Amb la festivitat de Sant Joan podem dir que queda inaugurat l’estiu. Comencen les vacances de l’escola i recordo que per aquestes dates acostumaven a tenir lloc els primers banys de la temporada. Em refereixo de quan canviar d’estació requeria uns preparatius i acatar uns costums que ni s’avançaven en el temps ni es prorrogaven, llevat que la meteorologia recomanés el contrari. Els senyors de la colònia, també anomenats “veranejants”, s’instal•laven amb el corresponent servei en les torres de Terramar. Alguns dels de primera línea disposaven del privilegi de muntar un parament a la platja, davant de casa seva, per poder gaudir de totes les comoditats i disposar d’ombra sense necessitat d’haver de parar els para-sols , ni haver d’estar en contacte directe amb la sorra.
Aquest començament de la temporada d’estiu venia marcat per aquestes singularitats, sobretot es notava en el vestir, sortien de l’armari les camises de màniga curta. D’uns anys cap aquí, la naturalesa ha estat generosa amb la climatologia i la roba d’estiu ha sortit abans del que, hipotèticament consolidaven els costums establerts. Aquest any, però, hem hagut d’establir una prorroga, o fer cas a una normalitat a la qual ja no estàvem acostumats, i no avançar, diguem-ne, les normes que marquen les estacions. Degut a que la primavera ha estat freda, plujosa i amb poques oportunitats per anar a la platja a gaudir de les primeres solejades bronzejadores. I amb uns temporals que a hores d’ara s’abraonen contra les platges, emportant-se la sorra. A banda d’això també hi cap les extravagàncies de la gent, sempre s’ha vist, ja que alguns s’avancen a les estacions i pot ser que es treguin roba abans d’hora, fet que crida l’atenció, no obstant cada cop menys perquè ens hi estem acostumant. Són els mateixos que en les vesprades de la Festa Major es posen un jersei. S’intueix com una fal•lera de voler avançar-se a la climatologia.
Com a curiositat cal apuntar que el gremi dels carnissers, cansaladers, xarcuters, sembla ésser que són el més calorosos de tots. Perquè, durant tot l’any, trossegen la carn, l’embotit, vestits de màniga curta i, quan convé, surten al carrer, amb la mateixa vestimenta, això sí, amb la salvaguarda del davantal blanc, com si aquesta peça protegís de totes les inclemències, per incongruents que siguin. No és un detall que es pugui generalitzar, si més no si ho observem podem constatar que és una característica força comuna entre ells. Un exemple que hem tingut ben a prop ho ha corroborat el bon amic Estanislau Artó, que es va emmaridar amb la Montserrat Tarrés, de la cansaladeria de can Candelari. l’Estanis es va decantar per l’uniforma de màniga arremangada i així ha vestit igual a l’hivern que a l’estiu . Solament el pas dels anys aconsellen tapar-se per tal de no haver de fer front als refredats els quals, a certes edats, poden tenir males conseqüències.
Una mica més avall d’aquest mateix carrer, el de Sant Francesc, en Marià Adell corroborava les singularitats costumistes de la màniga curta. Amb tot, les camisses que emprava eren de franel•la amb un dibuix destacat de quadres i que per no desentonar amb el costum s’arremangava les mànigues. Com també feia el seu germà, Cisco, que despatxava llegum cuita. Gent que no ha tingut la sensació del fred. En definitiva, dèries de la gent que remena carn i botifarres.
Unes excepcions del que acabo d’anotar han estat els germans Montané, en Manel i en Daniel de la carn. Ells es cobrien amb una bata i a través de l’obertura del coll, mostraven una elegància impecable. Doncs vestien amb camisa blanca i corbata. El seu era un uniforme que els caracteritzava, perquè els servia per oferir una bona imatge davant la seves clienteles respectives i després, havent dinat, es posaven l’americana i anaven al Prado a fer el cafè. Carnissers que, tant en la feina com en el carrer, passejaven una elegància que els distingia.
Un personatge que enlloc de arremangar-se, em refereixo a la manera de vestir, es tapava completament, tot i crec recordar que ja m’hi vaig referir en una altra ocasió,en torno a fer esment ara que toco el tema de la màniga curta i llarga. En Joan Olivé, que se les veia amb la llet,oferia una imatge tot a l’inversa dels tractants de carn, estiu i hivern portava el mateix jersei gruixut que li havia quedat summament balder . Durant la canícula d’estiu, veure a en Joan vestir jersei de llana, augmentava la sensació de calor. El veí de casa anava en contra de una certa lògica, perquè si era a la nits quan hauria estat més lògic preservar-se d’una hipotètica brisa fresquívola, era quan l’home es deslliurava del seu inseparable jersei i es quedava amb samarreta i pantalon curt , sopant a la fresca del carrer, davant la porta del seu establiment. Rareses, no. Costums o extravagàncies que els uns d’una manera i els altres d’una altra, formen part de la personalitat de cadascú.
I era a partir de Sant Joan quan els dies de festa, a hora una mica tardana, es sortia a passejar amb l’al•licient complementari de gaudir d’una certa frescor ambiental i poder gaudir del bon gustet que oferien els gelats, als quals mal anomenàvem, “mantecaus”. Eren els anys en què la família Oliver es van establir al carrer Major. Les seves tècniques i varietat de gustos, van fer les delícies de tots. Van agafar el relleu del popular “Ché”, el qual va popularitzar la no menys suculent “xorraeta”, un regalim de gelat encastat amb un tros de galeta, amb el qual obsequiava a la seva clientela per deixar provar la qualitat del producte. La família Oliver , els italians com popularment s’han conegut als establiments que posteriorment van obrir en diferents punts del poble, són una referència dels gelats variats a Sitges. Quan també es menjava com un postra excepcional per les festes més assenyalades. Havia d’esser “de barra”, com així anomenàvem al gelat que es tallava i s’encastava entre dues galetes primes i quadrades. Disposar d’una barra sencera de gelat i tallar a capritx, era un altre dels plaers restrictius, perquè no es menjava sempre i s’havia de començar i acabar degut a que les neveres de gel no refrescaven prou com per allargar la seva durada.
Hem arribat a la revetlla del dia de Sant Joan, quan una de les primeres revetlles publiques que es van celebrar, eren a redós del l’Hospital de Sant Joan Baptista, amb ball i castell de foc als seus jardins i flaire d’alfàbrega que es ven a la casa durant el dia de la festa, després de l’Ofici. Aquella revetlla de caire familiar, va arrelar entre els veïns de l’anomena’t Poble Sec i en va sorgir la festa de barri que tant harmonitza amb la tradició de la Vila. Per Sant Joan festa gran al Poble Sec, que ens recorda l’entusiasme que hi van dedicar els amics Joan Paretas i en Jordi Roca, presidents de les respectives comissions de les festes del barri. El seu entusiasme, l’exemple, ha prevalgut, fins als nostres dies, amb unes celebracions que són un referent per donar la benvinguda a l’estiu I per celebrar la diada segons ha anunciat la veu popular, però sense armes per entremig: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar”.
J.Y.M.( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juny del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada