Miro enrere,
als quasi cinquanta anys transcorreguts, i jo mateix quedo sorprès de la
constància que m’ha acompanyat durant tot aquest temps. I continuo sentint gran
admiració per tots aquells col·laboradors que, malgrat la diferència d’anys,
tan bé em van acollir en aquestes pàgines de l’Eco. Recordo al Sr. Josep
Carbonell i Gener, que vestia i tenia aspecte d’un gentleman anglès el qual,
malgrat l’elegància que el distingia, tenia per costum seure damunt el taulell on es plegaven els fulls del
setmanari i esperava que en Josep li lliures les proves d’impremta, de les
histories llegendàries del nostre Sitges, per a la seva correcció . Com també
era una institució de la casa, el Sr. Salvador Soler i Forment, que hi
compareixia amb un potent barret. I en Ramon Planes, pel qual sentia un gran
respecte. Un dia tots dos vam coincidir, just quan travessàvem el menjador de la casa, i em va dir: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Aquest detall em va satisfer
molt, perquè tractant-se d’en Ramon, pel qui sentia admiració, degut al seu estil literari i per la seva
constància d’escriure cada setmana la seva columna, “El Carnet de Caminant”, que signava “Tirant”. Que ell tingués la delicadesa de dedicar-me unes línies,
ho vaig considerar un gran detall. Fins aquell dissabte se’n va fer llarg i la
seva referència, la veritat també sigui dita, em va saber a poc. M’ho vaig
llegir tantes vegades que em va quedar gravat a la memòria i encara ara ho
recordo perfectament. Ja quasi al final de la columna, desprès de referir-se a
altres coses, va apuntar: “Sense deixar
d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”. I punt.
Em
ve també al pensament, el pas decidit i
enèrgic d’un altre insigne col·laborador. El Sr. Salvador Monzó Valiente. O en
Jacint Picas, que m’havia corregit molts dels meus articles. Fins que vaig
compartir la pàgina tres amb En Rafael Casanova Termes i, quan ell ho va
deixar, amb en Ventura Sella Barrachina.
I així van
passar els anys i la meva col·laboració cada vegada sovintejava més . Fins que
un dia del mes de març del 1986, coincidia amb la celebració del centenari de
l’Eco, el molt recordat i estimat Josep Manuel Soler, em va dir: “Joan, vols col·laborar cada setmana ?” No m’ho vaig pensar gens . Fins avui. Entremig, un dia
em demana: “pensa un títol que serveixi per identificar la teva secció”. Ja el
tinc: “Un tomb per casa”. Després el van mantenir els dos germans, en
Josep i el recordat Ramón, i n’ha
continuat confiant l’Antoni Sella.
Al cap de tants
anys, encara em trobo amb sorpreses, amb gent que no conec, nouvinguts, que m’expliquen
que llegeixen els meus articles, que els permet conèixer una mica més de
Sitges. I tot sovint he coincidit amb lectors/res de sempre que, fa temps, em
demanen que publiqui un recull entre els ja sobrepassats 1.600 articles que
porto publicats. La seva insistència m’ha motivat a intentar-ho. Sigui dit que els
responsables l’Editorial Efadós m’ho ha posat fàcil. Hi vaig entrar en contacte
el dia de la presentació del llibre, que aquesta mateixa editorial va
encarregar a l’amic Roland Sierra, “
Sitges Desaparegut”, i que vaig tenir l’honor de prologar. Els coneixia
també per ser els editors de “l’Abans” i el “ Sitges Yé, yé” .Els hi vaig exposar el que
feia el cas i de seguit s’hi van interessar, fins a dia d’avui que és a punt de
sortir al carrer. Gràcies també a la col·laboració
que ha aportat la Regidoria de Cultura, de la qual n’és la responsable la Sra.
Rosa Tubau. El títol no podia ser cap altre “Un
Tomb per Casa”. Un recull que aplega 203 articles, on quasi tothom hi surt
reflectit. Un llibre ple de sentiments,
records, il·lusions i vivències viscudes, des festes, tradicions i costums...
El primer llibre
sorgit de l’entusiasme d’aquell jove que un dia, valent-se de la influència del
fill de la casa, en Josep, que som amics
des de que vam coincidir als Escolapis,
li vaig lliurar una resumida crònica d’un concert del Palau de la Música, i ell
li va fer arribar al seu pare que la va publicar en aquell Eco que va sortir,
coincidència, el dia de la festivitat de Santa Cecília, el 22 de novembre de
1970. I per sempre més en van fer una raconet en aquestes pàgines.
Fregant
els 50 anys de col·laboració, tinc molt material
per a resumir-ho en un llibre. Del qual he viscut el procés amb entusiasmada il·lusió. Perquè soc home
de il·lusions, qualsevol cosa em motiva i ho visc amb entusiasme. I també amb la curiositat que aporta una experiència nova, la qual m’ha permès
entrar en contacte en el món editorial. On tot està programat i l’evolució resulta laboriosa i metòdica . Amb pròleg d’en
Roland Sierra, s’espera que estigui a la venda els primers dies d’aquesta propera setmana. Una
obra modesta, però que té el privilegi d’aturar el temps i, des
d’aquesta talaia de la blancor del seu paper, guaitar al passat, reviure el
present i ser un referent pel futur. Perquè, sens dubte, quedarà la porta
oberta per si, qui sap, dintre un temps, és possible poder pensar en publicar un
altre recull d’articles.
M’he sentit sempre recolzat pels amics i amigues que, en diferent etapes, han conformat la
redacció de l’Eco. I per vosaltres, lectors/res, que m’heu demostrat, amb escreix, que sou molt
compressius , sobretot amb els oblits i amb les pífies, amb les quals, sense
voler, m’he retratat.
En la bonica imatge
de la portada, obra d’en Lluís Albors Soler, hi predomina el blau de Sitges i
en el seu interior, moltes pàgines viscudes. Que vosaltres recordareu a mesura
que les aneu llegint i, fins i tot, potser en sou protagonistes.
Pel sols fet que li doneu acollida, és per a
mi una gran satisfacció i motiu d’una
immensa gratitud. Gaudim-lo tots plegats.
J.Y.M.
