DELS PEUS AL CAP

   

 Fotografia del C/ Sant Francesc, la primera casa de l'esquerra, és on havia estat la casa de la família Alemany i a 

la dreta la fàbrica dels germans Benazet

    

   Existeixen espais en el poble on hi coincideixen algunes curiositats, de les quals n’hem perdut els protagonistes i fins i tot els testimonis més evidents, com poden ser els edificis que els han aixoplugat. Per a molts el carrer Sant Francesc comença a partir d’on ho fa el Passeig de Vilafranca i no és cert, en aquest punt en concret és on s’acaba, doncs el seu inici el trobem  al Cap de la Vila. 

    Curiosament en aquest final de carrer és on començava  la nostra Festa Major. Haig de puntualitzar que això va ser així fins quan l’entrada de gralles era considerat  el primer acte que obria les celebracions en honor a Sant Bartomeu. Des de l’any 1985 és el pregó, amb el seu  convit a la festa, el que dona el tret de sortida.

      Un petit detall  de com les coses canvien en el transcurs dels anys. I si observem l’entorn ens adonem que la progressiva transformació ha reemplaçat els edificis d’abans  per noves construccions. L’única que conserva intacta part de la seva façana  és la casa que havia estat propietat d’en Manel Benazet, i que fa escaire entre aquest carrer i el de Sant Bonaventura, on al costat mateix d’aquesta hi trobem la casa pairal dels Benazet, on hi a viure l’Antoni amb la seva família  i que també conserva la mateixa estructura de la façana original.  El  germà dels dos, en Ventura Venazet, vivia a la del costat d’en Manel,  paret amb paret amb la fàbrica  de sabates, propietat dels germans que s’estenia  cap ben entrat el carrer Espalter. 

    En aquest final del carrer, davant de la porta d’entrada  a la fàbrica, com m’hi referia fa un parell de setmanes, la família Solé embotellava sifons i a la porta del costat mateix  hi havia  el local de l’Orfeó Sitgetà. Que limitava amb la casa de la família Alemany, descendents de can Joan del mas d’en Puig. La família eren carnissers i venien carn a la plaça, on  darrera el taulell s’hi havia alternat la Pepeta, esposa d’en Marià Alemany i les filles i el fill del matrimoni:  la Juanita despatxava el xai, en Joan la vadella i l’Eva els menuts. L’altra filla, l’Àfrica,  es va casar amb en Mascaró de Vilafranca i va anar a viure a aquesta població. L’únic continuador del negoci va ser en Joan, que va estar al front de la parada fins que va obrir una carnisseria al Camí dels Capellans junt amb la Dori, la seva esposa.

      El pare, en Marià, quan acabava la jornada laboral es mudava amb un traje blau marí i a l’hivern ho complementava amb un barret i guants de pell, i així de ben vestit anava a prendre cafè. Un costum que també secundava el seu veí més proper, en Felipe. Aquest treballava a can Roca, el barber del carrer Parellades cantonada amb el de Sant Pau. Era en els anys en què a les barberies hi treballaven un bon nombre d’empleats i els dissabtes a la tarda no donaven a la bast.

     L’Eduard Roca era un barber molt peculiar que al final, de la que en teoria havia d’ésser la seva vida laboral, a la barberia només van quedar ell i en Felipe, que esperava arribar a la jubilació per deixar de treballar. Mentre això succeïa, en Roca es planyia de no poder-se retirar abans per culpa del treballador, argumentant que si no fos per ell ja hauria plegat. Va arribar el dia en què l’operari es va jubilar i l’amo va seguir treballant. Fins l’extrem que en Felipe ja feia anys que es passejava  i en Roca, a cada any que passava, argumentava que si s’esperava a que en passes un altre  ho notaria en la paga de la jubilació. Va esperar tant que no hi va ser a temps a cobrar, es va morir  en plena activitat laboral, sense ser conscient que la prorroga se li acabava i el que feia era apropar-se al que seria l’últim any de la seva vida, com així va passar. 

