SORTIR A PASSEJAR

     En les diferents franges horaris que ens estava  permès poder sortir a passejar o fer esport, l’espai més concorregut el trobem en el nostre litoral marítim. Hem tornat al lloc de sempre, aquest que és el nostre preferit. Perquè ens podem considerar uns privilegiats al disposar d’un passeig d’aquestes característiques  que, des de la Fragata fins a la riera és una autèntica meravella.

   Durant aquests temps, però, i potser degut a la massificació de gent fent el mateix recorregut, molts han preferit caminar per segona línia de mar i endinsar-se pel gran nombre de carrers que es troben entre el sector de Terramar i el Vinyet. Per alguns ha estat com un descobriment perquè, per estrany que sembli, no hi havien passat mai. I aquest canvi de ruta els ha  familiaritzat amb els noms dels carrers que tampoc no sabien ni que existissin. Ens passa als qui, per motius de feina, els freqüentem molt sovint que, tot i amb això, quan et pregunten pel nom d’algun d’ells sovint dubtem del seu enclavament.

    També han pogut admirar la variació d’estils de les torres que hi han i l’extensió de terreny que ocupen els seus jardins. Torres de relativament nova construcció i altres que es van construir just quan es van començar a urbanitzar aquesta, podem dir, primera urbanització del país. La Beli Arigas Coll fa una sensacional tasca a l’anar catalogant aquestes torres emblemàtiques, amb tota mena de dades i referències, tals com: els arquitectes que les van dissenyar, els propietaris dels terrenys en els quals les van fer construir, data que es va portar a terme la construcció. Un treball interessantíssim.

    Torres, la gran majoria d’elles, que han perdut la titularitat, perquè han estat venudes i revenudes  però, curiosament,  encara són conegudes pel nom dels antics propietaris. La majoria disposaven dels seus respectius porters; un matrimoni en què l’esposa feia les tasques de portera i el marit treballava en una altra ocupació, o tenia cura del jardí.

    En algunes d’aquestes propietats, donava la sensació que els porters manaven més que els senyors, o si més no  les guardaven amb més cel que si fos casa seva. Gent eficient i responsables que van venir de diferents destinacions  a la crida d’algun conegut que els havien informat que a la torre del senyor fulano de tal  buscaven porters. I en el càrrec si van estar anys i aquí van comprar un piset que s’hi van traslladar  quan es van jubilar. Els fills també e van casar aquí i van formar les seves respectives famílies . Hi va haver també   els qui van preferir tornar al seu poble de procedència, tanmateix desprès de tants anys d’absència, es van trobar com a forasters i es van adonar que eren més d’aquí que d’allà i van tornar al Sitges que ja consideraven  una mica seu.

      Passejar per aquests carrers, pels qui els hem transitat tantes vegades, sense adonar-te fas inventari de les torres on, els seus antics propietaris havien sigut clients i el record abraça també al dels respectius porters. 

     En Joan Riart, vivia amb la seva esposa i la seva filla, que és modista, al carrer Sant Sebastià. Era l’home de confiança  del Conde Rueda i era un exemple d’eficàcia. Quan, per exemple,  el senyor Conde li deia que avises a l’ebenista en Joan, obedient, venia a casa  i els meus havien de deixar tot el que estaven fent i acudir a la crida del seu amo. En Joan no s’avenia a raons, tenia de ser en aquell moment. El després per a ell no existia, quan deia ara era ara. Que potser el Conde no li havia exigit tal immediatesa , és el que comentava, la influència dels porters que en molts casos eren més exigents i intransigents  que els amos. 

   La majoria dels senyors deixaven als porters  una llista de les feines que havien de fer els respectius industrials durant els mesos d’hivern. La confiança entre amos i industrials era màxima, per part d’aquests darrers, tenien classificats als senyors com a clients de tota la vida.  

     Alguns xalets de la primera línia, en apropar-se Sant Joan, els hi disposaven a la platja de davant les seves cases, uns muntatges de fusta: amb empostissat, tendals... per a us exclusiu  quan anaven a banyar-se. Acabada la temporada, ho tornaven a desmuntar. 

     Anar a passejar significa que les presses les has de deixar a casa. Quan fa dies que no ho podíem fer, encara en tenim més ganes i això s’observa aquests dies, quan trobes gent passejant per tot arreu. A frec del mar  i cap a la banda de muntanya,  on només hi ha els carrers,  acabats de posar i la gent hi guaita dissimuladament . Són els que s’estenen  des de La Plana i  Santa Bàrbara a can Pei. Un altre món que, en uns tres anys  el paisatge ha canviat, no se si per bé o per malament, em reservo l’opinió.   

   I on  també, potser són imaginacions meves, per anar-hi a viure, em fa l’afecte que hauràs de tenir la butxaca de senyor. Quasi res, el senyor dallonses.

    

                                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  29 de maig del 2020 )