Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oriol castro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oriol castro. Mostrar tots els missatges

14 de novembre 2021

EL DISSENY DEL CAFÈ AMB LLET

  




   Vivim en l'era del disseny, tot i que aquest sempre ha anat evolucionant segons les modes que predominen en cada època. Però potser és ara quan és més atractiu i es manifesta en els detalls més inversemblants. Fins el punt que quan ens serveixen un cafè amb llet, la persona que aboca aquesta damunt de la crema existent, té l'habilitat de dissenyar una petita però molt creativa obra d'art. La forma més repetitiva acostuma a ser un cor, una fulla... És de les obres més simplificades, limitada a les mesures de la boca de la tassa, i de les més efímeres, perquè a la primera xarrupada el disseny tan ben presentat es distorsiona ràpidament.

     Aquest simple i artístic detall és un exemple de com ha evolucionat la presentació de determinats elements que acompanyen el viure quotidià. I com també alguns costums han canviat. A Sitges els costum d'anar a prendre el cafè estava molt més generalitzat per part dels homes que entre les dones. Per a molts d'ells anar a fer el cafè era un costum ineludible, que es centralitzava desprès de dinar i de sopar. Majoritàriament freqüentaven  el Prado o el Retiro i les preferències eren quasi bé sempre les mateixes: cafè sol, cafè i copa, o carajillo. La llet hi tenia poca relació, s'hi va anar afegint desprès. Preferien aquests establiments perquè el servien de cafetera de braç. El que sí s'acompanyava era amb una ampolla d'aigua, la qual tenia unes característiques peculiars; de vidre, de broc allargat, de final bombat i del tancament en sortia la canalització per on s'orientava el rajolí d'aigua. El client que s'asseia en una taula  es podia passar tota un tarda només consumint el cafè que, una vegada s'acabava, s'allargava a base de rajolins d'aigua  que de seguit es tenyia de coloret que, a base d'afegir-ne, es convertia en un cafè cent per cent aigualit.

      Un dels altres detalls que s'avenia amb l'entorn d'aquests cafès de poble era l'uniforme que vestien els cambrers que el servien: pantalons i sabates negres, americana i camisa blanca i corbata negra. Uns cambrers que també havien esdevingut institucions en aquestes Societats. Per anomenar-ne un parell: en Quimet Bielsa al Prado i en Salvador Serra al Retiro. Servicials, que no els eximia de mostrar la seva vesant rondinaire quan consideraven que els calia fer-ne exhibició. La seva presència contribuïa a imprimir una imatge icònica dels cafès del poble.  

     He començat pel complement de desprès dels postres, en un dinar o sopar, tanmateix el disseny també ha entrat a la cuina, em refereixo a la presentació dels plats. Hi ha contribuït  les bones arts desenvolupades pels cuiners més carismàtics: en Ferran Adrià, els germans Roca i el nostre veí més proper, l'Oriol Castro. Que junt amb el seu equip del Disfrutar han escalat fins a la cinquena posició  d'entre els cinquanta millors restaurants del món. Tot un mèrit.

    Aquestes icones dels fogons han desenvolupat una cuina de disseny, que es transmet en la sofisticació de tot el  que cuinen i, molt important també, en la presentació.  Una projecció culinària a la qual si han sumat bona part dels altres cuiners, que no és que es dediquin a cercar noves sensacions gustatives, sinó que cuinant els plats que són més comuns, és en el moment “d'emplatar” quan tenen molta cura de la presentació, cuidant fins els més mínims detalls, com pot ser una gota de la salsa que taca la blancor del contorn del plat i que de seguit s'afanyen a eixugar. Així com la manera de disposar el menjar que també acompanyen amb el traç del disseny i el colorit que li confereix els rajolins d'unes salsetes que a més de ser decoratives són molt bones.

      Igual passa amb les postres que han evolucionat en quant a sabors i formes, totes elles inspirades en el disseny. Dels pocs que es mantenen inalterables són els vinculats a la propera festa de Tots Sants: els panellets. Formes i gustos que els identifiquen des de temps immemorials i que es combinen amb les castanyes, en aquesta bonica tradició de la castanyada. 

     Durant aquest temps de vida compartida, hem vist com han proliferat els forns que despatxen tota mena de varietats de pa, pastisseria i a més ofereixen la possibilitat de degustar el cafè asseguts en una taula. I al trobar tanta oferta es presta a anar a esmorzar o a berenar en un d'aquestes establiments, on per allò que dèiem que la llet s'ha associat a la perfecció amb el  cafè.  Ara l'oferta és àmplia: cafè sol, tallat, cafè amb llet, cappuccino, "flat white", cafè americà i un llarg etcètera. Mentre que el cafè amb llet ha estat el complement per excel·lència dels esmorzars i el berenars, on les àvies ja hi sucaven, en la intimitat de les seves cases,  les galetes Maries o melindros, tot i que aquests eren els preferits per sucar amb la xocolata desfeta.

    Això sí, en aquell temps, no existia el costum de decorar la cremosa superfície d'una tassa de cafè amb llet. I d’això que llavors n’haguessin dit una collonada ara en diem, disseny. 

                                                                J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, 29 d'octubre del 2021 )

19 de març 2020

LA FESTA QUE VA COMENÇAR A CA L'ENRIC DE LES CADIRES


  Demà, dissabte, el veïnat del carrer Sant Bonaventura faran un sopar a la fresca,  per celebrar la festivitat del Sant del carrer que és el proper dilluns. Una iniciativa promoguda per uns veïns que volen recuperar antigues tradicions.  Consultades veus experimentades, sembla ser, però, que mai s’havia celebrat tal festa, entenguis per aquesta celebració, fer un sopar entre veïns com es vol fer ara. Altra cosa era,  un costum molt generalitzat , sortir a asseure’s a la fresca desprès de sopar. Tenint en compte que llavors la gent sopaven aviat i això els permetia agafar les cadires i sortir per abraçar-se a la calma que imperava. Es formaven grupets entre els veïns més propers i a una hora no massa tard es retiraven a dormir.
   La festa en qüestió, la que volen “recuperar”, la gent que avui hi viu, és el resultat d’una pinzellada molt íntima i exclusiva, del personatge que la protagonitzava, l’Enric de les cadires. L’Enric Capdet era vidu i tenia una filla, la Maria. Els dos conformaven dos personatges, d’aquells que diguem, irrepetibles. L’home, seguint la tradició familiar teixia la reixeta de seients de cadires i balancis i a més curava d’espatllat. A totes les cases, quan la mainada no tenia gana i mostrava apatia i tristesa, diagnosticaven que la criatura estava “espatllada”.
    L’Enric i la Maria, vivien en una casa propietat de les germanes Lluís, més concretament de la Filomena i la Maria. La filla de l’Enric era curiosa de mena, decantant a xafardera.  Al seu pare li agradava celebrar el seu Sant, el dia 13 de juliol. I tenia una manera molt peculiar de portar a terme tal celebració, consistia en convidar a berenar a tota la mainada del carrer, a la qual obsequiava amb llesques de  pa amb vi i sucre. I els convidats, per correspondre a la invitació, engalanaven una mica els dominis del carrer de davant de la casa d’Enric. En la mateixa vorera, més avall, hi havia “a can Pageric”, que era la casa on vivia el pagès que treballava les terres  del Sr. Bernardí Llopis, que eren els avis d’en Trino Carbonell: en Josep Carbonell Companys i la Teresa Camps. Els quals tenien tres fills; la Laura, la Rosalia i en Pepet. Tots van anar a viure en aquest mateix carrer.
   En aquella mateixa casa, cantonada amb el carrer Sant Gaudenci, un nebot de l’estadant, en Jesús Carbonell, que tenia la funerària, hi disposava els trajes per fer l’últim passeig. I el germà d’aquest, l’Antoni, hi guardava els pots de pintura. 
    En Trino era uns dels protagonistes d’aquelles celebracions, junt amb en Josep Maria Alegre; els germans, Josep, Joan i Conxita Mestres; en Ramon de can Mas; en Fernandu de can Benazet; en Facundo i l’Andrés de ca l’Adoració; els germans Lanau; en Ciscu de ca la Manolita; la Juanita Sarrió;  L’Antoni Hernàndez, casat amb la filla de can Selfa; en Josep Matas, el seu germà Joan encara era un marrec; en Manel i en Toni Martí de ca l’Eixut...  Fins i tot hi acudien reforços del carrer Parellades;  en Ricard Baqués; en Quimet Ràfols. I també en Tito de l’Hotel Sitges i en Jaume Pujol de l’estanc.  Tots ells , es pot dir que  eren els organitzadors - col·laboradors  d’aquelles celebracions, més en honor a l’onomàstica de l’Enric que per celebrar el Sant del carrer.
   Uns dies abans retallaven banderoles de paper de diari i a can Baqués, al carrer Parellades,  les pintaven. I després les unien amb un cordill i les penjaven per l’entorn de la casa de l’Enric. En Fernandu Benazet, que era dels més grans, fins i tot organitzava una mica de “teatrillo”. La representació tenia lloc en el pati de la casa de can Mas,  que era gran. l’Angeleta i en Ramon eren els seus oncles. I d’aquesta manera s’allargava una mica més la programació de la celebració.
   Vet aquí els orígens d’una festa veïnal. Van passar els anys i aquella jovenalla es va anar fent gran i l’Enric va considerar celebrar la seva onomàstica de manera més íntima, ell i la seva filla. Aquesta era amiga d’un altre personatge emblemàtic del mateix carrer, la Beatriu Roca. Le dues semblaven tallades pel mateix patró, fins i tot coincidien amb les mateixes excentricitats que els va valer una ben guanyada popularitat entre la gent del poble.
   Ja ens havia deixat l’Enric, quan la Maria i la Filomena, van fer enderrocar la casa i en van construir una de nova, i en ella hi van anar a viure les dues propietàries . Habilitant un petit habitatge perquè la Maria hi pogués també viure: Al final de les seves vides, es van abraçar a la modernitat així, quan acabaven  de dinar, les tres es reunien i fumaven com a carreters.
    El carrer de Sant Bonaventura ha estat un carrer de cellers i d’estadants majoritàriament  pagesos. I com a curiositat explicar que quasi totes les cases van passar a estar habitades per sitgetanes vídues o solteres. Actualment és un carrer d’una identitat molt diversa. La Paquita de ca l’Eixut, és la veïna més antiga. I també la Rosó Carbonell la qual, tot i que no hi viu, va néixer al costat de la casa de la Paquita, on el seus pares tenien una botiga de queviures i venien la llet que munyien de les vaques que disposaven darrera la casa. També hi resideix un cuiner prestigiós, mundialment conegut, l’Oriol Castro i la seva família. I l’Alpe i en Llucià  que treballen per la causa i per la igualtat entre la diversitat.  Ells, junt amb la Rosa Hernández i el seu germà Joan, conjuntament amb tots els veïns actuals, han organitzat aquesta festa de carrer, en vigílies de la festivitat de sant Bonaventura, el seu patró .
   Amb el carrer guarnit amb banderoles, un detall que fa festa.  Per a tots els qui, en el seu dia, les van pintar i penjar, reviuran molts records que el pas del temps ja havia matisat.

                                                         J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juliol del 2019)
   

 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez