UN JOVE DE LA VELLA DELS DIABLES A LONDRES

Antigament la gent marxava, en deien a fer les Amèriques que en un llenguatge més apropat equivalia a anar a treballar majoritàriament a Cuba. La raó de desplaçar-s’hi obeïa a que prèviament hi havien marxat familiars que hi van arrelar. Aquests lligams permetien establir un apropament, ni que fos degut als susdits vincles, els quals propiciaven que el viatger a l’arribar al destí no es trobés sol, sinó que ja tingués un lloc on anar a arrecerar-se i amb treball assegurat, malgrat hagués de dormir a sota el taulell de l’establiment. El dia a dia no era fàcil i en més d’una ocasió la pròpia parentela els hi amargava la vida, amb un seguit d’exigències.

Una vegada perduts els privilegis amb la illa, a conseqüència de la revolució, la situació va canviar, l’oferta de treball es va acabar i els sitgetans que hi van arrelar, amb fills nascuts allà, es van trobar amb dificultat per poder sortir i entrar a la seva voluntat. Curiosament els sitgetants hi han tornat, com és el cas de l’escolapi Francesc Carreró que porta a terme una tasca pastoral formidable. Tanmateix la més àmplia majoria hi van atrets per l’encís que aporta la seva situació geogràfica i el tarannà dels seus habitants.

Escurçant distàncies, altra gent, també amb visió d’internacionalitat, van apostar per enaltir la seva ciutat a nivell mundial, amb dues opcions més com a paradigma d’una igualtat guanyada gràcies a una il•lustració cultural artística i comercial de primer ordre. Els reusencs d’aquells anys ho tenien clar, quan pregonaven: Reus, París i Londres.

Reus ha fet gala d’ésser una ciutat que ha competit amb la seva capital de província, Tarragona. Centre cultural de primer ordre, amb dos clars exponents, el Centre de Lectura i el teatre Fortuny. On, al bell mig de la plaça, s’aixeca el monument a un reusenc il•lustre, el General Prim. El qual comparteix popularitat amb el pintor Marià Fortuny de qui aquests dies es pot gaudir d’una exposició que reuneix les seves obres més representatives, les d’un artista que va morir jove, als 36 anys, en la millor etapa de la seva creació pictòrica. Militar, pintor i arquitecte amb una obra sensacional, admirada a tot el mon, em refereixo a Antoni Gaudí, que va deixar empremta en el seu Reus natal i a Barcelona on, entre altres conegudes edificacions, sobresurt la seva obra inacabada, la Sagrada Família. Encara en procés de construcció, tot i que en una fase molt avançada, on destaquen les seves colossals façanes i torres i el interior de la Basílica que és una autèntica obra de filigrana. Per admiració i recreació dels visitants.

En quant a París, sobren les paraules per descriure l’anomenada ciutat de la llum. Ha estat un dels destins preferit pels artistes i pol d’atracció també d’un turisme que, abans d’embarcar-se en propostes de llarg distanciament, ha preferit conèixer el que tenim més a prop. La ciutat del Sena ha estat símbol d’un amor delerós pel “glamour” que ofereix els encants més rellevants de la ciutat.

Més cap el nord, l’illa Britànica encapçala el rang de les tradicions més escrupoloses en tots els aspectes. Començant per la popularitat de la seva Reina i continuant amb l’arrelament a uns costums que poden semblar arcaics però que és el reflex de la seva societat.

Des de que la situació a Europa ha derivat cap a l’incertesa, els habitants d’aquest conglomerat de països ens hem vist sacsejats per les conseqüències d’una crisi devastadora. Això està provocant la sortida de persones que es traslladen a altres indrets en busca de feina Amb tot aquest enrenou ens hem adonat que amb el català i el castellà no n’hi ha prou, perquè a un nivell d’una certa conjuntura laboral, les empreses exigeixen, com a poc, el domini de l’anglès. Doncs que millor per obtenir fluïdesa que residir, ni que sigui temporalment, al Regne Unit. Uns quants joves de Sitges han escollit aquesta destinació, amb la voluntat de trobar un treball que els permeti, si més no, posar en pràctica i millorar els seus coneixements de l’idioma.

Actualment són molts els catalans que estan repartits per aquest i altres països. Lluny de casa, molt menys que ho estaven els que van anar a Cuba, qualsevol circumstància que els recordi la seva terra els fa feliços, perquè els records són, al cap i a la fi, el fil conductor dels sentiments. Una revifalla d’aquests es va produir, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, durant el transcurs de la celebració que va tenir lloc a la ciutat de Londres, amb la participació estel•lar dels castellers de Vilafranca del Penedès. Essent l’acte més destacat el que es va celebrar el diumenge 28 d’abril al popular i cèntric mercat, el Borough Market. Allà els castellers van aixecar les seves torres i també hi va haver sardanes, amb una nodrida participació de dansaires que ballaven al so de música gravada i, sobretot, gran dosis d’emotivitat entre els presents, on només s’escoltava parlar en català.

Hi havien estands de productes de la nostra terra, on tampoc hi van faltar els institucionals. La Generalitat de Catalunya estava representada amb un ampli desplegament d’informació dels llocs més carismàtics del territori. Entre la documentació exposada hi havia fulletons de la comarca del Garraf, on s’exhibia l’imatge de la Punta, fotografies del Cau Ferrat i una atractiva imatge d’una posta de sol presa des de la platja Sant Sebastià.

La sorpresa més agradable que va meravellar a la nostra filla Carme la qual, pels mateixos motius abans esmentats, fa uns mesos que resideix a Londres, va ser veure córrer un vailet amb la samarreta de la Colla Vella dels Diables. Ho estava veient i no s’ho podia creure. El va seguir i es va trobar amb la que suposadament era la seva mare. La Carme es va presentar i es va interessar per aquella coincidència. La mare li va explicar que la seva àvia tenia un pis a Sitges, per l’entorn de l’Hospital, i que la seva mare, que també resideix a Londres, l’havia conservat. Això els permetia venir a passar les vacances. A la noia també li va satisfer trobar a una persona de Sitges, a partir d’aquest moment la conversa va tenir una temàtica única, el poble que tota la seva família tan estimava. A en Sebastià, el nom del nen, li van comprar la samarreta durant la festa de Santa Tecla de l’any passat i li van fer saber que ja estaven planejant la manera com el nen hi podria participar en l’edició d’aquest any.

Quan ets lluny de casa qualsevol coincidència relacionada amb el teu poble et fa feliç. La Carme, emocionada davant tanta efervescència catalana, només li va faltar aquella pinzellada de sitgetanisme per recordar els orígens, per viure la satisfacció que propicia diferents casualitats i per adonar-se’n que verdaderament el mon és un mocador.

I els de la Colla Vella dels Diables, poc s’imaginaven que a Londres hi tenen un jove ambaixador.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de maig del 2013 )

LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

Les muntanyes s’ajunten i els seus camins són interminables, si més no a cada indret trobem les que cerclen els pobles i el conjunt de totes elles tenen un nom. Alguns dels quals són coneguts arreu, altres conformen part, exclusivament, de la toponímia local. Unes i altres són transitades per veïns i per un gran nombre d’aficionats al muntanyisme.

Després existeixen les muntanyes que s’enlairen cap el cel i els seus cims ofereixen la màxima dificultat per poder-hi accedir. També se les coneix pel seu nom i estan a l’abast de gent especialitzada en la pràctica d’escalada. Poca cosa hi tenim a fer els muntanyencs de motxilla.

La més emblemàtica del nostre contorn, és la muntanya de Montserrat. Símbol d’una Catalunya arrelada al paisatge, als costums, a les tradicions i a la devoció a la Moreneta. La silueta d’aquest espadat de variades formes, s’albira des de molts indrets de la riba del Llobregat i fins i tot des d’aquí Sitges. Des de la carena del capdamunt de la muntanya de la Mare de Deu de Gràcia, es poden veure les seves formes peculiars. Des d’aquest punt es divisen amb tot el seu símbol paisatgístic i la llunyania es fa com a més assequible a les mirades, ve a ser el premi per haver decantat pel camí que passa per aquesta ermita del terme de Sitges, des d’on es divisa el mar i, ves per on, les peculiars formes de la muntanya .

Curiosament per a denominar el seu conjunt, ho fem en plural i amb expressió d’admiració. Acostuma a passar quan viatjant per carretera, de sobte se’ns presenta majestuosa la silueta de les seves excepcionals formes i aquesta percepció viatgera, ens satisfà i provoca admiració: “Mira, les muntanyes de Montserrat !”. Per a tot seguit filar més prim: “ fa un dia clar, perquè es veuen molt nítides”. O a l’inrevés, quan una boirina entela la seva percepció, es converteix en un aspecte negatiu: “Llàstima que el dia no acompanya...”. A mi particularment les trobo d’un encant sensacional , quan el sol ja s’ajup cap el seu retir. Baixant per la vall del riu, on la seva silueta emergeix difuminada i el contrast del seu gris amb la claror tenyida d’ocre, aconsegueix una barreja de tonalitats que transmet una gran bellesa.

Però la muntanya de Montserrat atresora altres encants, es troba envoltada de camins, d’ermites, de fonts. I les immenses pedres. amb diversitat de formes, són escalades per nombrosos muntanyencs que aferrats a les cordes van avançant fins a dalt de tot. D’ells és el privilegi de poder guaitar al buit, a l’infinit, sense que res s’interposi en la seva intenció, però també han de saber mesurar el risc per tal de salvaguardar la seva pròpia vida.

Fa pocs dies que ens ha deixat un gran coneixedor de tots els tresors que salvaguarda la muntanya. Era en Manel Grau i Olaria, muntanyenc amb tot el sentit de la paraula , amic i gran enamorat de Sitges, a pesar que vivia a Cubelles. Si més no amb lligams comercials amb la Vila. La seva muller, la Irene, regentava una polleria en les dependències del mercat nou. El matrimoni compartia passió per l’excursionisme. Junts havien recorregut molts camins i desprès d’haver pujat a cims, d’haver travessat el País de banda a banda, caminant per carenes i valls, desprès de tot aquest anar i venir, tornaven a Montserrat i entre tanta diversitat de formes en Manel i la seva esposa es retrobaven amb la calma sota el mantell colpidor de la terra nostrada. I cada cop més, l’embruix de la muntanya els sorprenia i descobrien camins amagats, vies ferrades i un gran nombre de paratges que sembla com si s’allunyessin de les mirades i que tan sols estan a disposició d’aquests caminants que han recorregut, pam a pam, tota la seva demarcació. Fascinat i enamorat de tanta bellesa paisatgística, en Manel, hi ha tornat amb els amics i els ha ensenyat cada racó del Parc i ha restat cofoi d’apercebre la satisfacció que li han demostrat els companys de caminada. L’altre dia, però, hi va tornar, de manera molt diferent, acompanyat de la seva família, dels amics, de tots aquells que tants camins havien fet i desfet junts. I per honorar la seva memòria alguns van escalar l’emblemàtic Cavall Bernat, el seu preferit. Mentre la resta, des del peu de l’agulla, li dedicaven paraules de record i homenatge, en mig d’un acte íntim, pendents dels membres de la cordada. La silueta dels quals s’anava fent menys identificable a mesura que s’anaven apropant al cel. I allà dalt hi era ell, en la memòria i l’admiració de tots que l’havíem conegut. Fins que ara, arribat el moment, ha decantat per aquesta drecera a la recerca del camí més curt i, des d’allà, guiar-nos. Ha anat, com diguem en el llenguatge col•loquial del nostre Centre Excursionista, a marcar. Estem amatents al seu guiatge, per tal de no perdre’ns en el camí.

Relativament a peu pla, Montserrat també acull la devoció a la Mare de Déu. La gent de Sitges hi hem acudit moltes vegades, per entrar a la Basílica amb recolliment i implorant la seva influència. Som un poble que col•lectivament o individualment, en diferents etapes de la vida hi fem acte de presència, per compartir vincles de predilecció per aquest indret i de fervor popular.

Com ho feia aquella romeria que organitzava la parròquia i que la confiança, conjuntament amb les ganes de passar-s’ho bé d’uns quants, va devaluar el sentit de recolliment i fraternitat per la qual estava organitzada. El colofó el va posar un potent petard que va esclatar en mig de la calma, en una de les zones comunes de les cel•les, on s’allotjaven els romers sitgetans. El soroll esgarriat va ressonar per entre el rocam de la muntanya i el seu ressò va trasbalsar l’harmonia de la comunitat religiosa, la qual es va apressar a declarar persones non grates a la representació sitgetana. Per aquest tro van pagar, mai millor dit, justos per pecadors.

No obstant la presència de la imatge del Sant Crist sempre ha estat ben acollida en el bell esguard del monestir, quan hi acudia en romeria, després era traslladat en processó a l’arribar a Sitges, des de l’estació fins a l’església. Una vegada a l’any, atenent la sol•licitud dels monjos, presidia el Via Crucis de la Quaresma. L’obra de l’escultor Pere Jou és d’un realisme captivador. I els portants d’aquella època, entre el seguici, comptaven amb la companyia del Sr. Jou que també té obra exposada en el magnífic museu de Montserrat. Una anècdota que caracteritza el seu tarannà irònic la trobem precisament en un d’aquests Via Crucis, quan l’escultor va fer coneixença amb un assistent. Transcorregut un temps, caminant pel carrer Pelai de Barcelona, li va semblar haver coincidit amb el conegut que es trobava netejant els vidres d’un aparador i apropant-s’hi , a cau d’orella, li cantà fluixet: “Per vostra passió sagrada....” i l’home ni cas, en Jou hi tornava i cada vegada amb veu més pujada de to. Fins que la suposada amistat va cridar atemorit: “Agafeu-lo que està boig”. Per a sorpresa de l’artista que es va adonar que s’havia equivocat de persona.

La muntanya de Montserrat, la Moreneta que s’hi aixopluga, demà tindran un protagonisme destacat al celebrar la seva festivitat . Des d’aquí, el meu record emocionat a l’amic Manel i la més entranyable felicitació a totes les Montserrats.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 abril 2013 )

El REI DE LES SANDÀLIES

Actualment parlar de reialeses resulta un tema delicat, o si més no compromès. No obstant quan a algú li atorguem la categoria de rei, amb la finalitat de realçar la tasca a la qual es dedica, malgrat que la seves idees no estiguin encotillades en una addicció monàrquica, es pot interpretar com un cert honor. El qual, habitualment, s’acluca en l’àmbit familiar, per ultrapassar el límits de la intimitat. Malgrat que avui carregar amb un títol reial, ni que aquest sigui del tot significatiu i de caire afectiu, pot semblar una raresa.

D’aquí que l’encapçalament, tot i tenir denominacions reials, no vol anar més enllà de portar a aquesta secció la tasca d’una empresa familiar que posa continuïtat a la labor iniciada a començaments del XX , en la Vila de Sitges i que aconsegueix crear una industria important del calçat, la qual dóna feina a una àmplia majoria de la població, fins que es produeix el tancament de les dues últimes fàbriques importants, can Benazet i can Termes. Amb tot molts tallers van continuar donant feina a la gent de l’ofici. Aquesta continuïtat de la tradició sabatera del poble va durar fins que van anar desapareixent paulatinament tot i cada un dels tallers. Eren tallers molt coneguts i, alguns prou importants, com la fàbrica d’en Francesc i en Joan Guirro que tenien a frec de les Cases Noves i comptava com a clients més destacats als americans. La seva indústria va aconseguir obrir-se camí exportant, majoritàriament sabates a un altre continent, quan no ho feia tothom.

Entre aquesta activitat sabatera, la família Puighibet va ésser un referent important de la industria del calçat a Sitges, la seva influència es remota a l’any 1920. van tenir una fàbrica que estava ubicada al carrer Parellades, la seva especialitat eren les sabates de senyora. Decantant-se, amb els anys, cap a les sandàlies amb uns models que causaven admiració entre la clientela que els hi era addicte i altres que les compraven perquè el seu disseny era molt avançat i distingit. Aviat les dependències del carrer Parellades, que compartien veïnatge amb la carboneria dels Guirro, van traslladar la fàbrica al carrer dels Germans Maristes. En unes instal•lacions modernes i donaven feina a un bon nombre de treballadors. Sense desmerèixer el mèrit de ningú, cal atribuir-hi una labor destacada a la Toni López esposa d’en Josep, el fill de la casa. Ella amb la preuada col•laboració del modelistes, hi posava el toc femení i la senzillesa del seu tarannà, alegre jovial i amb molta visió d’allò que més agradava al marcat . Les sandàlies de can Puighibet tenien el toc d’una distinció que les feia úniques, emmirallades amb la moda italiana que amb això del calçat, ja sigui d’home o de dona, ha marcat un estil on hi preval l’elegància, la qualitat i el disseny.

Un d’aquells modelistes, home de visió i una peça clau de la fàbrica de can Puighibet ha estat l’Abdon Vidal, el qual va entrar a treballar a la casa el 1953. Quan en Josep Puighibet es va jubilar a l’any 1989, ell i el recordat Jaume Vicente van continuar el negoci amb l’emblema de la casa: Sitges Sandàlies. Ara té el mèrit, o si més no, l’honor d’ésser l’últim taller que resta obert al poble, amb una plantilla d’unes 16 persones, en una de les dependències de les que va ocupar l’empresa de la família Puighibet . Els moments són difícils per a tothom i han buscat sortida, a més del mercat interior, on tenen per clients sabateries de renom, l’expansió mira cap a l’estranger. Per aquest ambiciós projecte compta amb la seva filla l’Isabel Vidal Magán.

l’Abdon, a banda de convertir-se, sense adonar-se’n, en un dels últims representants de l’industria del calçat del poble, porta associat un altre neguit molt sitgetà com és el d’estar vinculat a una de les dues Societats de casa nostra. Com ho eren la majoria dels treballadors del ram del calçat del poble. Ell ho és del Retiro, com també ho era el seu soci i recordat amic, en Jaume Vicente. L’implicació dels dos, amb la societat retirista, ha estat absoluta. Disposats a estar en el lloc on es requereix posar voluntat i interès per a que qualsevol dels actes programats tingui l’escalf necessari . De la mateixa manera que la seva implicació passa pel Carnaval, sobretot durant aquella represa, que és quan la festa va decantar cap un lluïment que ha derivat més en un espectacle de carrer que en l’essència del que significa i representa el rerefons carnavalesc. L’home de les sandàlies, junt amb altres col•laboradors, va impulsar la ploma i les fantasies, com els detalls i la pedreria amb que guarneix la producció que surt del taller. Un estil, una manera d’entendre el Carnaval que sembla ésser que és el que, majoritàriament, volen els participants.

De la mateixa manera que ha estat un puntal en les Caramelles. Quan s’escau l’Abdon encara soleja aquelles sensacionals estrofes escrites pel Sr. Felip Font amb aquell: “De color de rosa, d’olor de clavell ...”, que durant tantes nits de Pasqua han sobresortit d’entre el silenci, fent aflorar la pell de gallina als més sensibles. Solejades que s’alternaven amb en Lluís Curtiada, l’Agustí Capdet, , entre tants altres cantaires coneguts que han format part de la Colla retirista. Després de moltes cantades viscudes, tant ell com en Lluís, coneixen les vivències i les anècdotes, que en són moltes, resultants de la convivència amb el mestre Pallarès que tantes hores es passava en el Retiro i el gran nombre de Caramelles que havia musicat, si fa o no fa, les mateixes que ells han cantat.

Tanmateix el que avui anuncia el títol de l’article es refereix a un rei, el qual ha tingut la sort de no compartir prebendes amb cap mena de monarquia ni casa reial, però sí que amb el treball, l’entusiasme i l’esforç conjunt, ha consolidat un segell: Sitges Sandàlies, una marca que porta el nom de la Vila i que acaricia la planta del peu de la clientela, deixant al descobert l’enginy i la creativitat dels seus fabricants, com un exemple més de la sensibilitat de la gent de Sitges.

I tot això ve a tomb perquè el passat dissabte La Vanguardia, publicava en una de les seves pàgines dedicades a l’economia, un breu reportatge de les sandàlies que fabrica l’Abdon. Remarcant que és l’últim taller dedicat a la fabricació de calçat a Sitges. La llàstima que en la secció dels populars semàfors de la segona pàgina, apareixia en verd la informació de la secció corresponent, on s’explicava l’exemple d’empresa emprenedora, que aporta l’Abdon i la Isabel a la industria del calçat. Però una relliscada, i grossa, era que hi apareixia la fotografia d’un destacat líder del partit Popular de Catalunya. Rei, però no polític, aquest és el títol que li atorgo. Perquè se’l ha guanyat en aquest complex món de la competència, fent-se un nom i un prestigi, el qual per a mantenir-lo intacte, o si més no, superar-lo, han d’estar en constant evolució creativa. Així és que si la qualificació de rei la trobeu massa extravagant, fora de lloc, poc adaptada als temps moderns, deixem-ho en, l’Abdon, l’amo de les sandàlies sitgetanes que t’han agraden a les reines de casa. La denominació canvia de protagonista, no així el prestigi aconseguit pel sabater.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'abril del 2013 )

L'HOSPITAL

L’hospital som tots, aquesta conclusió es va pronunciar durant la tanda de parlaments que van tenir lloc al jardí de la casa amb motiu de l’acte institucional celebrat l’endemà del dia de la Festa Major del 2012, per tal de donar oficialitat a la celebració dels 100 anys de l’edifici actual. És una frase que resumeix a la perfecció els lligams que ens uneixen amb aquesta institució sitgetana. La qual acull neguits, preocupacions, alegries, tristeses i moltes esperances.

Transcorreguts els anys el sentit, la raó d’ésser, continua sent el mateix. Tot i que hem de deslligar l’apartat sanitari que s’involucra amb la paraula hospital. Quan va ser erigit en aquests terrenys de l’anomenada cantera d’en Sans es va fer apostant per construir un centre modern, dotant-lo d’un quiròfan que superava les expectatives de qualsevol altre poble amb el més o menys mateix nombre d’habitants. Traslladar l’antic Hospital situat en aquest indret tan emblemàtic de Sitges que s’aboca al mar, va obeir a l’oferta que proposà Mr. Charles Deering per la qual aportava una bona compensació econòmica per la compra de l’antic Hospital. Amb la venda es va poder fer front a bona part de la despesa que representava la construcció del nou edifici, la resta va ser en part sufragada mitjançant subscripció popular. Aquesta operació va permetre adequar millor unes instal•lacions, més espaioses i dotades de noves tecnologies i millorar un aspecte que també es va tenir molt en compte en el moment de l’elecció del lloc. Perquè ja ens podem imaginar la vistositat de l’antic hospital, abocat completament al mar. Les vistes sensacionals que oferia, on el sol no hauria topat mai amb cap entrebanc que desviés la seva lluminositat, la seva força, si més no fer estada tan a frec de mar té els seus inconvenients que els acusen més els qui pateixen dolors reumàtics i altres dolences que aconsellen no estar tan en contacte amb humitats constants. El nou enclavament, ens podem imaginar aquest indret cent anys enrere, estava més en contacte amb la muntanya, amb les vinyes, però sense deixar de perdre de vista el mar, oferia quasi els mateixos ingredients però amb més comoditats i una tranquil•litat absoluta, perquè quan el mar està enfurismat, estar tan a prop, també ofereix l’incomoditat del soroll que desferma la natura embogida.

Sota les atencions de benefactors i l’abnegada tasca de les monges Concepcionistes, l’Hospital de Sitges ha esdevingut una institució al servei del poble. Que la gent de la vila hi hem acudit quan algun que altre desgavell ens ha mortificat. Abans que la Seguretat Social implantés aquests centres d’assistència anomenats CAP.

L’havíem freqüentat molt, de jovenalla, després que una inoportuna i important refregada , ens havia produït una ferida amb mala jeia. La destresa de sor Assumpció hi aplicava un treballat sargit i la temuda punxada de la injecció antitetànica. La religiosa oferia un aspecte seriós i respectuós, si més no el seu tracte era molt cordial. Estava avesada als plors i esglais d’una mainada atrevida, però que es cagava les calces quan la monja ensenyava l’eina més temuda, una portentosa xeringa. Aquest, malgrat tot el devessall de llàgrimes, era relativament un mal menor. Coses de més envergadura es van desenvolupar a la sala del quiròfan. Allà el doctor Benaprés una institució dintre un altra, va intervenir quan la vida depenia d’un fil, després d’un diagnòstic extrem, tant que no s’aconsellava un trasllat fins a Barcelona. El doctor era una eminència que superava els coneixements que es requerien a un metge de poble. D’aquí la seva capacitat d’operar i enfrontar-se a situacions crítiques.

Això va seguir així fins arribar a un canvi d’orientació, es van condicionar les seves instal•lacions a l’ús exclusiu de residència. Progressivament també les persones hem evolucionat en la manera de pensar i actuar. Veníem d’un entorn familiar on els avis es cuidaven a casa i potser morien en el mateix llit on havien vingut al món. Els canvis socials obrats en aquests anys, han modificat els costums bàsics de vida i convivència. Sortosament la dona ha pogut desenvolupar-se i obrir-se camí en el món laboral. Prèviament ha gaudit d’igualtat de condicions per poder realitzar estudis que li han aportat les mateixes opcions per aconseguir posicions de prestigi en tots els àmbits. Aquesta sortida endavant ha repercutit, però, en la vida familiar i ja no sols en l’entorn de les persones grans, sinó entre els més menuts, als quals els veus desfilar, de bon matí cap a les escoles bressoles i no tornen a retrobar-se amb els pares fins a la tarda. Aquí és a l’inrevés els avis n’han de tenir cura quan es presenta una indisposició que requereix quedar-se a casa. Una situació que trenca el cor.

Volia comentar que anys enrere portar els avis a l’Hospital era com a mal vist, fins i tot els propis protagonistes hi anaven amb molt recel i tristesa. Actualment l’estada en aquest recer és equiparable a una mena d’hotelet, amb bones atencions i en un entorn molt digne. Altra cantar pot ser la cançó de la convivència, per naturalesa quan ens fem grans canviem el tarannà, som més exigents i potser una mica malhumorats, depèn de la persona. En aquesta vesant és admirable la disposició de les persones que tenen cura dels residents. No tothom serveix per aquesta dedicació que requereix de molta abnegació. I si important, necessària és l’evolució del personal envers un tracte humanitari, cal molta comprensió i paciència. D’aquí que l’Hospital necessita de personal especialitzat. També al haver de fer front a moltes despeses que es gasten per mantenir el nivell exigit en un centre que fa les funcions de residència geriàtrica. I aquí entraríem en el terreny dels honoraris que els residents satisfan en concepte de la seva estada. Quasi sempre a l’hora de pagar una quantitat, sigui la que sigui, ens sembla inadequada. Els honoraris, no sols de l’Hospital, sinó de qualsevol centre d’aquestes característiques malmet les economies familiars, amb més causa si l’usuari cobra una pensió a la baixa. I amb més raó si són dos els usuaris d’una mateix família. Aquest és i serà l’etern problema, amb mires en el dia de demà, no gaire llunyà i de la manera que van les coses, ens preguntem si podrem assumir els costos. Amb un sistema social de dependència en fallida i abocant-se, tot ell, al pedregar.

L’altre aspecte d’exemplaritat que trobem a l’Hospital de Sant Joan Baptista és la dedicació del voluntariat. Unes persones que dediquen moltes hores a ajudar en molts aspectes. El més destacat, la companyia que dispensen als residents. El seu tracte planer i amical envers una causa tan entranyable els honora i contribueix a fer més agradable la vida dels nostres avis.

La labor social, d’entrega, ha prevalgut per sobre altres raons i això ha estat així des de fa molts anys. Per això quan ens arriben rumors de controvèrsies que es susciten en la intimitat de la casa, neguitegen a la gent de Sitges. Perquè l’Hospital som tots.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 abril 2013 )

L'ÚLTIMA CASA

La setmana ha començat diversificant la celebració de la Pasqua, entre mones, l’ofici al Vinyet i els cants de les Caramelles. Un dilluns festiu que allarga el simbolisme d’una setmana que manté les influències dels aspectes tradicionals que li atorga l’atribut de Santa. Rellevant, si cap, és la vesprada d’aquest dilluns, quan les tres colles de Caramelles es van apropant al final de la cantada. Durant els transcurs de la tarda el carrer Major, en concret en el tram comprés entre a can Font i l’Estrella, la poesia, la música i la sublimitat dels cantaires, m’atreviria a comparar-lo amb l’escenari més representatiu de les cantades en aquesta tarda del dilluns, després de la no menys entranyable visita a l’Hospital.

És en aquella hora, ja acariciant les acaballes d’un dia molt intens, si es vol acudir a menjar la mona i assistir a la recta final de les cantades. És en aquest moment sublim del dia, quan en aquest sacsó del carrer s’aconseguia un clímax especial que es recolza amb l’implicació d’uns veïns molt identificats amb aquesta tradició. Començant pel Sr. Felip Font, autor de la poesia d’alguna de les Caramelles més representatives de la colla del Retiro. Uns cants que es colaven a l’interior d’aquell ben decorat saló del costat de la farmàcia i on en fruïen tota la seva família. Des de l’exterior s’hi abocava la permanent curiositat de la Montserrat de can Torrens que guaitava en el final d’aquest llarg balcó que va des de la tribuna de la casa del rellotge fins a tocar la paret mitgera de can Font on , en els baixos, hi tenia l’estudi l’arquitecte i aquarel•lista en Josep Mª. Miralles. Un balcó pel qual s’han escapat intensos redobles de caixa i aquells uuuunn que en Josep Torrens perllongava quan impartia classes de solfeig, i ho feia amb fermesa i sonoritat per tal d’aconseguir el valor exacte del silenci de negra amb la finalitat que l’alumne no es precipités i desbaratés la mètrica del compàs.

Davant per davant la bodega de ca la Candelària, on els homes de la casa havien estat músics de la colla del Prado. En pocs metres coincidien un ambient extraordinari que propicien els seguidors, a més de l’implicació dels veïns en aquesta tradició i la plasticitat d’un altre balcó molt apropat al costum i a la bellesa que ofereix l’imatge de la cistella arrecerada a la barana, quan ja queden poques cases que el balcó dels qui va dirigida la cantada pugui estar tan en contacte amb el ram i la cistella. Allà on en Josep i la Carme es reclinaven sobre la barra de ferro. O aquella altra imatge del propi Josep, el nostre volgut director i també poeta caramellaire, que apareix en aquest moment previ de la cantada, mentre espera la disposició de cantaires i músics, una imatge que ha servit de portada per il•lustrar els moments més carismàtics i que, al mateix temps, sintetitza l’entorn d’aquest bocí de carrer. L’immersió de l’apropament veïnal amb les colles de Caramelles. Allà, en pocs metres es passava dels flaires medicinals al del licors i vins amb denominació reial, com del rei i de la reina, de la bodega Candelària. També amb l’olor dels perfums que s’escapaven per la porta de la perfumeria de la Magdalena Costa. passant pel ressò de la noticia de la cantada que es publicava a les pàgines de l’Eco. Al flaire de la pasta de mona que sortia de la pastisseria de l’Estrella, amb la Sra. Conxita esperant l’avenç de la cistella, fins a situar-se en l’escaire de la porta de l’establiment. En aquell moment coincidien dues tradicions, la de les Caramelles i la mona. Poesia i dolçor que la mestressa de la casa valorava amb mostres d’admiració exultant, acompanyada dels seus fills i de la Carme, la seva jove, i junts seguien els cants amb les lletres, aquests plecs de paper amb les poesies impreses que també forma part del conjunt de detalls de l’aglomerat de les Caramelles. Lletres que en Rafael Casanova es dedicava a col•leccionar.

Contemplava l’escena, a més d’en Jordi Planas i la seva família. I aquell home, envaït per la curiositat que el caracteritzava, el popular Eduard Roca, barber d’ofici i perspicaç observador de tot el que succeïa en el carrer i que, fins i tot, quan estava en acció, es podia permetre la llibertat de aixecar la navalla de les galtes del client, el qual restava immòbil, contenint la respiració per por a un inoportú tremolor del pols d’en Roca. En el moment més crítics, ho deixava en un impàs, a mena de respir a qui tenia les galtes ensabonades, simplement per convidar al turista que guaitava a l’interior de la barberia a passar per a tot seguit fer-lo seure en un dels sillons lliures, amb la intenció d’aplicar-li una esquilada, una afaitada o el servei complert. Abans, però, havia d’acabar amb el client que havia deixat a mitges i ho feia sense treure la mirada al turista que tenia com a segrestat en l’altre seient, dedicant-li somriures, per temor a que en un descuit el passerell li marxés sense haver tingut l’oportunitat de començar la feina.

Completaven els honors a la causa caramellaire, en tan curt espai del carrer, la casa d’un altra prolífic autor de lletres de Caramelles, el poeta Salvador Soler i Forment, germà de la mare d’en Felip Font i autor de predilecció pradista. Flaires, poesia, cants i música en aquesta tarda del dilluns, en un espai on l’harmonia aconseguia quasi assolir la perfecció.

Igual com passava el dissabte a la nit, desprès d’haver cantat a l’ajuntament, que al meu parer és on més mal sonen les cantades, degut a que l’espai és més obert i es nota la tensió per ser la primera casa. S’escoltava diferent al carrer d’en Bosc, on l’espai s’eixampla, davant de la casa on va viure i passava consulta el doctor Pere Sarramalera i ara hi continua residint la seva vídua, la Sra. Lola. En una hora de la nit, amb la feble llum que ombreja les juntes de les pedres del Palau, de l’estudi del Sr. Josep Vidal, un lloc on els cants i la música aconsegueixen un acoblament, ajudat per l’acústica que acarona aquest racó i per la beutat que transmet l’imatge del replegament de les Caramelles en un indret tan suggestiu, artístic i recreatiu del paisatge sitgetà, presidit pel majestuós arc de pedra de la casa del metge, a frec les parets de la casa on vivien els Fontfria, en Mec. Allà on si de normal el carrer aglutina els encants de poble, el cant de les Caramelles, la vermelló de les barretines, matisada per la foscor de la nit, quan des de l’obrador de ca l’Avellaneta, s’escapa l’olor irresistible, única, dels muflons. La cistella balancejant, donava la sensació que tots els mals fugien, claudicant davant tanta bellesa, tanta serenor, tot tan perfecte que ni el propi Senyor Doctor, com, aquesta vegada amb raó de causa, el denominava l’amic Roca, tenia prous receptes per millorar la situació. S’insinuava la glòria en plena nit d’un Dissabte de Glòria.

Arribem a l’ultima casa de la cantada, darrera queden hores d’assaig, moltes estones d’amical convivència, música i poesia. Quan s’escau el desig del retrobament, serà durant els preparatius d’una nova Pasqua. Ara ho deixo aquí, entre aquest ressò que pretén ser el resum de moltes coses. També com un gest de satisfacció davant de tants detalls, els quals sobresurten entre moltes adversitats i són un esquitx d’il•lusió per esperar el demà.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2013 )

DIA MUNDIAL DE LES CARAMELLES

S’estén el costum de dedicar un dia de l’any a una causa determinada. Aquesta iniciativa permet fixar l’atenció en temes diversos, i també amb problemàtiques, que ens són molt propers. Dedicar-hi un dia equival a que l’atenció del món desenvolupat es fixi i prengui consciència de tants assumptes que formen part de l’actualitat mundial i als quals hi cal dedicar atenció o simplement a mena d’homenatge. A vegades aquestes vint-i-quatre hores d’atenció exclusiva ens agafa per sorpresa, perquè no recordem si ja s’hi venia dedicant en anys anteriors o es tracta d’una novetat. Amb tants pèls i senyals que cal atendre cada dia la implantació d’una dedicatòria en exclusiva, pot acabar amb tots els dies del calendari i encara deixar en llista d’espera algun que altre tema mereixedor d’atenció. I que caldrà mantenir en cartera fins arribar a un any de traspàs, en el qual el calendari ens obsequia amb un dia mes ja en les acaballes del mes de febrer.

Motivat davant la proliferació de tants dies reservats per apropar a l’opinió pública a una bona causa, m’he pres la llibertat de promoure, ni que sigui en la intimitat i exclusivitat d’aquestes pàgines, per què no?, el dia mundial de les Caramelles. Tot i que l’universalitat d’aquesta temàtica es concentra en l’àmbit de la geografia catalana. Fora d’aquí, però, es produeixen unes altres manifestacions que en certa manera guarden una certa similitud. Ho anomenen Rondes, pensades per anar a cantar, amb acompanyament de guitarres, bandúrries i altres instruments, a mena de rondalles, a les noies del poble. En certa manera les Caramelles, a més d’estar pensades per enaltir la joia de la Pasqua, antigament també servien per obsequiar a les donzelles.

En aquest homenatge de projecció mundial que faig evident en aquest enunciat, guarda també una complexitat que implica a moltes persones que fan possible la cantada. De manera especial els poetes/ses , inspiradors de les lletres, els mestres de música que les harmonitzen i als cantaires i músics que ho interpreten . Reduint tal pretesa universalitat a l’àmbit local, la combinació és extraordinària. Meritosa, pels anys que fa que la tradició de les Caramelles continua sent pol d’atracció i seguiment.

Entre aquesta llarga trajectòria s’ha portat a terme un admirable relleu generacional. Els mestres de sempre, els més propers a nosaltres durant els anys de joventut, eren garantia de continuïtat i a mesura que passaven els anys creixia una certa desconfiança que es traduïa en una opinió quasi generalitzada: “Quan aquests mestres ho deixin, les Caramelles s’hauran acabat”. Fixem-nos que condicionàvem la continuïtat depenen de la capacitat dels autors de la música i a més responsables dels assajos i de dirigir. Mai es va dubtar que la cosa fallaria per part de la vesant poètica, a ben segur perquè confiàvem en què personal predisposat per la poesia n’hi hauria sempre, així com de cantaires i músics. Donava la sensació com si garantir la seva supervivència depengués exclusivament dels mestres. No es preveia que algú fos capaç de mostrar prou voluntat i coneixements directius com per rellevar a uns directors que durant molts anys ens van delectar amb el bonic i exemplar compliment de posar música a aquests dies de Pasqua. Sortosament quan els responsables de l‘apartat musical ho van anar deixant, els van rellevar joves valors, els quals s’han acoblat, de manera progressiva, en el relleu de la part musical de les Caramelles. I també han contribuït a engrandir el seu repertori.

El pas mateix del temps s’ha encarregat de matissar els valors de les pròpies Caramelles, quan cal fer referència que durant els anys difícils de la postguerra, les penúries empenyien a abraçar-se a les tradicions i a qualsevol aspecte on una de les compensacions més valorada era l’aspecte de la subsistència alimentària. La gent s’apuntava a la causa on sabien que el colofó seria un bon àpat. Naturalment aquesta no era la principal raó per formar part d’una colla de Caramelles, influïa molt l’aspecte associatiu, la majoria dels vilatans eren del Prado o del Retiro i aquesta integració es feia palesa en la participació en tots els actes que organitzaven les respectives Societats. Una d’elles les Caramelles. Els participants s’hi apuntaven, a banda de les implicacions socials, també perquè eren conscients que després hi hauria un bon ressopó i un no menys suculent dinar.

I mentre el Prado s’especialitzava, a més del vals i l’americana, amb uns sensacionals i agosarats popurris, de les lletres dels quals n’eren especialistes els Almiñana i també en Rafael Casanova i ho solejava el popular Rupert Roca. La gent del Retiro se les veien amb les exigències del mestre Pallarès, que no deixava passar-ne una, la seva perfecció arribava a l’extrem que s’estava acabant la cantada i encara es planyia: “No, no ho sento com jo ho he escrit....”. Tal meticulositat l’havia portat fins l’extrem de desafiar a la junta de la colla, quan en l’últim assaig, allà en la pista d’estiu, moments abans de sortir, dirigint-se sense assenyalar-lo a un cantaire que mostrava dificultats en la parla, en els termes de tot o res: “o ell, o jo”. Davant els intents de persuasió dels responsables: “Home, mestre...”. Difícil i compromesa aquesta papereta que sols ells van haver de trampejar per tal de satisfer les exigències d’en Pallarès i intentar ferir el menys possible la sensibilitat de qui anava dirigit l’ultimàtum.

La colla del Patronat estava formada majoritàriament per cantaires que tenien preferència per l’afició pel cant. I aquesta singularitat s’observa amb les precaucions que prenien els cantaires que es tapaven el coll amb gruixudes bufandes i preservaven la gola amb pastilles de potassa. Era tal el seu grau d’exigència davant el solo que prenien totes les precaucions hagudes i per haver. I si la cosa començava amb tan bona predisposició, no podia acabar de millor manera a l’hora del ressopó i en les posteriors costellades, dinars i fartaroles varies, que han portat a terme. Entre els mateixos components, admirats per tan bones predisposicions pel menjar, van arribar a fer broma amb la identificació de la procedència, canviant el terme Escola Canthorum del Patronat, per la de “Fartorum”. Que no fa altra cosa que reafirmar un al•licient que durant aquells anys difícils, entaular-se per degustar un bon dinar bé valien uns cants primaverals i que a mesura que les privacions anaven desapareixent ,igualment s’ha fet un bon paper a la taula, amb la consegüent alegria que aporta el vinet, i que decanta a un ambient que propicia altres cants , els quals també eren esperats durant les divertides i participatives sobretaules.

Així, doncs, les nostres Caramelles, com la mona i l’arengada que quan es podia encendre foc a la muntanya, durant aquets dies, era una altra protagonista d’excepció. Com per les responsables d’engalanar les respectives cistelles i els qui confeccionen el ram que corona el pal o per aquells que el porten... Tan variat espectre de detalls, bé es mereixen fer-se un lloc entre el reconeixement mundial, i també per projectar la manera d’esser i de viure dels veïns del poble de Sitges, com a ciutadans del món que som.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2013, Setmana Santa )

PALMES I PALMONS

La setmana passada em referia a l’atractiu que oferien el magatzems de can Jorba, en concret, als detalls adjacents que es combinaven amb l’aspecte comercial. En uns anys en què les nostres mares, moltes d’elles, havien anat a aprendre “ Corte y Confección”, amb el reconegut sistema Martí, un mètode que havia esdevingut el més convencional. Aquest aprenentatge els va permetre fer els patrons i posteriorment confeccionar la roba tant dels pares com dels fills. Potser els abrics els hi comportava més feina i més que això l’haver de treballar amb robes més gruixudes i per tant necessitades d’unes agulles especials i aquest aspecte els feia desistir de confeccionar-lo, al temps que es produïa l’implantació d’aquests magatzems i altres d’una projecció comercial semblant, va fer possible que poc a poc les famílies es decantessin per comprar a la mainada la roba feta, per allò que els hi durava tan sols una temporada.

I una festivitat que marca el traspàs de l’hivern a la primavera ha estat el diumenge de Rams. I que malgrat el significat religiós que hi conflueix, el dia ha estat aprofitat per estrenar la roba de la nova estació. Per tant, entre palmes i palmons, sobresurt l’elegància de grans i petits. Molt en desacord amb una de les setmanes de més recolliment, la de Passió.

A can Jorba i altres magatzems d’aquells anys, pioners de les grans superfícies actuals, existien les sastreries, especialitzades en roba d’home i també les havia de dona. La que va tenir uns vincles amb el nostre poble va ésser la Pantaleoni Hnos, fundada a l’any 1863, amb botigues a Porta Ferrissa i a Rambla de Canaletes, precursora aquesta última de la reconeguda Sastreria Modelo que va obrir portes en el 1875. En quant els lligams amb Sitges es van establir quan un dels successors generacionals era propietari d’una torre en el sector de Terramar i, per tant passaven les festes de Setmana Santa i tot l’estiu aquí. Això els permetia alternar amb la resta dels senyors de la colònia. La presència d’aquest nucli especial d’estiuejants, caminant pel Passeig, conferia a la Vila una classe i un senyoriu caracteritzat per l’elegància en el vestir. Era la millor propaganda pels responsables de la sastreria barcelonina. I que desprès va agafar el relleu el Sr. Gonçal Comella, també de la prestigiosa sastreria del Passeig de Gràcia. Cal dir que els “pioners” freqüentaven el local de la piscina, on en les tardes dels dies festius oferien lluïts balls, en els quals triomfava per la seva veu i el seu encant personal la Beatriu Àlvarez, una de les filles d’aquell popular carter, que era la vocalista dels Iberos del Jazz.

