L'HOSPITAL

L’hospital som tots, aquesta conclusió es va pronunciar durant la tanda de parlaments que van tenir lloc al jardí de la casa amb motiu de l’acte institucional celebrat l’endemà del dia de la Festa Major del 2012, per tal de donar oficialitat a la celebració dels 100 anys de l’edifici actual. És una frase que resumeix a la perfecció els lligams que ens uneixen amb aquesta institució sitgetana. La qual acull neguits, preocupacions, alegries, tristeses i moltes esperances.

Transcorreguts els anys el sentit, la raó d’ésser, continua sent el mateix. Tot i que hem de deslligar l’apartat sanitari que s’involucra amb la paraula hospital. Quan va ser erigit en aquests terrenys de l’anomenada cantera d’en Sans es va fer apostant per construir un centre modern, dotant-lo d’un quiròfan que superava les expectatives de qualsevol altre poble amb el més o menys mateix nombre d’habitants. Traslladar l’antic Hospital situat en aquest indret tan emblemàtic de Sitges que s’aboca al mar, va obeir a l’oferta que proposà Mr. Charles Deering per la qual aportava una bona compensació econòmica per la compra de l’antic Hospital. Amb la venda es va poder fer front a bona part de la despesa que representava la construcció del nou edifici, la resta va ser en part sufragada mitjançant subscripció popular. Aquesta operació va permetre adequar millor unes instal•lacions, més espaioses i dotades de noves tecnologies i millorar un aspecte que també es va tenir molt en compte en el moment de l’elecció del lloc. Perquè ja ens podem imaginar la vistositat de l’antic hospital, abocat completament al mar. Les vistes sensacionals que oferia, on el sol no hauria topat mai amb cap entrebanc que desviés la seva lluminositat, la seva força, si més no fer estada tan a frec de mar té els seus inconvenients que els acusen més els qui pateixen dolors reumàtics i altres dolences que aconsellen no estar tan en contacte amb humitats constants. El nou enclavament, ens podem imaginar aquest indret cent anys enrere, estava més en contacte amb la muntanya, amb les vinyes, però sense deixar de perdre de vista el mar, oferia quasi els mateixos ingredients però amb més comoditats i una tranquil•litat absoluta, perquè quan el mar està enfurismat, estar tan a prop, també ofereix l’incomoditat del soroll que desferma la natura embogida.

Sota les atencions de benefactors i l’abnegada tasca de les monges Concepcionistes, l’Hospital de Sitges ha esdevingut una institució al servei del poble. Que la gent de la vila hi hem acudit quan algun que altre desgavell ens ha mortificat. Abans que la Seguretat Social implantés aquests centres d’assistència anomenats CAP.

L’havíem freqüentat molt, de jovenalla, després que una inoportuna i important refregada , ens havia produït una ferida amb mala jeia. La destresa de sor Assumpció hi aplicava un treballat sargit i la temuda punxada de la injecció antitetànica. La religiosa oferia un aspecte seriós i respectuós, si més no el seu tracte era molt cordial. Estava avesada als plors i esglais d’una mainada atrevida, però que es cagava les calces quan la monja ensenyava l’eina més temuda, una portentosa xeringa. Aquest, malgrat tot el devessall de llàgrimes, era relativament un mal menor. Coses de més envergadura es van desenvolupar a la sala del quiròfan. Allà el doctor Benaprés una institució dintre un altra, va intervenir quan la vida depenia d’un fil, després d’un diagnòstic extrem, tant que no s’aconsellava un trasllat fins a Barcelona. El doctor era una eminència que superava els coneixements que es requerien a un metge de poble. D’aquí la seva capacitat d’operar i enfrontar-se a situacions crítiques.

Això va seguir així fins arribar a un canvi d’orientació, es van condicionar les seves instal•lacions a l’ús exclusiu de residència. Progressivament també les persones hem evolucionat en la manera de pensar i actuar. Veníem d’un entorn familiar on els avis es cuidaven a casa i potser morien en el mateix llit on havien vingut al món. Els canvis socials obrats en aquests anys, han modificat els costums bàsics de vida i convivència. Sortosament la dona ha pogut desenvolupar-se i obrir-se camí en el món laboral. Prèviament ha gaudit d’igualtat de condicions per poder realitzar estudis que li han aportat les mateixes opcions per aconseguir posicions de prestigi en tots els àmbits. Aquesta sortida endavant ha repercutit, però, en la vida familiar i ja no sols en l’entorn de les persones grans, sinó entre els més menuts, als quals els veus desfilar, de bon matí cap a les escoles bressoles i no tornen a retrobar-se amb els pares fins a la tarda. Aquí és a l’inrevés els avis n’han de tenir cura quan es presenta una indisposició que requereix quedar-se a casa. Una situació que trenca el cor.

Volia comentar que anys enrere portar els avis a l’Hospital era com a mal vist, fins i tot els propis protagonistes hi anaven amb molt recel i tristesa. Actualment l’estada en aquest recer és equiparable a una mena d’hotelet, amb bones atencions i en un entorn molt digne. Altra cantar pot ser la cançó de la convivència, per naturalesa quan ens fem grans canviem el tarannà, som més exigents i potser una mica malhumorats, depèn de la persona. En aquesta vesant és admirable la disposició de les persones que tenen cura dels residents. No tothom serveix per aquesta dedicació que requereix de molta abnegació. I si important, necessària és l’evolució del personal envers un tracte humanitari, cal molta comprensió i paciència. D’aquí que l’Hospital necessita de personal especialitzat. També al haver de fer front a moltes despeses que es gasten per mantenir el nivell exigit en un centre que fa les funcions de residència geriàtrica. I aquí entraríem en el terreny dels honoraris que els residents satisfan en concepte de la seva estada. Quasi sempre a l’hora de pagar una quantitat, sigui la que sigui, ens sembla inadequada. Els honoraris, no sols de l’Hospital, sinó de qualsevol centre d’aquestes característiques malmet les economies familiars, amb més causa si l’usuari cobra una pensió a la baixa. I amb més raó si són dos els usuaris d’una mateix família. Aquest és i serà l’etern problema, amb mires en el dia de demà, no gaire llunyà i de la manera que van les coses, ens preguntem si podrem assumir els costos. Amb un sistema social de dependència en fallida i abocant-se, tot ell, al pedregar.

L’altre aspecte d’exemplaritat que trobem a l’Hospital de Sant Joan Baptista és la dedicació del voluntariat. Unes persones que dediquen moltes hores a ajudar en molts aspectes. El més destacat, la companyia que dispensen als residents. El seu tracte planer i amical envers una causa tan entranyable els honora i contribueix a fer més agradable la vida dels nostres avis.

La labor social, d’entrega, ha prevalgut per sobre altres raons i això ha estat així des de fa molts anys. Per això quan ens arriben rumors de controvèrsies que es susciten en la intimitat de la casa, neguitegen a la gent de Sitges. Perquè l’Hospital som tots.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 abril 2013 )