LA CISQUETA BOJA

Si una cosa caracteritzava a la gent d’abans, era que no tenien gaires miraments en dir les coses pel seu nom. També en deien no tenir pèls a la llengua.  Això es reflecteix en l’enunciat d’avui, quan una persona mostrava unes certes irregularitats en el seu comportament, en lloc de matisar la seva deficiència ho abocaven pel broc gros. Li deien que estava boig  i quedaven  tan amples. Per terres aragoneses sembla ser que hi havia un personatge que es deia Indalecio, aquest home  vindria a tenir una mancança en quant  al desenvolupament de la seva personalitat, doncs es va convertir en un referent, d’aquesta manera quan algú feia una extravagància, li atorgaven un grau superior al susdit referent, dient: “Está más loco que Indalecio”.

   Aquí aquests graus de bogeria, no certificats per cap facultatiu, la veu popular s’ha encarregat de qualificar, de manera contundent, també sense encomanar-nos a ningú:  boig, sonat.  O d’una manera més matisada , quan en fem un tractament  no tan específic : tocat de l’ala, tocat del bolet,  trastocat, babau, curt de gambals,  xitxarel·lo, grillat, xolis, ximplet, li falta un bull, ha perdut la xaveta,  no toca ni quarts ni hores,  ha perdut el cap, o l’ oremus, xiflat,  titot...

   Al carrer Sant Bonaventura, entre la quadra de can Matas i a ca la jardinera, hi van anar a viure  la família Monfort. El matrimoni va tenir dues filles, La Lola i la Francesca. Aquesta última arrossegava una deficiència, diguem-ne suau, doncs la noia raonava amb coherència. Amb ella tenim un exemple del que deia, amb poc en van tenir prou per a que la gent l’anomenessin i coneguessin per la Cisqueta boja.

   Si més no, vivia totes les festes i tradicions amb entusiasme, i a tot arreu feia acte de presència. Tractada sembla ser que encomanava les seves genialitats. Estarà mal dit dir que feia riure, però era tan oberta que amb la seva manera de dir les coses, arrencava les rialles dels seus interlocutors.

    La germana d’aquesta, la Lola, es va emmaridar amb en Miquel que era ataconador i tenia el taller davant de l’Ajuntament, en un quartet que hi havia a l’entrada de la casa, on hi vivia la Josefa i en Pepito i la família Lanau. Mentre que la família de la Cisqueta, de primer, van viure a la casa del costat del talleret . El matrimoni va acollir a la Maria Lluïsa que era una de les noietes, anomenades refugiades, que quan la guerra les van portar a Sitges per escapar de la tragèdia. Un cop acabada, amb els consentiment del pares, moltes d’elles  es van quedar amb les famílies que  les van acollir, doncs la postguerra també va ser un malson. Es van anar fent grans i van conèixer a xicots sitgetans amb els qual s’hi van casar.

   La Maria Lluïsa es va emmaridar amb en Josep Maria Borràs, que era fuster d’ofici, i es van quedar a viure en aquests baixos del carrer Sant Bonaventura, on s’havien desplaçat després de la casa de la plaça de l’Ajuntament. En el pis de dalt hi vivia la família Güell. El vell tenia per costum, quan es trobava entre les seves amistats, i algun d’ells anava a apagar el cigarret o el llumí, li deia: “no l’apaguis”, amb la intenció d’encendre el seu. Tan va arrelar el seu costum que la mateixa veu popular li va plantificar el sobrenom d’en “no l’apaguis”.

    Al costat mateix, a la casa que coneixíem per ca la Jardinera, hi vivien l’Hermógenes Gargallo i la seva muller, l’Antonieta Comas, que tenien un fill, en Peret. L’Hermógenes treballava a can Benazet i en Peret que tenia una discapacitat bastant accentuada, ajudava a la seva mare i tirava d’un carretó de fusta.

    Eren personatges singulars que convivien en un carrer, tot compartint excentricitats amb altres veïns; com la Maria Capdet, filla de l’Enric de les cadires,  i la Beatriu Roca. Dos personatges locals, veïnes d’un mateix carrer, que no és que fossin glorioses, sobretot la Maria, millor diguem-ne que eren de bona fe. Una altra definició que encara ara es fa servir quan una persona mostra una ingenuïtat  que, malauradament, es va perdent i que, amb mal criteri, s’acostuma a qualificar  de massa bona fe,  que no té picardia, o li falta malícia. O també li diuen que es pobre d’esperit. Tant una qualificació com l’altra,  no tenen res a veure amb determinades mancances intel·lectuals. Tot el contrari, de vegades són tan intel·ligents que dona la sensació que estan en un altre món.

     Estar com una regadora, també significa no estar amb tots els cincs sentits. Aquella gent d’abans, com ja he dit,  a la més mínima et tractaven de boig, o en el millor dels casos de beneït, o ximple. És clar que quan això succeïa, el personatge en qüestió,  no anava massa sobrat de qualitats exemplificants .

        Només, que recordi, a un li van dispensar u tracte que fregava la màxima qualificació, a l’anomenar-lo ,“el loqui”. Es tractava d’en Salvador Martínez Nebleza, que treballava de forner a la panificadora i vivia al carrer, mal anomenat, del metro. En Salvador tenia el mèrit de ser com era: extravagant i imprevisible.

   Vist tot plegat, si els nostres avis visquessin els temps actuals dirien, i raó no els hi faltaria, que n’hi ha més a fora que a dintre. 

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de setembre del 2019 )

LA FESTA QUE VA COMENÇAR A CA L'ENRIC DE LES CADIRES

  Demà, dissabte, el veïnat del carrer Sant Bonaventura faran un sopar a la fresca,  per celebrar la festivitat del Sant del carrer que és el proper dilluns. Una iniciativa promoguda per uns veïns que volen recuperar antigues tradicions.  Consultades veus experimentades, sembla ser, però, que mai s’havia celebrat tal festa, entenguis per aquesta celebració, fer un sopar entre veïns com es vol fer ara. Altra cosa era,  un costum molt generalitzat , sortir a asseure’s a la fresca desprès de sopar. Tenint en compte que llavors la gent sopaven aviat i això els permetia agafar les cadires i sortir per abraçar-se a la calma que imperava. Es formaven grupets entre els veïns més propers i a una hora no massa tard es retiraven a dormir.

   La festa en qüestió, la que volen “recuperar”, la gent que avui hi viu, és el resultat d’una pinzellada molt íntima i exclusiva, del personatge que la protagonitzava, l’Enric de les cadires. L’Enric Capdet era vidu i tenia una filla, la Maria. Els dos conformaven dos personatges, d’aquells que diguem, irrepetibles. L’home, seguint la tradició familiar teixia la reixeta de seients de cadires i balancis i a més curava d’espatllat. A totes les cases, quan la mainada no tenia gana i mostrava apatia i tristesa, diagnosticaven que la criatura estava “espatllada”.

    L’Enric i la Maria, vivien en una casa propietat de les germanes Lluís, més concretament de la Filomena i la Maria. La filla de l’Enric era curiosa de mena, decantant a xafardera.  Al seu pare li agradava celebrar el seu Sant, el dia 13 de juliol. I tenia una manera molt peculiar de portar a terme tal celebració, consistia en convidar a berenar a tota la mainada del carrer, a la qual obsequiava amb llesques de  pa amb vi i sucre. I els convidats, per correspondre a la invitació, engalanaven una mica els dominis del carrer de davant de la casa d’Enric. En la mateixa vorera, més avall, hi havia “a can Pageric”, que era la casa on vivia el pagès que treballava les terres  del Sr. Bernardí Llopis, que eren els avis d’en Trino Carbonell: en Josep Carbonell Companys i la Teresa Camps. Els quals tenien tres fills; la Laura, la Rosalia i en Pepet. Tots van anar a viure en aquest mateix carrer.

   En aquella mateixa casa, cantonada amb el carrer Sant Gaudenci, un nebot de l’estadant, en Jesús Carbonell, que tenia la funerària, hi disposava els trajes per fer l’últim passeig. I el germà d’aquest, l’Antoni, hi guardava els pots de pintura. 

    En Trino era uns dels protagonistes d’aquelles celebracions, junt amb en Josep Maria Alegre; els germans, Josep, Joan i Conxita Mestres; en Ramon de can Mas; en Fernandu de can Benazet; en Facundo i l’Andrés de ca l’Adoració; els germans Lanau; en Ciscu de ca la Manolita; la Juanita Sarrió;  L’Antoni Hernàndez, casat amb la filla de can Selfa; en Josep Matas, el seu germà Joan encara era un marrec; en Manel i en Toni Martí de ca l’Eixut...  Fins i tot hi acudien reforços del carrer Parellades;  en Ricard Baqués; en Quimet Ràfols. I també en Tito de l’Hotel Sitges i en Jaume Pujol de l’estanc.  Tots ells , es pot dir que  eren els organitzadors - col·laboradors  d’aquelles celebracions, més en honor a l’onomàstica de l’Enric que per celebrar el Sant del carrer.

   Uns dies abans retallaven banderoles de paper de diari i a can Baqués, al carrer Parellades,  les pintaven. I després les unien amb un cordill i les penjaven per l’entorn de la casa de l’Enric. En Fernandu Benazet, que era dels més grans, fins i tot organitzava una mica de “teatrillo”. La representació tenia lloc en el pati de la casa de can Mas,  que era gran. l’Angeleta i en Ramon eren els seus oncles. I d’aquesta manera s’allargava una mica més la programació de la celebració.

   Vet aquí els orígens d’una festa veïnal. Van passar els anys i aquella jovenalla es va anar fent gran i l’Enric va considerar celebrar la seva onomàstica de manera més íntima, ell i la seva filla. Aquesta era amiga d’un altre personatge emblemàtic del mateix carrer, la Beatriu Roca. Le dues semblaven tallades pel mateix patró, fins i tot coincidien amb les mateixes excentricitats que els va valer una ben guanyada popularitat entre la gent del poble.

   Ja ens havia deixat l’Enric, quan la Maria i la Filomena, van fer enderrocar la casa i en van construir una de nova, i en ella hi van anar a viure les dues propietàries . Habilitant un petit habitatge perquè la Maria hi pogués també viure: Al final de les seves vides, es van abraçar a la modernitat així, quan acabaven  de dinar, les tres es reunien i fumaven com a carreters.

    El carrer de Sant Bonaventura ha estat un carrer de cellers i d’estadants majoritàriament  pagesos. I com a curiositat explicar que quasi totes les cases van passar a estar habitades per sitgetanes vídues o solteres. Actualment és un carrer d’una identitat molt diversa. La Paquita de ca l’Eixut, és la veïna més antiga. I també la Rosó Carbonell la qual, tot i que no hi viu, va néixer al costat de la casa de la Paquita, on el seus pares tenien una botiga de queviures i venien la llet que munyien de les vaques que disposaven darrera la casa. També hi resideix un cuiner prestigiós, mundialment conegut, l’Oriol Castro i la seva família. I l’Alpe i en Llucià  que treballen per la causa i per la igualtat entre la diversitat.  Ells, junt amb la Rosa Hernández i el seu germà Joan, conjuntament amb tots els veïns actuals, han organitzat aquesta festa de carrer, en vigílies de la festivitat de sant Bonaventura, el seu patró .

   Amb el carrer guarnit amb banderoles, un detall que fa festa.  Per a tots els qui, en el seu dia, les van pintar i penjar, reviuran molts records que el pas del temps ja havia matisat.

                                                         J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juliol del 2019)