El silenci de les
esglésies és tan silenci que és únic. El de la nostra parròquia és més fràgil,
vull dir que es desbarata més sovint, sobretot quan els
temporals s’esclafen contra els fonaments
de l’església, o també quan es trenca amb les campanades del rellotge
que anuncien el pas del temps
Altra cosa és el
silenci que s’arrauleix quan és Festa Major, perquè aquest no té temps d’asserenar-se, fins
aconseguir establir la calma total. Dies i hores que les interioritats del temple
s’escolten paraules, cants , músiques de gralla i d’orgue. I quan la nit dona
una treva, la matinal s’encarrega de fer sortir al carrer tot els seguici
festiu. Les veus doctes en la matèria manen o aconsellen que la matinal es
desperti amb la primera llum del dia. Altra vegada el ressò de tot plegat campa
per l’interior de l’església.
Fins que
arriba el moment de sortir Sant Bartomeu per a presidir la processó en el seu
honor. Just quan tot l’acompanyament
trepitja el carrer, es tanquen
les portes i un silenci somort torna a regnar . Sant Bartomeu damunt el tabernacle rep el comiat de Santa
Tecla que esta situada també en un lloc d’honor , però recelosa d’haver perdut
protagonisme, ho expressa així:
S.T -Per no protestar a temps vaig deixar de ser
la patrona, i em van imposar a tu com a patró,
amb tots
els honors que això representa-.
S. B. – a mi m’han dit que la vas fer grossa, quan el dia
de la teva festivitat i ostentant el
patronatge, no vas
interferir davant un aiguat que ho va arrasar
quasi bé tot i a la gent del
poble els va semblar molt malament aquesta falta de delicadesa al
tombar-te d’esquena a la festa, ni més ni menys, dedicada al teu honor.
S. T. – Però mira han hagut de baixar del burro si volien
que la festa fos declarada Festa
Patrimonial
D’interès Nacional, la gent aciençada amb el tema van
exigir que tu i jo havíem d’anar de bracet.
Durant el
temps que va durar la processó dedicada a Sant Bartomeu, santa Tecla es va endormiscar. Fins que la desperta un gran rebombori. Això es produeix
quan sant Bartomeu entra per la porta. I
és quan Santa Tecla remuga:
S.T. - Cada
any passa el mateix, a mi que no em va ni em ve, haig de prendre paciència -.
Després de les
paraules del Sr. Rector la gent va marxant. En Pere tanca les portes i apaga les llums. Sant
Bartomeu i Santa Tecla parlen fluixet.
S. T. – Tan bé que
deuries estar a Campdàsens amb la família Robert ?
S, B. – Caram ! D’això fa molts anys ja quasi no me’n recordo,
però sí el detall del silenci que només el
trancava el piular dels ocells i quan era el temps de segar i de la
verema , l’alegria que aportaven la gent del camp. Fins que la família em va
portar a la propietat que tenien no gaire lluny d’aquí on ara estem.
S. T. – Però
expliquem, com ha anat la teva estada al taller dels Yll ?
S. B. –l’arribada
va ser molt emotiva, però ei!, haig de
puntualitzar que abans no em portaven embolicat amb cap llençol, com vaig
sentir dir. Anava amb el cotxe de l’Esteve ben disposat al seient de darrera,
al costat de la Fina, però, això sí, sense anar lligat amb el cinturó. Es veu
que pels sants no és obligatori, perquè en cas d’anar maldades nosaltres
mateixos ens protegim, d’alguna cosa ha de servir la influència celestial.
Per primera vegada vaig sortir acompanyat del poble fins
al meu destí. Al taller d’en Joan i d’en David, només arribar, les bases d’una
convivència ben avinguda m’esperaven. Va
ser com anar de visita a la fusteria de Sant Josep. Però aquest estava tot
endreçat, se’n havia encarregat l’Esteve, la Fina i el seu equip. Tot i que
quan vaig quedar sol, xafarderot com sóc, vaig enretirar la cortina i aquella interioritat era completament diferent
si ho comparàvem amb la part de davant. Potser alguna vegada m’agradaria poder
ésser contemplat des de la normalitat que comporta el trafegar quotidià, pel
que respecta a les cases o als tallers. Me’n vaig adonar de la influència del
canvi perquè venia gent: uns amb una
cadira trencada, altres amb uns calaixos
... i es quedaven sorpresos de
trobar-me allà amb l’expressió més aviat angoixada. Guaitaven a un costat i a
l’altre i els feia l’afecte que s’havien equivocat de carrer. I és que jo no feia pas cara de treballador relaxat.
Altres s’hi
referien com si em coneguessin de tota
la vida: “Guaita en Tolo quin goig que
fa”. La nota simpàtica la posaven aquests amics d’en Joan que són molt de la
broma. Degut a les circumstàncies que han fet que hagi estat al taller un dia menys del que
toca, escoltava com li deien que havia tingut sort amb el nou operari, ja que
només hi estaria dos dies, doncs al
tercer de la seva estada l’haguéssim d’haver donat d’alta a la Seguretat
Social. Però el que ells no sabien que jo sóc autònom.
S. T. –Renoi quina
xerrameca que tens, sembla que t’ho has passat bé allà al taller. Però
expliquem de la processó: què Feien patxoca el nostre protector, el Sr. Rector i
el vicari? I del pendonista i les
cordonistes, què me’n dius?
S. B. – la veritat
és que durant el recorregut no puc tombar el cap, sempre pendent del pas compassat
dels portants i com a molt només arribo a albirar els clatells dels components
de la Moixiganga.-
Poc a poc torna
el silenci i amb ell decau el protagonisme de sant Bartomeu. A partir d’ara el
temps córrer a favor de Santa Tecla, els papers s’intercanviaran però, segons
el que han establert la gent saberuda , diuen que es tracta de la mateixa Festa
Major , doncs així volen que ho anunciem: Festa Major de sant Bartomeu i de Santa
Tecla.
Pels segles dels segles?
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada