El factor orientació és molt relatiu, perquè depèn de si vas o vens. L’ermita de Sant Cristòfol de la veïna població de Vilanova i la Geltrú està situada en un lloc estratègic de la costa que s’estén des d’aquesta població fins a la nostra. El camí que uneix els dos pobles és molt bonic, perquè transcórrer paral·lelament amb el mar. També influeix que és un recorregut bastant curt i molt transitat per la gent de Vilanova i de Sitges. Vet aquí l’orientació de l’enunciat: pels qui comencen a caminar des de Vilanova, l’ermita es troba al començament del camí, mentre que qui arriba procedent de Sitges aquesta es troba al final.
Aquest dilluns ha estat la festivitat de Sant Cristòfol i per tant el protagonisme de la festa ha tornat a recaure sobre aquesta ermita, ara tancada perquè és de propietat particular, que es troba situada pràcticament al costat del far, que està en funcionament. Un bonic far, l’únic que trobem en aquest bocí de litoral. Tornant a l’ermita l’acte principal de la festa, abans es feia missa, consisteix en la benedicció dels cotxes i motos que té lloc a davant mateix d’aquesta i que també abans s’acompanyava del lliurament als conductors d’uns branquillons d’espígol.
Allà mateix es fa l’audició de sardanes a càrrec de la Cobla Sitgetana, que des de que està fundada, aviat farà seixanta anys, no ha deixat mai de ser-hi. Per aquest escrivent aquesta ballada guarda un record especial, va ser l’última actuació que vaig fer amb la Cobla abans de marxar a fer el servei militar al Sàhara. M’incorporava a files el dia 16 de juliol, sis dies després d’aquesta festivitat. En aquells moments, aquell Visca! que coincideix amb la nota final de la repetició de l’última sardana, darrera seu per a mi s’obria un parèntesis que encerclava les vivències viscudes fins llavors, seguia l’obertura d’un gran interrogant al no saber el que em deparava un futur, que no havia escollit, lluny de casa. Uns moments aquells molt emotius, envoltats de música i dansa nostrada, que recordo cada any que hi torno. Ja n’han transcorregut molts des de que vaig tornar d’aquella aventura que, sortosament, no em va deparà cap canvi de no ser que em van retenir un any i escaig conta la meva voluntat, tot i que l’experiència, tot sigui dit, tampoc va ser com per oblidar.
Adossada a l’ermita s’hi va construir una casa en la qual hi passava temporades l’Eugeni d’Ors i Rovira. Degut a aquesta proximitat va demanar que des de l’interior de l’església obrissin una obertura que donava a la seva habitació, per poder escoltar missa. Un cop oberta va despertar moltes crítiques i malgrat que es va intentar dissimular, va prevaldre el criteri de tapar-la.
Quan feia relativament poc temps que havia tornat del servei, en Josep Torrens ens va proposar un “bolo” dels que tan agradaven a ell, bufar poc i cobrar “molt”. Es tractava del rodatge que la TV feia de l’obra la Ben Plantada de l’Eugeni d’Ors, l’escenari era el jardí modernista de can Pahissa, que és on es va rodar l’escena de ball, amb els músics amb els típics vestits de vellut i barretina. La part bona de la feina és que només havíem de fer veure que tocàvem. Tot i que la gravació va durar uns quants dies a en Josep se li va fer curt: menjat -ens portaven a menjar a davant mateix de l’ermita que hi havia una figuera- begut i poca feina a fer. De “campanilles”, paraula que repetia quan es tractava de matar l’aranya.
Ell mateix es ventava que, durant la Fira Mundial de Nova York, acompanyant els ballets dels Cors i Danses de Sitges, on s’hi van estar un parell de mesos, explicava que va ser l’únic representant mundial de tible. A la qual cosa en Manel Vendrell i Capdet, en “Sou” li rebatia: “tu vols dir representant mundial de matar l’aranya”. Perquè amb unes quantes classes d’aquest instrument, sense ni molt menys dominar-lo, es va atrevir a embarcar-se en aquella irrepetible oportunitat. El salvava que era un bon músic, encara que el seu fort eren els compassos d’espera, que si en la partitura n’hi havia pocs es prenia la llibertat de fer-ne més, aprofitant que els altres bufaven.
Tot això m’ha vingut altra vegada a la memòria, quan aquest dilluns hem tornat a l’ermita de Sant Cristòfol. Ara aquesta i la casa estan a la venda per una milionada d’euros. Allà, on un mateix camí, ens porta a Sitges i viceversa.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de sitges, el 21 de juliol del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada