DESVETLLATS TOTS ELS SECRETS

     

     La presentació de la Festa Major s'ha convertit en un acte, on  cada any es superen les expectatives. Un format que es basa en el factor sorpresa, on desprès de submergir-nos en dubtes i suposicions, ens acaben anunciant els principals protagonistes: autor del cartell de Festa Major i el de Santa Tecla, pregoner i pendonistes.

      A partir d’aquí a tots els protagonistes els hi suposa un esforç haver de guardar el secret. Recordo, amb la mateixa satisfacció, quan em van confiar la responsabilitat de fer el pregó de la Festa Major de l'any 1995.  Va ser una tarda, just en el moment en què  marxava cap a treballar, em va retenir una trucada del telèfon. A l'altre costat de l'auricular hi havia l'Isidre Pañella que, sense preàmbuls, em preguntava  si voldria fer el pregó. Així de senzill. I un servidor, sense pensar-m'ho, vaig respondre que sí    

   Desprès d'uns, dies rebia la visita protocol·lària pertinent per formalitzar la proposició.  Van venir a casa, el propi Isidret, en Nacho Deó i en Lluís Curtiada – malauradament cap dels tres és entre nosaltres-. I dit tot  el que s'havia de dir, es van acomiadar mentre concretaven: “fins el dia 22 d'agost a les 19,30 h al Saló d'Or del Palau de Maricel”.  I van marxar entre somriures de complicitat, que es  podien interpretar com:  "aquí et deixem el gec".

     Quan ja tenia el pregó  imprès, va tenir lloc un fet luctuós, es produïa la mort sobtada del geganter Antoni Parra. Un fet que va entristir els ànims de tothom. I el pregoner es va  trobar amb el deure de dedicar-li unes paraules de record. Sense poder treure’m del pensament que dies abans l'Olga Mestres, la seva muller, m'havia comunicat que els dos assistirien al pregó. Poc ens podíem imaginar que aquell dia, i  a la mateixa hora, s'oficiaria  el funeral de l'Antoni. 

     A banda d'aquesta trista coincidència, em vinc a referir a que en Festes Majors passades, aquest setmanari, desprès s’hi va incorporar l’emissora de ràdio local,  eren el que es feien ressò de les novetats que un any per l'altre es produïen. 

    Actualment les sorpreses comencen quan els components de la Comissió, sense tu estar-ne assabentat, es presenten al domicili. Convertint el moment en una de les experiències més boniques que et regala la vida. Un factor sorpresa que  perdura fins a l’acte de la presentació oficial. 

     Sent el primer secret desvetllat, l'autor del cartell: en Modesto Caballero. Amb una obra molt representativa  del nostre de Sitges i de l'arribada del Drac centenari per mar. L'amic no cabia dintre la pell. I home, donat a abraçades i petons, només baixar de l'escenari del Retiro s'hi va dedicar en cos i ànima. Acompanyant-se de la paraula més carismàtica del seu particular vocabulari: “Amore”. Modesto, ho has brodat. La resta de protagonistes també els coneixem i celebrem que hagin estat escollits

   En el transcurs de la presentació hi ha una intervenció que no deixa a ningú indiferent. Es tracta de la del Senyor Rector, encarregat presentar a la Pendonista. Mossèn Pausas hi arriba inspirat i, acostumat com està a parlar des de l'altar, fa servir les mateixes dots de bon orador. Ara, però, desvinculat de les lliçons que sap extreure dels evangelis, hi posa de la seva collita. El sacerdot esdevé magistral, quan no segueix el guió que porta preparat i afegeix jocosos  comentaris i sorprenents revelacions. Com quan es va referir a que ell havia batejat al propi Modesto a l’església de Mollet del Vallés. Qui els hi havia de dir a tots dos que, desprès dels anys, un dia a Sitges compartirien   protagonisme en la mateixa Festa Major.

    Quan el Senyor Rector, Josep Pausas parla, tot sovint s'acompanya d'un  "eh". Abans o darrera d'aquest, hi sorgeix l'essència de les seves reflexions i, quan s'escau, hi deixa anar una ironia fina i brillant, que tan agrada als qui l'escoltem. Abans d'acabar la seva intervenció, va convidar a la confessió a algun dels responsables de la Festa. Just quan aquests ja ens  havien confessat els secrets que tenien més ben guardats. Poca cosa, doncs, els hi deu  quedar per confessar. El senyor Rector, però, no semblava que  ho tingués tan clar.

                                                                             J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 d'agost del 2022)

 

    

 

 

 

 

 

UNA FINESTRA OBERTA A LA FESTA MAJOR

      Poques cases hi ha al nostre poble on les finestres estiguin tan a prop de la vorera com aquesta del carrer Sant Gaudenci, on hi vivien en Joan Olivé i la Maria Ràfols. Ella regentava una botiga de queviures i també despatxaven sifons, gasoses i distribuïen el llevat als forners. Ell , que era d'El Catllar, encara hi ha familiars seus que viuen al carrer Sant Crispí, treballava  a la fàbrica de sabates de can Coll. El matrimoni va tenir dos fills; en Joan casat amb la Tersesina Ferré de la Sinaí Robert i l'Antoni emmaridat amb la Pilar Fornas.

   He apuntat que la finestra està oberta a la Festa Major, perquè l'Antoni entre altres instruments tocava la gralla, junt amb en Manel Vendrell, en Quimet i en Lluís Ràfols i en Juli Vidal, els anomenats grallers músics, els encarregats d'acompanyar amb el so de la gralla als gegants de  la Vila. Es dóna la casualitat que un parell de cases més enllà hi vivia l'Antoni Parra, cap de colla dels geganters i portador de la geganta. En Parra estava casat amb l'Olga Mestre que va ser  pendonista de Santa Tecla l’any 1999 i va tenir l'honor de ser la primera a tenir exposada la imatge  en una de les vitrines de casa seva, la qual  s'abocava en a aquest mateix carrer.

     Davant per davant de la finestra de l'Olivé hi havia la casa d'en Francesc Esplugues, popularment conegut per en “Dandi” . Casat amb la Rosita,van tenir dues filles, la Rosa Maria i la Montserrat. Tots ells dedicats a la perruqueria i , durant molts anys, pentinadors de la parella de gegants. Encara és present el record de veure baixar els gegants pel carrer i quan arribaven a frec de la casa del perruquer  els geganters apropaven a la parella al balcó i, des d'allà, els hi feien un retoc al pentinat, potser una mica despentinar degut a les serpentines que tibaven des d'un balcó a l'altre i que al seu pas les trencaven. Un costum que s' ha perdut.

   L' Antoni treballava de pintor fins que va entrar a formar part de la plantilla de la corsetera i des de llavors li fèiem la conya que vivia de la mamella. I a hores lliures feia de músic al costat del meu pare i de l'oncle dels quals n’era   molt bon amic per raons de veïnatge. 

    Quan va entrar a formar part dels Iberos del Jazz, les seves intervencions , després de l'actuació en el jardins del Retiro, darrera l'escenari, aconseguien una sublimitat magistral. El mestre Pallarès reunia als seus músics i a veure qui la feia o deia més grossa. Per aquella època, entre altres, es va alternar com a empresari de la temporada d'estiu, en Sergi Caballé, al qual li agradaven els toros, fins el punt d'haver anat a aprendre a torejar. Tenien,doncs, el torero els faltava el toro que s'hi prestava l'Olivé. En una d'aquestes “faenes” el toro va fer una esterrossada de la qual es va aixecar amb els colzes pelats. A la corrida, a més dels seus companys, hi assistien la mainada dels gitanos de casa nostra, assidus del Retiro,  i a l'endemà, veient que no hi havia ambient en la plaça, li van preguntar a l’Antoni si no hi havia toros i aquest els hi va contestar que fins que no li caiguessin les crostes al toro, res de res.

En una ocasió entre bastidors l'Antoni que era sempre molt servicial i es preocupava per les seves amistats, en Cisquet Batista li va manifestar que la seva actuació acompanyant el seu cant amb la guitarra es veia deslluïda a causa del fum que desprenien les olles on en el seu interior hi havien uns caps de cotó impregnats d'alcohol que s'encenien per a fer més real la dansa del foc, la qual ballaven els components del ballet de l'Antoni de Ronda. Quan les apagaven el fum que produïen li penetrava a la gola del guitarrista i li feia la guitza. Amb la disponibilitat d'ajudar, a la qual em referia de l'Antoni,  li va semblar  haver donat amb la solució. Així, a mesura que entraven a darrera l'escenari, les anava agafant i esclafant a terra. Acabada l'actuació d'en Batista, el seu protector li fa saber que el problema estava  resolt, mentre li comunica el mètode emprat. En Cisquet, que veu venir la pedregada, li recrimina: oh!, nen jo no t'he manat que les trenquessis ..."  I el músic li puntualitzava, una i altra vegada, que ho havia fet per ell. Total que en Raúl, que era el braç dret de l'Antoni de Ronda, ja es va encarregar que l’endemà l'Olivé anés a can Juncosa a comprar unes olles noves.

   Es veu que això de la trencadissa la tenia sempre a punt. Perquè una vegada la meva àvia Consol li va demanar que li anés a comprar uns ous. De tornada a la dona  li van semblar petits. Així que davant la disconformitat l'Olivé va rebolcar els ous per terra, potser per demostrar que ell els tenia més grossos. L'avia que era dona de temperament, davant tal trencadissa, se'l volia menjar.

    Quan vaig anar reaccionant del nomenament de pendonista, una de les actituds  que se'm va fer present va ser passar per davant la finestra portant la bandera, perquè em recordava quan ho fèiem tocant amb la banda, en el transcurs de les processons, i giràvem la mirada a aquest punt i ells, la dona i els fills, responien amb un somriure de satisfacció. Quan l’Antoni es va retirar de la música, el costum va continuar, però en aquell moment ell feia senyals entenedores  del panorama, com així ho anomenava per resumir l’estat de salut del matrimoni.

   No he estat a temps. No he trobat a l'Olivé, ni a la Pilar.  Com tampoc  els gegants a en Parra,al“Dandi” i al graller. La finestra era tancada, a una Festa Major, on l'únic supervivent d'aquella colla de grallers ens havia deixat feia pocs dies. Esperem que, ven aviat, amb el retorn de la Pilar, la persiana aixecada de la finestra torni a mostrar que, darrera d'ella,  la vida segueix el seu camí, al peu d’una carrer de pujada i  de baixada.

                                                                    J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2016)