    De les sabates dels germans Benazet, als caps que exteriorment ordenava en Felipe i en mig de  tot, la “txitxa”- com s’acostuma anomenar la carn- que despatxava la família Alemany. En només aquest tros de carrer se’ns mostrava alguns dels oficis amb certa influència en el teixit comercial de la vila d’aquells anys. Fins arribar als nostres dies on, en la majoria dels casos, s’escau -comercialment parlant- aquella reflexió que feien servir els castellans quan deien: “esto no es ni xixa ni limoná.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de Febrer del 2022)

EL CARRER DE LES CALCES I ELS CALÇOTETS

   El  carrer Sant Francesc ha evolucionat al ritme que ho ha fet el poble. Així podem parlar de dos trams; el de baix, que comprèn des de la cantonada del d’Espalter fins al de Sant Gaudenci. I el tros de dalt, des d’aquesta cantonada, dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila. Una carrer, per tant,  dividit en dues parts. Amb la imatge del Sant, en el tram de dalt,  en l’ornasina de  la façana dels pisos de can Zera. Un carrer recte que, a mesura que hem anat sumant anys, notem que fa  pujada. Aquesta suma de dies viscuts, ens permet també  poder fer les comparacions que van d’ahir a avui. Quan la gent baixava del cap de la Vila i a l’arribar al cantó de ca l’Olivé i de l’ Arnabat, tornaven enrere. I si anaven en direcció a les cases barates del carrer Espalter, decantaven pel de Sant Gaudenci. Així el tros de baix era poc transitat. Excepte quan els treballadors de la fàbrica de sabates dels germans Benazet anaven o sortien de la fàbrica al toc de pito.

    La cosa va canviar a partir que van obrir un ull del pont de la via, d’allà el costat de la casa dels pobres,  i el van destinar a pas de vianants. Coincidia amb la construcció de blocs de pisos a l’altra costat de la via del tren. Aquestes dues circumstàncies va fer possible que el tram de baix del carrer sant Francesc es veiés més concorregut. Fins que actualment, bé perquè, carretera enllà hi viu molta gent, o perquè els que arriben al poble aparquen el cotxe per aquells verals, el cas que  , sobretot els caps de setmana, registra un anar i venir de gent com no s’havia vist mai. I ja en parlarem quan es vagin habitant les cases que s’estan construint en la nomenada zona de la Plana i Santa Bàrbara.

    Situats i havent fet una mica de posicionament  de l’afluència de gent, en aquest carrer concret, em remeto a l’enunciat de l’article d’avui. Amb clara referència a unes peces de roba que arropen les parts més íntimes. Que quan ens hi referim sempre es presta a interpretacions de tota mena, sobretot envoltades d’una certa morbositat. No obstant, les calces i els calçotets tenen finalitats en comú, però les interioritats que encerclen són d’anatomies diferents. Unes peces de roba que, pel que es fan servir, no sembla que puguin evolucionar més del que ja han fet. Potser la que més ho ha notat és la roba íntima dels homes, perquè s’han reduït els camals, passant dels calçotets llargs als, diguem-ne, de mida convencional. Tot i que els llocs on fa molt fred , les persones que més el noten, encara els hi són d’utilitat.

   I ara ve la part delicada, ni més ni menys que  a l’haver de referir-me a les calces. Només apuntar que sembla ser que la reducció també ha vingut impulsada per  les modes imperants, fins a reduir-les a la mínima expressió. I ho deixo aquí, sense  entrar en més detalls, pel que pugui ser. No fos cas que em fiqui en camisa d’onze vares, quan avui no toca parlar d’aquesta peça de roba.

    I és que amb el tema dels calçotets sembla  que hi hagi més camp per córrer, sense haver d’entrar en intimitats  compromeses. Potser perquè les mateixes modes propicien una varietat més amplia de detalls. Com la curiositat que apunto,  al coincidir  una marca, de roba interior masculina,  amb les inicials amb les quals m’identifico a cada article.  Es comercialitza  amb una petita variació , només canviant la (y) per la ( i ). La diferència també rau en la  persona que és al darrera de l’enunciat, que no és pas accionista de la marca. Amb el recordat amic Ramon Soler, moltes vegades en fèiem broma.

   Tampoc deixa de ser curiós,  que s’ha posat de moda, entre el jovent, portar els pantalons arriats,  per tal de  que sobresurti per damunt la cintura  la franja de la goma del calçotet, on es visualitza la marca . Com hi ha  usuaris que els prefereixen ajustats al màxim. I tanta opressió fa que no es dissimuli res.

