Demà, festivitat de Sant Pau, els veïns més propers tornen a estar de Festa Major. Aquesta vegada la festegen els de Sant Pere de Ribes. Que de tot l’entorn, la trobo la més bucòlica. La pujada i la baixada de Sant Pau, conserva l’encant de les festes camperoles. Aquestes que han anat perdent les seves reminiscències, perquè la gran majoria de pobles han urbanitzat els seus entorns i ha desaparegut part de la identitat que els caracteritzava. També els nostres veïns han vist la transformació del seu poble, d’un poble petit, envoltat de camps de garrofers, s’ha convertit en un poble gran. Res a veure amb aquell Ribes que havíem conegut, íntim i familiar. Tot i amb això han conservat, quasi intactes, els seus enclavaments més carismàtics: el carrer del Pi, el carrer Jesús, on moltes cases encara mostren els pous arrecerats al costat de les seves entrades. I el Palou, una casa gran de poble amb caire de masia, on el temps sembla que s’hagi aturat entre les seves interioritats. També les Parellades, on dona la sensació de caminar per un altre poblet. I ja no diguem de Sota-Ribes, on sobresurt la torre del Castell i en la placeta d’aquest, l’Església vella.
Si més no l’ermita de Sant Pau, sota el Montgros, domina tota l’extensió del poble. Envoltada de vinyes on, a l’hivern, floreixen les bardisses blanques, també conegudes com a flor de perdiu, arrecerades a les soques dels ceps. I sembla com si uns flocs de neu, hagin esquitxat de blanc les vinyes per tal de trencar la monotonia del marró de la terra, que llangueix mentre espera que a la primavera rebrotin els ceps. Tanmateix el paisatge es conserva intacte, com bressolat en el temps, l’especulació no ha travessat la riera. I això ha de ser motiu de satisfacció per a la gent de Ribes.
Desconec si encara conserven el costum, que consistia que la persona soltera tirava una pedra damunt la teulada de la petita capella que hi ha quasi només començar el camí, Sant Pau xic, i si aquesta no queia, no tardaria en trobar companyia. Més d’un i d’una no en tiren per si a cas. I altres potser es planyen del moment en què la pedra es va aguantar i la llegenda es va complir. De tot hi deu haver.
Amb els amics hi havíem anat moltes vegades a Ribes, atrets per aquelles ribetanes que ens corresponien amb la seva simpatia. Esclar que no coneixíem el secret de la pedra damunt de la teulada, del contrari potser compartiríem companyia amb una ribetana. Tampoc elles ens ho van explicar, de ben segur perquè intentaven evitar que aquells gamarussos entressin en les seves vides.
Un any, en apropar-se la festa de Sant Pau, el meu cosí Joan i jo, planejàvem anar al ball de nit de la seva festa major, pujar amb el cotxe de línia i tornar a les tantes a peu per la carretera. A les nostres famílies la planificació de la tornada no els hi agradava gens i, com que anàvem prims d’armilla, es van agafar a un detall. Ens advertien que el preu de l’entrada del ball ens costaria un ull de la cara. Un detall important, el qual no havíem tingut en compte. A partir d’aquell moment, la incursió al ball per nosaltres es va convertir en un tema financer de primer ordre. Però quin era el preu que s’havia de pagar? Vet aquí la qüestió. Vam estar dies intentant mesurar el nostre potencial econòmic, però si desconeixem la base impositiva, tot eren cavil·lacions.
I el que són les coses , un d’aquells dies, va entrar al taller el germà ros dels recaders Albareda, per fi havíem coincidit amb un ribetà que ens en podia fer cinc cèntims. Preguntat al respecte, espolsant una mà, no ens va aclarir la quantitat, però aquell gest i la seva conclusió: “compta, compta” , arrepentjant-se i exagerant la a, com era comú en el deix de la parla ribetana, la seva resposta no aclaria res, però per a nosaltres va significar fracassar en l’intent. Total, les pubilles ribetanes no van tenir ocasió de poder ballar amb aquella representació sitgetana.
El propassat cap de setmana a Ribes van començar els actes de la seva Festa Major, i el diumenge va ser el torn del pregó, que aquest any l’honor ha recaigut en el ribetà Magí Mestre Fontanals, des del 1993, administrador de l’ermita. Es dona la casualitat que un parent seu, en Sadurní Mestre Butí, va ser músic, dels fundadors de la Cobla Sitgetana.
En Sadurní, com la resta de la família, són coneguts pels de “can Paf”. El músic ens explicava que de jovenet comandava un carro amb cavall i com que els trajectes que feien acostumaven a ser llargs, mentre el matxo anava fent camí, al seu pas lent, en Sadurní aprofitava per estudiar solfeig. Es pot dir que es va fer músic damunt el carro.
L’home mostrava un exagerat interès per quedar bé quan anàvem a tocar al seu poble. I poques vegades quedava satisfet, davant les excentricitats que mostraven alguns músics. Si em seguiu, de seguida sabreu els músics als quals em refereixo. Fins el punt que pretenia que els components de la banda, que acompanyaven el seguici de les autoritats, durant la pujada i la baixada de Sant Pau, desfiléssim en formació disciplinada. Si a l’amic, extremadament sufocat per les enrabiades que li proporcionàvem, no li va agafar un treball en l’intent, era perquè al seu poble era dia festiu.
J.Y.M.
(Article publicat a l'eco de Sitges, el 24 de gener 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada