Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris francesc mirabent farreras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris francesc mirabent farreras. Mostrar tots els missatges

06 de desembre 2016

ALLÀ EN EL RANXO GRANDE

  Existeixen músiques que, tot i la distància que ens separa dels orígens,  aconsegueixen arrelar en els nostres costums en tonalitat de la famosa ranxera que comença de la mateixa manera. Són coincidències simpàtiques.  
    Deixant de banda els orígens de la cançó quant a cantar  i fins i tot ballar.  Estic segur que quan els lectors/es han llegit l'enunciat d'avui els haurà vingut al pensament la, a Sitges hi havia una finca que se la coneixia pel Ranxo Grande, en aquell temps propietat de la família Benages i després va passar a la família Llauradó. Encara avui trobaríem qui continua denominant així a aquest complex residencial on estan ubicats tres blocs molt alts, els  quals no m'explico com es va donar permís per construir-los.
    A la finca hi havien plantats un bon nombre d'arbres fruiters, vinya de moscatell  i també un espai on en Francesc Mirabent Farreras de ca l'Eixut que en tenia cura, hi plantava flors conjuntament  amb en Garrofer.  Allà van arrelar els orígens de la floristeria de la Teresa, la seva filla, que en la casa del carrer Sant Francesc, en el quarto de reixa cosia sabates i en l’entrada venia ramets de flors.
     Quan en Panxito ho va deixar, forçat per les circumstàncies, se’n va fer càrrec l'Isidre Barnés i va anar-hi a viure amb  seva muller, la Maria Camps, la filla i en Cisco, que tenia uns dotze anys. Ell va néixer al carrer Sant Bonaventura, per allà on vivia  la Cisqueta boja. Després van passar per la casa del carrer Espalter.
   Ells van viure de prop la transformació del "Ranxo Grande". On l'única grandesa que va predominar va ser, com ja he comentat, l'alçada desmesurada dels tres blocs. Una vegada perdut l'encant original només quedava, com a testimoni camperol,  la finca del costat on hi havien plantats ametllers i altres. Els últims propietaris, abans que també s'hi aixequessin  blocs de pisos,  van ser la família Ribot.
     A partir de la transformació, aquell nyap va passar  denominar-se "El Cortijo", del qual, l'Isidre Barnés, en va passar a ser el conserge de tots els tres blocs. L'home, amb l'ajut de la seva muller, hi va esmerçar una feina molt meritosa, guanyant-se la simpatia de tots els residents que hi van anar a viure, que ja és difícil. Educat, servicial i treballador, es va veure correspost amb  l'estima que la gent li demostrava.
    D'allà el fill del matrimoni, en Francesc Barnés i Camps, va sortir per casar-se amb la Rosa Pasqual que era filla d'una de les famílies més antigues del carrer Parellades , veïns de cal duro, d'en Sancliment i del poeta Trinitat Catasús. A en Cicso ja li agradava la fotografia i va encomanar l'afició a la Rosa.
   Entre tot això havíem fet incursions per molts llocs del terme a la recerca de qualsevol temàtica fotogràfica. Em compto en aquestes expedicions perquè jo, que llavors era jovenet, acompanyava al meu pare que també n'era un aficionat i em va inculcar una mica l'afició. En aquells anys a en Joan Manel Marcé i Gea l’havia captivat una gran afició a l'art fotogràfic, de tal manera que no hi escatimava recursos i participava  en  quasi tots els concursos de fotografia que es convocaven, guanyant nombrosos premis.
  Una part de la parentela d'en Joan Manel procedien de les Torres, alguns encara hi vivien com en Maginet. En Miquel i en Joan es van casar amb la Trini de ca la Mingueta i la Pepeta de can Badia respectivament i van venir a viure a Sitges. D'en Maginet recordo, amb molt de goig, que durant un temps va ser la persona que tancava la seqüència  d'un anunci publicitari d’un cava i que es transmetia per  televisió. Quan apareixia, tots esperàvem la seva curta però entenedora intervenció. Succeïa quan per enaltir les propietats del cava sorgia l'expressió afrancesada de "Chapeau", en el mateix moment en què en Maginet, al costat dels ceps, es passava la mà pel front com donant a entendre que el procés era laboriós .
     En aquestes incursions fotogràfiques per la muntanya del Massís del Garraf, la Secció Fotogràfica del Grup d'Estudis Sitgetans, les continua realitzant,  els Marcé de les Torres,  fins i tot  hi han fotografies del grup on hi apareix el pare de tots ells,  com experts coneixedors del terreny, ens feien de guia i valoraven més el sentit de l'amistat que el poder tenir l'oportunitat de captar una bona imatge, de fet no portaven ni màquina
    Unes excursions a la muntanya  en les quals  Francesc destacava per la seva bonhomia, també perquè sempre estava disposat a ajudar, sobretot amb aquells consells que contribuïen a millorar el resultat final de la fotografia. I, meticulós com era, s’hi mirava sempre  per a que la fotografia quedés enfocada, ben enquadrada i sobretot recte.
    El Ranxo  Grande, el Cortijo, dues ubicacions en una , quan deixem que parlin les imatges. Avui retratar s’ha convertit en la cosa més normal. Tanmateix darrera a cada mirada que guaita a la pantalla, al visor, s’amaga una petita o gran història. La d’en Cisco aportava la senzillesa d’una persona que vol passar desapercebuda, que deixava parlar a la Rosita perquè és més xerrairota, mentre ell es queda amb  la imatge que diuen que val més que mil paraules. Aquella tarda , a la nostra plaça castellera, el silenci que requereix la concentració s’esberla quan el so de la gralla anuncia  que s’aixequen els quarts. Amunt! Crida el cap de colla,   i ell amatent, aguanta la respiració, que en déu ser de difícil quan aquesta és tan feble. I allà s’arrapen  els dosos, mentre grimpa l’acotxador i  l’anxaneta. El castell és coronat.  I... clic, però ni soroll fan les màquines d’avui, això sí,  queda una imatge que resumeix el valor de l’afició que el porta a fer l’última fotografia.  És el moment del retorn a casa.
    Quan en Cisco torna  a sortir al carrer,  just passen els gegants per davant  de la porta, però s’havia deixat la màquina de retratar.  Sempre ens quedarà  una última fotografia per fer.
                                                                                                                                J. Y. M.
  

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  

09 d’abril 2016

VEHICLES sINGULARS

  


 Passar del carro a la mecanització, abraçada a un progrés sense aturador, va portar als sitgetans a secundar aquest avenç que aconseguia no haver de tirar de carretó.  Fa poques setmanes, amb motiu dels 75 aniversari de la colla de Caramelles Sitgetanes, em referia a l'Esteve Sucarrats que en va ser un component i baix destacat i de qui, a més de la seva apreciada veu de baix, feia esment al mitjà de locomoció amb el qual es desplaçava . Un “carromato” que de ben segur era el resultat de la genialitat del mecànic que el va construir. Estic convençut que avui el seu disseny desentonaria davant de com ha evolucionat la industria de l’automòbil i totes les seves variacions.
   L'Esteve es valia  del vehicle per a transportar la ferralla  que comprava i venia com a part del seu negoci.  Tenia el magatzem allà en el barri de Sant Crispí. La gent del poble s'havia familiaritzat amb l’espetec del motor de tal manera que delatava la seva presència.  Això es produïa en un Sitges poc massificat de vehicles, si més no el constant increment del turisme feia preveure que els cotxes ocuparien carrers i entorns que van perdre part del seu encant. Circumstància que s'ha produït arreu, perquè és molt freqüent anar a visitar un monument, un paratge singular, o simplement passar per un carrer amb encant i ens trobem que la fotografia et queda desvirtuada davant la presència d'un cotxe que es troba aparcat  en el lloc més inoportú
   Els turistes, àvids per retratar les diferències que s'interposen a la normalitat, s'aturaven a fotografiar la raresa del vehicle de l'Esteve. Potser eren els mateixos que entraven a la botiga que regentava la seva muller al començament del carrer Bonaire, dedicada a la venda de records i sobretot d'articles destinats a fer més agradable l'estada a la platja. Ella era dona de temperament, que no tenia pèls a la llengua, com s'acostuma a dir de les persones que diuen les veritats, peti qui peti.
  I si el “carromato” d'en Sucarrats era d'una originalitat atípica més ho era la plataforma que comandava en Francesc Mirabent i Farreras de ca l'Eixut. Una plataforma simple, allargada, instal·lada damunt de quatre rodes, amb un sostre i amb uns vuit seients disposats a cada costat  i amb uns aparells  per conduir-lo d’allò més rudimentari. El invent servia de mitjà de transport  entre Terramar i la Fragata i a la inversa. Sense cap dubte  va ser la predecessora de la popular barqueta.
  En Panxito feia de jardiner als jardins de l'Hotel Terramar i li van oferir si volia conduir la cosa , ell va acceptar i s'alternaven amb un parent de les Borrell, les perruqueres. El  enginy va ser  de gran utilitat, sobretot per l’original  manera d'anar fins a l'Hotel Terramar i els seus jardins. Quan tot per aquell sector era nou i despertava la curiositat de la gent del poble que s'hi apropava caminant o fent ús de la plataforma, en una època de transformació com la que va significar la urbanització d'aquell sector, mentre s'observava  sota una perspectiva d'admiració.  Però si anar a Terramar a peu i  gaudir de l'entorn era un al·licient, m'imagino el que representava fer-ho "acomodat" en el invent  mecanitzat que comandava en Panxito. 
    Curiosament els hotels que hi havia a Sitges en aquells anys incipients del turisme, disposaven d'uns serveis destinats a tenir cura de la comoditat dels clients, molt més amatents dels detalls que ho feien possible que no pas ara. Així el Hotel Terramar posava al servei de la clientela un furgó per traginar passatgers i equipatge de l'estació a l'Hotel i al revés. En l'establiment l''equipatge era traginat per aquesta altra institució que tots els hotels tenien, el del grum, que més familiarment hem conegut per "botones". Segons la categoria de l'hotel anaven uniformats, fins i tot amb el corresponent casquet. Es dóna la paradoxa que ha hagut personatges que van treballar en un hotel portant les maletes i han arribat a ser-ne el director. Però sobretot aquesta activitat havia estat el primer aprenentatge laboral dels noiets que aprofitaven les vacances de l'escola per entrar en contacte directe amb  el públic i de pas fer uns calerons.
   Tornant a l'automoció, altres vegades m'he referit als germans Balcells, els populars Pericos, com a paradigma d’uns dels primers mecànics de cotxes instal·lats en aquell enclavament dels quatre cantons que avui, malgrat  haver estat urbanitzat, encara es coneix per la denominació toponímica popular de la vila. La muller d'un dels germans,  la d'en Pepito, era navarresa i,  com a bona ambaixadora de la seva terra, li agradava xarrupar el vinet, així com altres xarops . A ella , tan implicada com estava amb la denominació  de la família, la veu popular no es va estar de nomenar-la, també, la "Perica". I el que són les coses, no fa gaires dies, fent un tomb per Tamariu, que és un dels llogarets on sembla que un cop de mar l'hagi  deixat arrecerat entre els pins, m'apareix el nom d'un dels seus carrers, ni més ni menys, amb aquest anunciat; " carrer de la Perica". Fins i tot l'escut té una semblança amb el nostre. La coincidència  em va semblar de les més sublims, pel fet de que, en un racó de món, on l'aigua de mar sembla tenyida de  blau, honoren la popularitat d'una altra Perica, quan estàvem convençuts que la de casa nostra era única i poc amiga de l'aigua, ni que aquesta fos de mar.
    Vehicles  i persones de Sitges i vinguts d'altres contrades, que han deixat un record que el pas del temps s'ha encarregat de transformar i facilitar-ne la disponibilitat,  és el cas de la locomoció i de manera especial pel que fa els cotxes. Deixant per a les persones la part de popularitat que els hi correspon i que degut a ella són recordades i mereixedores d’aparèixer mencionades en un espai tan entranyable com són aquestes pàgines. Rellegint-les ens adonem que no sempre la nostra gent ha anat sobre rodes i, amb tot, es mostraven feliços. I és que la felicitat de vegades es troba més còmode anant a peu.

                                                                                                            J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez