L'ÚLTIMA CASA

La setmana ha començat diversificant la celebració de la Pasqua, entre mones, l’ofici al Vinyet i els cants de les Caramelles. Un dilluns festiu que allarga el simbolisme d’una setmana que manté les influències dels aspectes tradicionals que li atorga l’atribut de Santa. Rellevant, si cap, és la vesprada d’aquest dilluns, quan les tres colles de Caramelles es van apropant al final de la cantada. Durant els transcurs de la tarda el carrer Major, en concret en el tram comprés entre a can Font i l’Estrella, la poesia, la música i la sublimitat dels cantaires, m’atreviria a comparar-lo amb l’escenari més representatiu de les cantades en aquesta tarda del dilluns, després de la no menys entranyable visita a l’Hospital.

És en aquella hora, ja acariciant les acaballes d’un dia molt intens, si es vol acudir a menjar la mona i assistir a la recta final de les cantades. És en aquest moment sublim del dia, quan en aquest sacsó del carrer s’aconseguia un clímax especial que es recolza amb l’implicació d’uns veïns molt identificats amb aquesta tradició. Començant pel Sr. Felip Font, autor de la poesia d’alguna de les Caramelles més representatives de la colla del Retiro. Uns cants que es colaven a l’interior d’aquell ben decorat saló del costat de la farmàcia i on en fruïen tota la seva família. Des de l’exterior s’hi abocava la permanent curiositat de la Montserrat de can Torrens que guaitava en el final d’aquest llarg balcó que va des de la tribuna de la casa del rellotge fins a tocar la paret mitgera de can Font on , en els baixos, hi tenia l’estudi l’arquitecte i aquarel•lista en Josep Mª. Miralles. Un balcó pel qual s’han escapat intensos redobles de caixa i aquells uuuunn que en Josep Torrens perllongava quan impartia classes de solfeig, i ho feia amb fermesa i sonoritat per tal d’aconseguir el valor exacte del silenci de negra amb la finalitat que l’alumne no es precipités i desbaratés la mètrica del compàs.

Davant per davant la bodega de ca la Candelària, on els homes de la casa havien estat músics de la colla del Prado. En pocs metres coincidien un ambient extraordinari que propicien els seguidors, a més de l’implicació dels veïns en aquesta tradició i la plasticitat d’un altre balcó molt apropat al costum i a la bellesa que ofereix l’imatge de la cistella arrecerada a la barana, quan ja queden poques cases que el balcó dels qui va dirigida la cantada pugui estar tan en contacte amb el ram i la cistella. Allà on en Josep i la Carme es reclinaven sobre la barra de ferro. O aquella altra imatge del propi Josep, el nostre volgut director i també poeta caramellaire, que apareix en aquest moment previ de la cantada, mentre espera la disposició de cantaires i músics, una imatge que ha servit de portada per il•lustrar els moments més carismàtics i que, al mateix temps, sintetitza l’entorn d’aquest bocí de carrer. L’immersió de l’apropament veïnal amb les colles de Caramelles. Allà, en pocs metres es passava dels flaires medicinals al del licors i vins amb denominació reial, com del rei i de la reina, de la bodega Candelària. També amb l’olor dels perfums que s’escapaven per la porta de la perfumeria de la Magdalena Costa. passant pel ressò de la noticia de la cantada que es publicava a les pàgines de l’Eco. Al flaire de la pasta de mona que sortia de la pastisseria de l’Estrella, amb la Sra. Conxita esperant l’avenç de la cistella, fins a situar-se en l’escaire de la porta de l’establiment. En aquell moment coincidien dues tradicions, la de les Caramelles i la mona. Poesia i dolçor que la mestressa de la casa valorava amb mostres d’admiració exultant, acompanyada dels seus fills i de la Carme, la seva jove, i junts seguien els cants amb les lletres, aquests plecs de paper amb les poesies impreses que també forma part del conjunt de detalls de l’aglomerat de les Caramelles. Lletres que en Rafael Casanova es dedicava a col•leccionar.

Contemplava l’escena, a més d’en Jordi Planas i la seva família. I aquell home, envaït per la curiositat que el caracteritzava, el popular Eduard Roca, barber d’ofici i perspicaç observador de tot el que succeïa en el carrer i que, fins i tot, quan estava en acció, es podia permetre la llibertat de aixecar la navalla de les galtes del client, el qual restava immòbil, contenint la respiració per por a un inoportú tremolor del pols d’en Roca. En el moment més crítics, ho deixava en un impàs, a mena de respir a qui tenia les galtes ensabonades, simplement per convidar al turista que guaitava a l’interior de la barberia a passar per a tot seguit fer-lo seure en un dels sillons lliures, amb la intenció d’aplicar-li una esquilada, una afaitada o el servei complert. Abans, però, havia d’acabar amb el client que havia deixat a mitges i ho feia sense treure la mirada al turista que tenia com a segrestat en l’altre seient, dedicant-li somriures, per temor a que en un descuit el passerell li marxés sense haver tingut l’oportunitat de començar la feina.

Completaven els honors a la causa caramellaire, en tan curt espai del carrer, la casa d’un altra prolífic autor de lletres de Caramelles, el poeta Salvador Soler i Forment, germà de la mare d’en Felip Font i autor de predilecció pradista. Flaires, poesia, cants i música en aquesta tarda del dilluns, en un espai on l’harmonia aconseguia quasi assolir la perfecció.

Igual com passava el dissabte a la nit, desprès d’haver cantat a l’ajuntament, que al meu parer és on més mal sonen les cantades, degut a que l’espai és més obert i es nota la tensió per ser la primera casa. S’escoltava diferent al carrer d’en Bosc, on l’espai s’eixampla, davant de la casa on va viure i passava consulta el doctor Pere Sarramalera i ara hi continua residint la seva vídua, la Sra. Lola. En una hora de la nit, amb la feble llum que ombreja les juntes de les pedres del Palau, de l’estudi del Sr. Josep Vidal, un lloc on els cants i la música aconsegueixen un acoblament, ajudat per l’acústica que acarona aquest racó i per la beutat que transmet l’imatge del replegament de les Caramelles en un indret tan suggestiu, artístic i recreatiu del paisatge sitgetà, presidit pel majestuós arc de pedra de la casa del metge, a frec les parets de la casa on vivien els Fontfria, en Mec. Allà on si de normal el carrer aglutina els encants de poble, el cant de les Caramelles, la vermelló de les barretines, matisada per la foscor de la nit, quan des de l’obrador de ca l’Avellaneta, s’escapa l’olor irresistible, única, dels muflons. La cistella balancejant, donava la sensació que tots els mals fugien, claudicant davant tanta bellesa, tanta serenor, tot tan perfecte que ni el propi Senyor Doctor, com, aquesta vegada amb raó de causa, el denominava l’amic Roca, tenia prous receptes per millorar la situació. S’insinuava la glòria en plena nit d’un Dissabte de Glòria.

Arribem a l’ultima casa de la cantada, darrera queden hores d’assaig, moltes estones d’amical convivència, música i poesia. Quan s’escau el desig del retrobament, serà durant els preparatius d’una nova Pasqua. Ara ho deixo aquí, entre aquest ressò que pretén ser el resum de moltes coses. També com un gest de satisfacció davant de tants detalls, els quals sobresurten entre moltes adversitats i són un esquitx d’il•lusió per esperar el demà.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2013 )