Tant les modistes i sastres sitgetans, en apropar-se aquesta festa, tenien feina per complir amb els encàrrecs de la seva clientela habitual. Nens i nenes, els uns estrenaven pantalons, sempre de camal curt, i les mosses faldilles. Encara no s’havia unificat el costum d’uns i altres vestir amb pantalons llargs. Per tant dominava la mida curta, amb l’escurçament dels mitjons, ja que durant l’hivern aquests eren llargs. Els pares, si no volien desentonar, en els millors dels casos, feien una visita a can Pantaleoni, on si el client s’identificava que era de Sitges, li feien un descompte d’atenció a la procedència.

Fins que un fet luctuós va marcar l’estada dels Pantaleoni entre nosaltres, va succeir quan un fill va tenir un accident de bicicleta que li va segar la vida. La filla afectada per la poliomielitis, transitava per tot el poble,damunt un carret tirat per un Poni . A partir de llavors ja res va tornar a ser igual i per no rememorar tristos records, la seva presència va anar distanciant-se.

A l’aspecte d’estrenar vestit, s’hi ha afegit l’adquisició de la palma i el palmó. Les preferències dels minyons, parlo per la meva experiència, consistia en triar un palmó alt, quant més millor i aquest entossudiment també comportava moments crítics quan la padrina, que és la que córrer amb la despesa, havia d’aconsellar i fer entrar en raó a la criatura per tal de que aquest el pogués dominar i, per tant, no fos desmesurat per la seva edat. La Mercè de can Vidiella i la resta de senyores de la família, oferien les palmes i palmons com els productes estrella d’aquells dies.

Un altre punt de venda era a la perfumeria del Sr. Bartomeu Soler, establiment més conegut coma a can Pascaret, antiga barberia. Ja m’he referit a les singularitats de l’establiment i sobretot al fill de la casa, en Jaume Soler Milà, el qual aquests dies vivia la tradició d’una manera especial, entre palmes, palmons i repertori de Caramelles. Al noi se li presentava doble feina i una mica més, si cal, pel fet d’haver d’atendre la clientela de la perfumeria. El flaire dels perfums es barrejava amb la de la palma que el recordo com a molt característic, sobretot quan el tenies a casa. Recomanaven embolicar-lo amb un drap humit per a que no s’assequés abans de temps. Guardat a sota el llit, la intensitat del seu olor es feia encara més palès.

Aquesta activitat ocupava la rebotiga de la perfumeria i obligava a en Jaume a desplaçar el repàs de les respectives partitures de les Caramelles que a duo, de viola i violí, realitzaven ell i en José Pérez. Entre els dos es feia ostensible la diferència d’altura, en Jaume llarg com un Sant Pau i en José la seva marcada gepa el feia encara més baix. En aquella habitació amb vistes al carrer. En José que en aquells moments desenvolupava la feina de porter de l’escola Esteve Barrachina, era andalús de procedència i músic de corda per afició. Però, a més, quan s’esqueia, disposat a fer de copista de les solfes. Les quals no es limitava a copiar de manera acurada i entenedora les notes, sinó que decorava el contorn de la partitura amb dibuixos en color.

En els primers anys de la Cobla hi va col•laborar reproduint velles partitures, com ho eren les de la Festa Major i La Processó de Sant Bartomeu. Fent constar els noms dels compositors en un discret segon pla, per donar relleu al José Pérez que apareixia al final de la partitura. Ni el mestre Morera ni en Català es van poder imaginar mai que un andalús gosaria rubricar les dues obres amb nom i cognom del copista, acolorits, sobresortint per entre les notes i que podia crear una certa confusió en quant a l’autoria. Sortosament pels entesos la rubrica final, es quedava en una simpàtica anècdota, doncs eren conscients que tal artística filigrana no s’identificava amb la identitat dels autors. D’aquesta manera a la bellesa de la melodia s’hi afegia la sorpresa, ben poques vegades repetida , per part dels intèrprets, de llegir el paper amb elements decoratius inclosos. Tanta n’era l’apassionament pel seu treball, que l’home copiava la partitura original de les Caramelles que li lliurava el mestre al seu estil particular, adornant al màxim totes les franges que quedaven en blanc. D’aquesta manera podia presumir de disposar a damunt el faristol una partitura original i personalitzada.

Palmes i palmons en les vigílies d’una setmana que té la qualificació de Santa i que caldria afegir-hi el terme de vacança, per apropar-la més a la realitat actual. Tot i que la reacció humana passa del recolliment a la diversió de la manera més natural. Aquest any amb les mirades posades al Vaticà on sembla que Francesc, el nou Papa, ha començat el seu pontificat amb nou tarannà que de moment ha estat molt ben rebut per la comunitat cristiana.

J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de març del 2013)

L'ELEFANT I EN ROCA

Des de que un rei proper es dedicava a matar elefants, mentre els súbdits passen per tota mena de penúries, els elefants han aconseguit refermar la simpatia que ja tenien entre aquesta població que ara mal viu a remolc d’una situació surrealista, molt difícil de trampejar.

Quan la mainada disposàvem de poques punyetetes, em refereixo als entreteniments tan sofisticats com hi ha ara, les consoles simplement les identificàvem amb un moble que acostumava estar disposat en el rebedor de les cases, ara una consola electrònica és el no va més de la idealització moderna. Simplement fèiem festa anant a Barcelona, els sols fet de pujar al tren ja era com una aventura. I així com ara els hi diuen a la mainada: “si et portes bé et comprarem una consola”. En aquells anys l’encapçalament de la recomanació era el mateix l’únic que canviava era la resolució: “...et portarem al parque”. S’entenia, el parc zoològic. I aquests portar-se bé, entre altres normalitats, obeïa a no muntar un espectacle mentre el metge dels carnots remenava per entre les interioritats de la gargamella, en uns moments en què que podia esclatar una mena de revolució contra els de la bata blanca.

I el zoo, aquest emblema de la capital, ens captivava. Sobretot els micos i els elefants. Les dues especies amb les seves constants i simpàtiques evolucions oferien un divertit espectacle. A la meva època l’elefanta que regnava en la seva secció era la Turquesa, ens hi podíem passar una bona estona, tot esperant una de les seves més preuades genialitats, com quan omplia la trompa d’aigua i tot seguit l’abocava en direcció a la concurrència que restava amatent dels seus moviments i quan algú en sortia remullat, l’espectacle era complert.

Un altre dels motius que ens portava fins a Barcelona , era per comprar l’abriguet a can Jorba. Aquest magatzems del Portal de l’Àngel mostraven dos al•licients afegits, l’escala mecànica, que va ésser la primera en instal•lar-se en tot l’estat. I el petit zoo i un parc infantil que es trobava en el terrat del bonic edifici. També amb uns ximpanzés que van esdevenir una atracció, perquè no podíem marxar de can Jorba sense prèviament haver fet una visita a les parts altes. Uns primats que quan els magatzems van complir els 50 anys d’activitat comercial a Barcelona, l’empresari va organitzar una mena de cavalcada triomfal pels principals carrers de la ciutat, amb tanta mala sort que els dos micos es van poden deslliurar de la gàbia. A un sembla ésser que el van atrapar tot seguit, però el més espavilat va romandre uns quants dies fent saltirons per entre els arbres de la Plaça de Catalunya. Segons les cròniques del temps, es va convertir en un inusual espectacle, fins i tot la insòlita aventura va ésser aprofitada pels humoristes per satiritzar la situació i comparar-ho amb l’anunci més pregonat de la casa, que deia que entraves a can Jorba despullat i en sorties vestit de cap a peus, sense faltar el més mínim detall.

Aquests viatges a la capital durant la infantessa, tenien per marc tots aquests simpàtics detalls. I vet aquí que quan els anys s’han anat aferrant a la nostra persona, sense poder-nos deslliurar de cap, hem tingut d’anar a la capital per atendre altres obligacions de més calat. Fer el viatge a una hora prudent del matí, en el tren on la majoria de passatgers que hi pugen és per anar a treballar, coincidies amb les singularitats que oferia en Josep Roca, fill del nunci, quan recorria tot el tren amb la seva inseparable cartera de pell, traje gris i amb el do que li conferia el seu tarannà irrepetible. Mentre somreia amb una peculiar manera de fer-ho, oprimint els llavis i sense ensenyar les dents. En Roca ha aconseguit una fama anònima, dintre l’àmbit de la línea de rodalies, perquè tan sols han tingut el privilegi de gaudir-la els usuaris assidus del tren de les 8, així com el de tornada. I quan algú gosava interessar-se per la seva vida viatgera, li abocava un repertori conegut per tots els puntuals viatgers del trajecte: Miri, cap a casa del parent, el senyor Roca. Per a tot seguir informar dels anys que feia que treballava a la mútua, com també aprofitava l’ocasió per reivindicar un tracte millor: És bona persona, però a vegades la manera com em diu les coses té molt a desitjar. Miri, és allò que diuen, on hi ha confiança fa fàstic. I ho acompanyava, amb un gest de resignació: que hi vol fer-hi, paciència .

M’he referit a l’elefant que ara és un animal que està en boca de tots i, a conseqüència dels esdeveniments ja prou coneguts, es nota com a més predisposició per protegir l’espècie, la dels elefants. Després he decantat per aportar detalls de la convivència de l’amic Roca, com un dels usuaris més populars de la Renfe, conegut pels de casa i per la resta dels viatges del trajecte. I vet aquí que ni uns ni altres conformen el protagonisme de l’article d’avui.

Es dóna el cas que al poc de celebrar-se el congrés de la telefonia mòbil, el recinte de la Fira

de Barcelona acollirà el Tissue World , una fira que s’ha assentat en diferents capitals del planeta i del 18 al 21 de març, ho farà a la capital catalana. Es tracta de la fira on el paper higiènic és el pal de paller, potser el invent més antic en aquest sector, on s’hi ha afegit els tovallons de paper, mocadors i altres derivats. El paper, vulgarment, conegut com el de wàter , ha significat un gran avenç en el moment d’eixugar l’ull cec de la part de darrera. Ha evolucionant no en quant la forma de presentació, sinó en la qualitat i, per tant, en la suavitat que ofereix per tal d’evitar irritacions molestes i de dubtosa solvència sanitària.

Durant uns quants anys el paper de diari va servir per aquesta utilitat. Això tenia lloc quan la tassa de porcellana era un privilegi reservat a uns quants, perquè el més comú i habitual era disposar de l’anomenada comuna, amb la corresponent tapadora de fusta. I si la necessitat t’enxarpava en la muntanya, per molt grotesc i primitiu que pugui semblar, s’havia de triar del contorn una pedra el més llissa possible per tal de no produir ferides innecessàries. Fins que van aparèixer aquells rotllos de paper, embolicats amb un cel•lofana de color taronja. On hi predominava el dibuix en vermell d’un elefant, el qual donava nom a la marca: El Elefante. Poc a poc, amb l’evolució de la modernitat, el producte va millorar ostensiblement i mai més s’ha hagut de patir per l’aspro d’un paper d’ús mundial, sense distinció de categories, ni colofons socials. Aquest ull cec del darrera, com goso denominar a aquesta part tan íntima de l’anatomia del cos, no hi veu, si més no nota i agraeix la suavitat del paper que l’acaricia.

En un marc igualment sofisticat, cosa que hi ha contribuït la gent de can Roca que fabriquen i donen forma a aquest altre invent com és la tassa de porcellana. I que malgrat haver-se modernitzat el contorn, la seva silueta no ofereix gaires més variacions. Simplement eficàcia i una certa comoditat.

Una fira mundial de paper de wàter i altres complements, ens dóna a conèixer l’importància d’aquest paper que es fa servir, mundialment, per a la mateixa finalitat. Poques coses són tan comunes, quan ara, desdoblant el significat de la paraula, aquestes ja no existeixen.

                                                                                                                        J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de març del 2013 )

MARÇ MARÇOT

El març és un mes ventós, i de traspàs entre l’hivern i la primavera. I el refranyer popular explicita una recomanació molt mal intencionada: març marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si es pot . Gens exemplar en els temps que corren. En quant a la meteorologia, els darrers dies del mes de febrer la pluja i el vent, la neu en les comarques més propenses, han acomiadat aquest període de temps en el qual l’hivern fa més palès el seu rigor. Amb el març arribarà la primavera i aquests rigors, representats pel fred i el vent, es van afeblint i poc a poc va guanyant la força del sol. Arribem a la millor època del any, ni fred ni calor, amb el sentit exclusiu del que es desprèn de la meteorologia.

El febrer s’ha acomiadat amb un repunteig del progrés, posat de manifest en el congrés de telefonia mòbil que s’ha celebrat a Barcelona, amb èxit de participació i organització. En cada edició les novetats, en aquest camp de la tecnologia, ofereixen un avanç inimaginable en només 365 dies de diferència. Això ens permet fer-nos a la idea que amb aquests aparells podrem tenir al nostre abats una informació i aplicacions que ni els més idealistes somiadors s’havien imaginat. En relativament pocs anys, la telefonia ha evolucionat d’una manera sorprenent. Sembla ahir que ens comunicàvem per telèfon a través de l’operadora i avui ho podem continuar fent sense la seva implicació i des de qualsevol punt del carrer, ciutat o poble. El precursor d’aquests reduïts aparells va ser un mòbil de mesures considerables, pel volum que requeria la bateria corresponent i per consegüent el pes que això representava haver de carregar per transportar-lo. També era considerable el preu que s’havia de pagar, unes 500.000 pessetes d’aquelles anys, quantitat que representava un bon pessic per als pocs que s’ho podien permetre.

De per sí el telèfon ha estat un invent sensacional que els de la meva generació ja ho vam trobar implantat, tot haver de passar per l’operadora per establir connexió. Varem viure el moment de l’automatització, la qual es feia evident amb el disc que anava acoblat en aquells negres aparells on i cabia just la punta del dit i que això permetia poder girar el disc en un recorregut precís per damunt dels números que establien connexió. Aquest avanç ens va estalviar les esperes, l’haver de demanar conferència, si era una trucada fora del poble, i el sentir-nos alliberats de la presència de l’operadora la qual, si s’ho proposava, podia escoltar la conversa. La xarxa creixia, com també ho feia el nombre d’abonats. I com la imaginació no coneix límits, no conformats amb les avantatges que oferia el invent, es va començar a idealitzar el dia en què ens podríem veure els dos comunicadors mentre parlàvem. Era un objectiu considerat quasi impossible. Doncs bé, un altre somni es va fer realitat, poder veure’ns mentre parlem. Al cap d’un temps de estar establert aquest prodigi, la Dolors Montaner i la seva família, en el local on junt amb en Franc, el seu espòs, havien regentat un establiment de beure i menjar, El Pati”, de tan bona acollida i grat record, van disposar l’equipament necessari per fer possible l’anomenada videoconferència. Un fet que va meravellar als usuaris i a la gent del poble favorables a pujar al tren de la modernitat. L’únic inconvenient era que entre les dues persones interessades, en establir connexió, s’havien de posar d’acord en el dia i hora i que l’altra també acudis a un locutori que disposés del muntatge corresponent, comportant que les dues parts havien de reservar hora per tal de trobar en disposició la cabina. Tampoc es va trigar gaire que l’opció estigués a l’abast de totes les cases, on amb una reduïda càmera i el programa corresponent, podem parlar i veure’ns sense que la distància sigui un impediment, des d’una banda a l’altra del món. A partir d’això ja no hi ha res impossible i quan ens pensem que ja tot està inventat els tecnòlegs ens sorprenen amb novetats que semblen irreals.

Poder portar a sobre un telèfon, avui, forma part de la nostra persona. Tanta n’és la dependència que si s’oblida a casa ens descol•loquem Comunicar-nos, tenir-hi disposat Internet, poder fer fotografies, s’afegeix a la llarga llista d’avantatges. I arribarà el dia, no gaire llunyà, que amb el mòbil podrem obrir la porta de l’habitació de l’hotel, de la nostra vivenda. El problema recaurà quan en aquell precís moment s’esgoti la bateria i per consegüent l’oportunitat de poder accedir a casa. Però com que hi ha ments que van més enllà, de segur que ja ho tenen previst i ens estalviarem de cridar a l’estil d’aquella simpàtica sèrie de dibuixos animats dels Picapedra, quan el popular Pedro es quedava tancat al carrer i vociferava aquell singular crit : “Bilmaaaa”.

En pocs dies de diferència ens hem passejat entre els avanços tecnològics i paral•lelament hem retrocedit en el temps, quan ens han visitat els components d’una nova edició del Ral•li de cotxes d’època que arriben a Sitges procedents de Barcelona. En aquest cas l’efecte és el contrari, l’exhibició té lloc quan el parc mòbil actual mostra un desplegament de cotxes de totes les marques i amb la potència dels seus motors a uns nivells superiors, res a veure amb els que conformen la desfilada del Ral•li.

També disposar d’un d’aquests cotxes obeïa a una necessitat i de vegades a un privilegi reservat a uns quants. En les imatges d’antany es pot apreciar les ciutats i pobles, amb els carrers quasi bé deserts en quan a tràfic rodat. La població no disposaven d’uns sous folgats que els permetessin tenir cotxe a la porta, tenien assumit l’ús del transport públic i d’un element que encara els era més proper, les cames.

De 50 anys cap aquí, la transformació experimentada ha fet possible que el més pelacanyes, amb el millor criteri per una igualtat d’oportunitats, es desplaci amb cotxe. Fins el punt que aquells carrers solitaris on es podia caminar sense cap impediment i, ves a saber, potser encara no s’havien inventat els senyals que manen la prohibició d’aparcament, ara són plens de vehicles que dificulten la mobilitat i contaminen l’ambient. Amb tot, aquestes noves generacions han vingut al món entre aquest caos circulatori i per tant s’afegeix a les normalitats de la vida moderna.

El Ral•li s’ha convertit en un referent que cada any ens permet fer una ullada al passat i per adonar-nos dels avanços portats a terme en el transcurs de tots aquests anys. I entre tots els participants una persona molt vinculada amb el nostre Sitges, ha estat en Marcel Maluquer, el qual fa molts anys que es passejava pel Passeig, per admiració de tots, muntat en una bicicleta antiga, composta d’una roda enorme i una de més petita, igual com la que s’exhibeix a l’entrada del museu Romàtic. Ell i l’Edurad Carbonell Targa, són dos testimonis d’excepció i col•laboradors d’aquesta repetitiva exhibició del Ral•li que amb els seus 55 anys de projecció, es consolida dintre de l’antiguitat. Ho fa en temps moderns i contribueix a enaltir els esdeveniments que tenen lloc en el nostre poble. Com a màxim exponent del record i de la modernitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de març del 2013 )

ELS CAFÈS

En el transcurs d’aquesta Quaresma s’estan produïnt uns fets remarcables. El més important, perquè també és d’incumbència eclesiàstica, és el que fa referència a la dimissió del Pontífex. Una situació que no havíem viscut, ja que el més proper, en aquesta temàtica, han estat els relleus dels corresponents senyors rectors , vicaris i altres sacerdots amb càrrecs diversos. Fins i tot, com quelcom semblant a la situació dels papes, el màxim responsable de la parròquia acabava la seva comesa pastoral el mateix dia que esgotava la seva vida. D’aquí que els senyors rectors envellien apropats a l’àmbit dels seus feligresos. Aquesta situació va canviar d’acord amb la conveniència de trobar un retir en consonància amb el seu ministeri, és a dir, a recer de la residència que existeix a la capital i que els permet portar una activitat doctrinal, si més no deslligada de la responsabilitat parroquial.

Durant la meva època escolar vaig tenir l’ocasió d’estar més en contacte amb els relleus i permanències dels pares escolapis. S’alternava el rector del col•legi i arribaven nous escolapis amb la finalitat d’impartir classes que combinaven amb la pràctica dels oficis religiosos pertinents. Els de més edat, però, semblava que tenien plaça fixa en el col•legi: Com era el cas del popular pare Marín, que era gran o a nosaltres ens ho semblava i el pare Joan Capdevila, tenia tants d’acumulats que més que semblar gran ho era. Va ésser l’únic, de la meva època escolar, que va morir estant més o menys en actiu. Era un dia de novembre, no recordo l’any, però sí que tinc present que ens van donar festa i en Bonaventura Montaner i jo vam aprofitar el dia esplèndid que feia, per apropar-nos fins a Terramar, varem passejar per aquells ben definits espigons, quan encara eren transitables. No com ara que s’han deixat malmetre per la força del mar i ofereixen un aspecte d’absoluta degradació .

Els feligresos de la parròquia, també els que freqüentaven la capella dels escolapis, s’han alternat amb el compliment que mana l’església d’assistir a missa els dies de precepte. Curiosament, i no es prengui la meva opinió com una generalització, de tots és sabut, però, que els homes moltes vegades han trobat l’excusa perfecte per no assistir a la missa. Em refereixo quan l’ofici religiós sols tenia lloc durant els matins dels dies de festa, encara no s’oficiaven ni en les vigílies ni durant les vesprades, tot i que començaven a una hora ben matinera. Quan era època de cacera es passaven mig festiu al parany, o agafats a l’escopeta. Que si el temps dels rovellons, o anar a caminar per la muntanya, anar a rebassar a l’hort, o a matar l’aranya allà on fos. El cas és que tenien tots els matins dels festius ocupats.

Delegaven les obligacions missaires a les esposes, sota la consideració que amb un que reses era suficient per estar en gràcia de Déu. Però vet aquí que aquelles dones, que eren unes sofertes i abnegades mestresses de casa, tenien de procurar d’assistir a missa aviat per tal de que els hi quedés temps per rentar la roba de treballar de l’espòs i preparar el dinar, comptant que tindria el temps just per menjar i marxar al cafè o al futbol.

Antigament els cafès van manllevar molta intimitat a les famílies i es va fomentar l’implantació d’uns costums que eren, en la majoria de les cases, inamovibles, fins el punt que es dinava i sopava aviat perquè la rutina d’anar a prendre cafè així ho exigia. Sola, o acompanyada de la mainada, a l’esposa li quedava la feina de desparar taula i rentar plats. Tan sols aquesta rutina es trencava a l’hora del ball de tarda.

Això ens pot donar idea del grau d’influència que exercien els cafès del poble en els homes que hi acudien, migdia i vespre, abans d’anar a treballar i abans d’anar a dormir. De tal manera que tothom coneixia el destí, segons l’horari, d’aquells que transitaven pel carrer, fins i tot encertàvem si es dirigien al Prado o al Retiro. I els anys van fer tornar feixuc el seu pas i, malgrat la dificultat que havien de vèncer per arribar-hi, sols l’empitjorament de la seva salut els va fer desistir del costum. Dos dels casos més exemplars, en quan a no voler rendir-se a les dificultats, va ser el Sr. Ramon Termes el qual caminava molt poc a poc, tant que quan arribava al Prado ja quasi havia de tornar a casa. Potser en Felipe, barber que ho havia estat de la barberia de can Roca, no mostrava tant impediment, però sols ell sabia el que patia per poder arribar des de la casa també del carrer Sant Francesc fins al Retiro.

Curiosament, però, el finestral principal de la sala cafè del Prado, durant la tarda, era presidit per una majoria de senyores, les edats de les quals sumaven unes xifres que si no arribaven als mil anys es quedaven a la meitat. En canvi al Retiro hi predominaven els homes. També no deixa de convertir-se en una curiositat el fet que en aquesta Societat ben poques dones hem trobat prenent cafè. De les poques que acudien a la societat de la Palla eren les esposes dels gitanos d’aquí, elles acompanyaven els homes quan acabaven d’arribar de vendre pels mercats.

No obstant aquests centenaris cafès s’han vist freqüentats, d’una manera eloqüent i tradicional, durant aquests dies de la Quaresma. Quan socis i simpatitzants hi han acudit , ho continuen fent, per tal d’assajar el cant de les Caramelles. El cafetonet és el preàmbul per interpretar la poesia instrumentada i l’elixir per mantenir desperts els sentits més adients. En aquest tema també han existit diferències entre els seus directors.

El mestre Manuel Torrens no era en absolut home de cafè, tot el contrari defugia d’aquella atmosfera carregada de fum. Sortia amb el temps just de casa i ho feia abrigat de manera exagerada ja que el fred i l’aire eren els seus enemics més temibles. Per contra el mestre Gabriel Pallarès formava part d’aquella plantilla d’assidus del primer finestral. A ell no li feia res sortir en aquests nits de Quaresma, perquè ho feia durant totes les nits de la resta de l’any. El que potser desbaratava el costum, és haver de tenir preparats un determinat nombre de compassos per quan tocava assajar el vals o l’americana. No hi treballava fins arribat el dia, en què aprofitava mentre sopava per compondre’n uns compassos més. I així fins a tenir-ho tot enllestit.. El mestre Jordi Pañella tampoc ha estat home d’anar al cafè, però sí un empedreït cafeter que els assaboreix a can Sabaté per qüestió d’apropament. Els van succeir dos sitgetans, en Rafael Marcet, vinculat al Prado en cos i ànima. I en Quimet Ràfols, el típic home de cafè.

Els ametllers i la mimosa florida evidencien l’anunci d’una nova primavera. Primer cal trampejar la Quaresma, amatents del que mana l’església. I quan surti el setmanari al carrer, s’haurà fet efectiva la dimissió del Papa, el dia 28 a les 20 hores que és quan acaba la seva jornada laboral. Uns més que altres esperem el dia de la jubilació, el Papa no en pot ser una excepció. Tot i que ell no té fàcil poder anar a fer el cafè, fora de les parets del Vaticà. No tots som iguals, tampoc tots poden gaudir de les subtileses més senzilles de la vida quotidiana. I això, ser presoner de la pròpia existència, ha de cansar. Per molt papa, rei o senyor que siguis.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 1 de març del 2013 )

LA RUTA DEL CÍSTER

Resulta interessant trobar, més enllà de pobles i ciutats, les muntanyes que envolten les comarques, termes i municipis, que tenen els seus camins ben ordenats i, un aspecte molt important, ben senyalats. Una situació que plau enormement als amants del muntanyisme en totes les seves modalitats. Però d’una manera més populosa i més apropada, degut a la manca d’una extrema dificultat, a tots aquells, homes i dones, sense limitació d’edats, a qui ens motiva practicar el senderisme.

Aquesta ordenació, a la qual em referia, permet establir unes rutes que a través de pistes, camins i corriols, ens portaran d’un extrem a l’altra de la nostra Geografia, tot travessant muntanyes, les poblacions que les limiten i les comarques corresponents. L’afició del caminant acostuma a ser perseverant i amb ella es fa palesa la projecció de la formigueta, poc a poc es fa camí. Vull dir amb això que no es tracta de caminar fins l’extenuació, sinó que el més còmode consisteix en seguir les pautes que, classificades per etapes, agrupa qualsevol dels recorreguts, ordenats sota la denominació de GR, que a la vegada van acompanyats per una numeració que els identifica i els ordena per territoris.

Això és el que fem un nombre determinat de socis del nostre Centre Excursionista que presideix en Joan Tutusaus, responsable de l’entrevista de la contraportada del setmanari, quan un diumenge al mes retornem a la muntanya i s’estableix el punt de sortida, després d’arribar-hi amb autocar, en el lloc on hem acabat l’etapa anterior. Us parlava de la perseverança i és aquesta la que ens permet anar avançant i anar culminant recorreguts, fins aconseguir la finalització d’un altre GR. Aquest objectiu es pot allargar uns quants anys, dependrà de la distància total.

Cada sortida requereix una preparació prèvia per part dels organitzadors, els quals tenen cura d’extreure la informació pertinent del indret on es desenvoluparà una nova etapa, d’això entre altres s’encarrega la Núria Sanahuja. I com a caps visibles tenim la sort de poder comptar amb l’experimentat muntanyenc Xavier Massana i la seva muller, la Mª. José Garcia, com a relacions públiques i eficient col•laboradora, entre altres detalls, amb els quefers , no menys important, de contactar amb el lloc d’avituallament. Quinze dies abans de cada sortida un altre grup té per comesa, en diuen, anar a marcar. Aquest avançament garanteix que en el moment de l’excursió, malgrat estar tot ben senyalat, no es produeixi el dubte, per exemple, davant la intersecció de dos camins i de ser així que s’agafi el correcte. Una visualització de terreny que aporta seguretat al grup i ens estalvia la incomoditat que suposa haver de tornar a desfer el tros recorregut després d’haver estat caminant una bona estona en una direcció que no es correspon.

Activats i posats de moda, entre cometes, aquests recorreguts de llarga distància, n’existeixen altres de molt més propers. Ben a prop nostre s’estén el que s’anomena la Ruta del Sentits, que es desenvolupa per les interioritats del Massís del Garraf i fins i tot en determinades hores de la nit, per afegir-hi un atractiu sobreposat. Un altre d’emblemàtic és la sortida de Sitges a Montserrat que també organitza el Centre i altres experimentats excursionistes, com en Ricard Baqués, en Josep Surià, per anomenar-ne uns quants. Ells, quan els hi plau, s’envolten d’una colla i van i venen de Montserrat, com qui va a la cantonada. Fins i tot i també com a al•licient afegit, quan els hi plau, fan el recorregut, bé de anada o de tornada, en plena nit. Per allò dels sentits i és que comenten que no té res a veure amb el dia, d’una manera especial quan llueix una bona lluna que imparteix llum i ombres i, per tant, un bé de déu de contrastos.

Tornant a aquesta ordenació de camins i recorreguts, arribo al motiu principal de l’article: a l’anomenada Ruta del Císter que s’estableix a mena de circular i surt des de Santes Creus i torna al monestir havent caminat, prèviament, pel Pla de Santa Maria, Montblanc, fins al majestuós monestir de Poblet i d’allà a Vallbona de les Monges, tornant per Forès, Rocafort de Queralt i finalitzar al deshabitat, en quant a que no hi ha vida monàstica, monestir de Santes Creus. Evidentment el recorregut a peu no es pot fer en un dia, sinó que és necessari fraccionar les etapes, detall que està contemplat en la disposició del recorregut que s’ordena amb unes localitzacions que estan contemplades en la credencial editada amb la finalitat d’establir el recorregut i per poder testimoniar que si ha arribat. En queda testimoni mitjançant el corresponent segellat de la credencial.

Una d’aquestes etapes, la que va de Poblet a Vallbona de les Monges, té determinades connotacions sitgetanes. Es tracta d’apartar-nos una mica del camí per tal de visitar el Santuari del Tallat, que obre els diumenges al matí. Allà en el pòrtic d’entrada hi trobem la replica exacta de l’arc que es troba en el saló d’or i que dóna accés a la capella. Allà el podem veure en el lloc on estava ubicat abans del seu trasllat. El santuari es troba, des de fa anys, en un lent procés de restauració, on hi destaquen aquest elements ornamentals, com alguna finestra o porta que junt amb la susdita arcada es troben al Palau de Maricel.

I seguint la ruta arribem a Vallbona, monestir habitat per monges també de l’ordre del cister. Curiosament Vallbona té uns vincles amb Sitges, degut a que una abadessa portava cognoms molt annexionats amb terratinents de la vila, em refereixo a Mª. Lluïsa Dalmau i Falç. La seva mare de la branca familiar dels Falç de Sitges. Ella va néixer a Montbrió del Camp a l’any 1774. De ben jove va entrar a formar part de la comunitat de religioses del monestir i el 1815 va ser nomenada abadessa. Durant la seva trajectòria com a capdavantera del monestir, diuen les cròniques del temps, va aconseguir portar a terme moltes millores, però també va haver de trampejar guerres i revoltes, en cada una d’elles es va veure obligada a treure la comunitat fora del monestir. En una d’aquestes fugides, en el 1835, algunes es van refugiar a la casa dels Falç a Sitges. Va morir al 1853 i està enterrada en una de les tombes a tocar del cor de l’església.

Ens trobem just en aquest epicentre de la Ruta del Císter, després d’haver caminat, tot admirant el paisatge i detalls, com aquests de repunts sitgetans. On sobresurten l’arc del Tallat i l’historia d’una abadessa amb lligams a la vila. Fins i tot, sense marxar del lloc, en un moment o altre, coincidirem amb un altre sitgetà, en Manel Garcia Muñoz, emparentat amb els Sardà que és l’agutzil de Vallbona de les Monges. Un càrrec de relleu en poblacions de no gaires habitants. Com també ho és el d’una abadessa per a la seva comunitat. I mentre aquesta és la capi visible i màxima responsable de la comunitat, dintre les mil•lenàries parets del recinte, l’agutzil ve a ser l’enllaç entre l’autoritat i el poble, amb un comandament relatiu, però sí amb una tasca molt polifacètica.

I és que Sitges té representació arreu on vagis. I ja ho diuen els castellans: “A dónde vayas de los tuyos tengas”.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de febrer del 2013 )

VEÏNA DEL CARRER DE SANT MUÇ

Tots els que vivim a Sitges perquè hi hem nascut i també els residents, tenim certes preferències per a determinats carrers. A mi, particularment, el de Sant Muç n’és un dels preferits. Li trobo un encant especial, el qual no sabria descriure per no poder argumentar els motius més sobresortits de tal preferència. El trobo tranquil, ordenat i amb un toc de distinció. Aquest que li confereixen les cases senyorials que s’hi arrenglen a cada costat. I sobre tot, cèntric. A tan sols pocs metres dels carrers més freqüentats, la calma planeja per aquest carrer que a mena de drecera, va del de mossèn Llopis a l’avinguda Sofia i, allà, s’encara amb l’avinguda del Vinyet. Per tant, no gaire transitat pel tràfic rodat i espaiat en quant al pas de la gent. Això contribueix a la solitud que el caracteritza i el fa diferent.

Sant Muç també se’l coneixia a Macedònia, on va néixer i a Bizanci on va morir el 304, com a Muci de Bizanci. Fou prevere i va ser perseguit per haver destruït un altar dedicat a Bacus.. Torturat i llançat a les bèsties, per no voler renunciar al cristianisme, va poder escapar dels torturadors, si més no va tornar a ésser apressat i va morir decapitat. A partir d’aquí es venerat, com a sant, per tota la cristiandat.

