LES CAMPANES DEL VINYET TOQUEN A FESTA

    En el campanar del Vinyet hi han disposades quatre campanes i ofereix  la curiositat  d’assentar-se a damunt una biga de fusta de considerables  dimensions, no tant per la seva llargada, sinó per la seva amplada i gruix. Entre els elements curiosos  que es guarden a l’ermita s’hi troba una maqueta en la qual se’ns representa tal com era a l’any 1870, el detall  més destacat el trobem en el campanar que apareix adossat a la banda dreta del la casa dels ermitans. A partir d’aquesta data  es construeix en el lloc on nosaltres sempre l’hem vist.   

    I  posats a buscar coincidències, el campanar del Vinyet es troba situat perpendicularment amb el campanar de la nostra església parroquial, que també és un campanar afegit a l’antiga construcció, quan aquesta constava d’una campanar pla, sense lloc per a les campanes. Si van afegir les arcades corresponents en el transcurs d’un projecte posterior. Fins que  a l’any 1863 es finalitzen les obres d’ampliació  i es col·loca, en la  part superior, una majestuosa imatge de pedra de la Immaculada, a la qual tots coneixem per la Mare de Déu del Campanar.

     Una altra coincidència, el campanar de l’ermita de sant Sebastià es va fer a l’any 1870. Així que quasi a les acaballes del segle XIX , en pocs anys de diferència,  es pot dir que es van vestir els tres campanars que es troben  en línea recta, d’un extrem a l’altre del poble.

    El so de les campanes és majestuós, i ho és més segons siguin les  mesures. Per tant les de més sonoritat són les del campanar de l’església parroquial, detall que podrem comprovar dintre de poc, durant el repic  de la vigília de la Festa Major i en el transcurs del dia de la festivitat de Sant Bartomeu, gràcies a l’equip de campaners que en tenen cura. A mi, en particular, m’agraden tots els tocs, però  sento predilecció pel que acompanya el recorregut  de la processó de Sant Bartomeu. Potser per la sobrietat que el fa elegant i majestuós. Simple, però de molt calat.

     El so de les campanes de l’ermita de Sant Sebastià, és fràgil,  molt de poble, que es fa notar el dia de la festa, quan s’ anuncia  que és a punt de començar l’Ofici.  D’aquest repic en són testimonis, no ens apartem de les curiositats, dues Vinyets que viuen molt a tocar de l’ermita, em refereixo a la Vinyet Ferrer Panyella de “can Terradeu” i a la Vinyet Cuatrecases Tomas de “can Lliberato”. Amb el mar molt proper i amb el lligam familiar que les dues han mantingut amb aquest, quan els seus avantpassats hi feinejaven.

   Més enllà, el senzill campanar de l’ermita de la Trinitat, també aixecat damunt la casa dels ermitans,  acull les dues campanes que repiquen el dia de l’aplec. El bosc no em deix veure més enllà, per poder comprovar si la seva situació està en la mateixa línea dels altres tres campanars. Potser massa obsessionat, com estic, en voler fer-los coincidir. Quan el més important és el motiu pel qual han estat construïts i pel missatge que transmeten els tocs de les seves respectives campanes.

      Demà, festivitat del Vinyet, el seu campanar tornarà a tenir el protagonisme que assoleix en les grans ocasions. El punt de referència que, des de lluny, fa possible la seva ubicació.

    Un fet destacable serà el retorn de l’escolanet centenari al seu lloc habitual, al peu de l’altar. Després que en Josep Pascual hagi enllestit una impecable restauració. La  seva presència fa possible que segueixi sent l’element testimonial més admirat per la mainada. Sobretot  quan, entre el silenci, s’escolta  aquest sorollet metàl·lic que, amb pulcre  nitidesa,  s’escapa des de  l’interior de la caixeta que custodia, cada vegada que s’hi deixa caure  una moneda.

    El Vinyet atresora detalls que, per la seva simplicitat o importància, tot i no ser del tot visibles, ens aporten elements imprescindibles per conèixer millor la part  d’història que li correspon en tots els aspectes. Així com altres detalls més simples, no per això deixen de ser importants, com  pot ser el repic de les campanes per anunciar-nos la joia de seva festa. Aquesta que, cada any, esperem amb renovat i encomanadís entusiasme.

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 4 d'agost del 2017 )

EL PROTAGONISME DE LES SITGETANES

S’havia dit que la dona sitgetana no feia foc per no fer fum. Significava això que com les parets eren emblanquinades de blanc, procurava embrutar el menys possible. El protagonisme de les sitgetanes s’ha fet notar en totes les coses del poble. Hem explicat, una i altra vegada, que cada matí escombraven i regaven el seu tros de carrer i disposaven flors en el seus balcons, per enumerar uns quants detalls del seu saber fer.

    Han passat els anys i determinats costums han canviat, més que això, ara són compartits. Per sort la dona s’ha preparat per poder desenvolupar els seus estudis i posar-los a disposició de la societat, on es valora la seva intel·ligència, la seva vàlua.  Aquesta evolució , a favor de la seva integració, els hi permet assolir posicions que les nostres mares no havien tingut l’oportunitat. Davant aquest posicionament equiparat amb el de l’home, avui, no és d’estranyar que les feines de casa siguin compartides o es compti amb la col·laboració de les àvies per aportar  el seu valuós ajut. i experiència.

      Passa amb les nostres tradicions que requereixen d’una feina que no es veu, però sí els resultats. És així  que quan s’apropa el Carnaval, a moltes àvies els hi recau el compromís de cosir els vestits dels seus nets, o el dels propis pares.  També per Festa Major, quan repassen les vestimentes blanques, les faldilletes, o reforcen  els picarols per a que estiguin ben fixats.

    En aquestes feines de fil i agulla, hi tenen un protagonisme destacat el grup de cosidores de l’Agrupació de Balls Populars, les quals pràcticament es passen tot l’any cossin, per tenir-ho tot apunt  per a quan, per exemple, s’hagin de vestir,davant petits i grans, els Gegants Moros no hi hagi ni cap estrip, ni fil que pengi dels seus vestits. Em consta que en aquesta prèvia de Santa Tecla la preparació de les robes de la matinal infantil les ha feta anar a dormir tard.   I conscients que quan s’acaba la Festa Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla, com aquell qui diu ja han d’enfilar l’agulla perquè la propera festa, que requereix vestimentes és Carnaval.

   El mateix passa amb les cuidadores del Gegants de la Vila, han de tenir cura dels seus vestits i del pentinat . És el que dèiem,són feines que no es veuen però que sabem  que al darrera hi ha unes sitgetanes que estimen les tradicions i que es mouen entre el més absolut anonimat.

   Al revés de la Rosó Carbonell i Ripoll  la qual, precisament per la seva feina a favor de la Vila, ha estat anomenada Filla Predilecta de Sitges. Distinció que es va fer efectiva ahir dimecres.  La Rosó va néixer en una casa del carrer Sant Bonaventura  i els seus pares hi tenien cavall i vaques. Fa poc vaig fer un resseguit per les cases on disposaven de cavall. I altres vegades m’he referit a les genialitats d’alguns dels seus veïns/enes, de les quals n’hi havia per sucar-hi pa. Permeteu-me, ara que torno estar en aquest carrer, per referir-me a un veí molt proper a la Rosó. Ella amb la seva família vivia baixant a mà dreta en la penúltima casa abans de tombar en aquest escaire del capdavall. A l’altra costat, on últimament van viure la Florentina i en Mateu, abans de construir una edificació nova, hi residia en Sallarés que també tenia un cavall. L’home, potser influenciat per la teoria, la de menjar poc i pair bé, la va posar en pràctica amb el cavall, però  de manera tan rigorosa que cada vegada la menjadora era més buida. Fins que un dia, ho explicava estranyat i compungit : “ara que tenia acostumat el cavall a no menjar, va i se’m mora “. Genialitats sublims d’uns personatges també irrepetibles.

    La Rosó hi està avesada perquè també ha hagut de trampejar molts aspectes de la convivència sitgetana, però de totes se’n ha sortit. Fins i tot ha fet quadrar a alts càrrecs de l’exèrcit de l’aire que tenen un servei estratègic  per allà el costat de l’ermita i,  per descomptat,  a tots els ajuntaments que, durant els anys d’administradora de l’ermita de la Trinitat s’han succeït, sempre amb la finalitat  d’aconseguir les millores que requereix l’ermita i el seu entorn. En una comesa que no ha estat sola, ha comptat amb la Remei Casanova i amb en Joan Martí, fins que ells  van emprendre l’últim camí.  Per això i per aquesta vitalitat que passeja i amb la qual res és impossible, el seu poble ha considerat que és mereixedora d’aquest nomenament. Així, des d’avui tindrà un altre camí per transitar, el que la portarà a guaitar  al seu nom escrit en aquestes parets nobles del saló de sessions de l’Ajuntament.

    En pocs dies de diferència una altra sitgetana assoleix el protagonisme de les tradicions sitgetanes, en concret la que li reserva la Festa Major de Santa Tecla. La Vinyet Ferrer i Pañella s’ha bressolat entre el mar i la muntanya, influïda pels neguits dels seus pares, en Joan i la Toni que sabien de tots els raconets del Massís del Garraf  i del trafegar dels pescadors. I a tot això la Toni  hi posava les sentides estrofes de la seva poesia tan personal i distingida. I com diuen que els testos s’assemblen a les olles, el seu net Joan fa  honor a la comparança i esdevé  un reconegut poeta de casa nostra.

    Ell, junt amb la seva germana Vinyet, acompanyaran a la seva mare que ha estat escollida  pendonista de Santa Tecla. I en aquest baixos de Can Terradeus la imatge de la Santa romandrà exposada entre una al·legoria a la vida camperola tan propera als pares del seu espòs, en Joan Duran Carbonell, de can Dímas  i  detalls relacionats amb aquest mar que els ha acompanyat sempre. Amb pinzellades de  l’Agustí Ferrer i Pino que va pintar al flabiolaire Pep Capelles. Un quadre que em té el cor robat i que tantes vegades havia admirat en les més que freqüents visites a aquests baixos del camí del canyet, com li agradava anomenar a en Joan.

    El protagonisme de les sitgetanes és hi serà un referent.

                                                                                          J. Y. M.    

  

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 22 de setembre del 2016 )