ELS CAFÈS

En el transcurs d’aquesta Quaresma s’estan produïnt uns fets remarcables. El més important, perquè també és d’incumbència eclesiàstica, és el que fa referència a la dimissió del Pontífex. Una situació que no havíem viscut, ja que el més proper, en aquesta temàtica, han estat els relleus dels corresponents senyors rectors , vicaris i altres sacerdots amb càrrecs diversos. Fins i tot, com quelcom semblant a la situació dels papes, el màxim responsable de la parròquia acabava la seva comesa pastoral el mateix dia que esgotava la seva vida. D’aquí que els senyors rectors envellien apropats a l’àmbit dels seus feligresos. Aquesta situació va canviar d’acord amb la conveniència de trobar un retir en consonància amb el seu ministeri, és a dir, a recer de la residència que existeix a la capital i que els permet portar una activitat doctrinal, si més no deslligada de la responsabilitat parroquial.

Durant la meva època escolar vaig tenir l’ocasió d’estar més en contacte amb els relleus i permanències dels pares escolapis. S’alternava el rector del col•legi i arribaven nous escolapis amb la finalitat d’impartir classes que combinaven amb la pràctica dels oficis religiosos pertinents. Els de més edat, però, semblava que tenien plaça fixa en el col•legi: Com era el cas del popular pare Marín, que era gran o a nosaltres ens ho semblava i el pare Joan Capdevila, tenia tants d’acumulats que més que semblar gran ho era. Va ésser l’únic, de la meva època escolar, que va morir estant més o menys en actiu. Era un dia de novembre, no recordo l’any, però sí que tinc present que ens van donar festa i en Bonaventura Montaner i jo vam aprofitar el dia esplèndid que feia, per apropar-nos fins a Terramar, varem passejar per aquells ben definits espigons, quan encara eren transitables. No com ara que s’han deixat malmetre per la força del mar i ofereixen un aspecte d’absoluta degradació .

Els feligresos de la parròquia, també els que freqüentaven la capella dels escolapis, s’han alternat amb el compliment que mana l’església d’assistir a missa els dies de precepte. Curiosament, i no es prengui la meva opinió com una generalització, de tots és sabut, però, que els homes moltes vegades han trobat l’excusa perfecte per no assistir a la missa. Em refereixo quan l’ofici religiós sols tenia lloc durant els matins dels dies de festa, encara no s’oficiaven ni en les vigílies ni durant les vesprades, tot i que començaven a una hora ben matinera. Quan era època de cacera es passaven mig festiu al parany, o agafats a l’escopeta. Que si el temps dels rovellons, o anar a caminar per la muntanya, anar a rebassar a l’hort, o a matar l’aranya allà on fos. El cas és que tenien tots els matins dels festius ocupats.

Delegaven les obligacions missaires a les esposes, sota la consideració que amb un que reses era suficient per estar en gràcia de Déu. Però vet aquí que aquelles dones, que eren unes sofertes i abnegades mestresses de casa, tenien de procurar d’assistir a missa aviat per tal de que els hi quedés temps per rentar la roba de treballar de l’espòs i preparar el dinar, comptant que tindria el temps just per menjar i marxar al cafè o al futbol.

Antigament els cafès van manllevar molta intimitat a les famílies i es va fomentar l’implantació d’uns costums que eren, en la majoria de les cases, inamovibles, fins el punt que es dinava i sopava aviat perquè la rutina d’anar a prendre cafè així ho exigia. Sola, o acompanyada de la mainada, a l’esposa li quedava la feina de desparar taula i rentar plats. Tan sols aquesta rutina es trencava a l’hora del ball de tarda.

Això ens pot donar idea del grau d’influència que exercien els cafès del poble en els homes que hi acudien, migdia i vespre, abans d’anar a treballar i abans d’anar a dormir. De tal manera que tothom coneixia el destí, segons l’horari, d’aquells que transitaven pel carrer, fins i tot encertàvem si es dirigien al Prado o al Retiro. I els anys van fer tornar feixuc el seu pas i, malgrat la dificultat que havien de vèncer per arribar-hi, sols l’empitjorament de la seva salut els va fer desistir del costum. Dos dels casos més exemplars, en quan a no voler rendir-se a les dificultats, va ser el Sr. Ramon Termes el qual caminava molt poc a poc, tant que quan arribava al Prado ja quasi havia de tornar a casa. Potser en Felipe, barber que ho havia estat de la barberia de can Roca, no mostrava tant impediment, però sols ell sabia el que patia per poder arribar des de la casa també del carrer Sant Francesc fins al Retiro.

Curiosament, però, el finestral principal de la sala cafè del Prado, durant la tarda, era presidit per una majoria de senyores, les edats de les quals sumaven unes xifres que si no arribaven als mil anys es quedaven a la meitat. En canvi al Retiro hi predominaven els homes. També no deixa de convertir-se en una curiositat el fet que en aquesta Societat ben poques dones hem trobat prenent cafè. De les poques que acudien a la societat de la Palla eren les esposes dels gitanos d’aquí, elles acompanyaven els homes quan acabaven d’arribar de vendre pels mercats.

No obstant aquests centenaris cafès s’han vist freqüentats, d’una manera eloqüent i tradicional, durant aquests dies de la Quaresma. Quan socis i simpatitzants hi han acudit , ho continuen fent, per tal d’assajar el cant de les Caramelles. El cafetonet és el preàmbul per interpretar la poesia instrumentada i l’elixir per mantenir desperts els sentits més adients. En aquest tema també han existit diferències entre els seus directors.

El mestre Manuel Torrens no era en absolut home de cafè, tot el contrari defugia d’aquella atmosfera carregada de fum. Sortia amb el temps just de casa i ho feia abrigat de manera exagerada ja que el fred i l’aire eren els seus enemics més temibles. Per contra el mestre Gabriel Pallarès formava part d’aquella plantilla d’assidus del primer finestral. A ell no li feia res sortir en aquests nits de Quaresma, perquè ho feia durant totes les nits de la resta de l’any. El que potser desbaratava el costum, és haver de tenir preparats un determinat nombre de compassos per quan tocava assajar el vals o l’americana. No hi treballava fins arribat el dia, en què aprofitava mentre sopava per compondre’n uns compassos més. I així fins a tenir-ho tot enllestit.. El mestre Jordi Pañella tampoc ha estat home d’anar al cafè, però sí un empedreït cafeter que els assaboreix a can Sabaté per qüestió d’apropament. Els van succeir dos sitgetans, en Rafael Marcet, vinculat al Prado en cos i ànima. I en Quimet Ràfols, el típic home de cafè.

Els ametllers i la mimosa florida evidencien l’anunci d’una nova primavera. Primer cal trampejar la Quaresma, amatents del que mana l’església. I quan surti el setmanari al carrer, s’haurà fet efectiva la dimissió del Papa, el dia 28 a les 20 hores que és quan acaba la seva jornada laboral. Uns més que altres esperem el dia de la jubilació, el Papa no en pot ser una excepció. Tot i que ell no té fàcil poder anar a fer el cafè, fora de les parets del Vaticà. No tots som iguals, tampoc tots poden gaudir de les subtileses més senzilles de la vida quotidiana. I això, ser presoner de la pròpia existència, ha de cansar. Per molt papa, rei o senyor que siguis.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 1 de març del 2013 )