Bona part de la primavera l’hem passat tancats a casa. La cosa va començar quan encara feia una mica de fred i hem sortit acompanyats d’una certa bonança. Perquè, fins i tot, la temperatura s’ha mantingut suau, sense arribar a extrems d’altres anys, quan al començament de juny, els termòmetres ja marcaven temperatures molt més altes. La climatologia sembla que s’hagi volgut adaptar també al progressiu desconfinament.
Amb tot, la primera festa de l’estiu és la festivitat de Sant Joan. Amb el protagonisme de la seva nit, la més llarga de l’any. Nit de revetlla, de l’arribada de la flama del Canigó. Un símbol de la nostra terra, de la identitat que es materialitza amb el ble tremolós d’un foc diminut que simbolitza el punt de retrobament amb les nostres tradicions, també amb la cultura de tot un poble que fa honor a la llengua, als costums i al granet de sorra que es va amuntegant als peus dels més joves, aquests que encarnen el futur. Però que aquest any la flama resta esmorteïda, haurem d’esperar el proper si la normalitat, ni nova ni vella, esperem que absoluta, ho faci possible.
Festa molt celebrada a l’Hospital de Sant Joan, encara hi recordo a les monges Concepcionistes que, durant l’ofici que tenia i té lloc, aquest any no, en la seva bonica capella, amb el preciós retaule que la presideix. Elles es desvivien per a que els feligresos hi tinguessin cabuda, sortien totes les cadires que tenien distribuïdes per tota la casa i un cop tothom tenia la seva es retiraven darrera aquesta gelosia que tanca el lateral de la capella.
Patronatge que també el va adoptar el Poble Sec, on la festa ha esdevingut un referent en el calendari festiu de la vila. I per la gent de casa nostra un motiu per a freqüentar un veïnat que n’és tan proper i per alguns una mica desconegut. Principalment per a la gent més gran que els costa anar més enllà de la via del tren. Un dia ho altra, però, s’hi ha d’anar, quan tenim assignat dia i hora per la visita a l’ambulatori.
Sitges, segons veus experimentades, o si més no testimonis de la seva transformació, a cada sector li atorguen un món nou. Quan s’endinsen pel Poble Sec, queden impressionats per la seva transformació i no s’estan de manifestar el seu descobriment, puntualitzant: “ és un altre món”. Mirat així, un nou món ho és també el sector, els Molins, d’Aiguadolç, de can Robert, can Pei. Pels nostres familiars, amics i amigues que han viscut en un Sitges íntim, on més amunt de la via només hi havia vinyes, sínies, camps i es començaven a construir casetes familiars, la caseta i l’hortet. Si decantàvem cap a Aiguadolç l’entreteniment més natural era gaudir de l’espectacle que oferia la bufera, quan retornava a la superfície la farigola que hi havíem llençat. I cap a la banda del Vinyet, el solitari camí fondo, amb algunes masies i sínies fins a arribar als dominis de can Pei i can Lleuger, quasi a tocar a la masia de can “Panxampla”, al començament de la recta de la Mata ,de la qual en tenien cura la família Sunyer. A la recta final de la vida de l’avi de la casa, va transitar per l’Hospital de Sant Joan, mentre comandava la somera i el carro, amb el qual transportava el que les monges li encarregaven que anés a buscar.
Aquesta somera en Miquel Utrillo Vidal la va regalar a l’Hospital, desprès d’haver fet el trajecte de Caravaca (Múrcia) a Sitges.
Pels supervivents d’aquell Sitges tan peculiar, anar a cada indret dels esmentats és com descobrir, això, un món nou. Quan encara retenen en el record una altra expressió, molt emprada per definir un indret solitari: “això era un mas perdut”. I ara ens perdem entre la multitud que habita les noves construccions quan, els cap de setmana, passegem, ells i nosaltres, pels carrers de la vila.
El món del qual formem part, l’autèntic, l’únic que pot rebre aquest tractament de projecció mundial, avança trasbalsat per les circumstàncies que han fet capgirar la normalitat i el pessimisme recupera també antigues expressions: “ que tot s’acabi aquí”.
La festa de Sant Joan obria la porta a la temporada; arribava el mantecauero , el Xe. A la terrassa del brollador es servia la millor orxata de la mà del Sr. Providencio González i la seva família. Arribaven els senyors de la colònia amb les seves respectives noies de servei, popularment conegudes per les “minyones”. Les mateixes que feien anar d’escorcoll als joves del poble. Alguns s’hi van casar.
Començava la temporada de balls a diari en els jardins del Retiro i el Prado. En aquest, un Joan, en Juanito Bartés, era el porter vitalici. Es vestia amb traje negre, barret andalús, clavell vermell al trau i un havà entre els llavis. Molt adient amb aquell ambient “d’Spanish Show” que oferien les dues Societats.
En aquesta situació, la d’ara, he observat que hi ha un cert costum d’acabar un contingut escrit posant: continuem. Doncs això.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco, el 26 de juni del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada