LA FESTA QUE VA COMENÇAR A CA L'ENRIC DE LES CADIRES

  Demà, dissabte, el veïnat del carrer Sant Bonaventura faran un sopar a la fresca,  per celebrar la festivitat del Sant del carrer que és el proper dilluns. Una iniciativa promoguda per uns veïns que volen recuperar antigues tradicions.  Consultades veus experimentades, sembla ser, però, que mai s’havia celebrat tal festa, entenguis per aquesta celebració, fer un sopar entre veïns com es vol fer ara. Altra cosa era,  un costum molt generalitzat , sortir a asseure’s a la fresca desprès de sopar. Tenint en compte que llavors la gent sopaven aviat i això els permetia agafar les cadires i sortir per abraçar-se a la calma que imperava. Es formaven grupets entre els veïns més propers i a una hora no massa tard es retiraven a dormir.

   La festa en qüestió, la que volen “recuperar”, la gent que avui hi viu, és el resultat d’una pinzellada molt íntima i exclusiva, del personatge que la protagonitzava, l’Enric de les cadires. L’Enric Capdet era vidu i tenia una filla, la Maria. Els dos conformaven dos personatges, d’aquells que diguem, irrepetibles. L’home, seguint la tradició familiar teixia la reixeta de seients de cadires i balancis i a més curava d’espatllat. A totes les cases, quan la mainada no tenia gana i mostrava apatia i tristesa, diagnosticaven que la criatura estava “espatllada”.

    L’Enric i la Maria, vivien en una casa propietat de les germanes Lluís, més concretament de la Filomena i la Maria. La filla de l’Enric era curiosa de mena, decantant a xafardera.  Al seu pare li agradava celebrar el seu Sant, el dia 13 de juliol. I tenia una manera molt peculiar de portar a terme tal celebració, consistia en convidar a berenar a tota la mainada del carrer, a la qual obsequiava amb llesques de  pa amb vi i sucre. I els convidats, per correspondre a la invitació, engalanaven una mica els dominis del carrer de davant de la casa d’Enric. En la mateixa vorera, més avall, hi havia “a can Pageric”, que era la casa on vivia el pagès que treballava les terres  del Sr. Bernardí Llopis, que eren els avis d’en Trino Carbonell: en Josep Carbonell Companys i la Teresa Camps. Els quals tenien tres fills; la Laura, la Rosalia i en Pepet. Tots van anar a viure en aquest mateix carrer.

   En aquella mateixa casa, cantonada amb el carrer Sant Gaudenci, un nebot de l’estadant, en Jesús Carbonell, que tenia la funerària, hi disposava els trajes per fer l’últim passeig. I el germà d’aquest, l’Antoni, hi guardava els pots de pintura. 

    En Trino era uns dels protagonistes d’aquelles celebracions, junt amb en Josep Maria Alegre; els germans, Josep, Joan i Conxita Mestres; en Ramon de can Mas; en Fernandu de can Benazet; en Facundo i l’Andrés de ca l’Adoració; els germans Lanau; en Ciscu de ca la Manolita; la Juanita Sarrió;  L’Antoni Hernàndez, casat amb la filla de can Selfa; en Josep Matas, el seu germà Joan encara era un marrec; en Manel i en Toni Martí de ca l’Eixut...  Fins i tot hi acudien reforços del carrer Parellades;  en Ricard Baqués; en Quimet Ràfols. I també en Tito de l’Hotel Sitges i en Jaume Pujol de l’estanc.  Tots ells , es pot dir que  eren els organitzadors - col·laboradors  d’aquelles celebracions, més en honor a l’onomàstica de l’Enric que per celebrar el Sant del carrer.

   Uns dies abans retallaven banderoles de paper de diari i a can Baqués, al carrer Parellades,  les pintaven. I després les unien amb un cordill i les penjaven per l’entorn de la casa de l’Enric. En Fernandu Benazet, que era dels més grans, fins i tot organitzava una mica de “teatrillo”. La representació tenia lloc en el pati de la casa de can Mas,  que era gran. l’Angeleta i en Ramon eren els seus oncles. I d’aquesta manera s’allargava una mica més la programació de la celebració.

   Vet aquí els orígens d’una festa veïnal. Van passar els anys i aquella jovenalla es va anar fent gran i l’Enric va considerar celebrar la seva onomàstica de manera més íntima, ell i la seva filla. Aquesta era amiga d’un altre personatge emblemàtic del mateix carrer, la Beatriu Roca. Le dues semblaven tallades pel mateix patró, fins i tot coincidien amb les mateixes excentricitats que els va valer una ben guanyada popularitat entre la gent del poble.

   Ja ens havia deixat l’Enric, quan la Maria i la Filomena, van fer enderrocar la casa i en van construir una de nova, i en ella hi van anar a viure les dues propietàries . Habilitant un petit habitatge perquè la Maria hi pogués també viure: Al final de les seves vides, es van abraçar a la modernitat així, quan acabaven  de dinar, les tres es reunien i fumaven com a carreters.

    El carrer de Sant Bonaventura ha estat un carrer de cellers i d’estadants majoritàriament  pagesos. I com a curiositat explicar que quasi totes les cases van passar a estar habitades per sitgetanes vídues o solteres. Actualment és un carrer d’una identitat molt diversa. La Paquita de ca l’Eixut, és la veïna més antiga. I també la Rosó Carbonell la qual, tot i que no hi viu, va néixer al costat de la casa de la Paquita, on el seus pares tenien una botiga de queviures i venien la llet que munyien de les vaques que disposaven darrera la casa. També hi resideix un cuiner prestigiós, mundialment conegut, l’Oriol Castro i la seva família. I l’Alpe i en Llucià  que treballen per la causa i per la igualtat entre la diversitat.  Ells, junt amb la Rosa Hernández i el seu germà Joan, conjuntament amb tots els veïns actuals, han organitzat aquesta festa de carrer, en vigílies de la festivitat de sant Bonaventura, el seu patró .

   Amb el carrer guarnit amb banderoles, un detall que fa festa.  Per a tots els qui, en el seu dia, les van pintar i penjar, reviuran molts records que el pas del temps ja havia matisat.

                                                         J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juliol del 2019)

   

 

QUASI MÚSIC

   Les persones més afins al Retiro, per descomptat el socis més veterans de l’entitat, han viscut els seus anys de joventut, al compàs de la música que sonava a la Societat. La més integradora era la que omplia de melodies ballables aquells singulars balls de tarda. I l’anomeno integradora, perquè reafirmava la relació entre les famílies, quan s’alternaven a la pista successives generacions. I que era quan la gent de Sitges es coneixien tots i  aquells balls fomentaven  noves relacions entre les parelles més joves. Iniciant el festeig quan ja portaven uns quants balls de tarda ballats.

   En Lluís ho va viure de tan a prop, ell i la Montse van ballar tants balls, que es sabien de memòria el repertori de l’orquestra. I quan s’esqueia Carnaval, el vivien intensament, en especial la nit del “panaché”.   Però just al cap de dos dies,  s’interposava la Quaresma, i amb ella els  balls quedaven interromputs. Si més no altres músiques, més aviat noves cantúries  ressorgien de dintre la intimitat de la Societat. Ell i els seus companys de colla, assistien als assajos  de les Caramelles. Tradició a la qual el mestre Pallarès s’esmerava en les inspirades composicions de cada any. Prèviament els hi feia saber: “ aquest any us faré un americana a mida, curteta, de les que es porten ara”. I en totes ells els hi reservava uns compassos per a que poguessin solejar. Les seves veus, encara que les escoltessis  en la distància, eren inconfundibles, dèiem sense  dubtar en l’apreciació: “el solo l’està fent en Curtida. Però igualment reconeixíem  la veu de l’Abdón,  la d’en Capdet..... Tots ells tenien un to de veu identificable  i un estil propi. I en aquesta parcel·la intervenia un altre bon retirista i amic de tots ells, en Josep de l’Eco. Ell hi  havia posat la poesia.    

    I tornava un altre estiu, i la sala del jardí del Retiro acollia un altre any al ballet de “l’Antonio de Ronda”. I la nit més que fosca, era alegre, esquitxada pel colorit de la flor de la buguenvíl·lia que s’emparrava per entre les arcades del costat de la pista. I els retiristes, amb en Lluís al capdavant, esperaven aquells caps de setmana de juliol, quan ens visitaven unes representacions de les diferents autonomies. Sonaven noves músiques i sorgien altres ballarugues, típiques dels llocs dels convidats. Per acabar tots a la pista, ballant i gaudint de la companyia. 

    Amb tantes músiques  viscudes, no es cap disbarat dir que en Lluís era quasi músic. Fins i tot havia format part  d’aquella mítica expedició a Polònia, i allà tocava la caixa amb la colla de grallers formada  per en Blai Fontanals, en Josep M. Alemany i en Joan Montaner. Vet aquí que redoblava el timbal amb la destresa d’un professional de la caixa, perquè era, això, quasi músic   

    Per aquest motiu he volgut acompanyar l’article amb una fotografia  on està entre músics, moments abans de sortir al carrer, durant una nit de Carnaval. Just quan es van reprendre, sense limitacions imposades, les rues. Ell que havia escoltat tantes músiques; les interpretades a aixopluc del seu Retiro.  Com les músiques de Festa Major, amb preferència per la del ball de bastons. .   

     I com en el comiat d’en Josep, que va ploure, quan se’n va en Lluís, en aquesta tarda de novembre, també plou i se’m torna a fer present una estrofa de l’americana, musicada pel mestre, amb lletra d’en Josep: ”l’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres...”.   

    Quasi músic; però retirista amb tots els ets i uts, del Barça,  un enamorat de la seva família i del nostre Sitges, al qual  va contribuir a governar. Quasi perfecte,doncs, si no fos perquè diuen  que la perfecció no existeix.

                                                                      J. Y. M.

L'ALTRA CARA DE LA MATEIXA CREU

  La setmana passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me retirista, suposo que  per vincles familiars, hagi començat parlant del Prado.  Opinions  que potser encara són conseqüència de les rivalitats que explicava.

   Si vaig començar per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir en un fet  important que tindria lloc poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida presidenta  la Carme Artigas Ojeda, filla del qui també va ser president en Ramon Artigas  Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se també en la primera sòcia que arriba  presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet constatar  que al front de les dues Societats, actualment  hi ha dues sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.

      Les meva afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan,  va ser component de l’Orquestrina Pallarès i el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va acabar dirigint els Iberos del Jazz.

    Casualitats de la vida,  vaig tenir la sort de familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en l’altra em van acollir com a un més de la família.

    El Retiro pels Ylls ha estat com la segona casa, hi van  passar moltes hores i per aquest motiu m’hi puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria  retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a dir,  n’han passat també de tots colors.

    Igualment robaríem  personatges que haguessin donat el millor que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans  l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una complicitat ben entesa.

   La mateixa que el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda  res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja transcorregut molt temps   van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors del bacarrà i altres modalitats. Per  ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier”  va refregar la verdor del mateix, produint un  sorollet esgarrifós, i els hi va polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de  desencís,  davant la sorna mofeta del mestre.

    Els balls de tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem  als pocs mesos de néixer i alguns es feien tan grans, en quant a l’edat,  que ja hi portaven també a les  filles amb edat de trobar pretendent.  L’epicentre de tot plegat estava  a la pista de ball, els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat  acabava primer en festeig i després en casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que aquestes,  ja que algunes feien tot el possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar  eren rebuts amb sonors aplaudiments.  

    Era quan els socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia. Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de sopar quan ja no venia de cinc minuts.  I si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de la  botifarra.

    Escrivia, la setmana passada,  que al Prado les dones ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava reservat als homes. Allà, darrera  el finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien  en Felip Font que va  ser durant uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en Pere Plana.  De manera espontània, quan es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill...  Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un altre eficient empleat.

    Aquesta assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants altres,  va durar fins que  es va enderrocar l’edifici on havia l’antic cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.

                                                                                                             J. Y. M.

   

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )