DE SITGES A VALLCARCA

En poc recorregut passem d’un poble captivador, turístic, a un indret industrial envoltat de natura la qual, temps fa, havia quedat coberta de la pols grisosa del ciment, fins que amb nova tecnologia es va resoldre el problema. Si fem el trajecte que ens separa caminant, el paisatge ofereix una panoràmica espectacular. En la crònica de la setmana passada feria esment als fotògrafs locals que freqüentaven aquests paratges amb l’ànim de retratar les singularitats de la muntanya, sempre a la recerca d’una bona temàtica. Però aquest trajecte, de Sitges a Vallcarca, anar i tornar, el van fer a peu, cada dia, alguns dels treballadors que residien a la vila, des de que el 21 de maig del 1903, aquest dimarts ha complert els 110 anys, es va posar en funcionament. Acostumaven a caminar per la via, on tot i el risc que suposava, feien el camí amb el propòsit d’estalviar-se el preu del bitllet. Hem de tenir en compte que no circulaven tants trens com ara, ni aquests eren tan ràpids. Si coincidien dintre del tunel es tapaven la boca amb el mocador per tal de no respirar el fum. Altres, com el Sr. Villarroya , pare del músic, anava i venia amb bicicleta. El perill també era relatiu perquè tampoc transitaven tants cotxes com ara. Aquesta assiduïtat amb la bicicleta el permetia estar en forma.

L’empresa havia construït una petita colònia a frec de la fàbrica , amb església i escoles. Durant molts anys, fins pràcticament el trasllat al nucli de les Roquetes, l’església va estar oberta als seus feligresos. N’era el responsable mossèn Esteve Closes. Les escoles van tancar abans, quan es va jubilar el Sr. Serra, que n’era el mestre. Els alumnes van passar a dependre dels collegis de Sitges.

L’empresa dels Fradera oferia als seus treballadors ensenyament pels seus fills i també contribuïa a enaltir les principals efemèrides religioses, com la primera comunió. Entre altres detalls lliuraven a cada nen/a que combregava, l’estampa de record emmarcada. I per Corpus participaven de la processó, amb sortida i arribada a aquella senzilla església, amb l’acompanyament de la banda de música del nostre poble.

De Sitges a Vallcarca ha estat un recorregut amb molta història, i els seus camins han estat transitats per la gent dels dos costats. Alguns dels quals han triat el camí que voreja la costa, amb destí a la Punta Ferrosa, els musclos de les seves roques sempre s’ha dit que tenien un gust diferent. I era a partir de la festa de la Trinitat que es pot dir que començava la temporada. Altres per aquestes vigílies els transitaven a la recerca de la flor de sant Joan per engalanar les catifes del dia de Corpus. El flaire que impregnava a l’ambient aquesta flor era sensacional. I la seva aroma es feia palesa durant molts dies, els previs a la festivitat, quan les veïnes dels carrers les separaven de les tiges i, després, quan ja havia passat la processó. Era l’olor que anunciava l’estiu, la que predominava per damunt altres olors, com la dels olis bronzejadors que es començaven a imposar. I a la tardor, sobretot per la festivitat de Sant Crispí, aquets camins eren freqüentats per anar a buscar rovellons que també s’ha magnificat que com els del Garraf no en trobarem enlloc de tan gustosos.

I entre tot aquest anar i venir arribem a la festa de la Trinitat, amb la blanca ermita enlairada damunt el turonet, on es domina una impressionant llenca de mar, entre la verdor dels pins, sobresurt un esquitx de blanc. Molt abans d’imposar-se l’ús del cotxe, els seus camins eren transitats per voluntariosos caminants. Altres escollien el camí que hi puja des de Vallcarca, arribaven amb tren i la seva petita estació era el punt de trobada per iniciar l’ascensió. Coincidien amb la gent de colònia de treballadors que també hi acudien per a passar-hi el dia. Encara avui, descendents d’aquella generació hi continuen venint des de les Roquetes, amb l’entusiasme que els mou i amb el record present de quan hi acudien amb els seus pares i familiars. Fa uns anys que hi trobem a faltar unes veïnes de Castelldefels que també hi pujaven i, com a bones sardanistes, s’afegien a l’anella que es forma davant de la casa de l’ermità.

A l’ermita s’hi ha alternat els sacerdots de Sitges, de Vallcarca i quasi sempre ha presidit l’ofici religiós el senyor rector de torn. I també han concelebrat junt amb els sacerdots sitgetans, el més assidu mossèn Santiago Casanova i Giner, que tot i no haver nascut a la nostra vila, havia vingut al mon el 22 de febrer de 1922 al Forcall ( Castelló de la Plana ) els seus pares el van portar a Sitges quan tenia 4 anys, per tant sitgetà d’adopció Entusiasta muntanyenc, gran geòleg que va interessar-se pels fòssils, convertint-se en un erudit del tema. Va ésser notícia arran de la troballa de la mandíbula prehistòrica a la cova del Gegant, quan després dels anys fou catalogada, establint-se la seva antiguitat. Sense oblidar el seu entusiasme per la col•lecció de goigs. Ell va caminar per aquests camins, entre Sitges i Vallcarca, sobretot quan junt amb els components de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, van erigir la Creu de Sant Isidre al cim del puig d’en Boronet. El seu pare, en Vicenç Casanovas, treballador que va ésser de la fàbrica del gas, va esdevenir un bon col•laborador, fent palesa les facultats artístiques que es poden observar en el conjunt de les talles que la conformen. Hi van treballar tota la família, amb la Remei, la Consol i en Josep Antoni.. I també la Rosó Carbonell que posteriorment seria administradora de la Trinitat, conjuntament amb la mateixa Remei i en Joan Martí. Fins que el destí de la vida ha fet que la Rosó s’hagi quedat sola en aquesta responsabilitat. Administradors que van aconseguir moltes millores, tant en l’ermita com en el contorn, aconseguint que la fàbrica de ciment els proporciones el material i ajudes per fer possible cimentar el camí, una prioritat que es van proposar i ho pogueren portar a terme.

Els últims anys la presència de Mn. Santiago a la Trinitat, era la típica imatge d’un rector de poble en la seva rectoria. Malgrat que la realitat n’era una altra, obeïa a la d’un sacerdot que estimava les tradicions. Assegut en un balancí a la sala que dóna a la glorieta que ell va dissenyar, és una imatge que ha quedat en el record de tots aquells que hi acudim cada any. Perquè vestit amb els hàbits tradicionals, el seu posat místic i d’home il•lustrat, va aconseguir que la seva presència formés part del conjunt de les petites grans coses que han distingit aquesta diada.

Caminant per la vida hem perdut bous i esquelles, no obstant perdura el treball, l’entusiasme que hi han dedicat molts amics i amigues, gent coneguda que, sense fer soroll, estimant aquests paratges nostrats, han fet i fan possible que la Trinitat, respectant les tesis de la doctrina, siguin més de tres.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de maig del 2013 )