La naturalesa està emparentada amb el calendari, és com dir que la seva relació és tan propera que comparteix afinitats. Ho fa amb les esglaonades estacions que van en consonància amb el transcórrer dels dies. Ara ens trobem en la primavera i fins fa poc donava la sensació com si a l’hivern li fes mandra retirar-se. Plovia insistentment, els dies eren grisos i feia una fredor més pròpia de la tardor .
Però la bonança s’ha obert pas durant aquests darrers dies. Aquest canvi s’ha notat al carrer, en el vestir de la gent, en la lluminositat del cel, en els tímids xiscles dels primers falcillots i, sobretot, en els rebrots dels arbres, en el colorit de les flors i en la insinuació dels clavells. I tot això d’un dia per l’altre, amb tan mal temps la percepció de l’entorn no donava més de si.
Durant aquest interval la Comissió de les festes de Corpus, s’han afanyat a aportar tot un seguit d’informació, a la qual s’endevina el traç de l’escriptura de la Viki Plana, potser m’equivoco, deixem-ho en un contingut original que, si més no, porta el segell d’una Comissió dinàmica, amb ganes de fer coses i que presideix la Montse Curtiada. Són els preparatius per canalitzar la florida que serà la protagonista. Posar flors als balcons, portar els cossis de clavells a l’exposició, teixir aquestes originals catifes de flors, comporta una feina intensa que s’ha de repartir durant tot l’any, sobretot els clavells que requereixen de molta atenció.
Aporto a aquesta crònica el record del Sr. Pepe Cara, com exemple i per retre homenatge a totes les persones que han tingut cura de mantenir els seus balcons florits. En Josep vivia al carrer del Floreal, per aquells verals el Sr. Rafael Llopart i Vidaud, que va ésser president del Futbol Club Barcelona, hi tenia un terreny on hi tenien disposat planter. Durant la primavera la florida seria exuberant. Quan es va urbanitzar el indret, les flors va ser substituïdes per ciment, si més no el Sr. Cara, coincidències de la vida, va mantenir durant molts anys els seus dominis que s’estenien per entre la plaça del Dr. Pérez Rosales i Camí de la Fita, una florida de geranis espectacular. A hores lliure, entre assistir als quefers d’hoteler, regentava junt amb la seva muller, la senyora Pilar, una pensió que l’enunciat del rètol no es prestava a confusió: “Pensión Pepe”. De projecció internacional. En Pepe durant els mesos d’hivern dedicava moltes hores a preparar els cossis i els artístics suports de ferro, els testos els pintava de vermell i els suports de negre. Mimava els esqueixos de gerani i pocs dies abans d’aquestes festes, amb els geranis atapeïts de flor, ho disposava per tota la voluminosa façana de la seva casa. Els testos en les baranes dels balcons i repartits per les parets, oferia una florida sensacional, feia preciós. I l’home, cada dia, abans d’entrar a la seva propietat, ho contemplava des d’un angle en el qual dominava tota la perspectiva i es sentia cofoi de la feina feta. I els hi ensenyava als turistes que s’hostejaven en el seu establiment. Aquests ho retrataven i arribats al seus països respectius ho ensenyaven, vanagloriant-se que havien passat les vacances en un poble on de la flor en feien obres d’art i en l’hotel estaven hostejats lluïa el nom de l’autèntic “typical spanish”, Pepe.
En Pepe Cara triomfava perquè la seva façana es prestava a l’exhibició, també, indiscutiblement, per la seva exhaustiva dedicació. Altres amb menys metres quadrats, amb balcons petits, però carismàtics, han disposat els cossis igualment amb gran sensibilitat i acurada elegància. El replantejament arquitectònic dels edificis, han manllevat l’encant de determinats balcons, tot i que no s’ha perdut l’entusiasme de la gent de Sitges, també d’alguns nou vinguts que s’han abraçat a les nostres tradicions. Gràcies a totes aquestes persones , el costum de posar flors als balcons ens permet formar part del col•lectiu de les Viles Florides.
La cronista de la secció La Canya del Claveller ofereix un devessall de noticies i curiositats, entre aquestes es refereix al meu carrer, o al menys me l’estimo com si ho fos, a la seva arbrada que sort als jardiners de la brigada que els esporguen, fan possible donar-li una cobertura de verdor. Professionals i veïns estem a l’expectativa de poder arribar a entrellaçar les branques per tal de mantenir l’equilibri i que unes no pengin més que les altres, fins aconseguir una llarga i ample cúpula de fullatge.
Precisament en uns baixos d’aquest carrer, el de Pau Benazet, hi vivia el sr. Francesc Tormos i la Teresa, la seva muller. Havien regentat una botiga de ceràmica al carrer Nou. S’anunciava amb una bona disposició de rajoles damunt la porta i a cada costat de l’entrada. El que desconec és qui habitava en el pis de sobre, el seu senzill balcó mostrava una florida espectacular que, junt amb la decoració de l’establiment, era un bell exponent del paisatge sitgetà, en un carrer amb nom d’una novetat perdurable, Nou. Aquell balcó tenia el mateix traç arquitectònic que el de la Mª. Dolors Arnabat, també amb una ben ordenada disposició d’assutzenes les quals, a més d’exhibir la seva blancor, desprenien el seu flaire característic, un obsequi pels vianants.
La família Tormos en una exhibició ceramista i amb voluntat d’alliçonar als convilatans, a qui no els calia recomanacions d’aquest tipus perquè eren incapaços d’embrutar, van incrustar sota les finestres d’aquests baixos aquelles rajoles amb text molt eloqüent : “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. I una altra a mena d’al•legoria a la natura: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”. Quina lliçó més vàlida en aquest temps quan guixades i bretolades embruten les façanes de les nostres cases i arrabassen flors i plantes que engalanen les zones enjardinades.
Una altra nota publicada en aquestes mateixes pàgines, ens informava que l’administració de la Trinitat, encapçalada per l’eficient Rosó Carbonell , estaven preparant l’aplec que tindrà lloc el diumenge 26 d’aquest mes. La festa de la Trinitat precedeix a la de Corpus, d’aquí que entre una i altra s’estableixi una complicitat en quant a les tradicions. Caminar fins a la seva ermita és un plaer que es veu compensat abastament. Anar-hi el dia de la seva festa és revalidar la fe i establir el retrobament amb els amics. Ve a ésser com tornar a casa desprès d’un viatge.
La Rosó i un nombre determinat de col•laboradores hi van cada quart diumenge de mes, per passar-hi revista, treure la pols i passar la baieta. És una feina callada però necessària per tal de tenir-ho tot apunt.
Amb flaire de flor de Sant Joan, amb el colorit de la ginesta i l’entusiasme de totes les persones que estan immerses en els preparatius, ens preparem per a delectar-nos amb una florida renovada.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de maig del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada