DESPRÈS DEL VINYET

  Entre el calendari de festes sitgetanes destaca la festa de la Mare de Déu del Vinyet, molt entranyable i sobretot molt nostra. Ja he comentat altres vegades el que significa el Vinyet per a la gent de Sitges i per totes les Vinyets, que no sent d’aquí, porten aquest nom. 

    La festa s’ha fet gran, en quant a l’afluència de gent que es concentra sobretot a la tarda i ja fa temps que es va considerar oportú diversificar els espais per acollir les activitats repartides per l’entorn. Un dels principals protagonismes l’assolia la fira que es concentrava al costat de l’era. Els firaires no desplegaven gaire escampall de coses, joguines senzilles, perquè el volum de venda era baix. Els pares es retenien a comprar, amb l’excusa de que la fira de la Mare de Déu d’agost era a prop. Recordo que un dels firaires era molt proper a nosaltres, vivia a Vilanova, era sastre de professió, tenia dificultats en una cama per caminar i tocava la trompeta d’afició, havia vingut a tocar en algunes caramelles. Del qual només recordo el seu nom de pila, li dèiem Manolo. I el que ell aportava a la fira eren cassets amb les millors músiques del moment. No sé si ningú em sabrà donar raó d’ell, però havia fet treballs  per encàrrec de la sastreria de la família Carbonell, El Siglo, del Cap de la Vila.

   Ja ha passat la festa del Vinyet, aquet any amb la recuperació de la simpàtica trobada de totes les sitgetanes, i no sitgetanes, que porten aquest nom. Un èxit de participació i d’organització, que fa ser optimista en quant a la continuïtat d’aquest acte.

    I el colofó de l’Ofici del matí l’ha posat el text de l’estampa del qual n’és autor en Vicenç Morando i Tarrés, essent la portada de l’Artur Duch. La pregària escrita per en Vicenç és una al·legoria al Vinyet que tant estimem, a la devoció que tenim per la seva Mare de Déu i un bàlsam reconfortant per a quan la vida ens sacseja. He escollit un fragment en el qual l’amic es bressola en la llum que ens guia en el camí:  “...En la penombra silenciosa i íntima/ d’un capvespre qualsevol, algú alça la mirada/ vers aquella llum que ens guia davant la incertesa/ i ens omple de felicitat en els moments irrepetibles...”. Molta sensibilitat la d’en Vicenç.

    Tots els administradors que han passat pel Vinyet s’han desviscut per fer coses per tal de preservar aquest important patrimoni que és del poble. Els actuals, on per primera vegada hi ha una sitgetana, ja han fet moltes millores i els hi queda, entre altres una d’important,  poder restaurar les pintures del cambril de la Mare de Déu que són obra de l’Agustí Ferrer i Pino, que les de la cúpula estaven mig tapades  i no es podien veure bé. Sense cap entrebanc pel mig l’obra de l’artista es pot apreciar, tanmateix sense la excel·lència que es mereix, perquè com he dit necessiten una restauració. 

  A la capella de l’Ave Maria, fins l’altre diumenge es mostrava una exposició sota el títol: “Descobrint les pintures del Vinyet” que ha estat comissionada per l’Antoni Sangrà i la Beli Artigas. El conjunt de les obres mostren el diferents estils i temàtiques que va pintar l’autor. Remarcant la seva preferència pel blau de Sitges, que tant trobem a la capella de l’Hospital com aquí en el Vinyet. Aquesta preferència pel blau  també el materialitza en una de les figures més emblemàtiques de la imatgeria de la Festa Major, el Drac. Una oportunitat, la que ha ofert aquesta exposició, per a mostrar a la gent que l’ha visitat, que l’artista no només es coneix, popularment, per ser l’autor de la fera foguera, sinó que la seva obra es concentra en espais tan singulars, com ho són: el Vinyet, el Prado i l’Hospital, a més de tenir obra repartida entre moltes col·leccions particulars. Curiosament moltes d’elles inspirades en els balls de la Festa Major, els retrats de personatges i les barques de pesca, deixant testimoni  també de les tasques dels pescadors.

       Un any més hem anat al Vinyet i allà ens hi trobem bé, perquè estem a casa, envoltats de famílies i amics. De detalls que compartim amb la satisfacció que conformen el patrimoni del sitgetanisme. Quan hi tornarem  ja no serà festa, però la nostra  visita ens omplirà de joia i satisfacció, com si visquéssim en una festa permanent. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'agost del 2024)

SORTIR A PASSEJAR

     En les diferents franges horaris que ens estava  permès poder sortir a passejar o fer esport, l’espai més concorregut el trobem en el nostre litoral marítim. Hem tornat al lloc de sempre, aquest que és el nostre preferit. Perquè ens podem considerar uns privilegiats al disposar d’un passeig d’aquestes característiques  que, des de la Fragata fins a la riera és una autèntica meravella.

   Durant aquests temps, però, i potser degut a la massificació de gent fent el mateix recorregut, molts han preferit caminar per segona línia de mar i endinsar-se pel gran nombre de carrers que es troben entre el sector de Terramar i el Vinyet. Per alguns ha estat com un descobriment perquè, per estrany que sembli, no hi havien passat mai. I aquest canvi de ruta els ha  familiaritzat amb els noms dels carrers que tampoc no sabien ni que existissin. Ens passa als qui, per motius de feina, els freqüentem molt sovint que, tot i amb això, quan et pregunten pel nom d’algun d’ells sovint dubtem del seu enclavament.

    També han pogut admirar la variació d’estils de les torres que hi han i l’extensió de terreny que ocupen els seus jardins. Torres de relativament nova construcció i altres que es van construir just quan es van començar a urbanitzar aquesta, podem dir, primera urbanització del país. La Beli Arigas Coll fa una sensacional tasca a l’anar catalogant aquestes torres emblemàtiques, amb tota mena de dades i referències, tals com: els arquitectes que les van dissenyar, els propietaris dels terrenys en els quals les van fer construir, data que es va portar a terme la construcció. Un treball interessantíssim.

    Torres, la gran majoria d’elles, que han perdut la titularitat, perquè han estat venudes i revenudes  però, curiosament,  encara són conegudes pel nom dels antics propietaris. La majoria disposaven dels seus respectius porters; un matrimoni en què l’esposa feia les tasques de portera i el marit treballava en una altra ocupació, o tenia cura del jardí.

    En algunes d’aquestes propietats, donava la sensació que els porters manaven més que els senyors, o si més no  les guardaven amb més cel que si fos casa seva. Gent eficient i responsables que van venir de diferents destinacions  a la crida d’algun conegut que els havien informat que a la torre del senyor fulano de tal  buscaven porters. I en el càrrec si van estar anys i aquí van comprar un piset que s’hi van traslladar  quan es van jubilar. Els fills també e van casar aquí i van formar les seves respectives famílies . Hi va haver també   els qui van preferir tornar al seu poble de procedència, tanmateix desprès de tants anys d’absència, es van trobar com a forasters i es van adonar que eren més d’aquí que d’allà i van tornar al Sitges que ja consideraven  una mica seu.

      Passejar per aquests carrers, pels qui els hem transitat tantes vegades, sense adonar-te fas inventari de les torres on, els seus antics propietaris havien sigut clients i el record abraça també al dels respectius porters. 

     En Joan Riart, vivia amb la seva esposa i la seva filla, que és modista, al carrer Sant Sebastià. Era l’home de confiança  del Conde Rueda i era un exemple d’eficàcia. Quan, per exemple,  el senyor Conde li deia que avises a l’ebenista en Joan, obedient, venia a casa  i els meus havien de deixar tot el que estaven fent i acudir a la crida del seu amo. En Joan no s’avenia a raons, tenia de ser en aquell moment. El després per a ell no existia, quan deia ara era ara. Que potser el Conde no li havia exigit tal immediatesa , és el que comentava, la influència dels porters que en molts casos eren més exigents i intransigents  que els amos. 

   La majoria dels senyors deixaven als porters  una llista de les feines que havien de fer els respectius industrials durant els mesos d’hivern. La confiança entre amos i industrials era màxima, per part d’aquests darrers, tenien classificats als senyors com a clients de tota la vida.  

     Alguns xalets de la primera línia, en apropar-se Sant Joan, els hi disposaven a la platja de davant les seves cases, uns muntatges de fusta: amb empostissat, tendals... per a us exclusiu  quan anaven a banyar-se. Acabada la temporada, ho tornaven a desmuntar. 

     Anar a passejar significa que les presses les has de deixar a casa. Quan fa dies que no ho podíem fer, encara en tenim més ganes i això s’observa aquests dies, quan trobes gent passejant per tot arreu. A frec del mar  i cap a la banda de muntanya,  on només hi ha els carrers,  acabats de posar i la gent hi guaita dissimuladament . Són els que s’estenen  des de La Plana i  Santa Bàrbara a can Pei. Un altre món que, en uns tres anys  el paisatge ha canviat, no se si per bé o per malament, em reservo l’opinió.   

   I on  també, potser són imaginacions meves, per anar-hi a viure, em fa l’afecte que hauràs de tenir la butxaca de senyor. Quasi res, el senyor dallonses.

    

                                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  29 de maig del 2020 )