La direcció del setmanari, per tal de poder
avançar en la compaginació, em té assignat un límit de temps per lliurar l’article. Degut a
L’excepcionalitat d’aquests dies, amb festes per entremig, el termini s’ha
escurçat i m’han demanat si el poden tenir
dilluns millor que dimarts. Aquest avançament em limita el poder
mencionar detalls que es succeiran a mesura que avanci la programació per celebrar la Festa Major.
Per altra banda les noves tecnologies fan
possible, el setmanari no és una excepció, poder incloure informació puntual d’aspectes
que han tingut lloc pocs moments abans del
tancament de l’edició. D’aquesta manera l’Eco,
quan aquest dissabte estigui al carrer, portarà informació dels actes festius
més transcendentals que hauran tingut
lloc poques hores abans. Perquè com els grans diaris, sempre es reserven un
espai per incloure les notícies d’última
hora.
He explicat tot aquest procés, perquè la
nostra Festa Major hi té una certa similitud. El que costa més són els
preparatius. Els membres de la Comissió han d’anar lligant caps i aquesta tasca
no es feina d’un dia, sinó de mesos. D’aquí que pot semblar descabellat que per Nadal ja parlin de Festa Major. I és que
potser abans ja han tingut de tancar projectes, principalment els de caire
musical que, degut als compromisos dels conjunts i orquestres, s’ha de preveure
la seva contractació amb molta antelació, doncs l’agost és quan més demanda
tenen. Tot i que la nova Comissió,que presideix la Maica Díez, ha estat anomenada el
mes de març, amb poc marge per
pensar-s’ho massa. Sortosament la dinàmica i la il·lusió que hi dediquen els
seus components, l`haver tingut de
treballar a contrarellotge, no ha estat un impediment.
Avui, tot i que encara queden molts actes
per gaudir, les tan pregonades 36 hores les acabem de superar. És el moment
d’abocar les camises suades a la rentadora. Impregnades, a més de la suor, de
l’emotivitat que transpira la pell en el transcurs d’unes jornades i uns actes
que, tot i la seva antiga projecció, per
a nosaltres no deixen de tenir sempre un renovat interès. Com els dos pregons,
el satíric i l’oficial, que obren el actes. El satíric a recer d’aquest
entranyable racó del Palau del Rei Moro, seu de l’Agrupació dels balls Populars
i a càrrec de la Mercè Garcia. Que, com el seu nom indica, la sàtira sempre hi va ser present, amb un
Mercè genial, que igual cantava que es reia del mort i de qui el vetlla.
I, el diguem-ne, oficial a càrrec d’en
Talino Plana, que va saber transmetre una bona dosis d’humor fi i brillant,
mentre parlava de coses serioses i el foc quasi li cremava la cua. Una bona
manera de començar una altra festa. La qual, sense adonar-nos, passa ràpid,
desprès d’haver-la esperat durant tant temps.
La ballada final representa el compendi de
totes aquestes sensacions que
s’aglutinen en una plaça plena de gent que es resisteix a ser testimonis de la
retirada dels gegants. Com sensacional
és l’entrada de la imatge de Sant Bartomeu a l’església. Moments únics, que ajuden a vitaminar
sentiments de festa que han de perdurar fins a la propera. Aquesta vegada
aviat, quan d’aquí un mes celebrarem la festa de Santa Tecla.
El
dia després de qualsevol festa major va associat a cert cansament, sobretot
pels participants dels balls, i a una mica de nostàlgia que, un cop es van
acumulant anys, aquesta sensació es va matisant. Influeix també que actualment, durant tot
l’any i sobretot a l’estiu, conflueixen molts al·licients a quin més suggestiu.
La immediatesa amb que la tecnologia ens permet poder treure el cap a qualsevol
esdeveniment que passi al món, fa que, com diuen les persones que, per la seva
edat han viscut moltes experiències, quan se’ls vol interrompre la seva
comoditat, ho raonen dient: “a mi deixeu-me que ja ho tinc tot vist”. Em vinc a
referir que no ofereix la mateixa sensació de novetat avui, que tenim tots els
avanços disponibles, que en l`època dels nostres avis. Que fins i tot eren
capaços, per exemple, els veïns de Sant
Pere de Ribes, de desplaçar-se, caminant o amb el carro, fins Sitges
per gaudir de la nostra Festa Major. I el mateix succeïa quan els qui la
celebraven eren els ribetans. Aquestes ganes de participació, sense cap mena de
dubte, no era altra que poder sortir de la rutina quotidiana i
abraçar-se a les moltes sensacions diferents .
I això passava aquí i en qualsevol poble de
la nostra Geografia. Fins i tot acollir a un familiar a casa era un signe que
conferia categoria a la pròpia família. I depenen
del nombre encara més. Als quals calia afegir als
músics que, a l’hora de les menjades, es repartien per les cases.
Nosaltres tenim la sort de mantenir una
Festa Major que ha estat i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui hi estan molt identificats . I aquests valors
s’inculquen a la mainada des d’una edat
molt joveneta. Hi contribueix aquests avanços tecnològics als quals em referia.
I és que ben aviat es pot adquirir la gravació del que ha estat la Festa Major d’enguany. Un
valuós document per la mainada que, tan
petits, també ja manen i la saben molt
llarga. Quan, davant les farinetes les refusen una i altra vegada, fins que no
els hi projecten al televisió les imatges de la festa. Oli amb un llum, embadalits
, obren i tanquen la boca per a satisfacció del pares que el que volen és que mengin. Vet aquí com també és un revulsiu de la gana.
Per contra a altres els hi produeix set, i
això és més preocupant. Bevedors els quals, l’aroma del suc no els deixa que els
embriagui l’olor de l’alfàbrega, dels nards. Olors que no els hi faran mai mal,
ni desbarataran la feina dels responsables i tampoc la bona imatge de tot
plegat. Malaguanyada oportunitat, atenent que de cos només se’n té un i de vida
també una i prou. En canvi de festes Majors en vindran moltes més.
J. Y. M.(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'agost del 2018)