   He començat parlant del meu  carrer el qual, pels vincles que hi tinc, sobretot per haver-hi nascut, em prenc la llibertat d’insinuar-ne la propietat. Fins el punt de  relacionar-lo amb  les robes íntimes. Un tema que pot descol·locar a les lectores i lectors, que tenen al cronista com una persona mesurada, en quant el contingut dels  articles.

   Un carrer, avui, dels principals d’entrada al poble. Un espai on s’han alternat botigues  de tota mena. Amb predomini de les de queviures; xarcuteries i cansaladeries. Pa i llet, vetes i fils. I bodegues, una al costat de l’altra, com quasi també aquelles botigues de menjar. Si més no, d’un temps cap aquí, hi proliferen establiments de calces i calçotets i altres peces d’una intimitat indiscutible. En poca distància en comptem quatre i, el que també és curiós, una davant de l’altra.

   Però només decantar aquest de Sant Francesc cap el de Sant Gaudenci, hi trobem una botiga de calçotets, dels cenyits. I pel que fa a la cantonada amb el d’Espalter, més del mateix. Els presenten tan tibants que marquen tots els bonys.

   Quan la gent portaven capell,  s’havia popularitzat una estadística que tenia una certa lògica: tants caps, tants barrets.  A l’hora del negoci, que la teoria s’avingués amb la pràctica, això ja eren figues d’un altre paner. Vista la majúscula afluència de gent que registra aquest carrer, i al no ser tan freqüent  l’ús del barret, entre els qui passegen, els experts del que ara coneixem per màrqueting,  sembla ser que s’han fixat amb altres peces que són molt més majoritàries per fer-ne un seguiment  fiable: tants culets, tantes calces i tants calçotets.

   D’oferta no en falta i, preu per preu, potser millor ajustats. Que balders, quan tot s’encongeix,  bé prou que hi aniran.   

                                                                                     J. Y. M.

 

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de maig del 2018 )

SANT BARTOMEU ENTRE FUSTES

    Quan el proper dilluns  tornem al taller ho farem contents de saber que ens visitarà  Sant Bartomeu.  Està aviat dit això. Serà  un visita  excepcional,  perquè la seva presència en el nostre  espai no és ni serà freqüent. Podem referir-nos a un visitant  poc exigent,  que es mereix tots els respectes. Vindrà acompanyat d’una comitiva festiva que, des de la seva casa, es dirigiran a aquest carrer que no  té res d’interessant, que per no tenir no té ni sortida, si més no, en aquestes hores del matí, ofereix un aspecte de carrer privilegiat. Amb els arbres que li donen ombra.  I que la gent de més edat anomenen  el torrent, perquè no ho ha deixat mai de ser.

    Un carrer que arrenglerava les dependències de l’anomenada fàbrica nova dels germans  Benazet. Un espai on han compartit protagonisme les sabates, també les gasoses que embotellava el Sr.  Magrans, “en Mamita”,  i fins i tot, no ser qui,  hi despatxava llegiu. Allà,  en els mateixos  baixos,  hi va obrir un taller de calçat en Pablito Garcia. Just al costat de la casa on hi ha viscut, fins que ens va deixar, un personatge molt conegut que més aviat tenia fama del que no era, però com a la  gent ens agrada portar les comptes dels demés, a la Rosa Ballaster Carbonell la coneixien més per “la millones“que no pas pel seu nom. La seva casa limitava amb la fàbrica de capses de cartró de can Selva.  I per l’altra costat, al final del corraló, la casa que va fer construir un dels germans  “Pericos”, en Pepito Balcells, que va tenir dos fills en Pere i en Josep   Lluís. “Festeros” , sobretot del Carnaval del Retiro del qual  presumien enfundats  amb les mítiques americanes verdes, tot  acompanyant a la xaranga que venia  de les terres de Pamplona, de per allà el poble on n’era oriünda   la seva  mare. I que durant els dies que durava la festeta  s’hostejaven en els apartaments d’unes quantes cases més enllà de la seva. Allà on, en els baixos, hi viu la Rosa Bertran, filla de l’Agustí del Coro, junt amb el seu fill en Daniel Monzó, molt vinculat a la Festa Major per la gran quantitat de gegants i dracs que ha realitzat i que són unes singulars obres d’art.

    Una mica més enllà de la casa de la Rosa Ballester  hi havia el garatge de la fàbrica Benazet i en el pis de sobre la vivenda del xofer. Avui  en aquells baixos està ubicat  aquest petit  taller familiar  que comptava amb  la presència del meu pare Josep i el seu germà, l’ oncle Joan. I també amb la col·laboració d’en Josep Ferret Camps, el qual  va passar bona part de la seva vida laboral al nostre costat. En Josep es va jubilar, el pare ens va deixar i va quedar l’oncle Joan amatent a la feina del seu fill David i de la meva. Fins a l’últim moment va acudir al taller i en aquesta darrera etapa, deslliurat del treball físic, venia i s’arrambava en aquestes portes grans, les originals de quan hi havia el garatge., i des d’allà contemplava el pas del temps. Ara, degut a la immediatesa de tan  distingida visita, el seu net, en David Yll Àvila, les ha envernissat acuradament, seguint amb la consigna de  que tot ha de fer  goig.

   Quan aviat  hi arribi Sant Bartomeu  es faran presents el garbuix de tots aquests records i, a més, l’acompanyarà l’olor de fusta que nosaltres ja no notem. Flaire que  es barrejarà  amb el perfum de les flors que amb tanta delicadesa i bon gust  hauran disposat  l’Esteve Ferré i la Fina, la seva mare. Sense oblidar-nos de la col·laboració que també hi ha esmerçat l’Ignasi Rubí i en Josep Carbonell  a qui ells, recordant també els seus avantpassats, l’anomenen en Japet.I en Jordi López.

    I aquesta arribada, respectant les diferències, em recordarà quan a casa la Rosa Ballester li portaven aquelles caixetes que guardaven la imatge de la Sagrada Família, de sant Josep... i que ella exposava, amb una llàntia encesa, a l’entrada de casa seva. Fins que a l’endemà o quan estigués establert, l’anava a portar a la casa que la seguia en el torn.

   Quasi amb la immediatesa de la permanència d’aquella caixeta,  a la imatge de Sant Bartomeu la passaran a recollir just a l’endemà. I, per acompanyar-la de  tornada a casa, la comitiva encara serà molt més nombrosa i folklòrica de quan la van portar. Haurà estat una visita de metge, la qual haurà servit per curar  o afeblir els desànims de tot plegat, retornant l’alegria que l’acompanyarà carrer enllà.  No podrà estar més entre nosaltres  perquè al dia següent   ha de   presidir l’Ofici religiós. Tot i que  tornarà a sortir al carrer,  en lluïda processó,  al vesprejar.

     Com a amfitrió  que sóc de la seva estada al taller de casa, junt amb els meus fills, en Joan i la Carme, els quals  m’acompanyen en l’honor que m’ha estat atorgat, convidem a  tot el poble de Sitges a apropar-se fins al  taller, a compartir la satisfacció que representa tenir tan a prop   la imatge de Sant Bartomeu.  Igualment us convidem a que   l’acompanyeu en la processó que es fa en el seu honor, ja  a les acaballes del dia. Diuen que la processó és llarga, nosaltres hi afegim, i el ciri és curt, si més no és un privilegi participar d’aquest acompanyament festiu i emotiu que només té lloc dues vegades a l’any, per Sant Bartomeu i per Santa Tecla. En honor dels qui són els patrons de la nostra Vila.

  Quan tanquem les portes del taller la normalitat  planarà  per entre la intimitat del passatge i tot tornarà a ser com abans.  Quedarà, per sempre més, el record de l’estada d’un convidat d’excepció  dintre del redós d’un taller familiar .  Però  tot això sona a final, a comiat, i encara està tot per fer.  Gaudim del moment,  de la nostra Festa Major  i per aquest motiu i pels altres esmentats els hi desitjo que la visquin amb tota la intensitat.

  Mentre ens afegim al clam generalitzat; “Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges sou patró” .

                                                                                              J. Y. M.

     ( Article  publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'agost del 2016)