Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rosa hernandez matas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rosa hernandez matas. Mostrar tots els missatges

16 de març 2025

S'HA ACABAT LA FESTA

   


 

   M’ha agradat la disposició de la imatge de Santa Tecla, en el domicili de la Maria Matas Morros, mare de la pendonista d’enguany, la Rosa Hernández. Des que es va començar a exposar Sant Bartomeu i Santa Tecla, en els respectius domicilis dels pendonistes, el costum es va iniciar a l’any 1999,  quan va ser la pendonista l’Olga Mestres Soca, mare d’en Francesc Parra Mestres.

   A partir d’aquí  l’Esteve Ferré Planas, i el seu equip, han fet possible que les imatges dels nostres Sant Patrons, hagin lluït on han estat exposades. Totes les decoracions són diferents i depèn de l’entorn, aquest ajuda a magnificar aquesta exposició. Com va passar quan la Tea Hill Segarra va ser designada pendonista i la va exposar en la casa del carrer Carreta. Una casa de pescadors que es mostra tal com era. Un espai que s’avé amb la senzillesa ancorada en el pas del temps. Amb aquesta entrada en forma d’arc de pedra, elegant per la seva simplicitat, i on la imatge va estar acompanyada de la sobrietat que caracteritza una casa de pescadors. 

    Partint que en tots els llocs on s’ha exposat les dues imatges han estat molt dignes, m’he pres la llibertat  de fer esment a la Tea i ara, que s’escau, amb la Rosa Hernández Matas que com he dit ha escollit la casa pairal de la família. Una casa que encara conserva la porta del cancell i una mica més endins la porta de l’entrada, i entre les dues es fan visibles les bigues de fusta del sostre. Portes, sobretot la del cancell, que a la nit es tanquen i de bon matí la Maria  les obra i les deixa mig entreobertes, un senyal que la propietària ja està en dansa. I no se’n va cap a l’interior sense fer, si cal, un repàs al terra del carrer, mentre saluda als coneguts que hi passem i que si coincideix amb mi no deixa de preguntar-me: “I la mare?”. Per afegir:  “gaudeix-la ara que encara la tens”.

    Un altre detall que complementa la seva arquitectura és el quarto de reixa, que les dones de la casa igual feien servir aquest espai per seure a conversar, com també la pròpia entrada esmentada quan hi disposaven uns sillonets de jonc  i s’hi asseien, potser perquè tenien més visibilitat per ser l’obertura més gran. La germana de la Maria, la Soletat, era una gran ajuda per aquesta que, junt amb la Rosa i en Josep, es van quedar sense mare quan eren ben jovenetes.

    I  vet aquí que ha arribat el moment en què la festa s’ha acabat i, com ve ser freqüent per la festivitat de Santa Tecla, hem estat amatents a la climatologia que, com no podia ser d’altra manera s’ha mostrat plujosa, tot i que ha ofert una treva que s’ha aprofitat per fer quasi tots els actes que estaven previstos. És quan la festa mostra la cara més entranyable del nostre folklore i les tradicions, si més no hi ha detalls darrera els quals hi ha una petita o gran història. Com són els records d’un Sitges viscut, d’un veïnat molt proper -com en aquest cas- els veïns del carrer Jesús, on el seu exemple fa que, malgrat el creixement de la vila, encara conservi les essències de poble. I això és gràcies a l’avinença i entesa que, encara avui,  es fa palesa entre els veïns de tota la vida que encara queden. I que han tingut en la festivitat del Corpus, una raó que demostra el que són capaços de fer durant tants anys. I que la Rosa ho ha volgut exemplificar amb la confecció d’una petita catifa als peus de Santa Tecla.

   Veïns com el recordat Josep Matas Puig, el pare de la Maria. Persona ponderada i gran testimoni del Sitges d’antany, el que ell havia viscut, o el que visionava repassant el gran nombre de fotografies i postals antigues que col·leccionava. Així doncs, la presència de la imatge de Santa Tecla en aquesta casa tan de poble, ens ha servit per recordar als seus estadants, a l’avi Matas, a les seves filles, al Joan Hernández Nortes, pare de la Rosa,. I també al germà de la Maria, en Josep Matas Morros, junt amb la seva esposa la Montserrat Martin, pares del meu gran amic, el recordat  Josep Matas i Martín, que vivien al carrer Sant Bonaventura, on en els baixos de la seva casa l’altre avi d’en Josep i en Joan, el senyor Martin, en un raconet, hi tenia el seu taller de tallador. Aquests dies el susdit carrer assolia un gran protagonisme quan,  en els cellers que hi havia, hi arribaven els carros amb les portadores plenes de raïm. Perquè, a més de la festa que ens ha tingut entretinguts, és temps de verema.

                                                          J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de setembre del 2024)

 

19 de març 2020

LA FESTA QUE VA COMENÇAR A CA L'ENRIC DE LES CADIRES


  Demà, dissabte, el veïnat del carrer Sant Bonaventura faran un sopar a la fresca,  per celebrar la festivitat del Sant del carrer que és el proper dilluns. Una iniciativa promoguda per uns veïns que volen recuperar antigues tradicions.  Consultades veus experimentades, sembla ser, però, que mai s’havia celebrat tal festa, entenguis per aquesta celebració, fer un sopar entre veïns com es vol fer ara. Altra cosa era,  un costum molt generalitzat , sortir a asseure’s a la fresca desprès de sopar. Tenint en compte que llavors la gent sopaven aviat i això els permetia agafar les cadires i sortir per abraçar-se a la calma que imperava. Es formaven grupets entre els veïns més propers i a una hora no massa tard es retiraven a dormir.
   La festa en qüestió, la que volen “recuperar”, la gent que avui hi viu, és el resultat d’una pinzellada molt íntima i exclusiva, del personatge que la protagonitzava, l’Enric de les cadires. L’Enric Capdet era vidu i tenia una filla, la Maria. Els dos conformaven dos personatges, d’aquells que diguem, irrepetibles. L’home, seguint la tradició familiar teixia la reixeta de seients de cadires i balancis i a més curava d’espatllat. A totes les cases, quan la mainada no tenia gana i mostrava apatia i tristesa, diagnosticaven que la criatura estava “espatllada”.
    L’Enric i la Maria, vivien en una casa propietat de les germanes Lluís, més concretament de la Filomena i la Maria. La filla de l’Enric era curiosa de mena, decantant a xafardera.  Al seu pare li agradava celebrar el seu Sant, el dia 13 de juliol. I tenia una manera molt peculiar de portar a terme tal celebració, consistia en convidar a berenar a tota la mainada del carrer, a la qual obsequiava amb llesques de  pa amb vi i sucre. I els convidats, per correspondre a la invitació, engalanaven una mica els dominis del carrer de davant de la casa d’Enric. En la mateixa vorera, més avall, hi havia “a can Pageric”, que era la casa on vivia el pagès que treballava les terres  del Sr. Bernardí Llopis, que eren els avis d’en Trino Carbonell: en Josep Carbonell Companys i la Teresa Camps. Els quals tenien tres fills; la Laura, la Rosalia i en Pepet. Tots van anar a viure en aquest mateix carrer.
   En aquella mateixa casa, cantonada amb el carrer Sant Gaudenci, un nebot de l’estadant, en Jesús Carbonell, que tenia la funerària, hi disposava els trajes per fer l’últim passeig. I el germà d’aquest, l’Antoni, hi guardava els pots de pintura. 
    En Trino era uns dels protagonistes d’aquelles celebracions, junt amb en Josep Maria Alegre; els germans, Josep, Joan i Conxita Mestres; en Ramon de can Mas; en Fernandu de can Benazet; en Facundo i l’Andrés de ca l’Adoració; els germans Lanau; en Ciscu de ca la Manolita; la Juanita Sarrió;  L’Antoni Hernàndez, casat amb la filla de can Selfa; en Josep Matas, el seu germà Joan encara era un marrec; en Manel i en Toni Martí de ca l’Eixut...  Fins i tot hi acudien reforços del carrer Parellades;  en Ricard Baqués; en Quimet Ràfols. I també en Tito de l’Hotel Sitges i en Jaume Pujol de l’estanc.  Tots ells , es pot dir que  eren els organitzadors - col·laboradors  d’aquelles celebracions, més en honor a l’onomàstica de l’Enric que per celebrar el Sant del carrer.
   Uns dies abans retallaven banderoles de paper de diari i a can Baqués, al carrer Parellades,  les pintaven. I després les unien amb un cordill i les penjaven per l’entorn de la casa de l’Enric. En Fernandu Benazet, que era dels més grans, fins i tot organitzava una mica de “teatrillo”. La representació tenia lloc en el pati de la casa de can Mas,  que era gran. l’Angeleta i en Ramon eren els seus oncles. I d’aquesta manera s’allargava una mica més la programació de la celebració.
   Vet aquí els orígens d’una festa veïnal. Van passar els anys i aquella jovenalla es va anar fent gran i l’Enric va considerar celebrar la seva onomàstica de manera més íntima, ell i la seva filla. Aquesta era amiga d’un altre personatge emblemàtic del mateix carrer, la Beatriu Roca. Le dues semblaven tallades pel mateix patró, fins i tot coincidien amb les mateixes excentricitats que els va valer una ben guanyada popularitat entre la gent del poble.
   Ja ens havia deixat l’Enric, quan la Maria i la Filomena, van fer enderrocar la casa i en van construir una de nova, i en ella hi van anar a viure les dues propietàries . Habilitant un petit habitatge perquè la Maria hi pogués també viure: Al final de les seves vides, es van abraçar a la modernitat així, quan acabaven  de dinar, les tres es reunien i fumaven com a carreters.
    El carrer de Sant Bonaventura ha estat un carrer de cellers i d’estadants majoritàriament  pagesos. I com a curiositat explicar que quasi totes les cases van passar a estar habitades per sitgetanes vídues o solteres. Actualment és un carrer d’una identitat molt diversa. La Paquita de ca l’Eixut, és la veïna més antiga. I també la Rosó Carbonell la qual, tot i que no hi viu, va néixer al costat de la casa de la Paquita, on el seus pares tenien una botiga de queviures i venien la llet que munyien de les vaques que disposaven darrera la casa. També hi resideix un cuiner prestigiós, mundialment conegut, l’Oriol Castro i la seva família. I l’Alpe i en Llucià  que treballen per la causa i per la igualtat entre la diversitat.  Ells, junt amb la Rosa Hernández i el seu germà Joan, conjuntament amb tots els veïns actuals, han organitzat aquesta festa de carrer, en vigílies de la festivitat de sant Bonaventura, el seu patró .
   Amb el carrer guarnit amb banderoles, un detall que fa festa.  Per a tots els qui, en el seu dia, les van pintar i penjar, reviuran molts records que el pas del temps ja havia matisat.

                                                         J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juliol del 2019)
   

 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez