Antigament la gent marxava, en deien a fer les Amèriques que en un llenguatge més apropat equivalia a anar a treballar majoritàriament a Cuba. La raó de desplaçar-s’hi obeïa a que prèviament hi havien marxat familiars que hi van arrelar. Aquests lligams permetien establir un apropament, ni que fos degut als susdits vincles, els quals propiciaven que el viatger a l’arribar al destí no es trobés sol, sinó que ja tingués un lloc on anar a arrecerar-se i amb treball assegurat, malgrat hagués de dormir a sota el taulell de l’establiment. El dia a dia no era fàcil i en més d’una ocasió la pròpia parentela els hi amargava la vida, amb un seguit d’exigències.
Una vegada perduts els privilegis amb la illa, a conseqüència de la revolució, la situació va canviar, l’oferta de treball es va acabar i els sitgetans que hi van arrelar, amb fills nascuts allà, es van trobar amb dificultat per poder sortir i entrar a la seva voluntat. Curiosament els sitgetants hi han tornat, com és el cas de l’escolapi Francesc Carreró que porta a terme una tasca pastoral formidable. Tanmateix la més àmplia majoria hi van atrets per l’encís que aporta la seva situació geogràfica i el tarannà dels seus habitants.
Escurçant distàncies, altra gent, també amb visió d’internacionalitat, van apostar per enaltir la seva ciutat a nivell mundial, amb dues opcions més com a paradigma d’una igualtat guanyada gràcies a una il•lustració cultural artística i comercial de primer ordre. Els reusencs d’aquells anys ho tenien clar, quan pregonaven: Reus, París i Londres.
Reus ha fet gala d’ésser una ciutat que ha competit amb la seva capital de província, Tarragona. Centre cultural de primer ordre, amb dos clars exponents, el Centre de Lectura i el teatre Fortuny. On, al bell mig de la plaça, s’aixeca el monument a un reusenc il•lustre, el General Prim. El qual comparteix popularitat amb el pintor Marià Fortuny de qui aquests dies es pot gaudir d’una exposició que reuneix les seves obres més representatives, les d’un artista que va morir jove, als 36 anys, en la millor etapa de la seva creació pictòrica. Militar, pintor i arquitecte amb una obra sensacional, admirada a tot el mon, em refereixo a Antoni Gaudí, que va deixar empremta en el seu Reus natal i a Barcelona on, entre altres conegudes edificacions, sobresurt la seva obra inacabada, la Sagrada Família. Encara en procés de construcció, tot i que en una fase molt avançada, on destaquen les seves colossals façanes i torres i el interior de la Basílica que és una autèntica obra de filigrana. Per admiració i recreació dels visitants.
En quant a París, sobren les paraules per descriure l’anomenada ciutat de la llum. Ha estat un dels destins preferit pels artistes i pol d’atracció també d’un turisme que, abans d’embarcar-se en propostes de llarg distanciament, ha preferit conèixer el que tenim més a prop. La ciutat del Sena ha estat símbol d’un amor delerós pel “glamour” que ofereix els encants més rellevants de la ciutat.
Més cap el nord, l’illa Britànica encapçala el rang de les tradicions més escrupoloses en tots els aspectes. Començant per la popularitat de la seva Reina i continuant amb l’arrelament a uns costums que poden semblar arcaics però que és el reflex de la seva societat.
Des de que la situació a Europa ha derivat cap a l’incertesa, els habitants d’aquest conglomerat de països ens hem vist sacsejats per les conseqüències d’una crisi devastadora. Això està provocant la sortida de persones que es traslladen a altres indrets en busca de feina Amb tot aquest enrenou ens hem adonat que amb el català i el castellà no n’hi ha prou, perquè a un nivell d’una certa conjuntura laboral, les empreses exigeixen, com a poc, el domini de l’anglès. Doncs que millor per obtenir fluïdesa que residir, ni que sigui temporalment, al Regne Unit. Uns quants joves de Sitges han escollit aquesta destinació, amb la voluntat de trobar un treball que els permeti, si més no, posar en pràctica i millorar els seus coneixements de l’idioma.
Actualment són molts els catalans que estan repartits per aquest i altres països. Lluny de casa, molt menys que ho estaven els que van anar a Cuba, qualsevol circumstància que els recordi la seva terra els fa feliços, perquè els records són, al cap i a la fi, el fil conductor dels sentiments. Una revifalla d’aquests es va produir, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, durant el transcurs de la celebració que va tenir lloc a la ciutat de Londres, amb la participació estel•lar dels castellers de Vilafranca del Penedès. Essent l’acte més destacat el que es va celebrar el diumenge 28 d’abril al popular i cèntric mercat, el Borough Market. Allà els castellers van aixecar les seves torres i també hi va haver sardanes, amb una nodrida participació de dansaires que ballaven al so de música gravada i, sobretot, gran dosis d’emotivitat entre els presents, on només s’escoltava parlar en català.
Hi havien estands de productes de la nostra terra, on tampoc hi van faltar els institucionals. La Generalitat de Catalunya estava representada amb un ampli desplegament d’informació dels llocs més carismàtics del territori. Entre la documentació exposada hi havia fulletons de la comarca del Garraf, on s’exhibia l’imatge de la Punta, fotografies del Cau Ferrat i una atractiva imatge d’una posta de sol presa des de la platja Sant Sebastià.
La sorpresa més agradable que va meravellar a la nostra filla Carme la qual, pels mateixos motius abans esmentats, fa uns mesos que resideix a Londres, va ser veure córrer un vailet amb la samarreta de la Colla Vella dels Diables. Ho estava veient i no s’ho podia creure. El va seguir i es va trobar amb la que suposadament era la seva mare. La Carme es va presentar i es va interessar per aquella coincidència. La mare li va explicar que la seva àvia tenia un pis a Sitges, per l’entorn de l’Hospital, i que la seva mare, que també resideix a Londres, l’havia conservat. Això els permetia venir a passar les vacances. A la noia també li va satisfer trobar a una persona de Sitges, a partir d’aquest moment la conversa va tenir una temàtica única, el poble que tota la seva família tan estimava. A en Sebastià, el nom del nen, li van comprar la samarreta durant la festa de Santa Tecla de l’any passat i li van fer saber que ja estaven planejant la manera com el nen hi podria participar en l’edició d’aquest any.
Quan ets lluny de casa qualsevol coincidència relacionada amb el teu poble et fa feliç. La Carme, emocionada davant tanta efervescència catalana, només li va faltar aquella pinzellada de sitgetanisme per recordar els orígens, per viure la satisfacció que propicia diferents casualitats i per adonar-se’n que verdaderament el mon és un mocador.
I els de la Colla Vella dels Diables, poc s’imaginaven que a Londres hi tenen un jove ambaixador.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de maig del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada