UNA FINESTRA OBERTA A LES VINYES

       La pluges, tan necessàries, que han caigut les darreres setmanes, han tornat a fer lluir la verdor dels camps, les vinyes, els arbres i de tota la vegetació. En aquest temps de primavera, que és quan el paisatge camperol assoleix una beutat que meravella a qui ens agrada contemplar aquesta transformació. Quan a tots la manca de pluja ens preocupava, perquè observàvem com els pins començàvem a mostrar un color marronós, senyal eloqüent de la seva decadència. Per contra aquesta verdor exultant, que mostren els camps aquests dies, ens recorda a la d’altres temps quan   ella, la primavera, s’abraçava  al bressol d’inspiració de poetes, poetesses, o simplement a les persones que sempre ens ha agradat gaudir de la bellesa que ens ofereix la natura. 

   Aquests dies, quan llueix un sol que il·lumina, amb intensitat enlluernadora, el blau de cel i la lluminositat que desprèn, fa que tot plegat esdevingui com una gran obra sorgida de la  pròpia natura. He manifestat moltes vegades que l’entorn de l’església vella de Sant Pere de Ribes, amb el seu castell, em té captivat. Tant que sempre que tinc oportunitat m’hi apropo, tot recordant les moltes vegades que hi havíem acudit, amb el meu pare, a fer fotografies. 

    Després,  la mateixa  curiositat m’ha portat a caminar pel camí que transcórrer per darrera de l’església. Un camí planer que ens dirigeix cap a sota mateix del Montgròs. Caminant per ell m’he trobat amb una agradable sorpresa, la presència de dues sitgetanes que feien el mateix camí, si més no elles de tornada, a les quals també els hi agrada recórrer aquests indrets del paisatge ribetà, que transcorren entre vinyes i masies, que es troben dintre del terme del nostre poble veí i que encara conserva les reminiscències  del Ribes dedicat a la pagesia. Mentre que el nostre també s’hi abraçava, tanmateix potser amb més dedicació a la pesca. 

   Que els sitgetans/es anem a caminar pels camins de Ribes,  s’avé a  una certa reciprocitat. Perquè mentre que la gent de Ribes venen a Sitges a  passejar pel costat de mar, molts de nosaltres ens desplacem a Ribes per gaudir dels seu paisatge camperol, on s’aprecia la gran extensió de vinyes que encara es mantenen ben cuidades. Detall que es fa evident només passar la creu de terme, popularment coneguda per la Creu de Ribes. 

   Retornant a aquest camí,  el d'en Zidro, arriba un moment que aquest  es bifurca, podent decantar vers diferents direccions. Abans, en un costat del camí, hi trobem  aquesta curiosa finestra oberta a un paisatge on predominen les vinyes. Al peu de la mateixa, amb lletres retallades a la planxa de ferro, s’hi  llegeix un fragment del poema “El camí”, del poeta barceloní Francesc Pujols i Morgades: “ Veig un caminet per entre les vinyes./ A on me durà si jo le’n seguia? / Ningú m’ho pot dir sinó el que el sabia:/ saber un caminet fa molta alegria. / Hi passa un pagès que ve de la vinya” . 

     Entre la gent de la pagesia dels dos pobles, Sitges i Ribes, existia una afinitat pel que fa al conreu de les respectives terres, la majoria d’elles amb predomini de la vinya i també dels garrofers. Per la banda del nostre terme, els més coneguts eren els garrofers de l’entorn de la creu de terme i , per la banda de Ribes, els camps d’aquests que es trobaven a l’entrada del poble. 

   I mentre els pagesos de Sitges, portaven la brisa a cal boter, de la família Ecofet de Ribes,  les pageses del poble veí, venien a la Vila a vendre els ous de les seves gallines. I Els llenyaters hi arribaven amb els carros carregats, del que es coneixia pels fogots, que descarregaven  en les interioritats dels forns, on es coïa el pa amb llenya.

    I tornant a la vinya, aquesta ofereix els seus principals encants, ara quan just ha rebrotat i després, quan és el temps de la verema. Abans, contemplarem com els gotims de raïm es van embotint i daurant a sota els frondosos pàmpols. Tot un procés que comença amb l’arribada de la primavera i acaba a les portes de la tardor.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de maig del 2024)

GANES DE SORTIR DE CASA

  Els dies festius de la Setmana Santa hem viscut una mena d’invasió de personal. Els qui ens ho miràvem atordits, ho justificàvem dient: “la gent té ganes de sortir de casa”. Una conclusió que es produeix després d’haver passat mesos confinats i també molts caps de setmana sense pràcticament poder anar enlloc. Des de que va començar aquest malson estem a l’expectativa de l’aspecte sanitari i l’econòmic. Potser amb la vacunació que ja és una realitat que avança, s’ha volgut injectar, per una banda la vacuna i per l’altra vitamines que han agraït els comerços, bars i restaurants. I que davant aquesta allau que ha col·lapsat el poble i sobretot la restauració, ens permet arribar a la conclusió que l’economia potser no està tan malament, perquè la butxaca encara permet tirar de veta.

   Quan jo era jovenet no hi havia aquest costum generalitzat de sortir de casa, em refereixo que poques vegades ens movíem del poble. Hi influïa que les economies familiars no estaven com per estirar més el braç que la màniga. Un altre aspecte que hi influïa era que no disposàvem de mitjans, com el cotxe, per a desplaçar-nos. I la veritat és que tampoc passava res, sortíem mai millor dit, a fer un tomb per casa. De vegades decantàvem cap el passeig i altres cap a la muntanya. Només pujant cap a la Creu de Ribes hi havia el mas d’en Liri i allà començava la muntanya. Endinsar-nos per entre els pins, triscar com a cabretes,  era un petit  plaer que et feia feliç. I fins i tot ens podíem permetre el luxe de menjar-nos una arengada, cuita desprès d’haver encès un petit foc, el just per coure la susdita  arengada, que menjada en aquell àmbit sabia a glòria.

    Una de les sortides més celebrades era anar a passar el dia a Barcelona, el sols fet de pujar a  aquells trens amb màquina de vapor ja representava un extraordinari, que es complementava amb la visita a la capital amb un dels atractius més apreciats, el Parc Zoològic. Un espai gran amb molts al·licients i que a l’hora de dinar aquest transcorria asseguts en un banc i menjant el que ens havíem portat de casa. Quedava el retorn, que representava tornar a pujar al tren, en aquells vagons de bancs de fusta que havíem vist a les pel·lícules de “cowvois”  i més feliços que unes pasqües.  

    La paraula vacances es feia més evident en les escoles que en les cases particulars. Doncs poca gent les gaudia i ja no dic  amb la dèria de sortit de casa, com a molt a unes destinacions que eren aprofitades per anar a visitar a la família que vivia en altres poblacions.  

    Veïns de casa nostra eren la família Benazet, en Manel Benazet i la seva esposa la Maneleta Lluís i els seus fills. A l’estiu, com feien altres famílies benestants, tenien per costum anar,  el que en deien, a prendre les aigües en algun dels balnearis de Catalunya. La família esmentada anaven a Vallfogona de Riucorp. Amb el cotxe i el xofer de la fàbrica a la porta de la seva casa, era un no parar de carregar equipatge a dintre el vehicle. El veïnat s’ho mirava amb curiositat i amb un certa admiració i a la vegada amb ganes de poder imitar aquell privilegi. Els preparatius requerien un temps bastant prolongat. I una vegada tot era enllestit, el matrimoni aixecava les mans en senyal de comiat. Adreçat a tot el veïnat que havia sortit a les finestres o que ho contemplaven des de la porta de les seves respectives cases.

     Quan ja vaig ser més gran els avis, sense tanta pompositat , em sembla recordar que van anar un parell d’anys a un balneari de Caldes de Montbui. Si desplaçaven uns mesos abans per  tal de fer els tractes i en un d’aquests viatges jo els vaig acompanyar. Un cop ja estava tot lligat l’àvia li va preguntar a l’home que quant els hi cobraria si em portaven a mi. Abans de deixar que el responsable taxes l’import, recordo que li va fer la reflexió: “el nen menja molt poc”. L’hostaler que d’això ja en tenia experiència va estibar una sentència: “Ai! Senyora tothom diu el mateix i quan són aquí mengen més que els grans”. Per si de cas em van deixar a casa.

    Altres sortides obeïen a prescripcions mèdiques, quan el facultatiu aconsellava un canvi d’aires. Ja sigui a conseqüència de dolors reumàtics o per problemes pulmonars. La tuberculosi va ser una malaltia que requeria moltes precaucions i sobretot freqüentar indrets amb poca humitat ambiental, quan més sec fos millor. Les persones que patien les seves conseqüències en deien que “estaven tocats dels pulmons” i la destinació més propera que complia amb tots els requisits esmentats era el poble de Begues, fins allà s’hi havia desplaçat sitgetans i sitgetanes els quals hi passaven llargues temporades.

  En les circumstàncies actuals els metges aconsellen no moure’s de casa, i n’hi ha prou amb aquesta recomanació per a que la gent tingui més ganes de sortir que mai. Deu ser per prevenir que no et caigui la casa a sobre, que ja seria el súmmum de la desgràcia.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'abril del 2021)

 

 

LA CARRETERA DEL VI

    L'amic i músic Cristóbal Rubí, era component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es va despistar i va decantar per una carretera que circulava  en direcció oposada al seu destí, que no era cap altre que  casa seva. Quan ja portava uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps, però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la matinada.

   Quan ens vam retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar.

   Però va ometre allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc és així. N’hi ha masses de camins, alguns  deuen passar de llarg.

   A casa nostra les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació igualment  han experimentat una, diguem-ne, ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el pas a nivell.

    No obstant el volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit. Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer

per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on  pots accedir fins a Igualada, sense haver d’entrar a Vilafranca.

   De totes les antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així, ha estat la carretera que en dèiem  de Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí, i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera,  al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el transitàvem  quan anàvem a la muntanya. Els de casa tenien un hort a la Madriguera i  tenim fotografies de la tornada de l’hort caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la presència d’algun que altre vehicle.

    Ara, a l’urbanitzar  tot l’entorn, li han posat, diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.

    Un anunciat que es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les quals en té  cura l’Isidre Pagès, si passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les C no se quant...

   Si més no, la curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes, entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de  Malvasia. Si hi arriben per la carretera de Ribes, perdó,  del vi, abans d’enfilar cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova, a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.

      En aquests dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables  de posar noms als llocs, s’han decidit pel resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als viatgers, potser hagués calgut pluralitzar  i denominar-les, a les tres,  les carreteres de les vinyes.  

   El vi ja el descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.

                                                                                       J. Y. M.

          

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de setembre del 2018)