El REI DE LES SANDÀLIES

Actualment parlar de reialeses resulta un tema delicat, o si més no compromès. No obstant quan a algú li atorguem la categoria de rei, amb la finalitat de realçar la tasca a la qual es dedica, malgrat que la seves idees no estiguin encotillades en una addicció monàrquica, es pot interpretar com un cert honor. El qual, habitualment, s’acluca en l’àmbit familiar, per ultrapassar el límits de la intimitat. Malgrat que avui carregar amb un títol reial, ni que aquest sigui del tot significatiu i de caire afectiu, pot semblar una raresa.

D’aquí que l’encapçalament, tot i tenir denominacions reials, no vol anar més enllà de portar a aquesta secció la tasca d’una empresa familiar que posa continuïtat a la labor iniciada a començaments del XX , en la Vila de Sitges i que aconsegueix crear una industria important del calçat, la qual dóna feina a una àmplia majoria de la població, fins que es produeix el tancament de les dues últimes fàbriques importants, can Benazet i can Termes. Amb tot molts tallers van continuar donant feina a la gent de l’ofici. Aquesta continuïtat de la tradició sabatera del poble va durar fins que van anar desapareixent paulatinament tot i cada un dels tallers. Eren tallers molt coneguts i, alguns prou importants, com la fàbrica d’en Francesc i en Joan Guirro que tenien a frec de les Cases Noves i comptava com a clients més destacats als americans. La seva indústria va aconseguir obrir-se camí exportant, majoritàriament sabates a un altre continent, quan no ho feia tothom.

Entre aquesta activitat sabatera, la família Puighibet va ésser un referent important de la industria del calçat a Sitges, la seva influència es remota a l’any 1920. van tenir una fàbrica que estava ubicada al carrer Parellades, la seva especialitat eren les sabates de senyora. Decantant-se, amb els anys, cap a les sandàlies amb uns models que causaven admiració entre la clientela que els hi era addicte i altres que les compraven perquè el seu disseny era molt avançat i distingit. Aviat les dependències del carrer Parellades, que compartien veïnatge amb la carboneria dels Guirro, van traslladar la fàbrica al carrer dels Germans Maristes. En unes instal•lacions modernes i donaven feina a un bon nombre de treballadors. Sense desmerèixer el mèrit de ningú, cal atribuir-hi una labor destacada a la Toni López esposa d’en Josep, el fill de la casa. Ella amb la preuada col•laboració del modelistes, hi posava el toc femení i la senzillesa del seu tarannà, alegre jovial i amb molta visió d’allò que més agradava al marcat . Les sandàlies de can Puighibet tenien el toc d’una distinció que les feia úniques, emmirallades amb la moda italiana que amb això del calçat, ja sigui d’home o de dona, ha marcat un estil on hi preval l’elegància, la qualitat i el disseny.

Un d’aquells modelistes, home de visió i una peça clau de la fàbrica de can Puighibet ha estat l’Abdon Vidal, el qual va entrar a treballar a la casa el 1953. Quan en Josep Puighibet es va jubilar a l’any 1989, ell i el recordat Jaume Vicente van continuar el negoci amb l’emblema de la casa: Sitges Sandàlies. Ara té el mèrit, o si més no, l’honor d’ésser l’últim taller que resta obert al poble, amb una plantilla d’unes 16 persones, en una de les dependències de les que va ocupar l’empresa de la família Puighibet . Els moments són difícils per a tothom i han buscat sortida, a més del mercat interior, on tenen per clients sabateries de renom, l’expansió mira cap a l’estranger. Per aquest ambiciós projecte compta amb la seva filla l’Isabel Vidal Magán.

l’Abdon, a banda de convertir-se, sense adonar-se’n, en un dels últims representants de l’industria del calçat del poble, porta associat un altre neguit molt sitgetà com és el d’estar vinculat a una de les dues Societats de casa nostra. Com ho eren la majoria dels treballadors del ram del calçat del poble. Ell ho és del Retiro, com també ho era el seu soci i recordat amic, en Jaume Vicente. L’implicació dels dos, amb la societat retirista, ha estat absoluta. Disposats a estar en el lloc on es requereix posar voluntat i interès per a que qualsevol dels actes programats tingui l’escalf necessari . De la mateixa manera que la seva implicació passa pel Carnaval, sobretot durant aquella represa, que és quan la festa va decantar cap un lluïment que ha derivat més en un espectacle de carrer que en l’essència del que significa i representa el rerefons carnavalesc. L’home de les sandàlies, junt amb altres col•laboradors, va impulsar la ploma i les fantasies, com els detalls i la pedreria amb que guarneix la producció que surt del taller. Un estil, una manera d’entendre el Carnaval que sembla ésser que és el que, majoritàriament, volen els participants.

De la mateixa manera que ha estat un puntal en les Caramelles. Quan s’escau l’Abdon encara soleja aquelles sensacionals estrofes escrites pel Sr. Felip Font amb aquell: “De color de rosa, d’olor de clavell ...”, que durant tantes nits de Pasqua han sobresortit d’entre el silenci, fent aflorar la pell de gallina als més sensibles. Solejades que s’alternaven amb en Lluís Curtiada, l’Agustí Capdet, , entre tants altres cantaires coneguts que han format part de la Colla retirista. Després de moltes cantades viscudes, tant ell com en Lluís, coneixen les vivències i les anècdotes, que en són moltes, resultants de la convivència amb el mestre Pallarès que tantes hores es passava en el Retiro i el gran nombre de Caramelles que havia musicat, si fa o no fa, les mateixes que ells han cantat.

Tanmateix el que avui anuncia el títol de l’article es refereix a un rei, el qual ha tingut la sort de no compartir prebendes amb cap mena de monarquia ni casa reial, però sí que amb el treball, l’entusiasme i l’esforç conjunt, ha consolidat un segell: Sitges Sandàlies, una marca que porta el nom de la Vila i que acaricia la planta del peu de la clientela, deixant al descobert l’enginy i la creativitat dels seus fabricants, com un exemple més de la sensibilitat de la gent de Sitges.

I tot això ve a tomb perquè el passat dissabte La Vanguardia, publicava en una de les seves pàgines dedicades a l’economia, un breu reportatge de les sandàlies que fabrica l’Abdon. Remarcant que és l’últim taller dedicat a la fabricació de calçat a Sitges. La llàstima que en la secció dels populars semàfors de la segona pàgina, apareixia en verd la informació de la secció corresponent, on s’explicava l’exemple d’empresa emprenedora, que aporta l’Abdon i la Isabel a la industria del calçat. Però una relliscada, i grossa, era que hi apareixia la fotografia d’un destacat líder del partit Popular de Catalunya. Rei, però no polític, aquest és el títol que li atorgo. Perquè se’l ha guanyat en aquest complex món de la competència, fent-se un nom i un prestigi, el qual per a mantenir-lo intacte, o si més no, superar-lo, han d’estar en constant evolució creativa. Així és que si la qualificació de rei la trobeu massa extravagant, fora de lloc, poc adaptada als temps moderns, deixem-ho en, l’Abdon, l’amo de les sandàlies sitgetanes que t’han agraden a les reines de casa. La denominació canvia de protagonista, no així el prestigi aconseguit pel sabater.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'abril del 2013 )