LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Les muntanyes s’ajunten i els seus camins són interminables, si més no a cada indret trobem les que cerclen els pobles i el conjunt de totes elles tenen un nom. Alguns dels quals són coneguts arreu, altres conformen part, exclusivament, de la toponímia local. Unes i altres són transitades per veïns i per un gran nombre d’aficionats al muntanyisme.

Després existeixen les muntanyes que s’enlairen cap el cel i els seus cims ofereixen la màxima dificultat per poder-hi accedir. També se les coneix pel seu nom i estan a l’abast de gent especialitzada en la pràctica d’escalada. Poca cosa hi tenim a fer els muntanyencs de motxilla.

La més emblemàtica del nostre contorn, és la muntanya de Montserrat. Símbol d’una Catalunya arrelada al paisatge, als costums, a les tradicions i a la devoció a la Moreneta. La silueta d’aquest espadat de variades formes, s’albira des de molts indrets de la riba del Llobregat i fins i tot des d’aquí Sitges. Des de la carena del capdamunt de la muntanya de la Mare de Deu de Gràcia, es poden veure les seves formes peculiars. Des d’aquest punt es divisen amb tot el seu símbol paisatgístic i la llunyania es fa com a més assequible a les mirades, ve a ser el premi per haver decantat pel camí que passa per aquesta ermita del terme de Sitges, des d’on es divisa el mar i, ves per on, les peculiars formes de la muntanya .

Curiosament per a denominar el seu conjunt, ho fem en plural i amb expressió d’admiració. Acostuma a passar quan viatjant per carretera, de sobte se’ns presenta majestuosa la silueta de les seves excepcionals formes i aquesta percepció viatgera, ens satisfà i provoca admiració: “Mira, les muntanyes de Montserrat !”. Per a tot seguit filar més prim: “ fa un dia clar, perquè es veuen molt nítides”. O a l’inrevés, quan una boirina entela la seva percepció, es converteix en un aspecte negatiu: “Llàstima que el dia no acompanya...”. A mi particularment les trobo d’un encant sensacional , quan el sol ja s’ajup cap el seu retir. Baixant per la vall del riu, on la seva silueta emergeix difuminada i el contrast del seu gris amb la claror tenyida d’ocre, aconsegueix una barreja de tonalitats que transmet una gran bellesa.

Però la muntanya de Montserrat atresora altres encants, es troba envoltada de camins, d’ermites, de fonts. I les immenses pedres. amb diversitat de formes, són escalades per nombrosos muntanyencs que aferrats a les cordes van avançant fins a dalt de tot. D’ells és el privilegi de poder guaitar al buit, a l’infinit, sense que res s’interposi en la seva intenció, però també han de saber mesurar el risc per tal de salvaguardar la seva pròpia vida.

Fa pocs dies que ens ha deixat un gran coneixedor de tots els tresors que salvaguarda la muntanya. Era en Manel Grau i Olaria, muntanyenc amb tot el sentit de la paraula , amic i gran enamorat de Sitges, a pesar que vivia a Cubelles. Si més no amb lligams comercials amb la Vila. La seva muller, la Irene, regentava una polleria en les dependències del mercat nou. El matrimoni compartia passió per l’excursionisme. Junts havien recorregut molts camins i desprès d’haver pujat a cims, d’haver travessat el País de banda a banda, caminant per carenes i valls, desprès de tot aquest anar i venir, tornaven a Montserrat i entre tanta diversitat de formes en Manel i la seva esposa es retrobaven amb la calma sota el mantell colpidor de la terra nostrada. I cada cop més, l’embruix de la muntanya els sorprenia i descobrien camins amagats, vies ferrades i un gran nombre de paratges que sembla com si s’allunyessin de les mirades i que tan sols estan a disposició d’aquests caminants que han recorregut, pam a pam, tota la seva demarcació. Fascinat i enamorat de tanta bellesa paisatgística, en Manel, hi ha tornat amb els amics i els ha ensenyat cada racó del Parc i ha restat cofoi d’apercebre la satisfacció que li han demostrat els companys de caminada. L’altre dia, però, hi va tornar, de manera molt diferent, acompanyat de la seva família, dels amics, de tots aquells que tants camins havien fet i desfet junts. I per honorar la seva memòria alguns van escalar l’emblemàtic Cavall Bernat, el seu preferit. Mentre la resta, des del peu de l’agulla, li dedicaven paraules de record i homenatge, en mig d’un acte íntim, pendents dels membres de la cordada. La silueta dels quals s’anava fent menys identificable a mesura que s’anaven apropant al cel. I allà dalt hi era ell, en la memòria i l’admiració de tots que l’havíem conegut. Fins que ara, arribat el moment, ha decantat per aquesta drecera a la recerca del camí més curt i, des d’allà, guiar-nos. Ha anat, com diguem en el llenguatge col•loquial del nostre Centre Excursionista, a marcar. Estem amatents al seu guiatge, per tal de no perdre’ns en el camí.

Relativament a peu pla, Montserrat també acull la devoció a la Mare de Déu. La gent de Sitges hi hem acudit moltes vegades, per entrar a la Basílica amb recolliment i implorant la seva influència. Som un poble que col•lectivament o individualment, en diferents etapes de la vida hi fem acte de presència, per compartir vincles de predilecció per aquest indret i de fervor popular.

Com ho feia aquella romeria que organitzava la parròquia i que la confiança, conjuntament amb les ganes de passar-s’ho bé d’uns quants, va devaluar el sentit de recolliment i fraternitat per la qual estava organitzada. El colofó el va posar un potent petard que va esclatar en mig de la calma, en una de les zones comunes de les cel•les, on s’allotjaven els romers sitgetans. El soroll esgarriat va ressonar per entre el rocam de la muntanya i el seu ressò va trasbalsar l’harmonia de la comunitat religiosa, la qual es va apressar a declarar persones non grates a la representació sitgetana. Per aquest tro van pagar, mai millor dit, justos per pecadors.

No obstant la presència de la imatge del Sant Crist sempre ha estat ben acollida en el bell esguard del monestir, quan hi acudia en romeria, després era traslladat en processó a l’arribar a Sitges, des de l’estació fins a l’església. Una vegada a l’any, atenent la sol•licitud dels monjos, presidia el Via Crucis de la Quaresma. L’obra de l’escultor Pere Jou és d’un realisme captivador. I els portants d’aquella època, entre el seguici, comptaven amb la companyia del Sr. Jou que també té obra exposada en el magnífic museu de Montserrat. Una anècdota que caracteritza el seu tarannà irònic la trobem precisament en un d’aquests Via Crucis, quan l’escultor va fer coneixença amb un assistent. Transcorregut un temps, caminant pel carrer Pelai de Barcelona, li va semblar haver coincidit amb el conegut que es trobava netejant els vidres d’un aparador i apropant-s’hi , a cau d’orella, li cantà fluixet: “Per vostra passió sagrada....” i l’home ni cas, en Jou hi tornava i cada vegada amb veu més pujada de to. Fins que la suposada amistat va cridar atemorit: “Agafeu-lo que està boig”. Per a sorpresa de l’artista que es va adonar que s’havia equivocat de persona.

La muntanya de Montserrat, la Moreneta que s’hi aixopluga, demà tindran un protagonisme destacat al celebrar la seva festivitat . Des d’aquí, el meu record emocionat a l’amic Manel i la més entranyable felicitació a totes les Montserrats.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 abril 2013 )