ELS OPERARIS DEL RETIRO

   

    Tots els aniversaris són de bon celebrar. I ja no diguem de quan aquest va associat als 150 anys del Retiro. Una celebració que en les vigílies del dia de Tot Sants de l'any passat la van suspendre les autoritat sanitàries per les raons per tots conegudes. Han passat els mesos i les ganes de celebració no han minvat, fins que el proppassat dissabte es va poder portar a terme.

     Un fet destacable del Retiro, però també del Prado, és que a banda de les juntes directives que guien el destins de les entitats, hi trobem a unes persones que en la intimitat de la seva feina, aconsegueixen, sense esperar-ho, una popularitat que no només perdura mentre que estan en actiu, sinó que aquesta arriba a inscriure’s en la història viva de cada entitat. El Retiro ha comptat amb uns empleats, tan addictes a la casa que ho haguessin donat tot per la causa. Gent entregada i que la responsabilitat que hi dedicaven els podia arribar a obsessionar, fins el punt de creure’s que allà era la seva segona casa, de totes maneres potser  hi estaven moltes més hores que en la pròpia.

     El mateix podia passar amb els socis, els quals es bellugaven entre un ambient associatiu que motivava la seva mobilització a la més mínima que l’entitat els hi feia una crida reclamant la seva col·laboració. Eren el socis fidels a més no poder a les inquietuds retiristes.

    L’enllaç entre el Retiro i els socis, sens dubte era l’Enric Capdet Fontfria que desenvolupava les funcions de conserge. I de ben segur que era la persona que més bé coneixia el bategar de l’entitat. Els presidents s’alternaven i ell seguia  en el seu lloc de responsabilitat. Germà seu era l’Agustí Capdet Fontfria, que tenia cura de la porta principal de l’entrada al saló teatre. Abans, tocant al carrer, hi havia la taquilla. El taquiller que va batre record de permanència va ser el Sr. Pere Almirall Compte, que hi va estar al capdavant des del 1923 al 1952.  Tornant a l’Enric i a l’Agustí, els dos eren especialistes en teixir seients de reixeta, fins que el primer va plegar per a dedicar-se exclusivament a les tasques del seu càrrec. Que va ser quan es va agafar a la cartera allargada de pell que no va deixar fins que per raons de salut es va haver de retirar del Retiro al seu retiro particular.

   La mateixa Història de la Societat va lligada a l’espai que es trobava només entrar a les dependències retiristes, el que ells anomenen, la cantina. No em voldria equivocar però en sembla que qui també va batre el record al seu capdavant, va ser en Josep Ventura i Vigó. El qual, junt amb la seva muller la Manaleta, la van regentar durant vint anys. Als fills del matrimoni se’ls coneixia per en Pepet i la Carmeta del Retiro, els dos van obrir el que potser va ser el primer bar del llavors carrer 2 de maig, “ el Xiquito” 

   Recordo als germans bessons, en José i en Francisco Tomàs que es van convertir en una institució dintre el patrimoni humà del Retiro. Els operaris, com així se'ls coneixia, no mostraven un tracte massa diplomàtic, però sí que eren l'eficiència personificada. Quan els dos homes estaven en l'apogeu de la seva activitat, jo mateix era molt jove. I mentre els grans ballaven, nosaltres fèiem incursions al territori que estava sota la seva vigilància, que era ni més ni menys que la pista de ball. Els bessons, amb poc en teníem prou per veure malbaratada la seva  sensible paciència, motiu per arrancar una ràpida empaitada que acabava a darrera dels "palcos", territori neutral que era on els empleats volien que estiguéssim. Curiosament nosaltres  no estàvem per balls, però els nostres pares, quan encara no tenien l’edat de trepitjar la pista, ballaven allà a darrera i també a ells tenien la dèria d'anar a ballar a la pista dels grans. De vegades aconseguien fer-hi unes voltes fins que un altre eficient empleat l'Amadeu Sanahuja, popularment conegut per en “Toledo”, a copets de canya, els feia tornar al seu espai.

     En aquesta fotografia que acompanya l’article, hi podem veure a en Paco Ruiz, en Josep Lara i l’Enric Capdet, encapçalant la comitiva per anar al Vinyet un cop clausurada l’Exposició de Clavells. Ells junt amb tots els esmentats, a més d’en Pere Amposta, en Manolo Delgado, entre tants altres, són una representació modèlica dels operaris de la casa que, junt amb  els socis i les respectives juntes directives que s’han alternat, han fet possible assolir els 150 anys, que hem celebrat amb tots els honors que es mereix. 

