FLORS A LA BÈSTIA

Disposar del privilegi d’haver d’escriure un article cada setmana per aquest setmanari comporta, necessariament, si es vol enaltir el protagonisme del poble i la seva gent, recavar en el calendari de les festes locals. A priori sembla el més coherent, perquè es pot aportar una modesta col•laboració a l’efemèride i també per no passar per alt els moments més rellevants del sitgetanisme.

Així, doncs, em referia la setmana passada al recorregut entre Sitges i Vallcarca, fins aturar-me a l’ermita de la Trinitat quan ens trobàvem en les vigílies de la seva festa. La qual s’ha celebrat entre una nodrida confluència de visitants. Des d’aquesta talaia privilegiada hem guaitat a la immensitat d’un mar de tonalitat verdosa, remogut per les corrents i ja amb la mirada encarada cap a la muntanya, la imatge de la fàbrica de ciment consolidava els apunts que escrivia en el meu article, en un breu record als treballadors que hi anaven a treballar a peu o amb bicicleta i que durant aquesta festivitat enfilaven el camí de l’ermita. Transcorreguts els anys, l’aplec de la Trinitat manté el retrobament entre la gent de Sitges i els antics habitants de la colònia de treballadors de la fàbrica. Ha passat el temps i l’ocasió mereix fer un incís per aplaudir els 43 anys ininterromputs de la Rosó Carbonell al capdavant de l’administració. Quan ens acomiadem ens avança la data de la festa de l’any vinent, que s’escaurà el diumenge 15 de juny del 2014. Una dona previsora que ja ho vol tenir tot lligat en mires al demà, per afegir-hi : “si Déu vol”. Avui encarna la representació dels altres acompanyants, la Remei Casanova i en Joan Martí..

Les cròniques de la festa l’han escrit en aquestes pàgines en Rafael Casanova, el qual dedicava un article també en les vigílies de la festa i un altre a l’endemà., de tornada a casa. Deixant per l’Emilia Vergés la crònica exhaustiva de la festa, la qual aportava fins el més mínim detall. A l’any següent, quan feien la recapta anual, la Remei i la Rosó passaven per les cases i lliuraven un butlletí que editaven i on hi apareixien tots els articles que, durant l’any, s’havien publicat a l’Eco, i altres mitjans, que feien referència a l’ermita.

En aquells anys, de retorn al poble, el flaire de la flor de Sant Joan aportava l’anunci del dia de Corpus, quan es celebrava en dijous. Prèviament dissabte abans havia estat inaugurada, amb tota solemnitat, l’Exposició de Clavells. Amb destacats expositors, com la Sra. Emília Camps, la Montserrat Marcé de ca la Dionisia, l’Albert Bigaire, un dels antics expositors que encara aporta els seus clavells, com també ho fa en Joan Comas i la seva muller, continuant la dedicació de la Juanita Ferre de la sínia Robert. Com també en Virgili, per anomenar-ne una representació. Aquest últim responsable de l’hort de can Falç, quan la seva terra era treballada, ell representava, junt amb els de ca la Dionisia, els de la sínia Robert... la gent de la pagesia que conreava la terra del voltants i aquest hort que estava situat al centre del poble. Junt amb la seva muller, mimaven els clavells que disposaven a l’entorn del xup. I ens aquests dies quan la flor mostra les seves millors gales, la vinya condensa la seva verdor, com un avanç de la collita que ha de madurar durant els mesos forts de l’estiu .

Han passat els anys i l’essència del Corpus continua inalterable, com també segueix arrelat el costum de la vigília, quan els gegants surten a fer un tomb pel poble. La seva presència ofereix un encant especial, perquè Corpus no és la Festa Major i per tant no existeix l’apassionament d’una festa on en són molts els protagonistes i diverses les preferències. Treure els gegants al carrer en aquesta vigília aconsegueix realçar la majestuositat d’aquests personatges que entusiasmen a petits i grans. Darrera seu tenen l’acompanyament dels grallers i del poble que els segueix. Quantes generacions s’hi han alternat en aquesta simpàtica i populosa cercavila.

Una altra de les grandeses d’aquesta vigília són els preparatius. Tots els carrers on s’hi confeccionen les catifes, mostren aquella imatge tan de poble. Amb els veïns agrupats en una cantonada, en la portalada d’un local, desfullant la flor. És la feina que desenvolupaven les veïnes durant els dies previs i que ara ho han d’enllestir en aquesta vesprada. Si n’és d’interessant i curiosa aquesta comesa que fins i tot s’organitza una visita guiada per viure de prop aquests preparatius i poder recrear-se amb les singularitats més senzilles. Si més no tan necessàries per portar a terme una tradició que ha fet possible que el nom de Sitges sigui recordat arreu per les catifes de flors.

L’activitat d’aquesta nit és constant i creativa i a ella s’hi dediquen les persones que manipulen les flors com a tots els qui dibuixen el terra dels carrers. Esdevé una imatge sensacional, molt sitgetana, que conserva l’encant del preparatiu i de la col•laboració compartida. Impactant és el muntatge del Cap de la Vila, on tota la concurrència s’afanya en voler endevinar de que anirà el tema. Ho acostumem a deixar just quan tot està embastat i l’endemà ens apressem a treure el cap per veure el resultat.

En aquells anys, als quals faig esment, en el migdia del dia de Corpus, els gegants esperaven, a l’estació, l’arribada del tren de flors que venia de Barcelona, amb la part frontal de la màquina guarnida de flors. La seva arribada era anunciada per un ramillet de coets, un escollit repertori de pasdobles interpretats per la banda local i amb els gegants ballant al so de les gralles. Un espectacle sensacional, en una estació florida, amb cossis de geranis sospesos en les columnes de la marquesina i amb un jardins que eren l’admiració de tothom. I que la gent, cal remarcar-ho, ho respectaven. Tot sovint em refereixo a aquest acte de la programació de Corpus, pel brogit i espectacularitat d’aquell moment i sobretot pel record del conjunt de l’estació que feia goig. La primera sensació del viatger que hi arribava, era la de trepitjar un poble diferent, que transmetia sensibilitat i bon gust. Com han canviat les coses, avui l’estació ha perdut aquella elegància floral que la distingia, convertint-se en una de tantes, dissenyades pel mateix patró i sense cap mena de personalitat pròpia.

Tot ha canviat, fins el punt de perdre la posició del calendari de coincidir sempre en dijous. Canvis també a la comitiva processional , on es va afegir la Moixiganga que hi queda molt bé i ara resulta que el drac i l’àliga també hi trauran el cap. Diuen que han canviat el foc per les flors, per tant queda sense efecte el crit de: “Foc a la bèstia! “.

S’apreciarà una olor a socarrimat. Sort que el flaire de les flors, que sorgirà dels queixals de les bèsties, aportaran la serenor i el convenciment que no es tracta d’una altra festa major, sinó de Corpus Christi. Segons els estudiosos, bressol del folklore costumista i tradicional.

Flors a la bèstia!

J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2013 )