L'amic i músic Cristóbal Rubí, era
component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres
cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un
poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es
va despistar i va decantar per una carretera que circulava en direcció oposada al seu destí, que no era
cap altre que casa seva. Quan ja portava
uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava
en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous
cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps,
però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després
d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la
carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la
matinada.
Quan ens vam
retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en
les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva
opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat
i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans
era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva
particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra
per tornar.
Però va ometre
allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc
és així. N’hi ha masses de camins, alguns deuen passar de llarg.
A casa nostra
les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les
mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació
igualment han experimentat una, diguem-ne,
ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en
aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat
pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels
dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven
moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va
solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el
pas a nivell.
No obstant el
volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc
temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la
muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit.
Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer
per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant
que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on pots accedir fins a Igualada, sense haver
d’entrar a Vilafranca.
De totes les
antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així,
ha estat la carretera que en dèiem de
Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí,
i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera, al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de
terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el
transitàvem quan anàvem a la muntanya.
Els de casa tenien un hort a la Madriguera i tenim fotografies de la tornada de l’hort
caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit
que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la
presència d’algun que altre vehicle.
Ara, a
l’urbanitzar tot l’entorn, li han posat,
diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes
lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.
Un anunciat que
es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si
has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca
i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció
se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és
que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les
quals en té cura l’Isidre Pagès, si
passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat
Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les
C no se quant...
Si més no, la
curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una
coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres
que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents
variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes,
entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de Malvasia. Si hi arriben per la carretera de
Ribes, perdó, del vi, abans d’enfilar
cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can
Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova,
a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a
l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.
En aquests
dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han
varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables de posar noms als llocs, s’han decidit pel
resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que
les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als
viatgers, potser hagués calgut pluralitzar i denominar-les, a les tres, les carreteres de les vinyes.
El vi ja el
descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un
celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després
no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada