Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris editorial efados. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris editorial efados. Mostrar tots els missatges

18 de març 2020

EL MEU PRIMER LLIBRE


    Miro enrere, als quasi cinquanta anys transcorreguts, i jo mateix quedo sorprès de la constància que m’ha acompanyat durant tot aquest temps. I continuo sentint gran admiració per tots aquells col·laboradors que, malgrat la diferència d’anys, tan bé em van acollir en aquestes pàgines de l’Eco. Recordo al Sr. Josep Carbonell i Gener, que vestia i tenia aspecte d’un gentleman anglès el qual, malgrat l’elegància que el distingia, tenia per costum seure  damunt el taulell on es plegaven els fulls del setmanari i esperava que en Josep li lliures les proves d’impremta, de les histories llegendàries del nostre Sitges, per a la seva correcció . Com també era una institució de la casa, el Sr. Salvador Soler i Forment, que hi compareixia amb un potent barret. I en Ramon Planes, pel qual sentia un gran respecte. Un dia tots dos vam coincidir, just quan  travessàvem  el menjador de la casa,  i em va dir: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Aquest detall em va satisfer molt, perquè tractant-se d’en Ramon, pel qui sentia admiració,  degut al seu estil literari i per la seva constància d’escriure cada setmana la seva columna, “El Carnet de Caminant, que signava Tirant”. Que ell tingués la delicadesa de dedicar-me unes línies, ho vaig considerar un gran detall. Fins aquell dissabte se’n va fer llarg i la seva referència, la veritat també sigui dita, em va saber a poc. M’ho vaig llegir tantes vegades que em va quedar gravat a la memòria i encara ara ho recordo perfectament. Ja quasi al final de la columna, desprès de referir-se a altres coses, va apuntar: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys  incorporats a la redacció”. I punt.
    Em ve també al pensament,  el pas decidit i enèrgic d’un altre insigne col·laborador. El Sr. Salvador Monzó Valiente. O en Jacint Picas, que m’havia corregit molts dels meus articles. Fins que vaig compartir la pàgina tres amb En Rafael Casanova Termes i, quan ell ho va deixar, amb en Ventura Sella Barrachina.
     I així van passar els anys i la meva col·laboració cada vegada sovintejava més . Fins que un dia del mes de març del 1986, coincidia amb la celebració del centenari de l’Eco, el molt recordat i estimat Josep Manuel Soler, em va dir: “Joan, vols col·laborar cada setmana ?”  No m’ho vaig pensar gens . Fins avui.  Entremig,  un dia  em demana:  “pensa un títol que serveixi per identificar la teva secció”. Ja el tinc: “Un tomb per casa”.  Després el van mantenir els dos germans, en Josep i el recordat Ramón,  i n’ha continuat confiant  l’Antoni Sella.
   Al cap de tants anys, encara em trobo amb sorpreses, amb gent que no conec, nouvinguts,   que m’expliquen que llegeixen els meus articles, que els permet conèixer una mica més de Sitges. I tot sovint he coincidit amb lectors/res de sempre que, fa temps, em demanen que publiqui un recull entre els ja sobrepassats 1.600 articles que porto publicats. La seva insistència m’ha motivat a intentar-ho. Sigui dit que els responsables l’Editorial Efadós m’ho ha posat fàcil. Hi vaig entrar en contacte el dia de la presentació del llibre, que aquesta mateixa editorial va encarregar a l’amic Roland Sierra, Sitges Desaparegut”, i que vaig tenir l’honor de prologar. Els coneixia també per ser els editors de “l’Abans”  i el    Sitges Yé, yé” .Els hi vaig exposar el que feia el cas i de seguit s’hi van interessar, fins a dia d’avui que és a punt de sortir al carrer. Gràcies també  a la col·laboració que ha aportat la Regidoria de Cultura, de la qual n’és la responsable la Sra. Rosa Tubau. El títol no podia ser cap altre Un Tomb per Casa. Un recull que aplega  203 articles, on quasi tothom hi surt reflectit.  Un llibre ple de sentiments, records, il·lusions i vivències viscudes, des festes, tradicions i costums...
   El primer llibre sorgit de l’entusiasme d’aquell jove que un dia, valent-se de la influència del fill de la casa, en Josep,  que som amics des de que vam coincidir als  Escolapis, li vaig lliurar una resumida crònica d’un concert del Palau de la Música, i ell li va fer arribar al seu pare que la va publicar en aquell Eco que va sortir, coincidència, el dia de la festivitat de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1970. I per sempre més en van fer una raconet en aquestes pàgines.
     Fregant els 50 anys de col·laboració, tinc  molt material per a resumir-ho en un llibre. Del qual he viscut el  procés amb entusiasmada il·lusió. Perquè soc home de il·lusions, qualsevol cosa em motiva i ho visc amb entusiasme.  I també amb la curiositat que aporta  una experiència nova, la qual m’ha permès entrar en contacte en el món editorial. On tot està programat i l’evolució  resulta laboriosa i metòdica . Amb pròleg d’en Roland Sierra, s’espera que estigui a la venda els  primers dies d’aquesta propera setmana.  Una  obra modesta, però que té el privilegi d’aturar el temps i, des d’aquesta talaia de la blancor del seu paper, guaitar al passat, reviure el present i ser un referent pel futur. Perquè, sens dubte, quedarà la porta oberta per si, qui sap, dintre un temps, és possible poder pensar en publicar un altre recull d’articles.
   M’he sentit sempre recolzat  pels amics i amigues  que, en diferent etapes, han conformat la redacció de l’Eco. I per vosaltres, lectors/res,  que m’heu demostrat, amb escreix, que sou molt compressius , sobretot amb els oblits i amb les pífies, amb les quals, sense voler, m’he retratat.
   En la bonica imatge de la portada, obra d’en Lluís Albors Soler, hi predomina el blau de Sitges i en el seu interior, moltes pàgines viscudes. Que vosaltres recordareu a mesura que les aneu llegint i, fins i tot, potser en sou protagonistes.
      Pel sols fet que li doneu acollida, és per a mi una gran satisfacció i motiu  d’una immensa gratitud. Gaudim-lo tots plegats.
                                                                J.Y.M.
  

07 d’abril 2018

EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT


                    
  




  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.
   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.
   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.
     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.
   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 
   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.
   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      
    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.
   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.
                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)
   
  
    
   

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez