Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

04 de juliol 2013

RELACIÓ VEÏNAL

Diu el refrany: més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca. Hi estic completament d’acord.. Sobretot per reafirmar la relació que sempre ha existit entre veïns la qual, degut al constant anar i venir de la gent, el canviar molt sovint de residència, l’aspecte social de la relació ha experimentat canvis en les adaptacions entre els nouvinguts i els veïns que ho són de tota la vida. Vull dir amb això que algunes vegades, entre tots, s’estableix com un recel, per la desconfiança provocada davant la desconeixença. Contribueix en aquest aspecte el tarannà de cadascú., la predisposició per integrar-se dintre una comunitat de veïns. Quina cosa tan complexa la relació veïnal, la pedra de toc, després de la família, d’una convivència més àmplia, fins abraçar tot el col•lectiu que conforme un poble i així anant estenent-se a col•lectivitats d’àmbit comarcal, autonòmic i de país.

El nostre poble, com la gran majoria dels que s’arreceren en aquesta llenca de litoral, les construccions s’han caracteritzat per ser cases de, com a molt, planta baixa i pis, habitades per una mateixa família., bé fossin de propietat o que hi vivien de lloguer. Amb la particularitat que la gent canviaven molt sovint d’habitatge, hi influïa el preu del lloguer, si els hi sortia l’ocasió que amb el canvi s’estalviaven un duro, o per qüestions de climatologia, perquè la qualitat de vida depenia de l’escalforeta i la llum que propiciava el sol. Aquests canvis, pensats per notar millores econòmiques o per rebre amb joia la lluminositat d’un sol complaent, no acostumaven a interferir amb la relació veïnal, degut a que tothom es coneixia, així es podia continuar deixant la clau al pany sense cap mena de recança ni temor. I poder continuar traient la cadira a la vorera del carrer amb la mateixa satisfacció de poder entaular conversa amb uns veïns que posaven en pràctica uns costums generalitzats..

El que ara anomenaríem comunitats de veïns, no van tenir raó de ser fins que es van edificar cases amb més vivendes que les que componien el paisatge descrit en quant a les característiques de les construccions. La casa del rellotge del Cap de la Vila, els pisos d’en Zera i les cases d’en Paretó..., van significar el inici d’una convivència comunitària, cadascú a casa seva però compartint escala, replà, pati de llum i terrat. Aquest últim espai, molt adient per fer la xerrada mentre les mestresses de casa aprofitaven per estendre o recollir la roba. M’imagino el que deuria representar pels nous inquilins estrenar pis nou, amb els avanços més significatius de l’època. Sobretot tractant-se d’habitatges espaiosos i amb molta llum. Fixem-nos si van estar-hi bé, que en algunes de les cases esmentades encara hi viuen els descendents de les famílies que les van ocupar des d’un principi. Fet que va propiciar que, amb els anys, els lloguers que es pagaven eren, comparats amb els actuals, irrisoris. D’aquí que també els descendents dels propietaris s’hagin posat d’acord amb els inquilins per vendre-les-hi el pis i acabar d’una vegada amb un ermot que el pas del temps solament els comportava despeses, més elevades del que treien de les rendes del lloguer.

Entre aquestes reformes estructurals de les cases, es van construir les anomenades Cases Noves, amb el rerefons de l’obra sindical, un reagrupament de blocs de pisos, de no gaire volum d’alçada construïda, on hi van anar a viure també gent coneguda. En uns terrenys que eren a les afores del poble i que amb els anys han quedat completament integrats al nucli central. Les cases Noves són un referent d’habitatge pensat per a la gent treballadora, que han compartit veïnatge amb les cases dels pescadors que avui també són un referent que s’emmiralla amb les típiques construccions que han habitat els pescadors de la nostra costa i com a més típiques de la franja andalusa , amb una mica de pati a l’entrada. Fins no fa gaire encara hi rebrotaven les parres que ombrejaven l’entrada. Unes casones que sempre han fet goig, gràcies a la pulcritud que hi esmerçaven aquelles famílies que les mantenien amb el seu característic color blanc, lluminós i net. Una sensibilitat que també han preservat les famílies que ara les ocupen. Unes i altres, com les que en el seu dia van ser construïdes i anomenades cases barates. Aquestes s’alineaven al llarg de les dues voreres del carrer Espalter, unes construcció tallades pel mateix patró, de planta baixa i pis. Que conservin la seva estructura inicial sols en queden dues, a la de la família Pascual i de can Domingo. Han estat cases que han configurat el paisatge urbà, habitades per famílies que han fet del conviure veïnal, un referent del tan pregonat i enaltit sitgetanisme. Un exemple de convivència de costums compartits, de relació fraternal , com un exemple secundat, majoritàriament, per tota la gent del poble que ha viscut la transformació i hi ha participat, s’ha adaptat a les noves tendències de comunitats veïnals molt més diversificades i plurals.

I la gent de Sitges hem compartit veïnatge amb les poblacions de Vilanova i sant Pere de Ribes. La Vilanova industrial i marinera amb un dels símbols més emblemàtics, la Rambla. Que ha estat i ho continua sent, més que baix a mar, el lloc de passeig i de trobada dels vilanovins. Curiosament la gent dels pobles veïns, molt sovint, ens visiten i la seva presència ens recorda l’esperit amical que ens ha unit, llevat d’excepcions, on les rivalitats a vegades han desbaratat la convivència. El futbol, els apassionaments d’uns quans, els més folloneros han provocat fugides precipitades, acompanyades per rafegues de pedra., la intensitat de les quals es perllongaven fins a trepitjar els límits dels respectius termes. Sortosament, també el pas del temps, ha mediat en els ànims exaltats d’aquestes minories i les relacions s’han reconduït a una entesa generalitzada. Vilanovins, sitgetans i ribetans, quan convé compartim els mateixos espais, amb el respecte i l’educació que són menester per entendre’ns i beneficiar-nos, mútuament, de les posicions territorials de cadascú.

Com passarà aquest cap de setmana, quan els veïns de Sant Pere de Ribes celebraran la seva festa major. Que per cert, acaben de treure al carrer el primer lliurament del seu Abans particular, on es pot admirar el paisatge ribetà, amb les seves cases peculiars, a l’estil del les que encara es conserven al carrer del Pi. I tenint en compte que a molta gent els ha agradat ballar, els balls que es programaven per festejar aquestes festes, animava als més balladors a seguir totes les festes del contorn i, fins i tot, aquesta alternança “melodiosa”, propiciava algun que altre casori entre la nostra gent i la dels pobles veïns. Un dels últims galans que la ballava per tot el perímetre veïnal era en Manel Prats, el ros de Vilanova. L’home començava amb les sardanes i acabava amb el ball. Ho dominava tot. Que comptava els compassos mentre repuntejava les sardanes i perdia les comptes quan ballava arrapat com una paparra .

Veïns amb els quals tenim bones relacions, com si es tractés d’una comunitat ben avinguda. Perquè viure entre un bon veïnat és crucial per una bona convivència.

J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2013 )


ViGÍLIES DE SANT JOAN

Amb la festivitat de Sant Joan podem dir que queda inaugurat l’estiu. Comencen les vacances de l’escola i recordo que per aquestes dates acostumaven a tenir lloc els primers banys de la temporada. Em refereixo de quan canviar d’estació requeria uns preparatius i acatar uns costums que ni s’avançaven en el temps ni es prorrogaven, llevat que la meteorologia recomanés el contrari. Els senyors de la colònia, també anomenats “veranejants”, s’instal•laven amb el corresponent servei en les torres de Terramar. Alguns dels de primera línea disposaven del privilegi de muntar un parament a la platja, davant de casa seva, per poder gaudir de totes les comoditats i disposar d’ombra sense necessitat d’haver de parar els para-sols , ni haver d’estar en contacte directe amb la sorra.

Aquest començament de la temporada d’estiu venia marcat per aquestes singularitats, sobretot es notava en el vestir, sortien de l’armari les camises de màniga curta. D’uns anys cap aquí, la naturalesa ha estat generosa amb la climatologia i la roba d’estiu ha sortit abans del que, hipotèticament consolidaven els costums establerts. Aquest any, però, hem hagut d’establir una prorroga, o fer cas a una normalitat a la qual ja no estàvem acostumats, i no avançar, diguem-ne, les normes que marquen les estacions. Degut a que la primavera ha estat freda, plujosa i amb poques oportunitats per anar a la platja a gaudir de les primeres solejades bronzejadores. I amb uns temporals que a hores d’ara s’abraonen contra les platges, emportant-se la sorra. A banda d’això també hi cap les extravagàncies de la gent, sempre s’ha vist, ja que alguns s’avancen a les estacions i pot ser que es treguin roba abans d’hora, fet que crida l’atenció, no obstant cada cop menys perquè ens hi estem acostumant. Són els mateixos que en les vesprades de la Festa Major es posen un jersei. S’intueix com una fal•lera de voler avançar-se a la climatologia.

Com a curiositat cal apuntar que el gremi dels carnissers, cansaladers, xarcuters, sembla ésser que són el més calorosos de tots. Perquè, durant tot l’any, trossegen la carn, l’embotit, vestits de màniga curta i, quan convé, surten al carrer, amb la mateixa vestimenta, això sí, amb la salvaguarda del davantal blanc, com si aquesta peça protegís de totes les inclemències, per incongruents que siguin. No és un detall que es pugui generalitzar, si més no si ho observem podem constatar que és una característica força comuna entre ells. Un exemple que hem tingut ben a prop ho ha corroborat el bon amic Estanislau Artó, que es va emmaridar amb la Montserrat Tarrés, de la cansaladeria de can Candelari. l’Estanis es va decantar per l’uniforma de màniga arremangada i així ha vestit igual a l’hivern que a l’estiu . Solament el pas dels anys aconsellen tapar-se per tal de no haver de fer front als refredats els quals, a certes edats, poden tenir males conseqüències.

Una mica més avall d’aquest mateix carrer, el de Sant Francesc, en Marià Adell corroborava les singularitats costumistes de la màniga curta. Amb tot, les camisses que emprava eren de franel•la amb un dibuix destacat de quadres i que per no desentonar amb el costum s’arremangava les mànigues. Com també feia el seu germà, Cisco, que despatxava llegum cuita. Gent que no ha tingut la sensació del fred. En definitiva, dèries de la gent que remena carn i botifarres.

Unes excepcions del que acabo d’anotar han estat els germans Montané, en Manel i en Daniel de la carn. Ells es cobrien amb una bata i a través de l’obertura del coll, mostraven una elegància impecable. Doncs vestien amb camisa blanca i corbata. El seu era un uniforme que els caracteritzava, perquè els servia per oferir una bona imatge davant la seves clienteles respectives i després, havent dinat, es posaven l’americana i anaven al Prado a fer el cafè. Carnissers que, tant en la feina com en el carrer, passejaven una elegància que els distingia.

Un personatge que enlloc de arremangar-se, em refereixo a la manera de vestir, es tapava completament, tot i crec recordar que ja m’hi vaig referir en una altra ocasió,en torno a fer esment ara que toco el tema de la màniga curta i llarga. En Joan Olivé, que se les veia amb la llet,oferia una imatge tot a l’inversa dels tractants de carn, estiu i hivern portava el mateix jersei gruixut que li havia quedat summament balder . Durant la canícula d’estiu, veure a en Joan vestir jersei de llana, augmentava la sensació de calor. El veí de casa anava en contra de una certa lògica, perquè si era a la nits quan hauria estat més lògic preservar-se d’una hipotètica brisa fresquívola, era quan l’home es deslliurava del seu inseparable jersei i es quedava amb samarreta i pantalon curt , sopant a la fresca del carrer, davant la porta del seu establiment. Rareses, no. Costums o extravagàncies que els uns d’una manera i els altres d’una altra, formen part de la personalitat de cadascú.

I era a partir de Sant Joan quan els dies de festa, a hora una mica tardana, es sortia a passejar amb l’al•licient complementari de gaudir d’una certa frescor ambiental i poder gaudir del bon gustet que oferien els gelats, als quals mal anomenàvem, “mantecaus”. Eren els anys en què la família Oliver es van establir al carrer Major. Les seves tècniques i varietat de gustos, van fer les delícies de tots. Van agafar el relleu del popular “Ché”, el qual va popularitzar la no menys suculent “xorraeta”, un regalim de gelat encastat amb un tros de galeta, amb el qual obsequiava a la seva clientela per deixar provar la qualitat del producte. La família Oliver , els italians com popularment s’han conegut als establiments que posteriorment van obrir en diferents punts del poble, són una referència dels gelats variats a Sitges. Quan també es menjava com un postra excepcional per les festes més assenyalades. Havia d’esser “de barra”, com així anomenàvem al gelat que es tallava i s’encastava entre dues galetes primes i quadrades. Disposar d’una barra sencera de gelat i tallar a capritx, era un altre dels plaers restrictius, perquè no es menjava sempre i s’havia de començar i acabar degut a que les neveres de gel no refrescaven prou com per allargar la seva durada.

Hem arribat a la revetlla del dia de Sant Joan, quan una de les primeres revetlles publiques que es van celebrar, eren a redós del l’Hospital de Sant Joan Baptista, amb ball i castell de foc als seus jardins i flaire d’alfàbrega que es ven a la casa durant el dia de la festa, després de l’Ofici. Aquella revetlla de caire familiar, va arrelar entre els veïns de l’anomena’t Poble Sec i en va sorgir la festa de barri que tant harmonitza amb la tradició de la Vila. Per Sant Joan festa gran al Poble Sec, que ens recorda l’entusiasme que hi van dedicar els amics Joan Paretas i en Jordi Roca, presidents de les respectives comissions de les festes del barri. El seu entusiasme, l’exemple, ha prevalgut, fins als nostres dies, amb unes celebracions que són un referent per donar la benvinguda a l’estiu I per celebrar la diada segons ha anunciat la veu popular, però sense armes per entremig: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar”.
                                                                                                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juny del 2013 )

16 de juny 2013

NO ETS DE SITGES, SINÓ....

Internet és un món, un gegant tecnològic summament interessant que té la particularitat que ens pot reconduir fins a la intimitat més absoluta. Passejar-nos virtualment pel nostre poble, és la cosa més normal. Hi trobarem la informació que desitgem saber i, aquesta fins i tot ens conduirà a altres aspectes relacionats amb la temàtica sitgetana. Els experts, també anomenats internautes, hi naveguen amb coneixements ben fonamentats. I a cada moment ens sorprenen amb nous i interessants aportacions.

Fa cosa de dies hi han penjat una curiositat virtual amb la qual tothom hi pot dir la seva. Aquesta integració al fluid invent correspon a una mena de repte: “no ets de Sitges, sinó....”. Nombrosos detalls afloren, amb intenció de, ni que sigui per la petitesa del comentari, intentar treure a la llum aspectes del viure quotidià que a la vegada han tingut l’escalf popular, o el costum generalitzat de correspondre-hi. Les aportacions poden ser tantes com imaginació tinguin les persones que ho pengen buscant atreure l’atenció. Això, en certa manera, permet rememorar aspectes que potser ja ens havíem mig oblidat.

Amb aquest mètode i l’avantatja que ens ofereix la tecnologia, com he dit, qualsevol detall per simple que sigui, ens recordarà aspectes del Sitges viscut. Sols hi trobo un inconvenient, que els més joves hi entren amb desavantatge. Per raons d’edat no poden reafirmar-se amb el contingut de molts exemples que a mena, diguem-ne, d’exigències se’ns demana per demostrar i fer honor al més pur pedigrí del sitgetanisme.

La demanda, o la proba virtualment a superar, guarda relació i bona sintonia amb insignificances i altres aspectes més importants. El que tot sovint espatlla el rerefons d’aquesta àmplia exposició, acostumen a ésser els comentaris que segueixen a la demanda, la qual es simplifica amb les inicials NEDS. La proposta, sempre i quan es faci amb intenció de recordar aspectes del passat, pot arribar a ser interessant i fins i tot convertir-se en un mètode simpàtic, però quan la cosa deriva a una certa grolleria, el tema no pot ser mereixedor de tenir en compte i esgrimir comentaris desafortunats.

Com que els qui dominen i fan servir més aquests avanços són els joves, trobes que es fan referències a aspectes que relativament fa pocs anys que els hem viscut. Aquest percentatge va en consonància amb el interès que ha despertat Internet entre els de més edat. Els de la meva generació hi hem arribat just, o si més no la curiositat ha estat fonamental per endinsar-nos en aquest món tecnològic i, sense un coneixement massa tècnic, hi ha excepcions, potinegem aquestes noves tecnologies ni que sigui de manera molt bàsica. D’aquí que es nota també en aquesta secció de facebok la col•laboració dels més grans, alguns sense haver-se endinsat en aquest món, dicten idees als seus fills. Per posar un exemple jo puc penjar: “ no ets de Sitges, sinó vas coincidir amb la Cartrona empolainada”,perquè ho he viscut. Però si retrocedeixo més enllà i dic: “no ets de Sitges, si no vas fer cua a cal Xatet per aconseguir un got d’orxata, amb el qual en Salvador obsequiava en el dia del seu Sant “. Estic penjant una obvietat que jo no he viscut, però sí n’he sentit parlar.

De tenir continuïtat aquesta secció de referència sitgetana, amb els avanços que ens té reservats la tecnologia a l’abast de l’ésser humà, les futures generacions es referiran més o menys a aquests termes: “no ets de Sitges, sinó anaves a omplir el dipòsit de benzina al Molino”. Perquè en aquells moments tots els cotxes seran elèctrics.

I mirant cap a un futur molt més inversemblant, però està demostrat que no hi ha res impossible. Ho corrobora el fet que molts somnis d’aquell gran fantasiós anomenat Juli Verne s’han complert. El demà apunta a un projecte que està en fase molt avançada, el de poder sortir a fer una volteta per l’espai, en viatge de plaer, i tornar amb la satisfacció que has vist la terra des de l’orbita. I és que Sir Richard Bronson està ultimant els detalls per iniciar aquestes visites, organitzades per Virgin Group, amb uns preus també estratosfèrics però que s’aniran abaratint a mesura que passin els anys i vagin tenint una continuïtat. De produir-se i trobant la manera d’abaratir costos, podran arribar ser assequibles a les butxaques dels nostres besnéts . Amb la rapidesa que avança la tecnologia es consolidaran projectes que ni ens els imaginem.

Qui ho havia de dir, en l’època dels nostres avis, que es podríem desplaçar d’un lloc a un altre amb la comoditat i rapidesa que ofereix l’avió. Els aeroports s’omplen, a diari, de viatgers i per l’espai aeri i circulen un nombre molt important d’avions. Sempre que l’ocasió ha requerit enlairar-se cap el cel, ens ha envaït la curiositat per veure si volem, de sortida o d’entrada per damunt de Sitges. Veure el nostre poble des de les altures és un plaer que s’ha de viure. D’aquí que també hi cap l’opció: “No ets de Sitges, sinó has vit el campanar des del cel”. I sempre amb el supòsit de que la secció de facebook segueixi aportant aquests condicionants, pot arribar la conclusió que apunti: “no ets de Sitges si no has sortit a l’espai i t’ has plantejat posicionar la situació del poble des de tan llunyana distància”.

Tocant ja de peus a terra, molts ens conformaríem que ser de Sitges representi continuar estimant i cuidant el nostre poble, sense perdre els valors més essencials. I que la tecnologia que imperi en aquell moment no es sobreposi als elements i condicions primordials d’una convivència que giri a l’entorn del mateix objectiu: preservar la vila de totes les incongruències que malmetin el seu encís. I Tant de bo es conservi el costum de llegir el setmanari, amb notícies i opinions que facilitin el bé de tots. I que encara es pugui apuntar: “No ets de Sitges, sinó lleixes l’Eco”.Serà un bon senyal i una ferma garantia de continuïtat. Deixant testimoniatge escrit dels fets més rellevants i d’aquelles que no ho són tant, però que també contribueixen a fer poble.

Bé sigui per Internet o mitjançant aquestes pàgines el ser de Sitges, en la majoria dels casos, està ben representat. Altra cosa és que la moda imperant, entre aquestes innovadores tecnologies, permet penjar, a l’anomenada xarxa, puntualitzacions, les qual ens fan viatjar en el temps fins a enquadrar, en ell i en el lloc corresponent, el detall exposat. Per altra banda el setmanari publica una interessant secció, de la qual ara en té cura l’Albert Soler amb l’enunciat : “ Se’n parlava un...”. Que com anteriorment ho feia els “75 anys enrere”, aporten curiositats del poble i referències al protagonisme de la seva gent .

Som i serem de Sitges.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juny del 2013 )

EL CARRER DE LES BANDERES

La bandera és el distintiu més distingit i determinat per representar i identificar un país, una entitat i quants postulats s’apleguin sota l’ensenya que els aglutina. D’un temps cap aquí les banderes onegen, moltes vegades, amb un caire reivindicatiu, altres per celebrar victòries i també per donar una oficialitat rellevant, al costat de les banderes d’entitats, organitzacions que són les amfitriones d’un acte. Atenent a aquesta bona disposició de posar la bandera, segons sigui la seva representació, assolirà un valor que farà merèixer el respecte i l’acatament que es mereix. També la seva col•locació obeeix a l’estricte protocol establert, d’aquí que més d’una vegada, la retirada d’una o altra, és motiu de controvèrsies importants.

Quan cal donar relleu als sentiments més patriòtics de la ciutadania, també quan l’ocasió, la data, s’ho val., o per expressar la satisfacció que produeixen determinades victòries futbolístiques , les banderes es despleguen, tot sovint, al llarg de les baranes dels balcons. De fa un temps, el col•lectiu gai celebra una festa que té l’epicentre en la nostra Vila, una ocasió per a que la seva bandera multicolor també predomini en l’ambient sitgetà.

Recordo que quasi bé la única senyera que el seu propietari gosava exposar a les mirades, era un tros de tauler, amb les quatre barres pintades, segurament que no era fàcil poder adquirir uns metres de senyera de roba, perquè a prou feines es comercialitzava. En Joan Ossó del bar Espanyol , el fill de can Ferri, s’atrevia a fixar-la en els barrots de la barana, en un dia que per a ell i molts tenia un significat especial, cada 14 d’abril, data de l’aniversari de la proclamació de la República. Eren temps que la seva exhibició era poc usual, o s’havia de tenir cura de no provocar a les autoritats corresponents. Estic convençut que les autoritats locals, sabedors dels sentiments del protagonista, feien la vista grossa i no manaven la seva retirada. Aquest fet puntual clamava l’atenció perquè no era un fet habitual, en Joan es va avançar a una exhibició que ha arribat a ser molt secundada, fins el punt que alguns opten per tenir permanent penjada la senyera.. Ni tant ni tan poc, perquè si se’n fa massa ostentació, quan cal fer prevaldre el protagonisme del símbol, al formar part del paisatge quotidià, ja no ressalta de la mateixa manera.

S’alternen, com he dit, en aquest posar i treure de banderes, les que representen els colors d’equips de futbol, perquè les victòries més significatives bé es mereixen una exhibició d’entusiasme i una de les maneres més elegants és la de penjar la bandera al balcó. Els mateixos diaris esportius s’encarreguen de distribuir-les, conjuntament amb l’edició del dia, la bandera que correspon a la victòria motiu de celebració. La variació també ofereix una nota festiva que perdura fins que es va afeblint l’eufòria victoriosa. També hi ha qui prefereix deixar aquest símbol exposat de manera permanent, amb el convenciment que se’n succeiran altres. Perseverança davant la derrota i satisfacció pel triomf, els colors estan per damunt de tot.

Entrant en l’àmbit local, la bandera que més ens representa és la que mostra l’ensenya local, l’escut de Sitges, a ella m’hi referiré més endavant i és que altres de més particulars i centenàries són aquestes que serveixen d’ensenya a la Societats del Prado i del Retiro, les quals han presidit, entre altres efemèrides, la comitiva que acompanyava als assistents de la clausura de l’Exposició de Clavells a l’ermita del Vinyet. Un altre aspecte curiós, si més no luctuós, és el costum de posar la bandera a mig pal, quan es mora un soci/a de les dues entitats. En un temps quan acostuma a passar desapercebut l’òbit de la gent de Sitges. Abolides les esqueles que en donaven informació, el detall de la bandera sense acabar de ser hissada, desperta la curiositat de tots els qui hi coincideixen i són coneixedors d’aquest formulisme.

La bandera de Sitges té una presència molt polivalent, la qual és fa més palesa quan amb ella s’engalanen els balcons amb intenció de voler magnificar les nostres festes més rellevants. Com passa durant la festivitat de Corpus, allà on hi havia costum de posar domassos, ara llueix l’ensenya sitgetana. I ho fan d’una manera molt espectacular els veïns del carrer Jesús, amb una disposició generosa de banderes que s’intercalen al llarg de tot el traçat del carrer i en molts balcons del mateix, que culmina amb la disposició en tots els balcons que s’aboquen al Cap de la Vila. El carrer Jesús, el seu veïnat, fa anys que mostren una sensibilitat meritosa vers tots els esdeveniments que tenen lloc a la Vila. I la festivitat del Corpus els motiva enormement , quan avui continuen la tradició els fills dels estadants més emblemàtics amb el vistiplau dels més grans. El punt d’inflació el marca la distribució d’unes artístiques rajoles, incrustades en una paret de la façana de la casa de la Maria Matas, rajoles que informen de la categoria dels premis aconseguits i l’any a que corresponen.

Aquest primer tram que va des de ca la Maria fins a can Marcet i a can Clarà, en tenen cura la pròpia família Matas, el net de la Ramona i la Montse Marcet que acostuma a ésser la dissenyadora, entre altres col•laboradors . El següent tram va des de ca la Gloria i l’Antoni Mirabent fins a ca la Vinyet Olivella . Tram de carrer que dirigeix en Miquel Marsal i Ortiz , molt implicat amb aquest carrer que va ser el seu, quan vivia amb els seus recordats pares en la rebotiga de la barberia. Durant tants anys, en el terra del carrer, s’ha combinat flor, familiaritat i bona harmonia veïnal.

Enguany el Cap de la Vila ha estat dissenyat per la colla dels castellers. Tot guaitant a les banderes dels balcons de la casa del rellotge, trobem a faltar la presència de la Nuri Gassó, que amb la seva distingida elegància sortia al seu balcó per guaitar a la tradició des d’aquesta talaia privilegiada, que tenia per veïns a la família del Sr. Albert del “Sigle”, a les noies de can Sanabre, a la família Torrens, mestre que dirigia la banda de música de la processó. Just en aquest enclavament on assoleix màxima rellevància l’elevació de la custodia, en un dels moments més significatius de la festa.. La Nuri es ha deixat just a la vigília, quan els preparatius atrafeguen a la nostra gent. Ella que sempre estava preparada per viure amb intensitat tots els esdeveniments que tenien lloc al poble.

Les banderes amb l’escut de Sitges s’han imposat als domassos que formaven part de la tradició. Els llueixen la Casa de la Vila i la rectoria, amb gran i elegant majestuositat. I també el balcó de la Roseta Peris , un domàs antic i molt curiós per l’escut amb corona inclosa. Des d’un dels seus balcons, vaig poder admirar un detall curiós, durant la nit de la vigília, la projecció al terra del carrer de la plantilla de la catifa. La tecnologia posada a l’abast de la festa. Quasi podríem parlar d’una catifa telemàtica. Temps al temps, de més verdes en maduren.

Aquests dies Sitges ha deixat ben alta la projecció de la seva bandera, per admiració de tots nosaltres i del gran nombre de visitants que ens han acompanyat. Com en els millors temps d’aquesta festivitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juny del 2013 )


FLORS A LA BÈSTIA

Disposar del privilegi d’haver d’escriure un article cada setmana per aquest setmanari comporta, necessariament, si es vol enaltir el protagonisme del poble i la seva gent, recavar en el calendari de les festes locals. A priori sembla el més coherent, perquè es pot aportar una modesta col•laboració a l’efemèride i també per no passar per alt els moments més rellevants del sitgetanisme.

Així, doncs, em referia la setmana passada al recorregut entre Sitges i Vallcarca, fins aturar-me a l’ermita de la Trinitat quan ens trobàvem en les vigílies de la seva festa. La qual s’ha celebrat entre una nodrida confluència de visitants. Des d’aquesta talaia privilegiada hem guaitat a la immensitat d’un mar de tonalitat verdosa, remogut per les corrents i ja amb la mirada encarada cap a la muntanya, la imatge de la fàbrica de ciment consolidava els apunts que escrivia en el meu article, en un breu record als treballadors que hi anaven a treballar a peu o amb bicicleta i que durant aquesta festivitat enfilaven el camí de l’ermita. Transcorreguts els anys, l’aplec de la Trinitat manté el retrobament entre la gent de Sitges i els antics habitants de la colònia de treballadors de la fàbrica. Ha passat el temps i l’ocasió mereix fer un incís per aplaudir els 43 anys ininterromputs de la Rosó Carbonell al capdavant de l’administració. Quan ens acomiadem ens avança la data de la festa de l’any vinent, que s’escaurà el diumenge 15 de juny del 2014. Una dona previsora que ja ho vol tenir tot lligat en mires al demà, per afegir-hi : “si Déu vol”. Avui encarna la representació dels altres acompanyants, la Remei Casanova i en Joan Martí..

Les cròniques de la festa l’han escrit en aquestes pàgines en Rafael Casanova, el qual dedicava un article també en les vigílies de la festa i un altre a l’endemà., de tornada a casa. Deixant per l’Emilia Vergés la crònica exhaustiva de la festa, la qual aportava fins el més mínim detall. A l’any següent, quan feien la recapta anual, la Remei i la Rosó passaven per les cases i lliuraven un butlletí que editaven i on hi apareixien tots els articles que, durant l’any, s’havien publicat a l’Eco, i altres mitjans, que feien referència a l’ermita.

En aquells anys, de retorn al poble, el flaire de la flor de Sant Joan aportava l’anunci del dia de Corpus, quan es celebrava en dijous. Prèviament dissabte abans havia estat inaugurada, amb tota solemnitat, l’Exposició de Clavells. Amb destacats expositors, com la Sra. Emília Camps, la Montserrat Marcé de ca la Dionisia, l’Albert Bigaire, un dels antics expositors que encara aporta els seus clavells, com també ho fa en Joan Comas i la seva muller, continuant la dedicació de la Juanita Ferre de la sínia Robert. Com també en Virgili, per anomenar-ne una representació. Aquest últim responsable de l’hort de can Falç, quan la seva terra era treballada, ell representava, junt amb els de ca la Dionisia, els de la sínia Robert... la gent de la pagesia que conreava la terra del voltants i aquest hort que estava situat al centre del poble. Junt amb la seva muller, mimaven els clavells que disposaven a l’entorn del xup. I ens aquests dies quan la flor mostra les seves millors gales, la vinya condensa la seva verdor, com un avanç de la collita que ha de madurar durant els mesos forts de l’estiu .

Han passat els anys i l’essència del Corpus continua inalterable, com també segueix arrelat el costum de la vigília, quan els gegants surten a fer un tomb pel poble. La seva presència ofereix un encant especial, perquè Corpus no és la Festa Major i per tant no existeix l’apassionament d’una festa on en són molts els protagonistes i diverses les preferències. Treure els gegants al carrer en aquesta vigília aconsegueix realçar la majestuositat d’aquests personatges que entusiasmen a petits i grans. Darrera seu tenen l’acompanyament dels grallers i del poble que els segueix. Quantes generacions s’hi han alternat en aquesta simpàtica i populosa cercavila.

Una altra de les grandeses d’aquesta vigília són els preparatius. Tots els carrers on s’hi confeccionen les catifes, mostren aquella imatge tan de poble. Amb els veïns agrupats en una cantonada, en la portalada d’un local, desfullant la flor. És la feina que desenvolupaven les veïnes durant els dies previs i que ara ho han d’enllestir en aquesta vesprada. Si n’és d’interessant i curiosa aquesta comesa que fins i tot s’organitza una visita guiada per viure de prop aquests preparatius i poder recrear-se amb les singularitats més senzilles. Si més no tan necessàries per portar a terme una tradició que ha fet possible que el nom de Sitges sigui recordat arreu per les catifes de flors.

L’activitat d’aquesta nit és constant i creativa i a ella s’hi dediquen les persones que manipulen les flors com a tots els qui dibuixen el terra dels carrers. Esdevé una imatge sensacional, molt sitgetana, que conserva l’encant del preparatiu i de la col•laboració compartida. Impactant és el muntatge del Cap de la Vila, on tota la concurrència s’afanya en voler endevinar de que anirà el tema. Ho acostumem a deixar just quan tot està embastat i l’endemà ens apressem a treure el cap per veure el resultat.

En aquells anys, als quals faig esment, en el migdia del dia de Corpus, els gegants esperaven, a l’estació, l’arribada del tren de flors que venia de Barcelona, amb la part frontal de la màquina guarnida de flors. La seva arribada era anunciada per un ramillet de coets, un escollit repertori de pasdobles interpretats per la banda local i amb els gegants ballant al so de les gralles. Un espectacle sensacional, en una estació florida, amb cossis de geranis sospesos en les columnes de la marquesina i amb un jardins que eren l’admiració de tothom. I que la gent, cal remarcar-ho, ho respectaven. Tot sovint em refereixo a aquest acte de la programació de Corpus, pel brogit i espectacularitat d’aquell moment i sobretot pel record del conjunt de l’estació que feia goig. La primera sensació del viatger que hi arribava, era la de trepitjar un poble diferent, que transmetia sensibilitat i bon gust. Com han canviat les coses, avui l’estació ha perdut aquella elegància floral que la distingia, convertint-se en una de tantes, dissenyades pel mateix patró i sense cap mena de personalitat pròpia.

Tot ha canviat, fins el punt de perdre la posició del calendari de coincidir sempre en dijous. Canvis també a la comitiva processional , on es va afegir la Moixiganga que hi queda molt bé i ara resulta que el drac i l’àliga també hi trauran el cap. Diuen que han canviat el foc per les flors, per tant queda sense efecte el crit de: “Foc a la bèstia! “.

S’apreciarà una olor a socarrimat. Sort que el flaire de les flors, que sorgirà dels queixals de les bèsties, aportaran la serenor i el convenciment que no es tracta d’una altra festa major, sinó de Corpus Christi. Segons els estudiosos, bressol del folklore costumista i tradicional.

Flors a la bèstia!

J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2013 )

26 de maig 2013

DE SITGES A VALLCARCA

En poc recorregut passem d’un poble captivador, turístic, a un indret industrial envoltat de natura la qual, temps fa, havia quedat coberta de la pols grisosa del ciment, fins que amb nova tecnologia es va resoldre el problema. Si fem el trajecte que ens separa caminant, el paisatge ofereix una panoràmica espectacular. En la crònica de la setmana passada feria esment als fotògrafs locals que freqüentaven aquests paratges amb l’ànim de retratar les singularitats de la muntanya, sempre a la recerca d’una bona temàtica. Però aquest trajecte, de Sitges a Vallcarca, anar i tornar, el van fer a peu, cada dia, alguns dels treballadors que residien a la vila, des de que el 21 de maig del 1903, aquest dimarts ha complert els 110 anys, es va posar en funcionament. Acostumaven a caminar per la via, on tot i el risc que suposava, feien el camí amb el propòsit d’estalviar-se el preu del bitllet. Hem de tenir en compte que no circulaven tants trens com ara, ni aquests eren tan ràpids. Si coincidien dintre del tunel es tapaven la boca amb el mocador per tal de no respirar el fum. Altres, com el Sr. Villarroya , pare del músic, anava i venia amb bicicleta. El perill també era relatiu perquè tampoc transitaven tants cotxes com ara. Aquesta assiduïtat amb la bicicleta el permetia estar en forma.

L’empresa havia construït una petita colònia a frec de la fàbrica , amb església i escoles. Durant molts anys, fins pràcticament el trasllat al nucli de les Roquetes, l’església va estar oberta als seus feligresos. N’era el responsable mossèn Esteve Closes. Les escoles van tancar abans, quan es va jubilar el Sr. Serra, que n’era el mestre. Els alumnes van passar a dependre dels collegis de Sitges.

L’empresa dels Fradera oferia als seus treballadors ensenyament pels seus fills i també contribuïa a enaltir les principals efemèrides religioses, com la primera comunió. Entre altres detalls lliuraven a cada nen/a que combregava, l’estampa de record emmarcada. I per Corpus participaven de la processó, amb sortida i arribada a aquella senzilla església, amb l’acompanyament de la banda de música del nostre poble.

De Sitges a Vallcarca ha estat un recorregut amb molta història, i els seus camins han estat transitats per la gent dels dos costats. Alguns dels quals han triat el camí que voreja la costa, amb destí a la Punta Ferrosa, els musclos de les seves roques sempre s’ha dit que tenien un gust diferent. I era a partir de la festa de la Trinitat que es pot dir que començava la temporada. Altres per aquestes vigílies els transitaven a la recerca de la flor de sant Joan per engalanar les catifes del dia de Corpus. El flaire que impregnava a l’ambient aquesta flor era sensacional. I la seva aroma es feia palesa durant molts dies, els previs a la festivitat, quan les veïnes dels carrers les separaven de les tiges i, després, quan ja havia passat la processó. Era l’olor que anunciava l’estiu, la que predominava per damunt altres olors, com la dels olis bronzejadors que es començaven a imposar. I a la tardor, sobretot per la festivitat de Sant Crispí, aquets camins eren freqüentats per anar a buscar rovellons que també s’ha magnificat que com els del Garraf no en trobarem enlloc de tan gustosos.

I entre tot aquest anar i venir arribem a la festa de la Trinitat, amb la blanca ermita enlairada damunt el turonet, on es domina una impressionant llenca de mar, entre la verdor dels pins, sobresurt un esquitx de blanc. Molt abans d’imposar-se l’ús del cotxe, els seus camins eren transitats per voluntariosos caminants. Altres escollien el camí que hi puja des de Vallcarca, arribaven amb tren i la seva petita estació era el punt de trobada per iniciar l’ascensió. Coincidien amb la gent de colònia de treballadors que també hi acudien per a passar-hi el dia. Encara avui, descendents d’aquella generació hi continuen venint des de les Roquetes, amb l’entusiasme que els mou i amb el record present de quan hi acudien amb els seus pares i familiars. Fa uns anys que hi trobem a faltar unes veïnes de Castelldefels que també hi pujaven i, com a bones sardanistes, s’afegien a l’anella que es forma davant de la casa de l’ermità.

A l’ermita s’hi ha alternat els sacerdots de Sitges, de Vallcarca i quasi sempre ha presidit l’ofici religiós el senyor rector de torn. I també han concelebrat junt amb els sacerdots sitgetans, el més assidu mossèn Santiago Casanova i Giner, que tot i no haver nascut a la nostra vila, havia vingut al mon el 22 de febrer de 1922 al Forcall ( Castelló de la Plana ) els seus pares el van portar a Sitges quan tenia 4 anys, per tant sitgetà d’adopció Entusiasta muntanyenc, gran geòleg que va interessar-se pels fòssils, convertint-se en un erudit del tema. Va ésser notícia arran de la troballa de la mandíbula prehistòrica a la cova del Gegant, quan després dels anys fou catalogada, establint-se la seva antiguitat. Sense oblidar el seu entusiasme per la col•lecció de goigs. Ell va caminar per aquests camins, entre Sitges i Vallcarca, sobretot quan junt amb els components de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, van erigir la Creu de Sant Isidre al cim del puig d’en Boronet. El seu pare, en Vicenç Casanovas, treballador que va ésser de la fàbrica del gas, va esdevenir un bon col•laborador, fent palesa les facultats artístiques que es poden observar en el conjunt de les talles que la conformen. Hi van treballar tota la família, amb la Remei, la Consol i en Josep Antoni.. I també la Rosó Carbonell que posteriorment seria administradora de la Trinitat, conjuntament amb la mateixa Remei i en Joan Martí. Fins que el destí de la vida ha fet que la Rosó s’hagi quedat sola en aquesta responsabilitat. Administradors que van aconseguir moltes millores, tant en l’ermita com en el contorn, aconseguint que la fàbrica de ciment els proporciones el material i ajudes per fer possible cimentar el camí, una prioritat que es van proposar i ho pogueren portar a terme.

Els últims anys la presència de Mn. Santiago a la Trinitat, era la típica imatge d’un rector de poble en la seva rectoria. Malgrat que la realitat n’era una altra, obeïa a la d’un sacerdot que estimava les tradicions. Assegut en un balancí a la sala que dóna a la glorieta que ell va dissenyar, és una imatge que ha quedat en el record de tots aquells que hi acudim cada any. Perquè vestit amb els hàbits tradicionals, el seu posat místic i d’home il•lustrat, va aconseguir que la seva presència formés part del conjunt de les petites grans coses que han distingit aquesta diada.

Caminant per la vida hem perdut bous i esquelles, no obstant perdura el treball, l’entusiasme que hi han dedicat molts amics i amigues, gent coneguda que, sense fer soroll, estimant aquests paratges nostrats, han fet i fan possible que la Trinitat, respectant les tesis de la doctrina, siguin més de tres.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de maig del 2013 )

20 de maig 2013

VILA FOTOGÈNICA


Una cosa va conjuntada amb l’altra, entre vila florida i vila fotogènica, hi cap la bellesa d’un moment determinat, el d’un flash que enamora. Una florida elegant es mereix retenir-la per a posteriors visualitzacions, o un entorn que aporta les mateixes sensacions, que marca una diferència, que sobresurt de la normalitat. En definitiva, detalls que sedueixen. Sitges presumeix d’engalanar-se amb flors i d’oferir la singularitat d’un paisatge que apassiona a la gent de casa i als visitants i per aquest motiu qualsevol es pot convertir en retratista amb intenció de deixar constància gràfica i perdurable.

I tot ha anat conjuntat amb l’evolució de la tècnica, perquè hem passat de les càmeres mig sofisticades d’aquells anys com les “Retines” , per posar un exemple de marca, a un progressiu avanç que ens ha portat a aquesta implantació del sistema digital, el qual fa possible poder veure el que retratem al moment. I amb aquest canvi d’orientació, ens hem adaptat a aquesta immediatesa, doncs allà on dèiem: Quan les revelis ja em faràs unes còpies . Ara som molt més objectius: Ja me les passaràs. Ho relacionem i ens adaptem als innovadors processos cibernètics que permeten, via Internet, poder rebre l’imatge instants després d’haver estat captada

El seguiment de la fotografia neix com una afició i es consolida com un art. Perquè hi ha qui va més enllà del fet de retratar quelcom per després guardar en l’àlbum dels records, l’aficionat busca l’originalitat, quan aquesta s’obté gràcies a l’oportunisme del moment, al bon ull crític i també, per què no, al beneficiar-se de les avantatges que ofereixen determinats programes que permeten, des de l’ordinador,el que abans s’intentava processar entre la foscor del laboratori, com és fer els retocs pertinents gràcies als quals poden convertir una simple fotografia en una obra genial o si més no original. Aquestes tècniques, s’han de saber aplicar, permeten que cap fotografia sigui desaprofitada. No obstant tanta perfecció, tants retocs i combinacions donen un bon resultat, però aporten una desconfiança quan es visita una exposició, al no saber si la fotografia es presenta tal com és o ha estat sotmesa a un procés de transformació. Avui podem parlar quasi generalitzant que qui domina una mica aquestes tècniques les fa servir, sempre per millorar l’imatge, posar-hi i treure elements, regular el contrast, fins a trobar el resultat que el satisfà.

Per intercanviar criteris, la secció fotogràfica, integrada en el Grup d’Estudis Sitgetans, que presideix l’Andreu Noguero, assíduament convoca als seus associats per a comentar la fotografia, la temàtica de la qual prèviament anuncien. En la reunió es passen els treballs de tots els participants i entre ells s’estableix un col•loqui on s’escolten totes les opinions , a quina de més tècnica. Això permet extreure moltes lliçons per tal de polir detalls que contribueixen al perfeccionament.

Fa anys un grup d’aficionats locals, feien sortides pel Garraf per tal de buscar tema per satisfer la seva afició. Avui també s’organitzen, per diferents indrets, amb la mateixa finalitat. Com que en l’època a la qual em refereixo prevalia el saludable costum d’anar a peu, s’escollia aquests paratges perquè eren més propers. Per donar-ne testimoni quasi bé només queden en Llorenç Barnés, en Joan Olivé i també en Joan Manel Marcé Gea. Tant n’era l’afició d’aquest últim que aconseguia premi quasi bé en tots els concursos que es presentava. Disposava d’un equip i un laboratori de primer ordre. Recordo que durant l’actuació d’en Duke Ellington a l’església de Santa Maria del Mar, el 24 de novembre del 1969, que va estar acompanyat per la Coral Sant Jordi, dirigida per l’Oriol Martorell, en Joan Manel va fer un ampli reportatge de fotografia en blanc i negre, un treball espectacular. Contribuïa a l’espectacularitat de la fotografia, el format d’unes ampliacions la mida de les quals aconseguien realçar encara més el treball del fotògraf.

Paral•lelament transitaven pel massís del Garraf sitgetans bons coneixedors de la toponímia. Ells anaven a la muntanya a caminar i ha delectar-se dels camins, els barrancs, les fonts, les ermites, les plantes, les masies.... I a la vegada retrataven el que consideraven més interessant. Les seves caminades contenien un cert neguit de recerca històrica , de coneixement del territori i de passió per la natura. Alguns d’ells portaven màquina de retratar, com en Joan Yll i Fontanals, en Pere Vidiella i Sabaté, o en Salvador Picas. Aquest va tenir l’encert de retratar les masies, quan la majoria encara es mantenien en peu, tot i que mostrant una certa decadència, si més no habitades o tancades amb una certa aparença de normalitat. Llocs molt interessants i sobretot afins a una activitat, la de la pagesia, que es va desenvolupar entre camps, vinyes i xarmades que estaven disperses per les planúries de la muntanya. Terres treballades pels masovers dels masos que en Picas va immortalitzar amb la seva càmera i va lliurar el seu treball a l’arxiu municipal per tal de poder ser consultat.

La fotografia ha estat el vincle que ens ha apropat al territori i a les persones. Com li passa a en Joan Sella i Barrachina que és un entusiasta del poble i sap quan és la millor hora del dia per baixar a retratar el Passeig que tan admira. Especialista en sortides i postes de sol, reportatges que després envia a les seves amistats que estan repartides per tot el món. Perquè en Joan de ben jove va marxar a El Salvador a treballar. Allà va fer amistat amb un fill de Forés que també hi havia acudit amb la mateixa finalitat, en Josep Puig i Puig de cal Bernat. En Sella va tornar al seu poble, en un d’aquells moments oportuns que el destí ens té preparats, quan decideixes: si no ho faig ara no ho faré mai més. Va ésser quan el retorn fou per sempre i aquest destí es va posar del seu costat El de Forès si va quedar, va formar una família i sovint ve a Sitges a veure el seu amic, el qual li parla de Forés com si també fos nascut allà. Mentrestant, entre trobada i trobada, en Joan ha immortalitzat les millors instantànies del seu Sitges i fent la fotografia ha gaudit de l’espectacle, fins a humitejar-li la mirada plorosa d’emoció, després posa les fotografies dintre un sobre i les envia al forestí. I com aquest també és un entusiasta de la Vila, s’estableix una admiració mútua, on la fotografia hi contribueix enormement.

És la força que transmeten les imatges, fins apassionar a la gent que n’és aficionada. Les tècniques actuals permeten que tothom pot retratar sense necessitat de tenir masses coneixements: la màquina, el telèfon mòbil... ho fan tot. Al mateix temps que es poden enviar les fotografies allà on es vulgui. Sitges sempre ha ofert una temàtica sensacional. Sobretot quan les barques varaven a la platja i els seus peculiars llums servien de primer pla i l’església de fons. Ara, a punt d’acabar una nova edició del Fotomaig, hem pogut gaudir de la meritosa obra dels fotògrafs locals.

Ells estan contents per l’èxit obtingut. I, uns i altres, de viure en una vila tan fotogènica.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de maig del 2013 )

16 de maig 2013

PREPARATIUS D'UNA RENOVADA FLORIDA

La naturalesa està emparentada amb el calendari, és com dir que la seva relació és tan propera que comparteix afinitats. Ho fa amb les esglaonades estacions que van en consonància amb el transcórrer dels dies. Ara ens trobem en la primavera i fins fa poc donava la sensació com si a l’hivern li fes mandra retirar-se. Plovia insistentment, els dies eren grisos i feia una fredor més pròpia de la tardor .

Però la bonança s’ha obert pas durant aquests darrers dies. Aquest canvi s’ha notat al carrer, en el vestir de la gent, en la lluminositat del cel, en els tímids xiscles dels primers falcillots i, sobretot, en els rebrots dels arbres, en el colorit de les flors i en la insinuació dels clavells. I tot això d’un dia per l’altre, amb tan mal temps la percepció de l’entorn no donava més de si.

Durant aquest interval la Comissió de les festes de Corpus, s’han afanyat a aportar tot un seguit d’informació, a la qual s’endevina el traç de l’escriptura de la Viki Plana, potser m’equivoco, deixem-ho en un contingut original que, si més no, porta el segell d’una Comissió dinàmica, amb ganes de fer coses i que presideix la Montse Curtiada. Són els preparatius per canalitzar la florida que serà la protagonista. Posar flors als balcons, portar els cossis de clavells a l’exposició, teixir aquestes originals catifes de flors, comporta una feina intensa que s’ha de repartir durant tot l’any, sobretot els clavells que requereixen de molta atenció.

Aporto a aquesta crònica el record del Sr. Pepe Cara, com exemple i per retre homenatge a totes les persones que han tingut cura de mantenir els seus balcons florits. En Josep vivia al carrer del Floreal, per aquells verals el Sr. Rafael Llopart i Vidaud, que va ésser president del Futbol Club Barcelona, hi tenia un terreny on hi tenien disposat planter. Durant la primavera la florida seria exuberant. Quan es va urbanitzar el indret, les flors va ser substituïdes per ciment, si més no el Sr. Cara, coincidències de la vida, va mantenir durant molts anys els seus dominis que s’estenien per entre la plaça del Dr. Pérez Rosales i Camí de la Fita, una florida de geranis espectacular. A hores lliure, entre assistir als quefers d’hoteler, regentava junt amb la seva muller, la senyora Pilar, una pensió que l’enunciat del rètol no es prestava a confusió: “Pensión Pepe”. De projecció internacional. En Pepe durant els mesos d’hivern dedicava moltes hores a preparar els cossis i els artístics suports de ferro, els testos els pintava de vermell i els suports de negre. Mimava els esqueixos de gerani i pocs dies abans d’aquestes festes, amb els geranis atapeïts de flor, ho disposava per tota la voluminosa façana de la seva casa. Els testos en les baranes dels balcons i repartits per les parets, oferia una florida sensacional, feia preciós. I l’home, cada dia, abans d’entrar a la seva propietat, ho contemplava des d’un angle en el qual dominava tota la perspectiva i es sentia cofoi de la feina feta. I els hi ensenyava als turistes que s’hostejaven en el seu establiment. Aquests ho retrataven i arribats al seus països respectius ho ensenyaven, vanagloriant-se que havien passat les vacances en un poble on de la flor en feien obres d’art i en l’hotel estaven hostejats lluïa el nom de l’autèntic “typical spanish”, Pepe.

En Pepe Cara triomfava perquè la seva façana es prestava a l’exhibició, també, indiscutiblement, per la seva exhaustiva dedicació. Altres amb menys metres quadrats, amb balcons petits, però carismàtics, han disposat els cossis igualment amb gran sensibilitat i acurada elegància. El replantejament arquitectònic dels edificis, han manllevat l’encant de determinats balcons, tot i que no s’ha perdut l’entusiasme de la gent de Sitges, també d’alguns nou vinguts que s’han abraçat a les nostres tradicions. Gràcies a totes aquestes persones , el costum de posar flors als balcons ens permet formar part del col•lectiu de les Viles Florides.

La cronista de la secció La Canya del Claveller ofereix un devessall de noticies i curiositats, entre aquestes es refereix al meu carrer, o al menys me l’estimo com si ho fos, a la seva arbrada que sort als jardiners de la brigada que els esporguen, fan possible donar-li una cobertura de verdor. Professionals i veïns estem a l’expectativa de poder arribar a entrellaçar les branques per tal de mantenir l’equilibri i que unes no pengin més que les altres, fins aconseguir una llarga i ample cúpula de fullatge.

Precisament en uns baixos d’aquest carrer, el de Pau Benazet, hi vivia el sr. Francesc Tormos i la Teresa, la seva muller. Havien regentat una botiga de ceràmica al carrer Nou. S’anunciava amb una bona disposició de rajoles damunt la porta i a cada costat de l’entrada. El que desconec és qui habitava en el pis de sobre, el seu senzill balcó mostrava una florida espectacular que, junt amb la decoració de l’establiment, era un bell exponent del paisatge sitgetà, en un carrer amb nom d’una novetat perdurable, Nou. Aquell balcó tenia el mateix traç arquitectònic que el de la Mª. Dolors Arnabat, també amb una ben ordenada disposició d’assutzenes les quals, a més d’exhibir la seva blancor, desprenien el seu flaire característic, un obsequi pels vianants.

La família Tormos en una exhibició ceramista i amb voluntat d’alliçonar als convilatans, a qui no els calia recomanacions d’aquest tipus perquè eren incapaços d’embrutar, van incrustar sota les finestres d’aquests baixos aquelles rajoles amb text molt eloqüent : “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. I una altra a mena d’al•legoria a la natura: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”. Quina lliçó més vàlida en aquest temps quan guixades i bretolades embruten les façanes de les nostres cases i arrabassen flors i plantes que engalanen les zones enjardinades.

Una altra nota publicada en aquestes mateixes pàgines, ens informava que l’administració de la Trinitat, encapçalada per l’eficient Rosó Carbonell , estaven preparant l’aplec que tindrà lloc el diumenge 26 d’aquest mes. La festa de la Trinitat precedeix a la de Corpus, d’aquí que entre una i altra s’estableixi una complicitat en quant a les tradicions. Caminar fins a la seva ermita és un plaer que es veu compensat abastament. Anar-hi el dia de la seva festa és revalidar la fe i establir el retrobament amb els amics. Ve a ésser com tornar a casa desprès d’un viatge.

La Rosó i un nombre determinat de col•laboradores hi van cada quart diumenge de mes, per passar-hi revista, treure la pols i passar la baieta. És una feina callada però necessària per tal de tenir-ho tot apunt.

Amb flaire de flor de Sant Joan, amb el colorit de la ginesta i l’entusiasme de totes les persones que estan immerses en els preparatius, ens preparem per a delectar-nos amb una florida renovada.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de maig del 2013 )


06 de maig 2013

UN JOVE DE LA VELLA DELS DIABLES A LONDRES

Antigament la gent marxava, en deien a fer les Amèriques que en un llenguatge més apropat equivalia a anar a treballar majoritàriament a Cuba. La raó de desplaçar-s’hi obeïa a que prèviament hi havien marxat familiars que hi van arrelar. Aquests lligams permetien establir un apropament, ni que fos degut als susdits vincles, els quals propiciaven que el viatger a l’arribar al destí no es trobés sol, sinó que ja tingués un lloc on anar a arrecerar-se i amb treball assegurat, malgrat hagués de dormir a sota el taulell de l’establiment. El dia a dia no era fàcil i en més d’una ocasió la pròpia parentela els hi amargava la vida, amb un seguit d’exigències.

Una vegada perduts els privilegis amb la illa, a conseqüència de la revolució, la situació va canviar, l’oferta de treball es va acabar i els sitgetans que hi van arrelar, amb fills nascuts allà, es van trobar amb dificultat per poder sortir i entrar a la seva voluntat. Curiosament els sitgetants hi han tornat, com és el cas de l’escolapi Francesc Carreró que porta a terme una tasca pastoral formidable. Tanmateix la més àmplia majoria hi van atrets per l’encís que aporta la seva situació geogràfica i el tarannà dels seus habitants.

Escurçant distàncies, altra gent, també amb visió d’internacionalitat, van apostar per enaltir la seva ciutat a nivell mundial, amb dues opcions més com a paradigma d’una igualtat guanyada gràcies a una il•lustració cultural artística i comercial de primer ordre. Els reusencs d’aquells anys ho tenien clar, quan pregonaven: Reus, París i Londres.

Reus ha fet gala d’ésser una ciutat que ha competit amb la seva capital de província, Tarragona. Centre cultural de primer ordre, amb dos clars exponents, el Centre de Lectura i el teatre Fortuny. On, al bell mig de la plaça, s’aixeca el monument a un reusenc il•lustre, el General Prim. El qual comparteix popularitat amb el pintor Marià Fortuny de qui aquests dies es pot gaudir d’una exposició que reuneix les seves obres més representatives, les d’un artista que va morir jove, als 36 anys, en la millor etapa de la seva creació pictòrica. Militar, pintor i arquitecte amb una obra sensacional, admirada a tot el mon, em refereixo a Antoni Gaudí, que va deixar empremta en el seu Reus natal i a Barcelona on, entre altres conegudes edificacions, sobresurt la seva obra inacabada, la Sagrada Família. Encara en procés de construcció, tot i que en una fase molt avançada, on destaquen les seves colossals façanes i torres i el interior de la Basílica que és una autèntica obra de filigrana. Per admiració i recreació dels visitants.

En quant a París, sobren les paraules per descriure l’anomenada ciutat de la llum. Ha estat un dels destins preferit pels artistes i pol d’atracció també d’un turisme que, abans d’embarcar-se en propostes de llarg distanciament, ha preferit conèixer el que tenim més a prop. La ciutat del Sena ha estat símbol d’un amor delerós pel “glamour” que ofereix els encants més rellevants de la ciutat.

Més cap el nord, l’illa Britànica encapçala el rang de les tradicions més escrupoloses en tots els aspectes. Començant per la popularitat de la seva Reina i continuant amb l’arrelament a uns costums que poden semblar arcaics però que és el reflex de la seva societat.

Des de que la situació a Europa ha derivat cap a l’incertesa, els habitants d’aquest conglomerat de països ens hem vist sacsejats per les conseqüències d’una crisi devastadora. Això està provocant la sortida de persones que es traslladen a altres indrets en busca de feina Amb tot aquest enrenou ens hem adonat que amb el català i el castellà no n’hi ha prou, perquè a un nivell d’una certa conjuntura laboral, les empreses exigeixen, com a poc, el domini de l’anglès. Doncs que millor per obtenir fluïdesa que residir, ni que sigui temporalment, al Regne Unit. Uns quants joves de Sitges han escollit aquesta destinació, amb la voluntat de trobar un treball que els permeti, si més no, posar en pràctica i millorar els seus coneixements de l’idioma.

Actualment són molts els catalans que estan repartits per aquest i altres països. Lluny de casa, molt menys que ho estaven els que van anar a Cuba, qualsevol circumstància que els recordi la seva terra els fa feliços, perquè els records són, al cap i a la fi, el fil conductor dels sentiments. Una revifalla d’aquests es va produir, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, durant el transcurs de la celebració que va tenir lloc a la ciutat de Londres, amb la participació estel•lar dels castellers de Vilafranca del Penedès. Essent l’acte més destacat el que es va celebrar el diumenge 28 d’abril al popular i cèntric mercat, el Borough Market. Allà els castellers van aixecar les seves torres i també hi va haver sardanes, amb una nodrida participació de dansaires que ballaven al so de música gravada i, sobretot, gran dosis d’emotivitat entre els presents, on només s’escoltava parlar en català.

Hi havien estands de productes de la nostra terra, on tampoc hi van faltar els institucionals. La Generalitat de Catalunya estava representada amb un ampli desplegament d’informació dels llocs més carismàtics del territori. Entre la documentació exposada hi havia fulletons de la comarca del Garraf, on s’exhibia l’imatge de la Punta, fotografies del Cau Ferrat i una atractiva imatge d’una posta de sol presa des de la platja Sant Sebastià.

La sorpresa més agradable que va meravellar a la nostra filla Carme la qual, pels mateixos motius abans esmentats, fa uns mesos que resideix a Londres, va ser veure córrer un vailet amb la samarreta de la Colla Vella dels Diables. Ho estava veient i no s’ho podia creure. El va seguir i es va trobar amb la que suposadament era la seva mare. La Carme es va presentar i es va interessar per aquella coincidència. La mare li va explicar que la seva àvia tenia un pis a Sitges, per l’entorn de l’Hospital, i que la seva mare, que també resideix a Londres, l’havia conservat. Això els permetia venir a passar les vacances. A la noia també li va satisfer trobar a una persona de Sitges, a partir d’aquest moment la conversa va tenir una temàtica única, el poble que tota la seva família tan estimava. A en Sebastià, el nom del nen, li van comprar la samarreta durant la festa de Santa Tecla de l’any passat i li van fer saber que ja estaven planejant la manera com el nen hi podria participar en l’edició d’aquest any.

Quan ets lluny de casa qualsevol coincidència relacionada amb el teu poble et fa feliç. La Carme, emocionada davant tanta efervescència catalana, només li va faltar aquella pinzellada de sitgetanisme per recordar els orígens, per viure la satisfacció que propicia diferents casualitats i per adonar-se’n que verdaderament el mon és un mocador.

I els de la Colla Vella dels Diables, poc s’imaginaven que a Londres hi tenen un jove ambaixador.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de maig del 2013 )

01 de maig 2013

LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Les muntanyes s’ajunten i els seus camins són interminables, si més no a cada indret trobem les que cerclen els pobles i el conjunt de totes elles tenen un nom. Alguns dels quals són coneguts arreu, altres conformen part, exclusivament, de la toponímia local. Unes i altres són transitades per veïns i per un gran nombre d’aficionats al muntanyisme.

Després existeixen les muntanyes que s’enlairen cap el cel i els seus cims ofereixen la màxima dificultat per poder-hi accedir. També se les coneix pel seu nom i estan a l’abast de gent especialitzada en la pràctica d’escalada. Poca cosa hi tenim a fer els muntanyencs de motxilla.

La més emblemàtica del nostre contorn, és la muntanya de Montserrat. Símbol d’una Catalunya arrelada al paisatge, als costums, a les tradicions i a la devoció a la Moreneta. La silueta d’aquest espadat de variades formes, s’albira des de molts indrets de la riba del Llobregat i fins i tot des d’aquí Sitges. Des de la carena del capdamunt de la muntanya de la Mare de Deu de Gràcia, es poden veure les seves formes peculiars. Des d’aquest punt es divisen amb tot el seu símbol paisatgístic i la llunyania es fa com a més assequible a les mirades, ve a ser el premi per haver decantat pel camí que passa per aquesta ermita del terme de Sitges, des d’on es divisa el mar i, ves per on, les peculiars formes de la muntanya .

Curiosament per a denominar el seu conjunt, ho fem en plural i amb expressió d’admiració. Acostuma a passar quan viatjant per carretera, de sobte se’ns presenta majestuosa la silueta de les seves excepcionals formes i aquesta percepció viatgera, ens satisfà i provoca admiració: “Mira, les muntanyes de Montserrat !”. Per a tot seguit filar més prim: “ fa un dia clar, perquè es veuen molt nítides”. O a l’inrevés, quan una boirina entela la seva percepció, es converteix en un aspecte negatiu: “Llàstima que el dia no acompanya...”. A mi particularment les trobo d’un encant sensacional , quan el sol ja s’ajup cap el seu retir. Baixant per la vall del riu, on la seva silueta emergeix difuminada i el contrast del seu gris amb la claror tenyida d’ocre, aconsegueix una barreja de tonalitats que transmet una gran bellesa.

Però la muntanya de Montserrat atresora altres encants, es troba envoltada de camins, d’ermites, de fonts. I les immenses pedres. amb diversitat de formes, són escalades per nombrosos muntanyencs que aferrats a les cordes van avançant fins a dalt de tot. D’ells és el privilegi de poder guaitar al buit, a l’infinit, sense que res s’interposi en la seva intenció, però també han de saber mesurar el risc per tal de salvaguardar la seva pròpia vida.

Fa pocs dies que ens ha deixat un gran coneixedor de tots els tresors que salvaguarda la muntanya. Era en Manel Grau i Olaria, muntanyenc amb tot el sentit de la paraula , amic i gran enamorat de Sitges, a pesar que vivia a Cubelles. Si més no amb lligams comercials amb la Vila. La seva muller, la Irene, regentava una polleria en les dependències del mercat nou. El matrimoni compartia passió per l’excursionisme. Junts havien recorregut molts camins i desprès d’haver pujat a cims, d’haver travessat el País de banda a banda, caminant per carenes i valls, desprès de tot aquest anar i venir, tornaven a Montserrat i entre tanta diversitat de formes en Manel i la seva esposa es retrobaven amb la calma sota el mantell colpidor de la terra nostrada. I cada cop més, l’embruix de la muntanya els sorprenia i descobrien camins amagats, vies ferrades i un gran nombre de paratges que sembla com si s’allunyessin de les mirades i que tan sols estan a disposició d’aquests caminants que han recorregut, pam a pam, tota la seva demarcació. Fascinat i enamorat de tanta bellesa paisatgística, en Manel, hi ha tornat amb els amics i els ha ensenyat cada racó del Parc i ha restat cofoi d’apercebre la satisfacció que li han demostrat els companys de caminada. L’altre dia, però, hi va tornar, de manera molt diferent, acompanyat de la seva família, dels amics, de tots aquells que tants camins havien fet i desfet junts. I per honorar la seva memòria alguns van escalar l’emblemàtic Cavall Bernat, el seu preferit. Mentre la resta, des del peu de l’agulla, li dedicaven paraules de record i homenatge, en mig d’un acte íntim, pendents dels membres de la cordada. La silueta dels quals s’anava fent menys identificable a mesura que s’anaven apropant al cel. I allà dalt hi era ell, en la memòria i l’admiració de tots que l’havíem conegut. Fins que ara, arribat el moment, ha decantat per aquesta drecera a la recerca del camí més curt i, des d’allà, guiar-nos. Ha anat, com diguem en el llenguatge col•loquial del nostre Centre Excursionista, a marcar. Estem amatents al seu guiatge, per tal de no perdre’ns en el camí.

Relativament a peu pla, Montserrat també acull la devoció a la Mare de Déu. La gent de Sitges hi hem acudit moltes vegades, per entrar a la Basílica amb recolliment i implorant la seva influència. Som un poble que col•lectivament o individualment, en diferents etapes de la vida hi fem acte de presència, per compartir vincles de predilecció per aquest indret i de fervor popular.

Com ho feia aquella romeria que organitzava la parròquia i que la confiança, conjuntament amb les ganes de passar-s’ho bé d’uns quants, va devaluar el sentit de recolliment i fraternitat per la qual estava organitzada. El colofó el va posar un potent petard que va esclatar en mig de la calma, en una de les zones comunes de les cel•les, on s’allotjaven els romers sitgetans. El soroll esgarriat va ressonar per entre el rocam de la muntanya i el seu ressò va trasbalsar l’harmonia de la comunitat religiosa, la qual es va apressar a declarar persones non grates a la representació sitgetana. Per aquest tro van pagar, mai millor dit, justos per pecadors.

No obstant la presència de la imatge del Sant Crist sempre ha estat ben acollida en el bell esguard del monestir, quan hi acudia en romeria, després era traslladat en processó a l’arribar a Sitges, des de l’estació fins a l’església. Una vegada a l’any, atenent la sol•licitud dels monjos, presidia el Via Crucis de la Quaresma. L’obra de l’escultor Pere Jou és d’un realisme captivador. I els portants d’aquella època, entre el seguici, comptaven amb la companyia del Sr. Jou que també té obra exposada en el magnífic museu de Montserrat. Una anècdota que caracteritza el seu tarannà irònic la trobem precisament en un d’aquests Via Crucis, quan l’escultor va fer coneixença amb un assistent. Transcorregut un temps, caminant pel carrer Pelai de Barcelona, li va semblar haver coincidit amb el conegut que es trobava netejant els vidres d’un aparador i apropant-s’hi , a cau d’orella, li cantà fluixet: “Per vostra passió sagrada....” i l’home ni cas, en Jou hi tornava i cada vegada amb veu més pujada de to. Fins que la suposada amistat va cridar atemorit: “Agafeu-lo que està boig”. Per a sorpresa de l’artista que es va adonar que s’havia equivocat de persona.

La muntanya de Montserrat, la Moreneta que s’hi aixopluga, demà tindran un protagonisme destacat al celebrar la seva festivitat . Des d’aquí, el meu record emocionat a l’amic Manel i la més entranyable felicitació a totes les Montserrats.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 abril 2013 )

21 d’abril 2013

El REI DE LES SANDÀLIES

Actualment parlar de reialeses resulta un tema delicat, o si més no compromès. No obstant quan a algú li atorguem la categoria de rei, amb la finalitat de realçar la tasca a la qual es dedica, malgrat que la seves idees no estiguin encotillades en una addicció monàrquica, es pot interpretar com un cert honor. El qual, habitualment, s’acluca en l’àmbit familiar, per ultrapassar el límits de la intimitat. Malgrat que avui carregar amb un títol reial, ni que aquest sigui del tot significatiu i de caire afectiu, pot semblar una raresa.

D’aquí que l’encapçalament, tot i tenir denominacions reials, no vol anar més enllà de portar a aquesta secció la tasca d’una empresa familiar que posa continuïtat a la labor iniciada a començaments del XX , en la Vila de Sitges i que aconsegueix crear una industria important del calçat, la qual dóna feina a una àmplia majoria de la població, fins que es produeix el tancament de les dues últimes fàbriques importants, can Benazet i can Termes. Amb tot molts tallers van continuar donant feina a la gent de l’ofici. Aquesta continuïtat de la tradició sabatera del poble va durar fins que van anar desapareixent paulatinament tot i cada un dels tallers. Eren tallers molt coneguts i, alguns prou importants, com la fàbrica d’en Francesc i en Joan Guirro que tenien a frec de les Cases Noves i comptava com a clients més destacats als americans. La seva indústria va aconseguir obrir-se camí exportant, majoritàriament sabates a un altre continent, quan no ho feia tothom.

Entre aquesta activitat sabatera, la família Puighibet va ésser un referent important de la industria del calçat a Sitges, la seva influència es remota a l’any 1920. van tenir una fàbrica que estava ubicada al carrer Parellades, la seva especialitat eren les sabates de senyora. Decantant-se, amb els anys, cap a les sandàlies amb uns models que causaven admiració entre la clientela que els hi era addicte i altres que les compraven perquè el seu disseny era molt avançat i distingit. Aviat les dependències del carrer Parellades, que compartien veïnatge amb la carboneria dels Guirro, van traslladar la fàbrica al carrer dels Germans Maristes. En unes instal•lacions modernes i donaven feina a un bon nombre de treballadors. Sense desmerèixer el mèrit de ningú, cal atribuir-hi una labor destacada a la Toni López esposa d’en Josep, el fill de la casa. Ella amb la preuada col•laboració del modelistes, hi posava el toc femení i la senzillesa del seu tarannà, alegre jovial i amb molta visió d’allò que més agradava al marcat . Les sandàlies de can Puighibet tenien el toc d’una distinció que les feia úniques, emmirallades amb la moda italiana que amb això del calçat, ja sigui d’home o de dona, ha marcat un estil on hi preval l’elegància, la qualitat i el disseny.

Un d’aquells modelistes, home de visió i una peça clau de la fàbrica de can Puighibet ha estat l’Abdon Vidal, el qual va entrar a treballar a la casa el 1953. Quan en Josep Puighibet es va jubilar a l’any 1989, ell i el recordat Jaume Vicente van continuar el negoci amb l’emblema de la casa: Sitges Sandàlies. Ara té el mèrit, o si més no, l’honor d’ésser l’últim taller que resta obert al poble, amb una plantilla d’unes 16 persones, en una de les dependències de les que va ocupar l’empresa de la família Puighibet . Els moments són difícils per a tothom i han buscat sortida, a més del mercat interior, on tenen per clients sabateries de renom, l’expansió mira cap a l’estranger. Per aquest ambiciós projecte compta amb la seva filla l’Isabel Vidal Magán.

l’Abdon, a banda de convertir-se, sense adonar-se’n, en un dels últims representants de l’industria del calçat del poble, porta associat un altre neguit molt sitgetà com és el d’estar vinculat a una de les dues Societats de casa nostra. Com ho eren la majoria dels treballadors del ram del calçat del poble. Ell ho és del Retiro, com també ho era el seu soci i recordat amic, en Jaume Vicente. L’implicació dels dos, amb la societat retirista, ha estat absoluta. Disposats a estar en el lloc on es requereix posar voluntat i interès per a que qualsevol dels actes programats tingui l’escalf necessari . De la mateixa manera que la seva implicació passa pel Carnaval, sobretot durant aquella represa, que és quan la festa va decantar cap un lluïment que ha derivat més en un espectacle de carrer que en l’essència del que significa i representa el rerefons carnavalesc. L’home de les sandàlies, junt amb altres col•laboradors, va impulsar la ploma i les fantasies, com els detalls i la pedreria amb que guarneix la producció que surt del taller. Un estil, una manera d’entendre el Carnaval que sembla ésser que és el que, majoritàriament, volen els participants.

De la mateixa manera que ha estat un puntal en les Caramelles. Quan s’escau l’Abdon encara soleja aquelles sensacionals estrofes escrites pel Sr. Felip Font amb aquell: “De color de rosa, d’olor de clavell ...”, que durant tantes nits de Pasqua han sobresortit d’entre el silenci, fent aflorar la pell de gallina als més sensibles. Solejades que s’alternaven amb en Lluís Curtiada, l’Agustí Capdet, , entre tants altres cantaires coneguts que han format part de la Colla retirista. Després de moltes cantades viscudes, tant ell com en Lluís, coneixen les vivències i les anècdotes, que en són moltes, resultants de la convivència amb el mestre Pallarès que tantes hores es passava en el Retiro i el gran nombre de Caramelles que havia musicat, si fa o no fa, les mateixes que ells han cantat.

Tanmateix el que avui anuncia el títol de l’article es refereix a un rei, el qual ha tingut la sort de no compartir prebendes amb cap mena de monarquia ni casa reial, però sí que amb el treball, l’entusiasme i l’esforç conjunt, ha consolidat un segell: Sitges Sandàlies, una marca que porta el nom de la Vila i que acaricia la planta del peu de la clientela, deixant al descobert l’enginy i la creativitat dels seus fabricants, com un exemple més de la sensibilitat de la gent de Sitges.

I tot això ve a tomb perquè el passat dissabte La Vanguardia, publicava en una de les seves pàgines dedicades a l’economia, un breu reportatge de les sandàlies que fabrica l’Abdon. Remarcant que és l’últim taller dedicat a la fabricació de calçat a Sitges. La llàstima que en la secció dels populars semàfors de la segona pàgina, apareixia en verd la informació de la secció corresponent, on s’explicava l’exemple d’empresa emprenedora, que aporta l’Abdon i la Isabel a la industria del calçat. Però una relliscada, i grossa, era que hi apareixia la fotografia d’un destacat líder del partit Popular de Catalunya. Rei, però no polític, aquest és el títol que li atorgo. Perquè se’l ha guanyat en aquest complex món de la competència, fent-se un nom i un prestigi, el qual per a mantenir-lo intacte, o si més no, superar-lo, han d’estar en constant evolució creativa. Així és que si la qualificació de rei la trobeu massa extravagant, fora de lloc, poc adaptada als temps moderns, deixem-ho en, l’Abdon, l’amo de les sandàlies sitgetanes que t’han agraden a les reines de casa. La denominació canvia de protagonista, no així el prestigi aconseguit pel sabater.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'abril del 2013 )



14 d’abril 2013

L'HOSPITAL

L’hospital som tots, aquesta conclusió es va pronunciar durant la tanda de parlaments que van tenir lloc al jardí de la casa amb motiu de l’acte institucional celebrat l’endemà del dia de la Festa Major del 2012, per tal de donar oficialitat a la celebració dels 100 anys de l’edifici actual. És una frase que resumeix a la perfecció els lligams que ens uneixen amb aquesta institució sitgetana. La qual acull neguits, preocupacions, alegries, tristeses i moltes esperances.

Transcorreguts els anys el sentit, la raó d’ésser, continua sent el mateix. Tot i que hem de deslligar l’apartat sanitari que s’involucra amb la paraula hospital. Quan va ser erigit en aquests terrenys de l’anomenada cantera d’en Sans es va fer apostant per construir un centre modern, dotant-lo d’un quiròfan que superava les expectatives de qualsevol altre poble amb el més o menys mateix nombre d’habitants. Traslladar l’antic Hospital situat en aquest indret tan emblemàtic de Sitges que s’aboca al mar, va obeir a l’oferta que proposà Mr. Charles Deering per la qual aportava una bona compensació econòmica per la compra de l’antic Hospital. Amb la venda es va poder fer front a bona part de la despesa que representava la construcció del nou edifici, la resta va ser en part sufragada mitjançant subscripció popular. Aquesta operació va permetre adequar millor unes instal•lacions, més espaioses i dotades de noves tecnologies i millorar un aspecte que també es va tenir molt en compte en el moment de l’elecció del lloc. Perquè ja ens podem imaginar la vistositat de l’antic hospital, abocat completament al mar. Les vistes sensacionals que oferia, on el sol no hauria topat mai amb cap entrebanc que desviés la seva lluminositat, la seva força, si més no fer estada tan a frec de mar té els seus inconvenients que els acusen més els qui pateixen dolors reumàtics i altres dolences que aconsellen no estar tan en contacte amb humitats constants. El nou enclavament, ens podem imaginar aquest indret cent anys enrere, estava més en contacte amb la muntanya, amb les vinyes, però sense deixar de perdre de vista el mar, oferia quasi els mateixos ingredients però amb més comoditats i una tranquil•litat absoluta, perquè quan el mar està enfurismat, estar tan a prop, també ofereix l’incomoditat del soroll que desferma la natura embogida.

Sota les atencions de benefactors i l’abnegada tasca de les monges Concepcionistes, l’Hospital de Sitges ha esdevingut una institució al servei del poble. Que la gent de la vila hi hem acudit quan algun que altre desgavell ens ha mortificat. Abans que la Seguretat Social implantés aquests centres d’assistència anomenats CAP.