A Catalunya, segons es segueix llegint a l’enciclopèdia , el seu culte es va introduir durant l’expansió bizantina del segle VI. Hi ha capelles dedicades al sant a : Cànoves, a l’Hospital de la Santa Creu, al santuari de la Mare de Déu del Coll a Barcelona i una ermita a Rubí, on li dediquen una de les dues festes patronals amb aplec inclòs.

A casa nostra la seva memòria es perpetua en aquesta original capelleta, l’última que queda d’aquelles que es trobaven en el recorregut del Camí Fondo que anava d’aquí fins al Vinyet. Adossada en un lateral de la casa on s’hi va allotjar una nit Joan Josep d’Àustria 13.9 1660, segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, perquè a la susdita placa avui si llegeix 1668 potser degut a una malformació del material.

Molt a prop d’aquesta cantonada una llàntia cremava al costat d’una bonica imatge de sant Muç. La seva propietària ha mantingut, durant tots aquests anys una ferma devoció vers el sant que dóna nom al carrer on hi ha casa seva. En un lloc destacat del saló, les interseccions a la seva memòria assolien la privacitat que destaca en una vivenda particular que acull i acarona aquest record permanent a un sant que a Sitges hi té dedicat el carrer i una original capelleta al seu honor. Malgrat la intimitat d’aquest recer, la porta sempre era oberta a les amistats, on eren rebudes amb la cordialitat que distingia a la senyora Lluïsa la qual, fent gala d’un tracte planer, gens fingit, aportava uns coneixements amplis i alliçonadors dintre el món de l’art, la música en particular, la literatura i de totes les corrents artístiques i culturals que havien niat entre aquestes parets, com un clar exponent dels ambients culturals de la vila.

Fruit d’un llegat que havia iniciat el seu espòs Josep Mirabent i Magrans i la resta de la família. En Pepet de Can Gori, acumulà al llarg de la seva vida una modèlica i curosa sensibilitat i en honor a ella es va envoltar d’artistes , escriptors, gent de les arts, i altres especialitats. I el seu instint de mecenatge, d’implicació amb la cultura sitgetana, en tots els camps, ho va inculcar als seus i va ésser així com la casa del carrer sant Muç, va esdevenir un espai obert a totes les inquietuds del moment. Sempre sota la presència de l’imatge que la senyora Lluïsa ha prioritzat a altres decoracions que l’acompanyen, com a penyora de records i moments viscuts.

Fa pocs dies que la senyora Lluïsa de Diego, aquesta veïna del carrer, esposa i mare exemplar, sense fer soroll, va iniciar un camí sense retorn. La dèbil flama de la llàntia resta tremolosa il•luminant, entre les penombres, la talla amb els hàbits del sant. I ell, testimoni de la presència d’una vida i una convivència plena d’inquietuds, continua en el seu lloc envoltat de molts records enmig d’un silenci sepulcral. Amb la solitud de la nit, amb el despertar d’un nou dia i amb l’aureola que planeja per cada racó, en cada un d’ells s’endevina el toc de la senyora Lluïsa, una persona que tenia la virtut de saber conversar, sense fer ostentació del seu saber i, sobretot, sabia escoltar i raonar sobre qualsevol temàtica sitgetana. Fidel lectora d’aquest setmanari, del qual acollia les opinions dels col•laboradors amb admiració, pròpia de la persona que sap valorar els neguits de tots aquells que el fan possible.

Des de l’altre dia el carrer Sant Muç sembla més solitari del que ja és. Un carrer de poc trànsit, si més no acollidor, de veïnat que es coneix i que quan cal s’ajuda. Un carrer amb connotacions i valors residencials ben reflectits, però que els seus residents més antics, fan de la convivència veïnal un bon exemple, el qual ens recorda a altres carrers del poble on, abans d’haver-hi tantes transformacions i canvis de residents, existia aquesta plenitud de convivència que fins i tot permetia deixar posada la clau al pany de la porta de l’entrada, com la cosa més normal.

Tots els carrers s’han transformat i aquest en concret, ha mantingut el seu estatus residencial, no obstant d’una manera discreta i ben portada, com el posat elegant de la senyora Lluïsa. El de sant Muç és i serà un carrer ensenyorejat, que és manté en una proximitat que el fa més assequible i transitable, per tots els qui l’escollim per apropar-nos al Passeig o per anar fins al Vinyet. I a partir d’ara, una drecera entre la vida i el record.

                                                                                                                              J.Y.M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el  8 de febrer del 2013 )

COLORS I SOROLL

El nostre Carnaval ha evolucionat a una tendència on predomina la versió de lluïment generalitzat, res a veure amb l’autèntic sentit d’aquests dies, on més aviat ha de prevaldre la sàtira i cert caire de crítica burlesca. Com aquella escenificació,que tan grat record va deixar, d’un consell de ministres, portat al carrer, entre altres, pels germans Muñoz de l’auto escola i també pel recordat Tirso Maldonado, amic d’infantessa i, malgrat la distància i no freqüentar més les nostres juguesques i aventures de joventut, sempre vam conservar el paral•lelisme d’una amistat recíproca. En aquella carrossa s’hi escenificava el susdit consell de ministres, on els seus components es mostraven asseguts en sendes tasses del inodor. Un muntatge molt ben caracteritzat i acord amb l’esperit d’aquests dies. I és que actualment les preferències han decantat, en certa manera, cap a una consolidació de l’espectacle grandiloqüent. Una senzilla imitació dels celebres carnavals brasilers. Però que també aporta entusiasme i molt treball a tots els participants.

És, ho hem de reconèixer, un carnaval molt més elegant, més treballat i, sobretot, permet la participació de grups més nombrosos. Cada any, però, aprofito aquest mateix espai, per retre record i homenatge al carnaval que a mi més m’agradava. Els lectors ja hauran notat un apunt de nostàlgia que aquest col•laborador, sense ànim, ni molt menys, de manllevar mèrit a la uniformitat de l’actual, quan tinc l’oportunitat, com ho és a cada retorn d’una nova festa, no m’estic d’enaltir la simplicitat d’unes disfresses que, amb enginy, reflectien situacions complicades que no podien ésser tractades amb la justícia que la veu del poble reclamava. Si més no capgirant i conduint el sentit de la mateixa a l’apartat satíric, es venia a dir el mateix però amb la gràcia d’una disfressa que sense paraules per entremig, exemplificava el missatge que en definitiva es volia transmetre. Al conjunt d’aquestes extravagàncies, la programació defugia del terme Carnaval, per ésser anunciades com a : “Fiestas de Invierno” .

Quan justament ara, amb l’aparent desfeta de la política i el patètic exemple que ofereixen els seus representants a la ciutadania, en aquests moments, quan la gent passem moltes penúries i maldecaps per seguir endavant, mentre vivim en la palestra de les més eixelebrades i rocambolesques malifetes, la sàtira i la burla aconseguirien una temàtica inesgotable. Aquests mateixos polítics, tampoc és just generalitzar, viuen immersos en un carnaval permanent, entre ells disfressen les seves maneres de fer i quan són descoberts i els hi treuen la disfressa, ens volen fer creure que el seu carnaval mai ha existit. Que alliçonador que seria que algun d’ells, donant mostres d’humilitat al haver estat descoberta la seva identitat, proclamés la veracitat dels fets que se li atribueixin, hauria donat mostres més que suficients per a ésser proclamat sa majestat Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, per no fer servir una altra terminologia més adient però més ofensiva.

Tornant al Carnaval que avui ens implica, el seu desenvolupament , aconsegueix projectar els colors més espectaculars d’entre totes les games de tonalitats. Aquesta vistositat té connotacions específiques amb la identitat del poble, el qual sempre s’ha caracteritzat per la lluminositat del seu blau, però també pel colorit de les flors, de les quals la dona sitgetana té la suficient sensibilitat com per guarnir, quan s’escau, el seu balcó i, arribats a aquestes vigílies, passar-se hores donant forma i cosint les vistoses i acolorides robes de les disfresses. Un cop acabades, i integrades en la rua, la variació de color és tan cromàtica que ofereix un resultat sensacional. Aquest ben ordenat assortiment de colors s’integra, ni que sigui per uns quants dies, en la gama més intensa d’aquest Sitges lluminós, on s’escampen els colors, oferint un ampli ventall de tonalitats que s’associen amb una bulliciosa disbauxa .

I per lògica la disbauxa va associada amb soroll. Perquè un fet innegable és que a mesura que Sitges ha crescut, hem passat d’un cert silenci a un soroll que cada dia que passa va en augment. El poble dels nostres avis anava a dormir en silenci hi també s’hi despertava. El del nostres dies els sorolls es van imposant, sobretot durant els caps de setmana i en el dies permissius dels mesos d’estiu. És una qüestió a la qual els responsables municipals han de fer complir les normatives sense miraments, perquè no tot es fonamenta amb el sol, la platja i amb el que ha de ser un ben entès ambient de festa, sinó que el silenci també és un aspecte anhelat, sobretot quan toca descansar.

Generalment les nits dels mesos hivernals acostumen a integrar-se a un silenci generalitzat, el qual es trencarà en el transcurs d’aquests propers dies. Fins a cert punt uns sorolls que formen part de la que en podem definir com a normalitat carnavalesca. D’aquí que els qui tenen l’orella més sensible, si poden, marxen posant el remei més adient a la puntualització que es fa d’una malaltia imaginaria, quan hom reconeix que el seu mal no vol soroll. I tornen a la vesprada del dimecres de cendra. Unes hores que m’atreviria a catalogar com les més tranquil•les i silencioses que totes les de la resta de l’any. A mi que m’agrada observar aquests detalls ambientals, em plau plantar-me en el carrer i constatar el contrast de la nit de dimarts de Carnaval i aquesta del dimecres de cendra., quan s’escolta, amb tots els matisos, haguts i per haver, el silenci. D’entre tots, aquest el podríem catalogar com a sepulcral que em sembla a mi que no n’hi ha cap de més silenciós.

I aquesta complicitat observadora també m’ha fet adonar que, des de que les coses no van prou bé, nosaltres que vivim prop de la carretera, ens hem adonat que durant la nit i també a primera hora del matí, el silenci s’ha generalitzat, circulen molts menys vehicles de motor i per tant el silenci és perllonga més hores que les de costum. Un silenci, però, que fan reflexionar , ja no per la calma que impera, sinó perquè es tracte d’una objectivitat que va assimilada a una situació difícil.

Per altra banda, guaitant a una nova edició del Carnaval, podrem constatar que, malgrat circular en reserva, encara queda entusiasme i bona predisposició per lluir unes disfresses que han costat treball i diners. També deu obeir a la teoria que ironitza: “Un dia és un dia”. La veritat que com els dies de Carnaval n’hi ha pocs. On es barregen, a parts iguals, els colors i els sorolls. Si hi faltés un dels dos socis no estaríem parlant d’un carnaval, sinó d’una altra festa.

I si com he dit hi trobo a faltar ironia i sàtira, m’adono que és una caparrada meva, atenent que el Carnaval de Sitges ha estat valorat, per un diari de prestigi, entre els 10 millors carnavals del món. Una qualificació obtinguda entre colors, bones maneres de fer i disbauxa .

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer 2013 )