SEGUIM

   En les circumstàncies actuals cada dia representa  un repunt de vida, que neix amb la llum de l’albada i es va difuminant entre les tenebres de la nit. Quan el demà no sabem com serà. Ben mirat això ha estat sempre així, si més no sobrevivíem a una aparent normalitat, la qual no feia preveure grans canvis d’un dia per l’altre. Com a molt, la anormalitat, podia afectar a l’àmbit personal, però molt malament havien d’anar les coses per a que se’n ressentís tota la societat. Actualment vivim al dia i més concretament el moment i aquesta incertesa ho deixa tot en suspens,  fins el punt en què no convida a fer plans per a llarg termini. I quan passem a una altra casella del viure quotidià, la paraula que harmonitza un pas endavant és aquest:  seguim o continuem.

   Per altra banda és molt esperançadora  la reacció que experimentem quan hi ha adversitats per entremig. Des del mes de març, per culpa d’aquest virus, i centrant-nos només en l’aspecte de les festes i tradicions, sense entrar en les repercussions sanitàries que han afectat a moltes famílies i per descomptat a  l’aspecte econòmic, que també serà molt malmès. Doncs atenent-nos només a les tradicions sitgetanes, hem deixat pel camí a un nombre important d’elles i altres que, de cara a l’any que bé, també perillen, i la resignació és la paraula que resumeix el desencant generalitzat. És clar que tampoc hi podem fer res més, ens queda acollir-nos a l’optimisme que ens fa exclamar: “ a l’any que ve, més i millor”. Tant de bo l’encertem. 

    Passen els anys i deixen enrere molts aspectes que, amb el pas del temps, ens fa adonar-nos que, malgrat tots els infortunis amb els quals podem coincidir, per dolents que sigui, la vida continua i es van matisant totes les repercussions. Malament aniria que no fos així.

    Aquest any, i en concret en aquest mes, es compleixen els vint-i-cinc que ens va deixar l’Antoni Parra. Quan a punt de començar les seves vacances, es dirigia a casa seva per  a dinar i trobant-se  a davant del Prado va caure ferit de mort. A Casa seva l’esperaven l’Olga i en Francesc. Qualsevol dia és dolent per morir, però molt més en les vigílies de la Festa Major. Al principi de l’article em referia viure el dia a dia, perquè d’un dia per l’altre no sabem que ens depararà el destí.

      Com pocs anys abans va passar el mateix  amb el Ramon Martín, que va morir repentinament a la vigília del dia de la Festa Major de l’any 1989. I en Rafel Micó, degut a un accident domèstic, l’any següent . 

     En Parra encapçalava la comitiva gegantera i moments abans de la sortida de les dues, anava a buscar el ram de la geganta a la floristeria de la Teresa Mirabent. Va arribar el dia i el geganter ja no hi era, ningú ens podíem imaginar que, per pocs dies,  no el tornaríem a veure  enfilar el carrer Sant Francesc, cap a l’Ajuntament, en una mà el ram, a l’altra  la faixa negra i entre la comissura dels llavis el puret.

   Aquella Festa Major també va ser especial. Amb tanta emotivitat acumulada,  vaig intentar complir amb el compromís de pregonar la Festa Major, en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Hi coincidien, a més d’aquests  moments de tristor, el fet de que era la primera Festa Major que presidia, com alcalde, en Pere Junyent. Abans,  a mitjans de juliol, van venir a casa l’Isidre Pañella com a president de la Comissió i en Nacho Deo, regidor de festes, per fer-me l’encàrrec del pregó.  

     Entremig el dia 2 d’agost, festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, en deixava la Remei Casanova i Giner. Administradora, junt amb la Rosó i en Joan Martí, de l’ermita de la Trinitat.

   Tornant a aquella Festa Major, l’autor del cartell va ser en Manuel Blesa i el pendonista en Joan Martí Romagosa que va designar com a cordonistes a en Lluís Montserrat Planas i en Josep Cuscó Martí. Precisament pocs moments abans de sortir la processó de l’església, es va produir una forta tempesta d’aigua que va obligar a suspendre-la.  A l’article a l’Eco  que va seguir  a aquella desfeta, el vaig titular: “I el cel va plorar”, dedicat a en Parra.

    Des de que ens va deixar  i  d’aquella Festa Major, han passat vint-i-cinc anys i el record és present, així es va fer palès en les paraules que , l’actual president de la  Comissió, l’Agustí Marcet, va dedicar a la memòria del geganter i que va seguir el missatge, enregistrat,  dels últims  presidents de les comissions de la festa. Entre ells no hi va faltar l’emotiu record d’en Ramon Soler, que també ho va ser. Tot seguit,  l’alcaldessa, l’Aurora Carbonell Abella, ens recordava que aquesta seria un Festa Major especial. Dissortadament no en teníem cap mena de dubte. 

    D’aquí 25 anys més, aquest aniversari serà igualment recordat, com la celebració de la Festa Major que va quedar desvirtuada per culpa del virus i que, per prevenció, vam haver de portar la boca tapada. 

    Si més no a partir de les dotze d’aquesta vigília, des de l’interior d’alguna casa, sortia la tonada del toc de les matinades, que embolcallava d’enyorança un ambient estrany, amb els ànims entristits, però amb el cor fort perquè ja hem après a no defallir i a fer ben nostra la ferma voluntat de continuar.

     Així, doncs, seguim. 

                                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 28 d'agost del 2020 )

DUES BOTIGUES A L'ENTRADA DEL POBLE

     A  l’alçada de les anomenades Cases Noves,  hi havia la finca del Sr. Antoni Garcia Munté que s’estenia fins al indret anomenat Els Molins.

    Tenia cura de les terres i les vinyes, en Joan Montaner, més conegut per en Joan dels Molins o també per en Joan de la gralla,  per tocar aquest instrument. Ell i la seva família vivien de masovers en la casa .

   De les vinyes de l’amo collien  raïm moscatell i quan aquest es convertia en xaropet, en Joan mateix s’encarregava de despatxar-lo en el celler que tenien en el carrer Sant Antoni, més popularment conegut pel carrer del gas, per haver-hi la fàbrica. Quan aquesta va deixar de subministrar gas, tot l’entorn va canviar;  van  enderrocar els tallers de sabates, la fàbrica de rodets Segarra, el propi celler, i en el seu lloc s’hi van construir blocs de pisos.  Amb el canvi de paisatge, en Joan van continuar venent el moscatell a on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín. Un moscatell que va rajar de la bota fins que tot l’entorn dels Molins també va acabar urbanitzat.

   Davant mateix d’aquesta finca s’estenia una gran esplanada, i més enllà les Cases Noves que s’agrupen fins a la via del tren. Els circs aprofitaven aquell descampat per  aixecar  les seves carpes. I el que són les coses, a pocs metres, encara hi ha la casa on hi viu la Carme Sánchez que de jove va ser trapezista i estava casada amb en Rudi Llata, nom artístic del santanderí Pepito Llata, un pallasso d’una gran popularitat.

    Un parell de cases més enllà, hi vivia en Dimas Duran i Carbonell i la seva muller, l’Aurèlia Carbonell i Tort. Els pares respectius tenien terres i vinyes. Les de la família Duran s’estenien per la franja del Camí Pla, des del costat dret de la rotonda, fins els vivers d’en “Garrofer”. Els Carbonell les terres i les vinyes  eren a tocar a les de can Pei, més concretament on avui hi ha l’Institut Vinyet.

   En l’entrada de la casa el matrimoni venien les verdures que collien i  el vi que elaboraven en el celler situat a l’altra costat de la casa, on també hi havia l’estable. Els habitants de les Cases Noves els hi demanaven poder comprar altres articles, així va ser quan a l’any 1957 van obrir una botiga amb més diversitat de productes.

     Com a curiositat ressaltar que era la primera botiga  que es trobava quan arribaves a Sitges, des de la banda de Barcelona. En Josep Duran i l’Aurèlia Carbonell, amb la seva família, hi van estar al front durant molts anys. Fins que la petita botiga es va  convertir en un espaiós i ben assortit supermercat.

   I si arribàvem al poble per la banda de la Creu de Ribes, la primera botiga que es trobava era la de queviures de can Castillo. Curiosament tenia les mateixes característiques de la can Dimas, Amb una finestra com aparador i la porta d’entrada al costat mateix. Estava al front del negoci la Sra. Maria Rosa Benages Flor que estava emmaridada amb el Josep Castillo Collado que era pagès i també aprofitava el cavall i el carro per a fer transport de material i runes amb els paletes.

  La botiga, que es trobava davant de La Madriguera, la van obrir a l’any 1956, on havia estat l’estable. A la Rosa l’ajudaven, a més del seu marit, els seus dos fills, en Josep i l’Elvira. Aquesta última, quan els pares es van fer grans, la va regentar ella.

    Despatxaven una mica de tot i feia un gran servei a totes les cases que hi havia en aquell sector de la Bòvila i la susdita Madriguera.  Al costat mateix de la botiga, anant cap a la Creu hi havia uns horts: el primer era del  mateix Castillo, a continuació el d’en Marianet, que després va passar a ser propietat  dels germans Llorenç i Jacint Picas. Al costat el d’en Francesc Esplugues, el perruquer que tothom coneixia per en Dandy. I el del  Xatet, el qual en tenia un altre molt a prop, a l’altra costat de la carretera i dels garrofers. Els dies de festa, hi campava el fum de les paelles i el  de les costelletes. Les gasoses fresques les anaven a comprar a la botigueta, així com altres ingredients que eren menester.

   Les casones estan pràcticament igual, tot i que reformades. Al costat de la botiga hi havia l’escala per on s’accedia a dues vivendes; en una hi vivien els Castillo i a l’altra  la Rosy Ossó, germana d’en Joan de Can Ferri, casada amb en Duran, pares del recordat Remonet que era fuster i tocava també el tabal amb les gralles. I a sota, la casa de la família de l’Àngel Paco, germà del cec.

   Venint des de la banda de Vilanova, la zona residencial ha limitat l’ubicació de botigues. Però si al visitant i gent del poble se li esqueia comprar vi o alguna que altra verdura, podia fer cap a la masia de Can Pei, a can Lleuger,  a can Marcè,  la sínia Cebeta, a la sínia de la família Raventós, la sínia  Bord...     

            Però, com he dit, la d’en Dimas i la d’en Castillo, van ser els primers referents comercials que el visitant trobava quan arribava al poble, des de  dues direccions diferents. Situades a frec de vinyes i horts. Un privilegi que pocs comerços de la vila poden vanagloriar-se. Era quan la gent del poble era una clientela addicta a aquestes botigues de proximitat. Amb un tracte exquisit i on es comentaven les coses del viure quotidià. Però  amb compte no excedir-se massa perquè les mestresses de casa, mentre  anaven a comprar, acostumaven a deixar l’olla posada al foc. Quan tornaven, més d’una vegada, l’olor de socarrimat delatava, des de la porta, que la conversa havia estat més llarg del previst. Les mans al cap era el senyal més evident del lament davant el fracàs, que mai no ha estat garantia de: “no em tornarà a  passar més”.

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de Setembre del 2018)

SANTA TECLA MULLADA SANTA TECLA ESTIMADA

Tinc guardat, en un lloc preferent de la memòria, el record de la Festa Major de l’any 1995. El motiu, que vaig ser l’encarregat de pregonar la Festa en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Fins aquí un record agradable, si més no els  dies previs  havien  estat envoltats per uns fets luctuosos. Pocs dies abans, el 18 d’agost,  quan el geganter i integrant del cos de portants del Sant Crist, l’Antoni Parra Sàez deixava l’obra, on treballava en el carrer Jesús per anar a dinar,  cau  a terra ferit de mort.  l’Olga l’esperava amb el plat servit a la taula.

   El dia 2 , del mateix mes, també ens deixava  la Remei Casanova i Giner, persona molt vinculada a la Trinitat, per ser-ne administradora junt amb la Rosó Carbonell i en Joan Martí. L’absència  d’en Parra i la de la Remei van trasbalsar aquella Festa Major,com uns anys abans ho va fer també la mort  sobtada  d’en Rafelet  Micó i  d’en Ramon Martín.

  Colpit per aquells fets luctuosos en el meu pregó, com a mena d’homenatge a en Parra vaig aportar unes estrofes de la poesia de l’amic David Jou, publicada a l’Eco d’aquella setmana, titulada:” “Els  Gegants”.   El pendonista d’aquell any va ser, precisament, en Joan Martí i Romagosa, com ja he  dit un dels administradors  de la Trinitat i també component del grup de portants del Sant Crist. Home de la nostra pagesia, ofici que el tenia molt vinculat amb les vinyes d’Olivella. Ell, ho escric per la meva recent experiència, vivia aquella Festa amb la intensitat que comporta ser-ne el pendonista. Tot anava relativament bé fins  moments previs a la sortida de la processó, que va ser quan va irrompre una tempesta de tal magnitud, no havia vist mai el Baluard tan negat d’aigua, que va obligar a suspendre-la.  Davant el inesperat adéu d’en Parra i aquella pluja tan intensa,  quan va tornar a  sortir el setmanari al carrer, l’ article d’en JYM   portava per títol: “I el cel va plorar”.

    Va ser el que vaig trobar més adient per detallar aquell cúmul de circumstàncies. Perquè per Sant Bartomeu el cel sembla que aguanta més el plor. No podem dir el mateix per la festivitat de Sant Tecla perquè, de tant en tant,  la plorera desconsolada,  ha deslluït sinó  tots quasi tots els actes preparats per celebrar-ho en el seu honor. Fins i tot recordo que un parell d’anys seguits va ploure des de bon matí i no va parar. Aquest any ha esperat fins el moment de sortir la processó del temple.  Davant les evidències podem afirmar que acostuma a ser més ploranera Santa Tecla que Sant Bartomeu.

   Tanmateix vull enaltir el comportament del Sr. Rector el qual, des de que van començar a desfilar els balls va romandre a la porta de l’església. Quan un llamp i el potent tro que el va seguir, va respondre, de males maneres,  a les paraules tremoloses de l’angelet dels cercolets. Ens vam  adonar que l’avís podia tenir conseqüències, com així va ser. Però mossèn Josep Pausas no perdia la serenor, de ben segur que confiava que es tractava d’una breu tempesta. Amb aquesta convicció va donar sortida a la imatge de Santa Tecla i a tots els acompanyants/tes de la processó, pendonista, cordonistes i ell mateix tancant el seguici religiós, junt amb les autoritats locals

   Va ser una decisió valenta, que demostrava que ell era el primer que li sabia greu rebre aquella inoportuna pluja. Si més no  va resultar que queia amb tanta intensitat, que es va veure obligat aconsellar tornar a l’església . On la Santa va ser rebuda amb tots els honors i a més de les pandaretes, gralles, la presència de la Moixiganga muntada.

    Un final, malgrat tot, molt digne, al qual cal afegir les paraules que va dirigir el sacerdot a tots els allà presents. Sobretot quan, fent servir un paral·lelisme  amb la situació, va expressar: “Santa Tecla mullada, Santa Tecla estimada”. La seva actitud va ser molt encertada des del començament fins al final. Com tampoc tenien desaprofitament  aquells repunts amb una mica de sorna, amb els quals ens té acostumats.

   A partir d’aquí, a mesura que es va afeblir la tempesta, es van anar succeint un seguit de detalls que van ser màgics. Molt acord amb el nostre tarannà.  Com ho va ser l’evolució d’alguns balls que van ballar davant l’Ajuntament que semblava la repetició de la Sortida d’Ofici. I quan el cel sembla que dónes una treva, van irrompre els gegants, els quals van poder esquivar la tempesta i ja es trobaven recollits  a la casa de la Vila.  Una presència  que va ser rebuda amb molta gatzara  i satisfacció per la gran quantitat de persones que havien aguantat la pluja, potser també convençuts que el cel seria complaent .

   Una vegada totes les parells de gegants havien ballat, tot semblava indicar que la festa s’havia acabat. En mig d’aquest convenciment es va fer evident la imaginació  de la joventut , la qual  es resistia a marxar a casa sense haver participat en allò que per a ells tenia una gran  importància,  la processó. Així és que pubilles i hereus van encendre els ciris i, ben ordenats en parelles i en fila , es van disposar a fer tot el recorregut de la processó. Tancava la comitiva una bandera de Sitges i van tenir la sort de quan passaven a prop  de “l’Agrupa” si  van afegir  dos grallers. Tornava a ploure i els integrants d’aquella genialitat, temien que s’hagués de tornar a suspendre. Sota un plugim  feble, però constant, aquell detall, sense nom, sorgit de l’espontaneïtat   de tots ells, van  poder fer tot el recorregut  del que hauria estat la processó.

     La veterania d’un rector que estima la seva parròquia i s’identifica amb els neguits i tradicions dels seus feligresos, junt amb l’entusiasme de la nostra joventut, davant l’adversitat de la meteorologia, ens ha permès  adonar-nos que sabem reaccionar als contratemps amb imaginació i originalitat                                    

    Tot plegat va fer que un final deslluït no ho sembles  tant.

                                                                                       J. Y. M.