L’havíem freqüentat molt, de jovenalla, després que una inoportuna i important refregada , ens havia produït una ferida amb mala jeia. La destresa de sor Assumpció hi aplicava un treballat sargit i la temuda punxada de la injecció antitetànica. La religiosa oferia un aspecte seriós i respectuós, si més no el seu tracte era molt cordial. Estava avesada als plors i esglais d’una mainada atrevida, però que es cagava les calces quan la monja ensenyava l’eina més temuda, una portentosa xeringa. Aquest, malgrat tot el devessall de llàgrimes, era relativament un mal menor. Coses de més envergadura es van desenvolupar a la sala del quiròfan. Allà el doctor Benaprés una institució dintre un altra, va intervenir quan la vida depenia d’un fil, després d’un diagnòstic extrem, tant que no s’aconsellava un trasllat fins a Barcelona. El doctor era una eminència que superava els coneixements que es requerien a un metge de poble. D’aquí la seva capacitat d’operar i enfrontar-se a situacions crítiques.

Això va seguir així fins arribar a un canvi d’orientació, es van condicionar les seves instal•lacions a l’ús exclusiu de residència. Progressivament també les persones hem evolucionat en la manera de pensar i actuar. Veníem d’un entorn familiar on els avis es cuidaven a casa i potser morien en el mateix llit on havien vingut al món. Els canvis socials obrats en aquests anys, han modificat els costums bàsics de vida i convivència. Sortosament la dona ha pogut desenvolupar-se i obrir-se camí en el món laboral. Prèviament ha gaudit d’igualtat de condicions per poder realitzar estudis que li han aportat les mateixes opcions per aconseguir posicions de prestigi en tots els àmbits. Aquesta sortida endavant ha repercutit, però, en la vida familiar i ja no sols en l’entorn de les persones grans, sinó entre els més menuts, als quals els veus desfilar, de bon matí cap a les escoles bressoles i no tornen a retrobar-se amb els pares fins a la tarda. Aquí és a l’inrevés els avis n’han de tenir cura quan es presenta una indisposició que requereix quedar-se a casa. Una situació que trenca el cor.

Volia comentar que anys enrere portar els avis a l’Hospital era com a mal vist, fins i tot els propis protagonistes hi anaven amb molt recel i tristesa. Actualment l’estada en aquest recer és equiparable a una mena d’hotelet, amb bones atencions i en un entorn molt digne. Altra cantar pot ser la cançó de la convivència, per naturalesa quan ens fem grans canviem el tarannà, som més exigents i potser una mica malhumorats, depèn de la persona. En aquesta vesant és admirable la disposició de les persones que tenen cura dels residents. No tothom serveix per aquesta dedicació que requereix de molta abnegació. I si important, necessària és l’evolució del personal envers un tracte humanitari, cal molta comprensió i paciència. D’aquí que l’Hospital necessita de personal especialitzat. També al haver de fer front a moltes despeses que es gasten per mantenir el nivell exigit en un centre que fa les funcions de residència geriàtrica. I aquí entraríem en el terreny dels honoraris que els residents satisfan en concepte de la seva estada. Quasi sempre a l’hora de pagar una quantitat, sigui la que sigui, ens sembla inadequada. Els honoraris, no sols de l’Hospital, sinó de qualsevol centre d’aquestes característiques malmet les economies familiars, amb més causa si l’usuari cobra una pensió a la baixa. I amb més raó si són dos els usuaris d’una mateix família. Aquest és i serà l’etern problema, amb mires en el dia de demà, no gaire llunyà i de la manera que van les coses, ens preguntem si podrem assumir els costos. Amb un sistema social de dependència en fallida i abocant-se, tot ell, al pedregar.

L’altre aspecte d’exemplaritat que trobem a l’Hospital de Sant Joan Baptista és la dedicació del voluntariat. Unes persones que dediquen moltes hores a ajudar en molts aspectes. El més destacat, la companyia que dispensen als residents. El seu tracte planer i amical envers una causa tan entranyable els honora i contribueix a fer més agradable la vida dels nostres avis.

La labor social, d’entrega, ha prevalgut per sobre altres raons i això ha estat així des de fa molts anys. Per això quan ens arriben rumors de controvèrsies que es susciten en la intimitat de la casa, neguitegen a la gent de Sitges. Perquè l’Hospital som tots.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 abril 2013 )

07 d’abril 2013

L'ÚLTIMA CASA

La setmana ha començat diversificant la celebració de la Pasqua, entre mones, l’ofici al Vinyet i els cants de les Caramelles. Un dilluns festiu que allarga el simbolisme d’una setmana que manté les influències dels aspectes tradicionals que li atorga l’atribut de Santa. Rellevant, si cap, és la vesprada d’aquest dilluns, quan les tres colles de Caramelles es van apropant al final de la cantada. Durant els transcurs de la tarda el carrer Major, en concret en el tram comprés entre a can Font i l’Estrella, la poesia, la música i la sublimitat dels cantaires, m’atreviria a comparar-lo amb l’escenari més representatiu de les cantades en aquesta tarda del dilluns, després de la no menys entranyable visita a l’Hospital.

És en aquella hora, ja acariciant les acaballes d’un dia molt intens, si es vol acudir a menjar la mona i assistir a la recta final de les cantades. És en aquest moment sublim del dia, quan en aquest sacsó del carrer s’aconseguia un clímax especial que es recolza amb l’implicació d’uns veïns molt identificats amb aquesta tradició. Començant pel Sr. Felip Font, autor de la poesia d’alguna de les Caramelles més representatives de la colla del Retiro. Uns cants que es colaven a l’interior d’aquell ben decorat saló del costat de la farmàcia i on en fruïen tota la seva família. Des de l’exterior s’hi abocava la permanent curiositat de la Montserrat de can Torrens que guaitava en el final d’aquest llarg balcó que va des de la tribuna de la casa del rellotge fins a tocar la paret mitgera de can Font on , en els baixos, hi tenia l’estudi l’arquitecte i aquarel•lista en Josep Mª. Miralles. Un balcó pel qual s’han escapat intensos redobles de caixa i aquells uuuunn que en Josep Torrens perllongava quan impartia classes de solfeig, i ho feia amb fermesa i sonoritat per tal d’aconseguir el valor exacte del silenci de negra amb la finalitat que l’alumne no es precipités i desbaratés la mètrica del compàs.

Davant per davant la bodega de ca la Candelària, on els homes de la casa havien estat músics de la colla del Prado. En pocs metres coincidien un ambient extraordinari que propicien els seguidors, a més de l’implicació dels veïns en aquesta tradició i la plasticitat d’un altre balcó molt apropat al costum i a la bellesa que ofereix l’imatge de la cistella arrecerada a la barana, quan ja queden poques cases que el balcó dels qui va dirigida la cantada pugui estar tan en contacte amb el ram i la cistella. Allà on en Josep i la Carme es reclinaven sobre la barra de ferro. O aquella altra imatge del propi Josep, el nostre volgut director i també poeta caramellaire, que apareix en aquest moment previ de la cantada, mentre espera la disposició de cantaires i músics, una imatge que ha servit de portada per il•lustrar els moments més carismàtics i que, al mateix temps, sintetitza l’entorn d’aquest bocí de carrer. L’immersió de l’apropament veïnal amb les colles de Caramelles. Allà, en pocs metres es passava dels flaires medicinals al del licors i vins amb denominació reial, com del rei i de la reina, de la bodega Candelària. També amb l’olor dels perfums que s’escapaven per la porta de la perfumeria de la Magdalena Costa. passant pel ressò de la noticia de la cantada que es publicava a les pàgines de l’Eco. Al flaire de la pasta de mona que sortia de la pastisseria de l’Estrella, amb la Sra. Conxita esperant l’avenç de la cistella, fins a situar-se en l’escaire de la porta de l’establiment. En aquell moment coincidien dues tradicions, la de les Caramelles i la mona. Poesia i dolçor que la mestressa de la casa valorava amb mostres d’admiració exultant, acompanyada dels seus fills i de la Carme, la seva jove, i junts seguien els cants amb les lletres, aquests plecs de paper amb les poesies impreses que també forma part del conjunt de detalls de l’aglomerat de les Caramelles. Lletres que en Rafael Casanova es dedicava a col•leccionar.

Contemplava l’escena, a més d’en Jordi Planas i la seva família. I aquell home, envaït per la curiositat que el caracteritzava, el popular Eduard Roca, barber d’ofici i perspicaç observador de tot el que succeïa en el carrer i que, fins i tot, quan estava en acció, es podia permetre la llibertat de aixecar la navalla de les galtes del client, el qual restava immòbil, contenint la respiració per por a un inoportú tremolor del pols d’en Roca. En el moment més crítics, ho deixava en un impàs, a mena de respir a qui tenia les galtes ensabonades, simplement per convidar al turista que guaitava a l’interior de la barberia a passar per a tot seguit fer-lo seure en un dels sillons lliures, amb la intenció d’aplicar-li una esquilada, una afaitada o el servei complert. Abans, però, havia d’acabar amb el client que havia deixat a mitges i ho feia sense treure la mirada al turista que tenia com a segrestat en l’altre seient, dedicant-li somriures, per temor a que en un descuit el passerell li marxés sense haver tingut l’oportunitat de començar la feina.

Completaven els honors a la causa caramellaire, en tan curt espai del carrer, la casa d’un altra prolífic autor de lletres de Caramelles, el poeta Salvador Soler i Forment, germà de la mare d’en Felip Font i autor de predilecció pradista. Flaires, poesia, cants i música en aquesta tarda del dilluns, en un espai on l’harmonia aconseguia quasi assolir la perfecció.

Igual com passava el dissabte a la nit, desprès d’haver cantat a l’ajuntament, que al meu parer és on més mal sonen les cantades, degut a que l’espai és més obert i es nota la tensió per ser la primera casa. S’escoltava diferent al carrer d’en Bosc, on l’espai s’eixampla, davant de la casa on va viure i passava consulta el doctor Pere Sarramalera i ara hi continua residint la seva vídua, la Sra. Lola. En una hora de la nit, amb la feble llum que ombreja les juntes de les pedres del Palau, de l’estudi del Sr. Josep Vidal, un lloc on els cants i la música aconsegueixen un acoblament, ajudat per l’acústica que acarona aquest racó i per la beutat que transmet l’imatge del replegament de les Caramelles en un indret tan suggestiu, artístic i recreatiu del paisatge sitgetà, presidit pel majestuós arc de pedra de la casa del metge, a frec les parets de la casa on vivien els Fontfria, en Mec. Allà on si de normal el carrer aglutina els encants de poble, el cant de les Caramelles, la vermelló de les barretines, matisada per la foscor de la nit, quan des de l’obrador de ca l’Avellaneta, s’escapa l’olor irresistible, única, dels muflons. La cistella balancejant, donava la sensació que tots els mals fugien, claudicant davant tanta bellesa, tanta serenor, tot tan perfecte que ni el propi Senyor Doctor, com, aquesta vegada amb raó de causa, el denominava l’amic Roca, tenia prous receptes per millorar la situació. S’insinuava la glòria en plena nit d’un Dissabte de Glòria.

Arribem a l’ultima casa de la cantada, darrera queden hores d’assaig, moltes estones d’amical convivència, música i poesia. Quan s’escau el desig del retrobament, serà durant els preparatius d’una nova Pasqua. Ara ho deixo aquí, entre aquest ressò que pretén ser el resum de moltes coses. També com un gest de satisfacció davant de tants detalls, els quals sobresurten entre moltes adversitats i són un esquitx d’il•lusió per esperar el demà.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2013 )


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez