UN TANCAMENT FLORIT ( dedicat al recordat amic Joan Manel Tornel i Arnan, jardiner que va tenir cura de molts d'quests jardins)

     La natura sempre ens sorprèn, a vegades per bé i altres per malament. Aquesta fotografia ens mostra  la influència que aquesta natura, en aquest cas associada amb la primavera, se’ns fa present de forma elegant i flairosa en aquest tancament, una combinació de mare-selva i gessamí, i que correspon  a una torre situada al Passeig Marítim i més concretament, en el sector de Terramar. En la mateixa vorera s’observa la presència d’uns tamarius que, junt amb els baladres i palmeres decoren aquest Passeig tan bonic que tenim.

    El mateix Francesc Armengol i Duran, que va ser el promotor d’aquesta urbanització, va atorgar aquest projecte, que es va iniciar el 1919, la denominació de Ciutat Jardí, sota d’una denominació que aglutina  tot el sector, Terramar. Que volia que assolis certes similituds amb el passeig de Niça. Urbanitzats aquests terrenys  i prolongant el Paseig de la Ribera, amb el que s’anomenaria  el Passeig Marítim,  la transformació d’aquest sector, on predominaven dunes de sorra, vinyes i camps de blat, va significar un canvi molt notable  per a Sitges. On s’hi va afegir, al costat de la casa de Santiago Rusiñol, el Cau Ferrat, la construcció dels dos palaus de Maricel ( el de terra i el de mar, que es comuniquen per aquest singular passadís enlairat). Tot el conjunt va ser  construït entre els anys 1913 i 1916, per encàrrec de Charles Deering . 

     A partir d’aquí, de ser un poble on el més emblemàtic que tenia era la seva església i la companyia del mar, tots aquests canvis obraren, ja amb la presència d’en Rusiñol, que la vila aconseguís una certa categoria, amb el seu corresponent  glamur. Que es va fer més evident quan es van anar construint les torres residencials en aquest indret de Terramar. Molts dels seus propietaris provenien de la industria  tèxtil.

     Unes torres envoltades d’uns bonics  jardins, que va facilitar l’aportació de l’ofici de jardiner. Alguns dels seus  treballadors  eren gent que havien treballat en les feines del camp i es van adaptar a les tisores de podar, al rasclet i sobretot a la manega  per regar.

     A partir d’aquell moment tot el Passeig va ser freqüentat per la gent del poble i pel senyors que els mateixos sitgetans van anomenar els senyors de la colònia. En la dècada dels quaranta, superats els estralls de la guerra i la quasi total edificació dels terrenys del sector de Terramar i del Vinyet, la colònia d’estiuejants va assolir la seva consolidació. El Passeig era el punt de trobada on destacava l’elegància d’aquests senyors i de la gent del poble, que no volien ser menys i els dies de festa es mudaven per anar a passejar, en un espai que era de tots i ningú hi desentonava. Fins i tot els banyistes es tapaven  el cos abans de sortir de la platja.

     A les tardes d’estiu, aquesta mateixos senyors, que havien arribat de Barcelona des d’on dirigien els seus negocis, “entrejats” com anaven, es retrobaven al Passeig i entre ells comentaven la jugada mentre  caminaven. I allà mateix coincidien amb les mainaderes que també, elegantment vestides, passejaven amb els respectius cotxets la mainada  de la família on servien. Aquest entorn i les maneres sí que tenien certes similituds amb el Passeig de Niça.

     També destacava l’antic Hotel Terramar, amb camp de golf,  al costat dels seus jardins, des de fa uns anys recuperats, i amb la construcció del nou va aconseguir una categoria afegida, on els seus clients  a l’igual que en altres dels hotels que estaven situats en el centre del poble, es mudaven per anar a sopar i per assistir desprès al ball.

   Era quant al Passeig, aquest no mostrava cap destorb, només s’hi distribuïen els carretons dels “mantecaueros”. Perquè anar a comprar un gelat a ells o a prendre una orxata a l’orxateria del  Brollador era un petit plaer de les tardes dels dies de festa.

    Això passava quan el Passeig era nostre. Si fa un temps reivindicàvem la pertinença dels nostres carrers, bé hi podríem  tornar sota el clam de: el Passeig ha  de ser sempre nostre!

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juliol del 2024)

SORTIR A PASSEJAR

     En les diferents franges horaris que ens estava  permès poder sortir a passejar o fer esport, l’espai més concorregut el trobem en el nostre litoral marítim. Hem tornat al lloc de sempre, aquest que és el nostre preferit. Perquè ens podem considerar uns privilegiats al disposar d’un passeig d’aquestes característiques  que, des de la Fragata fins a la riera és una autèntica meravella.

   Durant aquests temps, però, i potser degut a la massificació de gent fent el mateix recorregut, molts han preferit caminar per segona línia de mar i endinsar-se pel gran nombre de carrers que es troben entre el sector de Terramar i el Vinyet. Per alguns ha estat com un descobriment perquè, per estrany que sembli, no hi havien passat mai. I aquest canvi de ruta els ha  familiaritzat amb els noms dels carrers que tampoc no sabien ni que existissin. Ens passa als qui, per motius de feina, els freqüentem molt sovint que, tot i amb això, quan et pregunten pel nom d’algun d’ells sovint dubtem del seu enclavament.

    També han pogut admirar la variació d’estils de les torres que hi han i l’extensió de terreny que ocupen els seus jardins. Torres de relativament nova construcció i altres que es van construir just quan es van començar a urbanitzar aquesta, podem dir, primera urbanització del país. La Beli Arigas Coll fa una sensacional tasca a l’anar catalogant aquestes torres emblemàtiques, amb tota mena de dades i referències, tals com: els arquitectes que les van dissenyar, els propietaris dels terrenys en els quals les van fer construir, data que es va portar a terme la construcció. Un treball interessantíssim.

    Torres, la gran majoria d’elles, que han perdut la titularitat, perquè han estat venudes i revenudes  però, curiosament,  encara són conegudes pel nom dels antics propietaris. La majoria disposaven dels seus respectius porters; un matrimoni en què l’esposa feia les tasques de portera i el marit treballava en una altra ocupació, o tenia cura del jardí.

    En algunes d’aquestes propietats, donava la sensació que els porters manaven més que els senyors, o si més no  les guardaven amb més cel que si fos casa seva. Gent eficient i responsables que van venir de diferents destinacions  a la crida d’algun conegut que els havien informat que a la torre del senyor fulano de tal  buscaven porters. I en el càrrec si van estar anys i aquí van comprar un piset que s’hi van traslladar  quan es van jubilar. Els fills també e van casar aquí i van formar les seves respectives famílies . Hi va haver també   els qui van preferir tornar al seu poble de procedència, tanmateix desprès de tants anys d’absència, es van trobar com a forasters i es van adonar que eren més d’aquí que d’allà i van tornar al Sitges que ja consideraven  una mica seu.

      Passejar per aquests carrers, pels qui els hem transitat tantes vegades, sense adonar-te fas inventari de les torres on, els seus antics propietaris havien sigut clients i el record abraça també al dels respectius porters. 

     En Joan Riart, vivia amb la seva esposa i la seva filla, que és modista, al carrer Sant Sebastià. Era l’home de confiança  del Conde Rueda i era un exemple d’eficàcia. Quan, per exemple,  el senyor Conde li deia que avises a l’ebenista en Joan, obedient, venia a casa  i els meus havien de deixar tot el que estaven fent i acudir a la crida del seu amo. En Joan no s’avenia a raons, tenia de ser en aquell moment. El després per a ell no existia, quan deia ara era ara. Que potser el Conde no li havia exigit tal immediatesa , és el que comentava, la influència dels porters que en molts casos eren més exigents i intransigents  que els amos. 

   La majoria dels senyors deixaven als porters  una llista de les feines que havien de fer els respectius industrials durant els mesos d’hivern. La confiança entre amos i industrials era màxima, per part d’aquests darrers, tenien classificats als senyors com a clients de tota la vida.  

     Alguns xalets de la primera línia, en apropar-se Sant Joan, els hi disposaven a la platja de davant les seves cases, uns muntatges de fusta: amb empostissat, tendals... per a us exclusiu  quan anaven a banyar-se. Acabada la temporada, ho tornaven a desmuntar. 

     Anar a passejar significa que les presses les has de deixar a casa. Quan fa dies que no ho podíem fer, encara en tenim més ganes i això s’observa aquests dies, quan trobes gent passejant per tot arreu. A frec del mar  i cap a la banda de muntanya,  on només hi ha els carrers,  acabats de posar i la gent hi guaita dissimuladament . Són els que s’estenen  des de La Plana i  Santa Bàrbara a can Pei. Un altre món que, en uns tres anys  el paisatge ha canviat, no se si per bé o per malament, em reservo l’opinió.   

   I on  també, potser són imaginacions meves, per anar-hi a viure, em fa l’afecte que hauràs de tenir la butxaca de senyor. Quasi res, el senyor dallonses.

    

                                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  29 de maig del 2020 )