RELACIÓ VEÏNAL

Diu el refrany: més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca. Hi estic completament d’acord.. Sobretot per reafirmar la relació que sempre ha existit entre veïns la qual, degut al constant anar i venir de la gent, el canviar molt sovint de residència, l’aspecte social de la relació ha experimentat canvis en les adaptacions entre els nouvinguts i els veïns que ho són de tota la vida. Vull dir amb això que algunes vegades, entre tots, s’estableix com un recel, per la desconfiança provocada davant la desconeixença. Contribueix en aquest aspecte el tarannà de cadascú., la predisposició per integrar-se dintre una comunitat de veïns. Quina cosa tan complexa la relació veïnal, la pedra de toc, després de la família, d’una convivència més àmplia, fins abraçar tot el col•lectiu que conforme un poble i així anant estenent-se a col•lectivitats d’àmbit comarcal, autonòmic i de país.

El nostre poble, com la gran majoria dels que s’arreceren en aquesta llenca de litoral, les construccions s’han caracteritzat per ser cases de, com a molt, planta baixa i pis, habitades per una mateixa família., bé fossin de propietat o que hi vivien de lloguer. Amb la particularitat que la gent canviaven molt sovint d’habitatge, hi influïa el preu del lloguer, si els hi sortia l’ocasió que amb el canvi s’estalviaven un duro, o per qüestions de climatologia, perquè la qualitat de vida depenia de l’escalforeta i la llum que propiciava el sol. Aquests canvis, pensats per notar millores econòmiques o per rebre amb joia la lluminositat d’un sol complaent, no acostumaven a interferir amb la relació veïnal, degut a que tothom es coneixia, així es podia continuar deixant la clau al pany sense cap mena de recança ni temor. I poder continuar traient la cadira a la vorera del carrer amb la mateixa satisfacció de poder entaular conversa amb uns veïns que posaven en pràctica uns costums generalitzats..

El que ara anomenaríem comunitats de veïns, no van tenir raó de ser fins que es van edificar cases amb més vivendes que les que componien el paisatge descrit en quant a les característiques de les construccions. La casa del rellotge del Cap de la Vila, els pisos d’en Zera i les cases d’en Paretó..., van significar el inici d’una convivència comunitària, cadascú a casa seva però compartint escala, replà, pati de llum i terrat. Aquest últim espai, molt adient per fer la xerrada mentre les mestresses de casa aprofitaven per estendre o recollir la roba. M’imagino el que deuria representar pels nous inquilins estrenar pis nou, amb els avanços més significatius de l’època. Sobretot tractant-se d’habitatges espaiosos i amb molta llum. Fixem-nos si van estar-hi bé, que en algunes de les cases esmentades encara hi viuen els descendents de les famílies que les van ocupar des d’un principi. Fet que va propiciar que, amb els anys, els lloguers que es pagaven eren, comparats amb els actuals, irrisoris. D’aquí que també els descendents dels propietaris s’hagin posat d’acord amb els inquilins per vendre-les-hi el pis i acabar d’una vegada amb un ermot que el pas del temps solament els comportava despeses, més elevades del que treien de les rendes del lloguer.

Entre aquestes reformes estructurals de les cases, es van construir les anomenades Cases Noves, amb el rerefons de l’obra sindical, un reagrupament de blocs de pisos, de no gaire volum d’alçada construïda, on hi van anar a viure també gent coneguda. En uns terrenys que eren a les afores del poble i que amb els anys han quedat completament integrats al nucli central. Les cases Noves són un referent d’habitatge pensat per a la gent treballadora, que han compartit veïnatge amb les cases dels pescadors que avui també són un referent que s’emmiralla amb les típiques construccions que han habitat els pescadors de la nostra costa i com a més típiques de la franja andalusa , amb una mica de pati a l’entrada. Fins no fa gaire encara hi rebrotaven les parres que ombrejaven l’entrada. Unes casones que sempre han fet goig, gràcies a la pulcritud que hi esmerçaven aquelles famílies que les mantenien amb el seu característic color blanc, lluminós i net. Una sensibilitat que també han preservat les famílies que ara les ocupen. Unes i altres, com les que en el seu dia van ser construïdes i anomenades cases barates. Aquestes s’alineaven al llarg de les dues voreres del carrer Espalter, unes construcció tallades pel mateix patró, de planta baixa i pis. Que conservin la seva estructura inicial sols en queden dues, a la de la família Pascual i de can Domingo. Han estat cases que han configurat el paisatge urbà, habitades per famílies que han fet del conviure veïnal, un referent del tan pregonat i enaltit sitgetanisme. Un exemple de convivència de costums compartits, de relació fraternal , com un exemple secundat, majoritàriament, per tota la gent del poble que ha viscut la transformació i hi ha participat, s’ha adaptat a les noves tendències de comunitats veïnals molt més diversificades i plurals.

I la gent de Sitges hem compartit veïnatge amb les poblacions de Vilanova i sant Pere de Ribes. La Vilanova industrial i marinera amb un dels símbols més emblemàtics, la Rambla. Que ha estat i ho continua sent, més que baix a mar, el lloc de passeig i de trobada dels vilanovins. Curiosament la gent dels pobles veïns, molt sovint, ens visiten i la seva presència ens recorda l’esperit amical que ens ha unit, llevat d’excepcions, on les rivalitats a vegades han desbaratat la convivència. El futbol, els apassionaments d’uns quans, els més folloneros han provocat fugides precipitades, acompanyades per rafegues de pedra., la intensitat de les quals es perllongaven fins a trepitjar els límits dels respectius termes. Sortosament, també el pas del temps, ha mediat en els ànims exaltats d’aquestes minories i les relacions s’han reconduït a una entesa generalitzada. Vilanovins, sitgetans i ribetans, quan convé compartim els mateixos espais, amb el respecte i l’educació que són menester per entendre’ns i beneficiar-nos, mútuament, de les posicions territorials de cadascú.

Com passarà aquest cap de setmana, quan els veïns de Sant Pere de Ribes celebraran la seva festa major. Que per cert, acaben de treure al carrer el primer lliurament del seu Abans particular, on es pot admirar el paisatge ribetà, amb les seves cases peculiars, a l’estil del les que encara es conserven al carrer del Pi. I tenint en compte que a molta gent els ha agradat ballar, els balls que es programaven per festejar aquestes festes, animava als més balladors a seguir totes les festes del contorn i, fins i tot, aquesta alternança “melodiosa”, propiciava algun que altre casori entre la nostra gent i la dels pobles veïns. Un dels últims galans que la ballava per tot el perímetre veïnal era en Manel Prats, el ros de Vilanova. L’home començava amb les sardanes i acabava amb el ball. Ho dominava tot. Que comptava els compassos mentre repuntejava les sardanes i perdia les comptes quan ballava arrapat com una paparra .

Veïns amb els quals tenim bones relacions, com si es tractés d’una comunitat ben avinguda. Perquè viure entre un bon veïnat és crucial per una bona convivència.

J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2013 )