Sobretot quan es naixia a casa. De la mateixa manera que venir al món a principi de la dècada dels cinquanta ha estat també una sort, perquè encara vam poder ser testimonis d’aquell ambient de poble mariner, amb el trafegar dels pescadors a la platja davant la sortida i arribada de les barques. I testimonis de l’activitat camperola, quan els pagesos anaven i tornaven del tros amb el matxo tirant del carro i sobretot durant la verema que era un no parar d’anar i venir de carros carregats de portadores plenes de raïm que descarregaven en els cellers.
Com a curiositat diré que el meu naixement va ser anunciat d’una manera que no s’ajustava a la realitat. En les pàgines de l’Eco, en aquella secció dels “Natalicios” que, com l’enunciat estava escrit en castellà, es va fer ressò de l’esdeveniment : “El hogar de los esposos... se ha visto alegrado por la venida al mundo de una preciosa niña”. Els pares llegien i rellegien, atònits, la ressenya al mateix temps que guaitaven allà on s’ha de mirar i la coseta que penjava evidenciava que de nena res. Així que ja tens el pare cap a l’Eco: Sr. Pepito, que han posat que hem tingut una nena i és un nen...”. Al director li sap greu l’errada i la justifica: “ no
facis cas,són coses de l’Eco...” . Publiquen la corresponent rectificació i
no perdo la categoria de “hermoso”
que sembla ser que tampoc s’avenia amb la realitat, si més no surt canviat el nom de la mare.
Altra vegada cap a l’encontre del “Sr. Pepito” : “miri que ara han encertat amb el nen però no amb el nom de la seva
mare”. L’home, potser preveient que allò no s’acabaria així com així, li va
manifestar : “Mira noi, deixem-ho que
encara ens hi farem mal”.
Anàvem sumant
anys i amb ells hi coincidien totes les
petiteses del viure quotidià, com aquelles tardes d’estiu, mentre la mare i
l’àvia sargien la roba i escoltaven aquelles novel·les de l’autor radiofònic, Guillermo Sautier
Casaseca, que tenien una capacitat de seducció tal que aquella hora no sortia
cap dona al carrer. Després seguien els esperats consells de l’Elena Francis. I
quan s’apropava el Nadal era el moment de la Campanya Benèfica que
conduïen els populars Sr. Dalmau i Sr. Viñas. Eren anys en què la ràdio tenia un
protagonisme destacat. Mentre que per comunicar-nos per telèfon havíem de
necessitar de l’operadora de la centraleta, la qual establia línea amb
el número sol·licitat. Es pot dir que amb cinquanta anys i escaig hem passat de
les beceroles de la comunicació a portar el telèfon al damunt i amb ell poder
fer de tot.
Va ser
l’arribada de la televisió en blanc i negre el fet més destacat d’una modernitat que
començava a treure el cap i fer-se assequible. Això i el cotxe, que va venir
després, han estat els avenços més destacables, dels quals hem estat testimonis
aquella generació de la dècada dels cinquanta.
Entre tot això
s’anaven succeint Festes Majors que les
vivíem d’una manera molt diferent. Començant per l’entrada de gralles que es
pot dir que transcorria en la intimitat dels veïns del carrer Sant Francesc, sense
massificació. Amb el so de la gralla es revifaven moltes sensacions i s’hi aplegaven
molts sentiments. A casa em mudaven amb les robes dels dies de festa i quan
tornàvem es canviaven per les d’estar
per casa, això es feia perquè l’armari no era gaire complert i si et tacaves no hi havien gaires més alternatives. Mudat
per anar a ofici, i pensant amb el vermut de després de la sortida.
Recordo asseguts
a la taula i jo sense treure la vista del cambrer que anava i venia i passava
de llarg, fins que ens tocava. Els grans demanaven vermut i jo una Pepsicola tot i que estava més
pendent de l’acompanyament: les olives sense pinyol i unes patates de xurreria.
Altre seguiment del cambrer que es feia esperar. Per a mi, una eternitat. Fins
que els veies venir, però s’anava parant
per les taules del costat, fins que
servia a la nostra. Encara no havia
deixat el platet amb les olives, ja m’havia fet amb “el palillo” per punxar, a
cada extrem, una oliva. Sabien a glòria perquè només se’n menjaven potser per
la Festa Major i para de comptar.
Després de
dinar, amb el no menys apreciat gustet de pollastre rostit fent-se fonedís pel paladar, altra vegada vestit de mudar per
anar a veure la processó. Els gegants eren els preferits, els dimonis feien
basarda i agradava el posat tremolos de l’angelet dels cercolets, com també la
majestuositat de la moixiganga i darrera el Sant. El pendonista i els seus acompanyants, els
veiem gent de categoria, d’acurada elegància, doncs fins i tot els havia que
vestien de frac, recordem el nom perquè ens havien explicat que era quelcom
semblant a les formes de les ales de la
llagosta de terra. A mesura que ens hem anat fent grans, la participació de la
gent del poble fins i tot es fa evident a l’hora de pregonar la Festa i de ser pendonista.
Tanmateix,
abans de la Festa Major es visitava la
fira. La seva arribada també era molt
celebrada. Una primera mostra havia
tingut lloc a la festa del Vinyet, amb aquelles paradetes que es dispersaven a
frec de l’era i a prop de la porta principal. Servia per a fer embocadura,
potser només un petit detallet, amb l’excusa que en pocs dies venia la fira gran.
Les parades d’aquesta eren singulars, totes ben alineades i pintades d’aquell
verd uniforme, atapeïdes de petits grans somnis, alguns impossibles de veure
complerts. Recorregut amunt, passada avall, sense prendre cap decisió, seria
perquè tot agradava i no sabies que escollir i feia cosa fallar en l’elecció.
Era el dia de la
festivitat de la Mare de Déu d’agost, la que porta el nom de Maria. I que
aprofito per felicitar a totes elles. Mentre els preparatius d’una altra Festa
Major avancen a passos agegantats.
Cregueu-me, ho se de bona tinta.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada