VILA FOTOGÈNICA

Una cosa va conjuntada amb l’altra, entre vila florida i vila fotogènica, hi cap la bellesa d’un moment determinat, el d’un flash que enamora. Una florida elegant es mereix retenir-la per a posteriors visualitzacions, o un entorn que aporta les mateixes sensacions, que marca una diferència, que sobresurt de la normalitat. En definitiva, detalls que sedueixen. Sitges presumeix d’engalanar-se amb flors i d’oferir la singularitat d’un paisatge que apassiona a la gent de casa i als visitants i per aquest motiu qualsevol es pot convertir en retratista amb intenció de deixar constància gràfica i perdurable.

I tot ha anat conjuntat amb l’evolució de la tècnica, perquè hem passat de les càmeres mig sofisticades d’aquells anys com les “Retines” , per posar un exemple de marca, a un progressiu avanç que ens ha portat a aquesta implantació del sistema digital, el qual fa possible poder veure el que retratem al moment. I amb aquest canvi d’orientació, ens hem adaptat a aquesta immediatesa, doncs allà on dèiem: Quan les revelis ja em faràs unes còpies . Ara som molt més objectius: Ja me les passaràs. Ho relacionem i ens adaptem als innovadors processos cibernètics que permeten, via Internet, poder rebre l’imatge instants després d’haver estat captada

El seguiment de la fotografia neix com una afició i es consolida com un art. Perquè hi ha qui va més enllà del fet de retratar quelcom per després guardar en l’àlbum dels records, l’aficionat busca l’originalitat, quan aquesta s’obté gràcies a l’oportunisme del moment, al bon ull crític i també, per què no, al beneficiar-se de les avantatges que ofereixen determinats programes que permeten, des de l’ordinador,el que abans s’intentava processar entre la foscor del laboratori, com és fer els retocs pertinents gràcies als quals poden convertir una simple fotografia en una obra genial o si més no original. Aquestes tècniques, s’han de saber aplicar, permeten que cap fotografia sigui desaprofitada. No obstant tanta perfecció, tants retocs i combinacions donen un bon resultat, però aporten una desconfiança quan es visita una exposició, al no saber si la fotografia es presenta tal com és o ha estat sotmesa a un procés de transformació. Avui podem parlar quasi generalitzant que qui domina una mica aquestes tècniques les fa servir, sempre per millorar l’imatge, posar-hi i treure elements, regular el contrast, fins a trobar el resultat que el satisfà.

Per intercanviar criteris, la secció fotogràfica, integrada en el Grup d’Estudis Sitgetans, que presideix l’Andreu Noguero, assíduament convoca als seus associats per a comentar la fotografia, la temàtica de la qual prèviament anuncien. En la reunió es passen els treballs de tots els participants i entre ells s’estableix un col•loqui on s’escolten totes les opinions , a quina de més tècnica. Això permet extreure moltes lliçons per tal de polir detalls que contribueixen al perfeccionament.

Fa anys un grup d’aficionats locals, feien sortides pel Garraf per tal de buscar tema per satisfer la seva afició. Avui també s’organitzen, per diferents indrets, amb la mateixa finalitat. Com que en l’època a la qual em refereixo prevalia el saludable costum d’anar a peu, s’escollia aquests paratges perquè eren més propers. Per donar-ne testimoni quasi bé només queden en Llorenç Barnés, en Joan Olivé i també en Joan Manel Marcé Gea. Tant n’era l’afició d’aquest últim que aconseguia premi quasi bé en tots els concursos que es presentava. Disposava d’un equip i un laboratori de primer ordre. Recordo que durant l’actuació d’en Duke Ellington a l’església de Santa Maria del Mar, el 24 de novembre del 1969, que va estar acompanyat per la Coral Sant Jordi, dirigida per l’Oriol Martorell, en Joan Manel va fer un ampli reportatge de fotografia en blanc i negre, un treball espectacular. Contribuïa a l’espectacularitat de la fotografia, el format d’unes ampliacions la mida de les quals aconseguien realçar encara més el treball del fotògraf.

Paral•lelament transitaven pel massís del Garraf sitgetans bons coneixedors de la toponímia. Ells anaven a la muntanya a caminar i ha delectar-se dels camins, els barrancs, les fonts, les ermites, les plantes, les masies.... I a la vegada retrataven el que consideraven més interessant. Les seves caminades contenien un cert neguit de recerca històrica , de coneixement del territori i de passió per la natura. Alguns d’ells portaven màquina de retratar, com en Joan Yll i Fontanals, en Pere Vidiella i Sabaté, o en Salvador Picas. Aquest va tenir l’encert de retratar les masies, quan la majoria encara es mantenien en peu, tot i que mostrant una certa decadència, si més no habitades o tancades amb una certa aparença de normalitat. Llocs molt interessants i sobretot afins a una activitat, la de la pagesia, que es va desenvolupar entre camps, vinyes i xarmades que estaven disperses per les planúries de la muntanya. Terres treballades pels masovers dels masos que en Picas va immortalitzar amb la seva càmera i va lliurar el seu treball a l’arxiu municipal per tal de poder ser consultat.

La fotografia ha estat el vincle que ens ha apropat al territori i a les persones. Com li passa a en Joan Sella i Barrachina que és un entusiasta del poble i sap quan és la millor hora del dia per baixar a retratar el Passeig que tan admira. Especialista en sortides i postes de sol, reportatges que després envia a les seves amistats que estan repartides per tot el món. Perquè en Joan de ben jove va marxar a El Salvador a treballar. Allà va fer amistat amb un fill de Forés que també hi havia acudit amb la mateixa finalitat, en Josep Puig i Puig de cal Bernat. En Sella va tornar al seu poble, en un d’aquells moments oportuns que el destí ens té preparats, quan decideixes: si no ho faig ara no ho faré mai més. Va ésser quan el retorn fou per sempre i aquest destí es va posar del seu costat El de Forès si va quedar, va formar una família i sovint ve a Sitges a veure el seu amic, el qual li parla de Forés com si també fos nascut allà. Mentrestant, entre trobada i trobada, en Joan ha immortalitzat les millors instantànies del seu Sitges i fent la fotografia ha gaudit de l’espectacle, fins a humitejar-li la mirada plorosa d’emoció, després posa les fotografies dintre un sobre i les envia al forestí. I com aquest també és un entusiasta de la Vila, s’estableix una admiració mútua, on la fotografia hi contribueix enormement.

És la força que transmeten les imatges, fins apassionar a la gent que n’és aficionada. Les tècniques actuals permeten que tothom pot retratar sense necessitat de tenir masses coneixements: la màquina, el telèfon mòbil... ho fan tot. Al mateix temps que es poden enviar les fotografies allà on es vulgui. Sitges sempre ha ofert una temàtica sensacional. Sobretot quan les barques varaven a la platja i els seus peculiars llums servien de primer pla i l’església de fons. Ara, a punt d’acabar una nova edició del Fotomaig, hem pogut gaudir de la meritosa obra dels fotògrafs locals.

Ells estan contents per l’èxit obtingut. I, uns i altres, de viure en una vila tan fotogènica.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de maig del 2013 )