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de juliol del 2021)

    

ADÉU, CARNAVAL

La festa de Carnestoltes té un ressò mundial, la seva celebració ultrapassa fronteres i es celebrat arreu. Però no en tots els llocs aquesta celebració té el mateix ressò. Per enumerar-ne alguns dels més famosos tots tindrem en el pensament els que es celebren a Brasil, concretament a Río de Janeiro,  i sense anar més lluny el de Venècia, per l’elegància del vestuari i per l’art que  llueixen les mascares. Si més no  aquest any s’ha suspès per prevenir el contagi del coronavirus . I encara més a prop, té fama el de Tenerife, i  un de més sorneguer és el de Cadis pel protagonisme que assoleixen  les populars “xirigotes”.

     El de Sitges diguem que es troba  entre els deu primers del món. Que si aquesta qualificació es fonamenta en una seriosa realitat, allunyada d’apassionaments, ens podem considerar afortunats. El que hem pogut observar d’aquest que acabem d’acomiadar, és que la comissió que presideix la Núria Escarp, s’ha preocupat d’organitzar més actes en dies i horaris que quedaven buits de contingut. Crec que  s’ha de treballar en aquesta direcció, per a que el nostre Carnaval marqui diferències. 

    El canvi de recorregut i l’avançament de l’horari de la sortida de les rues de la nit, es consolida com un encert, que fa que el perill mediàtic es redueixi molt. S’ha trobat un equilibri que penso  afavoreix a tothom; participants, espectadors i fins i tot per les persones que ho segueixen per televisió. Aquesta iniciativa, la de transmetre en directe tot el més sobresortit del Carnaval, és deu a l’esforç i l’entusiasme d’uns apassionats de la tecnologia, que amb pocs mitjans i d’una manera bastant rudimentària, van fer aquelles meritoses connexions, sota un suggestiu enunciat: “Telefot”. Un projecte que ha millorat considerablement i que gràcies a aquells entusiastes de la imatge i el so, han fet possible que persones grans o poc disposades a passar unes quatre hores de peu dret al carrer, ho puguin seguir, amb imatge nítida, asseguts a la butaca, com si estiguessin a primera fila. Si més no el carnaval és una festa que t’ha d’agradar molt, per no acabar dormit al sofà, o apagar el televisió abans que passin els últims. Això sí, un cop han desfilat la colla de la qual n’és component  algun  familiar proper . El mateix succeeix  amb els espectadors que s’ho miren a peu de carrer, tantes hores produeix un cert cansament. Aquests i els successius responsables de l’organització, hauran d’estudiar noves iniciatives per tal de que aquest model de Carnaval, en particular les desfilades de més i més del mateix, no acabi provocant avorriment o desinterès. El que se’n diu, morir d’èxit.

     Van acompanyar aquelles retransmissions conegudes veus locals. Fins que es va produir un parèntesis, en el qual van ser convidades veus de fora de casa nostra, fins i tot de Vilanova. Aquest any hem pogut apreciar que les veus dels comentaristes tornen a ser els de casa, com crec que ha de ser així.  Perquè ho fan amb una professionalitat que ningú diria que, la majoria, són uns avantatjats aficionats. 

   A banda del plomatge, de les carns més o menys ben disposades, de l’elegància dels vestits i de les disfresses que es caracteritzen  per l’originalitat que reflecteix el Carnaval d’abans. Intervenen  en aquestes desfilades, els que podríem qualificar dels uniformats de tot l’any.  Uns de més oficials o amb més autoritat que altres. Quan per aquesta ocasió tornen a sortir de l’armari armilles i americanes verdes, amb les quals es vesteixen la gent del Retiro, encarregades d’acompanyar els seus. Sempre que els veig, començant per la presidenta de l’entitat de la lira, tan ben vestits, em ve al pensament dos germans que també vestien amb l’americana verda i es sentien elegants  protagonistes  de la festa, en Pere Balcells i en Josep Lluís Balcells, més coneguts pels Pericos. Per a ells vestir amb l’americana verda els feia sentir  importants.

    Els del Prado vesteixen de color vermell, començant també per la seva presidenta, el mateix color que han vestit destacats pradistes que han acompanyat amb rellevant satisfacció tantes rues de carnaval, on el gall presideix la seva implicació carnavalesca.

     Fora del nucli principal, els uniformes són més de caire oficial i amb els quals es vesteixen durant tot l’any uns determinats col·lectius: guàrdia urbana, mossos d’esquadra, els responsables del serveis sanitaris, bombers... I poques hores desprès,  quan els carrers just s’han abraçat a una enyorada tranquil·litat, els més matiners que la tornen a desbaratar són els de les armilles grogues que amb una gran eficiència  deixen els carrers si no nets del tot, deunidor. Tant  que quan ens aixequem, la resta de mortals, els trobem tan diferents, que no tenen res a veure  quan tan sols unes hores abans un immens escampall de tot  havia cobert  els carrers. Tots ells han fet bona feina, però la dels responsables de la neteja, la trobo  de molt mèrit. 

   Adéu, Carnaval. Benvinguda  Quaresma, que aviat també estarà acompanyada pel remor del cant de les caramelles, dintre la intimitat dels locals. Això és un no parar.  

                                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de Febrer del 2020 )

    

DIJOUS GRAS I DIMECRES DE CENDRA

    Carnaval té una vigília i el dia desprès, entremig la disbauxa és la que predomina i la que es fa més visible i, sobretot, sorollosa. Dos dies que marquen un recorregut, en el qual la rutina del poble es transforma i mig es paralitza. 

   Amb els preparatius es posa en funcionament tot l’engranatge d’un espectacle que, a mesura que passen els dies, es van assolint objectius: és escollida la Reina Infantil, la presentació de la reina del Carnaval, la gala Drag Queen... Deixant per la vesprada d’ahir, l’altre protagonista del  Carnaval, l’arribada del Carnestoltes. Actes que es desenvolupen entre un gran desplegament de mitjans  tècnics i d’una espectacular escenografia. 

    Però no sempre  el Carnaval de Sitges ha transcorregut entre la posada en escena d’un espectacle tan  ben organitzat. No vull dir amb això que els carnavals d’abans no requerien dels lògics preparatius i d’una acurada organització. Les rivalitats entre Retiro i Prado, avivava  l’enginy de la gent de cada societat. Llavors, uns i altres, donaven prioritat a les comparses  i aquesta rivalitat es mesurava  per veure qui treia al carrer el més nombre de parelles. I ja ho he explicat en altres ocasions, el secret més ben guardat era del que anaven vestits. En el moment del recompte, entrava en joc la picaresca, els controladors de les dues parts havien de posar molta cura a vigilar que no es tornessin a posar a la cua de la comparsa, parelles que ja havien passat. Aquesta gosadia havia propiciat fortes discussions  entre uns i altres.

   Si més no, l’altre protagonista que acapara l’atenció del dijous gras ha estat el xató. Quan a la sis de la tarda la gent plegava de les fàbriques de sabates i dels tallers, s’afanyaven per anar a preparar-lo, desprès de tot un dia de bavosa  salivera. Es sopava aviat per tal de donar temps a  que la digestió  fes el seu procés i no haver d’anar a dormir amb el gustet que retorna a la boca.

     Les dues Societats han organitzat les preceptives xatonades i entremig, fins al dimecres, també Carrusels, sopars i altres entreteniments, que es complementaven amb lluïdes ballarugues. En un d’aquestes nits carnavalesques, els del Retiro van organitzar un sopar. De primer plat, consomé. Els encarregats d’anar-lo a buscar al restaurant Mare Nostrum, que el va preparar, van ser els germans bessons, en José i en Francisco Tomàs. Els operaris, com també se’ls coneixia, enfilaven carrer Sant Pau,   amb la gran parola que portaven  entre els dos. Un malt gest, d’un d’ells,  va provocar que l’olla  se’ls hi escapés de les mans i vet aquí tot el consomé regalimant carrer avall. Un accident culinari, de fora cuina,  que no era una cosa menor. El Retiro es començava  a omplir, mentre que el contingut del primer plat havia passat pel costat dels bessons en un vist i no vist i els havia mullat les sabates. Diuen que els dos homes ploraven desconsolats, perquè eren molt responsables, patidors i amb moltes ganes de quedar bé. Que pel Retiro ho haguessin donat tot. Només tenien al pensament, en aquell temps no hi havia mòbils per avisar,  com es presentaven al local amb l’olla buida. Quan el menjar no està preparat, es diu que el més calent és a l’aigüera. En aquest cas  el més calent era carrer de Sant Pau avall. 

     Em sembla recordar que aquell consomé va tenir més recorregut que aquell tram de carrer, perquè uns quants Nadals , en el transcurs del joc del quinto, el lloro de torn cantava: “el consomé!”, que ara tampoc recordo el número a que corresponia. 

   Un detall que exemplifica que per Carnaval no tot són alegries, com tampoc és prou cert  el lema que pregona que per Carnaval tot s’hi val. Doncs no pensaven el mateix els bessons, ni el responsables del Retiro, que deurien tenir de recórrer a “l’Avecrem” si és que disposaven de suficients existències.

    El dimecres de cendra,  a banda del simbolisme religiós que té, pel que fa a l’àmbit terrenal és dels dies del calendari més poca-solta de tots. D’una matinada  amb regustet de ressopons i d’una ressaca generalitzada... Molts tallers donaven festa als seus treballadors , al menys fins desprès de dinar, perquè portaven totes aquestes nits anant a dormir molt tard i la son és molt mala companyia. El més gratificant d’aquest dimecres, és la repetició de la xatonada a la nit i amb ella es tenca una tradició, amb la qual s’obre i tanca el Carnaval. També dia de l’enterrament del Carnestoltes, més conegut per l’enterro de la sardina,  i l’arribada de la Quaresma. Desprès la nit jeu damunt una calma que, de totes, com la del dimecres de cendra en trobarem poques. Potser perquè el contrast amb els dies de bullici, aquesta calma sembla que no pugui ésser. 

    Ahir, dijous gras,  queden per davant uns dies sorollosos, desenfrenats. I arribats fins aquí, no es pot dir que el més calent estigui a l’aigüera, perquè tot és fred, menys les truites que s’han servit  tebiones. El plat fort, però, el contingut del gruix del Carnaval encara té molt de recorregut. Les carns ja es comencen a destapar i, qui més qui menys, tothom està curat d’espant. 

   Que passin un Bon Carnaval.   

                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de Febrer del 2020 ) 

     

L'AMBAIXADA DEL XATÓ

    La diplomàcia és una cosa seriosa. El diplomàtic que potser ha tingut una influència més notòria en la vida sitgetana ha estat en Manuel Llopis de Casades, perquè va deixar el llegat de la seves propietats al poble de Sitges, sota el paraigua  de la Diputació  i  la casa pairal es va convertir en el Museu Romàntic. I també la Malvasia de la qual n’és responsable l’Hospital de Sant Joan.

    Desprès  a la vila  han vingut a viure molts estrangers de diferents  nacionalitats i alguns d’ells han obert hotels i establiments de restauració. D’aquesta manera els seus locals es convertien en una mena d’ambaixada del seu país. Una ambaixada des de la qual es fomentava l’arribada del turisme, perquè el propietari feia propaganda al seu lloc d’origen i aconseguia atreure el interès per Sitges entre els seus compatriotes . Aquest promotor turístic ocasional procurava adequar el seu local als costums d’allà. D’aquesta manera el turista que s’hi hostejava es trobava com a casa. Jo diria que millor, perquè aquí ha gaudit del sol, de la platja, del vinet i del menjar que és un altre handicap que complementa totes les altres excel·lències que envolten  les vacances.

   Com també ha hagut sitgetans que, vivint  a l’estranger, han procurat divulgar el nom i els costums del poble,  entre les amistats que han fet. Són també els ambaixadors de Sitges pel món. En quasi tots aquests països han proliferat els Casals Catalans, unes institucions que acullen els catalans arribats d’arreu, els quals tenen l’oportunitat de compartir vivències i parlar dels costums i tradicions de cada lloc. Fins el punt que tot sovint conviden a una representació per a que els delecti  amb una demostració del que es fa i es cou a casa. 

   Un sitgetà  que vivia, junt amb la seva família a la població francesa de Gap, l’Antoni Montroig, va aconseguir portar a aquesta ciutat a una representació sitgetana. Una sortida que va estar organitzada entre l’Antoni, El Retiro i l’Ajuntament, com a institució sitgetana, desplaçant fins allà una anella de sardanes i la Cobla Sitgetana.  Va ser un viatge que va deixar un molt bon record i L’Antoni, la seva esposa i fills, ho van viure, emocionats, com si estiguessin al Cap de la Vila. De retorn a casa ens vam adonar com la distància fa més entranyables els detalls que nosaltres tenim tant a l’abast, si més no quan ets lluny l’enyorança magnifica el valor de les petites coses i tot el que has deixat enrere és com un tresor desitjat, que quan es fa assequible es valora encara més el seu contingut.

   Sitges ha comptat i  segueix comptant amb un bon nombre d’aquests ambaixadors/es que, sense haver fet la carrera de diplomàtic, han fet promoció de la marca arreu per on van. Durant uns anys l’esport va abanderar aquestes delegacions a l’exterior. Els equips més joves de la Blanca feien intercanvis. Anaven a jugar a diferents ciutats de l’estranger i s’hostejaven en les cases dels components de l’equip local i desprès aquests tornaven la visita amb les mateixes condicions. En aquests intercanvis hi van participar molts directius i col·laboradors dels equips participants. Per no deixar-me cap nom, només em referiré a en Manolo Escobosa que es va convertir en un ambaixador excepcional de Sitges. En Manolo sap quedar bé, és persona que s’entusiasma amb el que fa i sap magnificar els petits detalls. Això traduït a representar el nom, la marca, ha esdevingut cabdal. I encara avui gent implicada en aquells intercanvis, tornen a Sitges com a conseqüència d’haver-lo descobert, desprès  d’escoltar les excel·lències que els hi pregonava l’Escobosa. I el que és més curiós, aquella mainada, que el pas del temps els ha fet homes, quan tenen ocasió tornen a la vila  i es retroben amb les amistats que van fer i amb un poble que es pot dir que el  futbol els va permetre descobrir.  

    J fa uns dies que Sitges ha tornat a obrir una ambaixada molt suculenta, diferent a totes les altres, la del xató. Fins tot n’ha escollit ambaixadora, la Marta Sanahuja. Que ho és de la Ruta que porta el nom del plat. Davant l’excel·lència d’aquesta exquisidesa , la diplomàcia d’arreu li rendirà honors.

   La Marta es pot considerar la continuadora d’aquell fondista que va néixer a Arseguel, en Francesc Carcolse, i que va servir a en  Rusiñol, Casas , Canuda i a la resta de distingits comensals, un plat de xató. Per a sorpresa d’aquells personatges que mai havien menjat cosa semblant. A partir d’aquella coincidència  ells també, sense adonar-se’n, es van convertir en ambaixadors del xató. 

    Un plat de casa nostra de procedència marinera, que es serveix a totes les taules en aquests propers dies de Carnaval i de Quaresma. Que promou una ruta, que de totes,  és la més suculenta i que té a Sitges ambaixada i ambaixadora. Tant de bo la diplomàcia mundial pogués presumir de disposar de tantes suculències a favor i una ambaixadora com la nostra la qual,  sota la bandera de Sitges,  promociona el xató. La seva fama també ultrapassa fronteres i, posats a demanar, el xató  hauria de ser declarat Patrimoni de la Humanitat. 

     Sí, home, i que més? Doncs les truites i també la coca de llardons. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de Febrer del 2020)

   

EL DIA DEL "CUMPLE"

   Els lectors que tenen cura de la parla, arrufaran el nas davant aquest disbarat, que és l’abreviatura d’un altre  encara més greu, “ cumpleanys”. Em perdonaran el meu atreviment, però que em recorda el que diuen les persones grans quan, amb l’excusa de l’edat, manifesten  que tenen dret a dir el que pensen i com ho pensen.

   No recordo mai que,  just desprès de Nadal i de Sant Esteve,hagués sortit l’Eco. N’estic  segur, perquè el recordat Josep M. Soler, ni per  la setmana de Nadal,  ni  tampoc per  la de la Festa Major, imprimia el setmanari. Pel motiu, com passa avui, que les Festes s’escauen en uns dies de la setmana que s’ha de fer equilibris per tal de poder-lo compaginar, imprimir, i treure’l al carrer.

    Amb la nova singladura es va dir que sortiria cada setmana, i així és. I  vet aquí que,avui, coincideix amb el meu aniversari. Aquesta coincidència també la puc assimilar amb un fet curiós, la meva afició, la d’escriure, es pot dir que va començar en aquell Nadal del 1962, quan ens vam aixecar de dormir amb una nevada impressionant, que no va parar en tot el dia.

    A la casa vella, tots tenim un referent: la vivenda que recordem de jovenets. Per alguns continua intacte, per altres la casa original va arribar un punt que va ser enderrocada i es va transformar. La nostra, la vella i la nova, conserven la mateixa adreça i el número que l’identifica, no així la seva disposició original. En la dels meus records d’infantesa, disposàvem de dos menjadors; un al fons de la casa i un altre al capdamunt de l’escala,  on també s’hi trobava l’entrada a les dues habitacions que donaven al balcó. Amb una obertura gran, tancada amb una vidriera, per on s’accedia al terrat. Diguem que el més allunyat, disposava d’una gran llar de foc. Com a curiositat, només el fèiem servir dues vegades a l’any; la nit de Nadal i la de Cap d’Any. Dues nits esperades perquè sopàvem davant del foc a terra encès i això no es poden imaginar la novetat que per a mi representava. Amb el pessebre disposat damunt una taula, al costat mateix del foc.

    Uns quants diumenges abans, anàvem a la muntanya a buscar enramades de pi i llenya dels arbres caiguts. I l’apilàvem a una distància prudencial del foc. Eren detalls que feien Nadal. 

        La  nit de Cap d’Any havíem de sopar aviat, perquè el pare se’n anava a tocar amb l’orquestra al Retiro. I allà quedàvem l’àvia, que havia enviudat, la mare i jo, l’home petit de la casa. Per sortir d’aquell menjador es travessava la cuina, i la porta per on s’hi accedia, disposava d’un baldó. Cada nit, després d’haver remenat en aquell laboratori les cuineres titulars, tenien per costum passar el baldó. Quan va marxar el pare es va centrar amb la rutina i el va posar. Encara no disposàvem  de televisió, així que vam seguir les campanades per la ràdio. Però què seria començar un nou any, sense brindar? Teníem el cava preparat, però faltava la persona que el destapés. Les dues dones de la casa, cap d’elles, va mostrar la decisió per fer-ho: que si jo no, que jo tampoc.. al final l’home petit va fer d’home gran i em vaig sentir important, pel sols fet d’haver realitzat una cosa que els grans semblava que  no s’atrevien . El més bo, però, encara no s’havia produït.

 Arribat el moment de sortir, per dirigir-nos a les habitacions per anar a dormir, ens vam trobar que la porta  es trobava tancada pel susdit baldó. Masses coincidències  per a aquell aprenent de “cuentista”. Davant la situació,  aquí sí que les dones de casa van mostrar decisió i efectivitat. Destapar una ampolla de cava se’ls hi va fer una muntanya, però reaccionar davant l’imprevist, la lògica es va imposar a les fantasies d’aquell home petit. Que si va poder descotxar l’ampolla, no se si es va adonar que moltes coses de la vida no són el que semblen. Ho he aprés amb els anys.

    Aquella mitja  nit de la nevada, la de Nadal,  també la vam passar al costat del foc, però quan ens vam retirar encara no nevava.  L’endemà, ens vam despertar amb un paisatge com el del millor conte de Nadal. Vam dinar al menjador de sempre, amb l’escalfor que desprenia l’estufa salamandra. Se’n havia anat el llum, feia més Nadal. A prop  de la vidriera, amb la llum feble i tremolosa  d’aquells singulars quinqués de petroli, vaig començar a escriure uns contes, dels quals només recordo que l’escriptura sorgia amb fluïdesa. De més gran, sempre m’ha sabut greu no haver guardat aquelles primeres fantasies escrites, que van ser els fonaments d’una afició perdurable. Potser sí que es van guardar però, com sempre passa, quan hi ha canvi de casa, es perden molts detalls que desprès enyores

     He explicat tot això com si fos un conte, a mena de record d’aquells que vaig escriure aquell dia de Nadal i que van calar per sempre més en aquest raconet tan personal i influït per això que anomenem inspiració.  Aquesta, acompanyada per una afició que no ha decaigut, m’ha permès poder  arribar fins aquí. A les portes d’un altre any on tots: els responsables que fan possible que l’Eco segueixi sortint , els col·laboradors, lectors...caminem pel mateix camí. I tots desitgem que, dintre el possible, aquest que començarem a transitar, sigui el més planer possible, per poder arribar, al menys, sans i estalvis fins al final. Havent sumat, tots, un altre “cumple”. Cadascú té el seu dia designat. 

   Que tinguem  una bona sortida i entrada d’any. Desprès, si ens deixen, ja anirem trampejant.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de desembre del 2019)

EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT

                    

  

  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.

   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.

   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.

     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.

   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 

   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.

   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  “ Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      

    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.

   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.

                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)

   

  

    

   

50 ANIVERSARI COBLA SITGETANA

    Breu reportatge de la celebració del 50 anys de la Cobla Sitgetana a l'ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve del 2014.