del Coro, junt amb el seu fill en Daniel Monzó, molt vinculat a la Festa Major per la gran quantitat de gegants i dracs que ha realitzat i que són unes singulars obres d’art.

    Una mica més enllà de la casa de la Rosa Ballester  hi havia el garatge de la fàbrica Benazet i en el pis de sobre la vivenda del xofer. Avui  en aquells baixos està ubicat  aquest petit  taller familiar  que comptava amb  la presència del meu pare Josep i el seu germà, l’ oncle Joan. I també amb la col·laboració d’en Josep Ferret Camps, el qual  va passar bona part de la seva vida laboral al nostre costat. En Josep es va jubilar, el pare ens va deixar i va quedar l’oncle Joan amatent a la feina del seu fill David i de la meva. Fins a l’últim moment va acudir al taller i en aquesta darrera etapa, deslliurat del treball físic, venia i s’arrambava en aquestes portes grans, les originals de quan hi havia el garatge., i des d’allà contemplava el pas del temps. Ara, degut a la immediatesa de tan  distingida visita, el seu net, en David Yll Àvila, les ha envernissat acuradament, seguint amb la consigna de  que tot ha de fer  goig.

   Quan aviat  hi arribi Sant Bartomeu  es faran presents el garbuix de tots aquests records i, a més, l’acompanyarà l’olor de fusta que nosaltres ja no notem. Flaire que  es barrejarà  amb el perfum de les flors que amb tanta delicadesa i bon gust  hauran disposat  l’Esteve Ferré i la Fina, la seva mare. Sense oblidar-nos de la col·laboració que també hi ha esmerçat l’Ignasi Rubí i en Josep Carbonell  a qui ells, recordant també els seus avantpassats, l’anomenen en Japet.I en Jordi López.

    I aquesta arribada, respectant les diferències, em recordarà quan a casa la Rosa Ballester li portaven aquelles caixetes que guardaven la imatge de la Sagrada Família, de sant Josep... i que ella exposava, amb una llàntia encesa, a l’entrada de casa seva. Fins que a l’endemà o quan estigués establert, l’anava a portar a la casa que la seguia en el torn.

   Quasi amb la immediatesa de la permanència d’aquella caixeta,  a la imatge de Sant Bartomeu la passaran a recollir just a l’endemà. I, per acompanyar-la de  tornada a casa, la comitiva encara serà molt més nombrosa i folklòrica de quan la van portar. Haurà estat una visita de metge, la qual haurà servit per curar  o afeblir els desànims de tot plegat, retornant l’alegria que l’acompanyarà carrer enllà.  No podrà estar més entre nosaltres  perquè al dia següent   ha de   presidir l’Ofici religiós. Tot i que  tornarà a sortir al carrer,  en lluïda processó,  al vesprejar.

     Com a amfitrió  que sóc de la seva estada al taller de casa, junt amb els meus fills, en Joan i la Carme, els quals  m’acompanyen en l’honor que m’ha estat atorgat, convidem a  tot el poble de Sitges a apropar-se fins al  taller, a compartir la satisfacció que representa tenir tan a prop   la imatge de Sant Bartomeu.  Igualment us convidem a que   l’acompanyeu en la processó que es fa en el seu honor, ja  a les acaballes del dia. Diuen que la processó és llarga, nosaltres hi afegim, i el ciri és curt, si més no és un privilegi participar d’aquest acompanyament festiu i emotiu que només té lloc dues vegades a l’any, per Sant Bartomeu i per Santa Tecla. En honor dels qui són els patrons de la nostra Vila.

  Quan tanquem les portes del taller la normalitat  planarà  per entre la intimitat del passatge i tot tornarà a ser com abans.  Quedarà, per sempre més, el record de l’estada d’un convidat d’excepció  dintre del redós d’un taller familiar .  Però  tot això sona a final, a comiat, i encara està tot per fer.  Gaudim del moment,  de la nostra Festa Major  i per aquest motiu i pels altres esmentats els hi desitjo que la visquin amb tota la intensitat.

  Mentre ens afegim al clam generalitzat; “Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges sou patró” .

                                                                                              J. Y. M.

     ( Article  publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'agost del 2016)

NÈIXER A SITGES UN PRIVILEGI

     Sobretot quan es naixia a casa. De la mateixa manera que venir al món a principi de la dècada dels cinquanta ha estat també una sort, perquè encara vam poder ser testimonis d’aquell ambient de poble mariner, amb el trafegar dels pescadors a la platja davant la sortida i arribada de les barques. I testimonis de l’activitat camperola, quan els pagesos anaven i tornaven del tros amb el matxo tirant del carro i sobretot durant la verema que era un no parar d’anar i venir de carros carregats de portadores plenes de raïm que descarregaven en els cellers.

   Com a curiositat diré que el  meu naixement va ser anunciat d’una manera que no s’ajustava a la realitat. En les pàgines de l’Eco, en aquella secció dels “Natalicios” que, com l’enunciat estava escrit en castellà, es va fer ressò de l’esdeveniment : “El hogar de los esposos... se ha visto alegrado por la venida al mundo de una preciosa niña”. Els pares llegien i rellegien, atònits, la ressenya al mateix temps que guaitaven allà on s’ha de mirar i la coseta que penjava evidenciava que de nena res. Així que ja tens el pare cap a  l’Eco: Sr. Pepito, que han posat que hem tingut una nena i és un nen...”. Al director li sap greu l’errada i la justifica: “ no facis cas,són coses de l’Eco...” . Publiquen la corresponent rectificació i no perdo la categoria de “hermoso” que sembla ser que tampoc s’avenia amb la realitat,   si més no surt canviat el nom de la mare. Altra vegada cap a l’encontre  del “Sr. Pepito” : “miri que ara han encertat amb el nen però no amb el nom de la seva mare”. L’home, potser preveient que allò no s’acabaria així com així, li va manifestar : “Mira noi, deixem-ho que encara ens hi farem mal”.

   Anàvem sumant anys i amb ells hi coincidien   totes les petiteses del viure quotidià, com aquelles tardes d’estiu, mentre la mare i l’àvia sargien la roba i escoltaven aquelles novel·les  de l’autor radiofònic, Guillermo Sautier Casaseca, que tenien una capacitat de seducció tal que aquella hora no sortia cap dona al carrer. Després seguien els esperats consells de l’Elena Francis. I quan s’apropava el Nadal era el moment de la Campanya Benèfica que conduïen  els populars Sr. Dalmau i  Sr. Viñas. Eren anys en què la ràdio tenia un protagonisme destacat. Mentre que per comunicar-nos per telèfon havíem de necessitar  de l’operadora  de la centraleta, la qual establia línea amb el número sol·licitat. Es pot dir que amb cinquanta anys i escaig hem passat de les beceroles de la comunicació a portar el telèfon al damunt i amb ell poder fer de tot.

   Va ser l’arribada de la televisió en blanc i negre  el fet més destacat d’una modernitat que començava a treure el cap i fer-se assequible. Això i el cotxe, que va venir després, han estat els avenços més destacables, dels quals hem estat testimonis aquella generació de la dècada dels cinquanta.

    Entre tot això s’anaven succeint Festes Majors  que les vivíem d’una manera molt diferent. Començant per l’entrada de gralles que es pot dir que transcorria en la intimitat dels veïns del carrer Sant Francesc, sense massificació. Amb el so de la gralla es revifaven moltes sensacions i s’hi aplegaven molts sentiments. A casa em mudaven amb les robes dels dies de festa i quan tornàvem es canviaven per  les d’estar per casa, això es feia perquè l’armari no era gaire complert i si et tacaves  no hi havien gaires més alternatives. Mudat per anar a ofici, i pensant amb el vermut de després de la sortida.

   Recordo asseguts a la taula i jo sense treure la vista del cambrer que anava i venia i passava de llarg, fins que ens tocava. Els grans demanaven vermut   i jo una Pepsicola tot i que estava més pendent de l’acompanyament: les olives sense pinyol i unes patates de xurreria. Altre seguiment del cambrer que es feia esperar. Per a mi, una eternitat. Fins que els veies venir, però s’anava  parant per  les taules del costat, fins que servia  a la nostra. Encara no havia deixat el platet amb les olives, ja m’havia fet amb “el palillo”  per punxar, a cada extrem, una oliva. Sabien a glòria perquè només se’n menjaven potser per la Festa Major i para de comptar.

    Després de dinar, amb el no menys apreciat gustet de pollastre rostit fent-se fonedís  pel paladar, altra vegada vestit de mudar per anar a veure la processó. Els gegants eren els preferits, els dimonis feien basarda i agradava el posat tremolos de l’angelet dels cercolets, com també la majestuositat de la moixiganga i darrera el Sant.  El pendonista i els seus acompanyants, els veiem gent de categoria, d’acurada elegància, doncs fins i tot els havia que vestien de frac, recordem el nom perquè ens havien explicat que era quelcom semblant a les formes de les ales  de la llagosta de terra. A mesura que ens hem anat fent grans, la participació de la gent del poble fins i tot es fa evident a l’hora de pregonar la Festa i  de ser pendonista.  

     Tanmateix, abans de la Festa Major es visitava  la fira. La seva arribada  també era molt celebrada.  Una primera mostra havia tingut lloc a la festa del Vinyet, amb aquelles paradetes que es dispersaven a frec de l’era i a prop de la porta principal. Servia per a fer embocadura, potser només un petit detallet, amb l’excusa que en pocs dies venia la fira gran. Les parades d’aquesta eren singulars, totes ben alineades i pintades d’aquell verd uniforme, atapeïdes de petits grans somnis, alguns impossibles de veure complerts. Recorregut amunt, passada avall, sense prendre cap decisió, seria perquè tot agradava i no sabies que escollir i feia cosa  fallar en l’elecció.

   Era el dia de la festivitat de la Mare de Déu d’agost, la que porta el nom de Maria. I que aprofito per felicitar a totes elles. Mentre els preparatius d’una altra Festa Major  avancen a passos agegantats. Cregueu-me, ho se de bona tinta.

                                                                                        J. Y. M.    

     

UNA ERMITA EN ZONA RESIDENCIAL

  El pas dels anys, acompanyats del progrés, fan canviar la fisonomia del mon sencer. Encara que no cal guaitar tan lluny, per adonar-nos que, avui, el paisatge més proper se’ns presenta d’una manera i  demà  haurà canviat. I aquesta transformació forma part de l’ambició humana i, amb ella,  els més futuristes raonen que si no  ens haguéssim abraçat al progrés,  avui encara aniríem  en carros.

   És el que feien els nostres avantpassats quan es dirigien a l’hort, a la sínia, o a la vinya que tenien pels voltants de l’ermita del Vinyet. Les imatges, siguin fotogràfiques o pintades sobre  tela,  ens mostren un paisatge que no té res a veure amb l’actual. On sobresurt l’ermita  per entre marges que limiten els corresponents camps. I des on es veia el mar i la vista es perdia fins albirar un altra ermita, la de Sant Sebastià. A partir de l’any 1926 que és quan es comença a urbanitzar la franja marítima que després anomenaríem Passeig Marítim,  aquest sector  s’expandiria fins  a la urbanització coneguda per Terramar i ja posats els carrers es va anar construint . Poc a poc el Vinyet anava perdent la seva fisonomia d’ermita camperola i en el nou traçat urbanístic es van plantar pins, que és un arbre Mediterrani.

    Tanmateix el redós del Vinyet ha seguit sent la guia, el referent de la devoció a la  Mare de Déu. Gràcia a les autoritats locals i eclesiàstiques que s’han alternat. No hem d’oblidar que el Vinyet és, per dir-ho en termes  de propietat i per consegüent de responsabilitat,  de titularitat municipal. La qual delega la seva conservació a uns administradors que, per deferència,  els acostuma anomenar el senyor rector. Tot i que podem parlar d’un consens entre l’Ajuntament i la parròquia.  

     Però el Vinyet compte també amb la valuosa col·laboració  dels  ermitans  que s’hi han alternat i que han viscut, ho continuen fent, en aquesta casa molt antiga que hi està adossada . dels qui  jo tinc més record:  la família Trull, els Capdet, la família Ferré. I els actuals, la família d’en Ramon Soler, tan vinculat també amb aquestes pàgines.

   I entre els element més destacats, a banda de la pròpia imatge de la Mare de Déu del Vinyet, del seu cambril, destaca la figura immòbil, i si els càlculs no em fallen, centenària, de l’escolanet que es troba als peus de l’altar. Ell ha estat el que ha despertat la curiositat de la mainada sitgetana , la qual només entrar  per la porta lateral hi fixàvem la mirada i sembla com si ell hi respongués amb la seva posició del cap guaitant a aquest punt. Si més no el que més ens ha complagut ha estat dipositar una moneda a la ranura de la caixeta que aguanta i tot seguit escoltar el so timbrat quan aquesta cau dintre de les seves interioritats.

   Un altre dels elements que, quan s’acciona, té vida pròpia, és el bonic orgue. Quan escolto el seu so em ve a la memòria a un dels seus organistes, potser el més peculiar de tots, el recordat Manel Torrens i Urgell. El qual quan ens va deixar el seu pare, que era el mestre de capella de la parròquia, ell va es va veure amb la responsabilitat de  donar continuïtat a la pacient obra del seus progenitors  els quals, estiu i hivern,  no van fallar mai a l’ofici religiós de la nostra església parroquial. Però en Manel era d’una altra pasta i no hi esmerçava tanta paciència com els seus familiars. Ja començava per desplaçar-se al Vinyet, quan hi havia casament, amb el temps just. Ho feia damunt una motocicleta atrotinada, amb el cos inclinat i l’abric que quasi arrossegava per terra. I en aquest banc tan arrecerat a la  porta de la casa dels ermitans, una altra element molt apreciat del patrimoni del Vinyet, allà s’asseia com han fet i fan tanta i tanta gent que  passa per l’ermita. Un lloc on la calma convida al recolliment i quan el calor es fa notar una frescor local, exclusiva, es rebolca pel banc. Doncs allà esperava, si és que encara li sobrava temps, mentre no parava de renegar si els nuvis arribaven fora de l’hora establerta. Però més d’una vegada  era la núvia qui havia d’esperar a la porta perquè el motorista encara no havia arribat i la seva entrada hauria estat deslluïda sense els acords de la marxa nupcial. Peces que en Manel tocava de manera mecànica i fins i tot la cerimònia se li feia llarga, potser perquè, abraçat com estava a  una solteria crònica, no havia estat mai el protagonisme d’un casament com cal. I just quan  la parella de nuvis  havia sortit al carrer, convertits en marit i muller, en Manel s’obria pas  entre els convidats, amb el mateix posat murri i com si vogués fugir a tota màquina d’una etapa de la vida que a ell no li anava ni li venia.  Entre aquestes en Manel ja era al Club de Mar, on feia el senyor sense ser-ho, però havia aprés a semblar-ho. I més que per l’elegància i per les formes, perquè li agradaven els costums de la gent adinerada.

    Avui anem al Vinyet entre avingudes i cases senyorials, però ho fem amb la mateixa senzillesa que hi van esmerçar els nostres avis i amb la mateixa intenció d’aplegar-nos en el seu aixopluc.  A l’exterior : el banc la cisterna, les bigues del porxo pintades del blau de sitges i entre tants detall, l’hort. Potser l’únic que queda en un lloc on  predominaven  les sínies i els camps de cultiu, com el que també  trobem a l’altra costat de la carretera. Fins aquí,  poc importa el camí, perquè en plena  zona residencial sobresurt el campanar del Vinyet que és com el far que ens guia a cada moment de la nostra vida , havent assimilat que el progrés esborra els senyals d’un passat i ens aboca a un present el qual, ens agradi o no, l’hem de trampejar. I que  malgrat totes les transformacions,  continuen actuals aquestes estrofes:

   Vos que en alta jerarquia/  triomfau amb goig perfet/  socorreu-nos nit i dia/ Verge santa del Vinyet.

                                                                                                  J.Y.M

.

   

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2016 )