Des de que un rei proper es dedicava a matar elefants, mentre els súbdits passen per tota mena de penúries, els elefants han aconseguit refermar la simpatia que ja tenien entre aquesta població que ara mal viu a remolc d’una situació surrealista, molt difícil de trampejar.
Quan la mainada disposàvem de poques punyetetes, em refereixo als entreteniments tan sofisticats com hi ha ara, les consoles simplement les identificàvem amb un moble que acostumava estar disposat en el rebedor de les cases, ara una consola electrònica és el no va més de la idealització moderna. Simplement fèiem festa anant a Barcelona, els sols fet de pujar al tren ja era com una aventura. I així com ara els hi diuen a la mainada: “si et portes bé et comprarem una consola”. En aquells anys l’encapçalament de la recomanació era el mateix l’únic que canviava era la resolució: “...et portarem al parque”. S’entenia, el parc zoològic. I aquests portar-se bé, entre altres normalitats, obeïa a no muntar un espectacle mentre el metge dels carnots remenava per entre les interioritats de la gargamella, en uns moments en què que podia esclatar una mena de revolució contra els de la bata blanca.
I el zoo, aquest emblema de la capital, ens captivava. Sobretot els micos i els elefants. Les dues especies amb les seves constants i simpàtiques evolucions oferien un divertit espectacle. A la meva època l’elefanta que regnava en la seva secció era la Turquesa, ens hi podíem passar una bona estona, tot esperant una de les seves més preuades genialitats, com quan omplia la trompa d’aigua i tot seguit l’abocava en direcció a la concurrència que restava amatent dels seus moviments i quan algú en sortia remullat, l’espectacle era complert.
Un altre dels motius que ens portava fins a Barcelona , era per comprar l’abriguet a can Jorba. Aquest magatzems del Portal de l’Àngel mostraven dos al•licients afegits, l’escala mecànica, que va ésser la primera en instal•lar-se en tot l’estat. I el petit zoo i un parc infantil que es trobava en el terrat del bonic edifici. També amb uns ximpanzés que van esdevenir una atracció, perquè no podíem marxar de can Jorba sense prèviament haver fet una visita a les parts altes. Uns primats que quan els magatzems van complir els 50 anys d’activitat comercial a Barcelona, l’empresari va organitzar una mena de cavalcada triomfal pels principals carrers de la ciutat, amb tanta mala sort que els dos micos es van poden deslliurar de la gàbia. A un sembla ésser que el van atrapar tot seguit, però el més espavilat va romandre uns quants dies fent saltirons per entre els arbres de la Plaça de Catalunya. Segons les cròniques del temps, es va convertir en un inusual espectacle, fins i tot la insòlita aventura va ésser aprofitada pels humoristes per satiritzar la situació i comparar-ho amb l’anunci més pregonat de la casa, que deia que entraves a can Jorba despullat i en sorties vestit de cap a peus, sense faltar el més mínim detall.
Aquests viatges a la capital durant la infantessa, tenien per marc tots aquests simpàtics detalls. I vet aquí que quan els anys s’han anat aferrant a la nostra persona, sense poder-nos deslliurar de cap, hem tingut d’anar a la capital per atendre altres obligacions de més calat. Fer el viatge a una hora prudent del matí, en el tren on la majoria de passatgers que hi pugen és per anar a treballar, coincidies amb les singularitats que oferia en Josep Roca, fill del nunci, quan recorria tot el tren amb la seva inseparable cartera de pell, traje gris i amb el do que li conferia el seu tarannà irrepetible. Mentre somreia amb una peculiar manera de fer-ho, oprimint els llavis i sense ensenyar les dents. En Roca ha aconseguit una fama anònima, dintre l’àmbit de la línea de rodalies, perquè tan sols han tingut el privilegi de gaudir-la els usuaris assidus del tren de les 8, així com el de tornada. I quan algú gosava interessar-se per la seva vida viatgera, li abocava un repertori conegut per tots els puntuals viatgers del trajecte: Miri, cap a casa del parent, el senyor Roca. Per a tot seguir informar dels anys que feia que treballava a la mútua, com també aprofitava l’ocasió per reivindicar un tracte millor: És bona persona, però a vegades la manera com em diu les coses té molt a desitjar. Miri, és allò que diuen, on hi ha confiança fa fàstic. I ho acompanyava, amb un gest de resignació: que hi vol fer-hi, paciència .
M’he referit a l’elefant que ara és un animal que està en boca de tots i, a conseqüència dels esdeveniments ja prou coneguts, es nota com a més predisposició per protegir l’espècie, la dels elefants. Després he decantat per aportar detalls de la convivència de l’amic Roca, com un dels usuaris més populars de la Renfe, conegut pels de casa i per la resta dels viatges del trajecte. I vet aquí que ni uns ni altres conformen el protagonisme de l’article d’avui.
Es dóna el cas que al poc de celebrar-se el congrés de la telefonia mòbil, el recinte de la Fira
de Barcelona acollirà el Tissue World , una fira que s’ha assentat en diferents capitals del planeta i del 18 al 21 de març, ho farà a la capital catalana. Es tracta de la fira on el paper higiènic és el pal de paller, potser el invent més antic en aquest sector, on s’hi ha afegit els tovallons de paper, mocadors i altres derivats. El paper, vulgarment, conegut com el de wàter , ha significat un gran avenç en el moment d’eixugar l’ull cec de la part de darrera. Ha evolucionant no en quant la forma de presentació, sinó en la qualitat i, per tant, en la suavitat que ofereix per tal d’evitar irritacions molestes i de dubtosa solvència sanitària.
Durant uns quants anys el paper de diari va servir per aquesta utilitat. Això tenia lloc quan la tassa de porcellana era un privilegi reservat a uns quants, perquè el més comú i habitual era disposar de l’anomenada comuna, amb la corresponent tapadora de fusta. I si la necessitat t’enxarpava en la muntanya, per molt grotesc i primitiu que pugui semblar, s’havia de triar del contorn una pedra el més llissa possible per tal de no produir ferides innecessàries. Fins que van aparèixer aquells rotllos de paper, embolicats amb un cel•lofana de color taronja. On hi predominava el dibuix en vermell d’un elefant, el qual donava nom a la marca: El Elefante. Poc a poc, amb l’evolució de la modernitat, el producte va millorar ostensiblement i mai més s’ha hagut de patir per l’aspro d’un paper d’ús mundial, sense distinció de categories, ni colofons socials. Aquest ull cec del darrera, com goso denominar a aquesta part tan íntima de l’anatomia del cos, no hi veu, si més no nota i agraeix la suavitat del paper que l’acaricia.
En un marc igualment sofisticat, cosa que hi ha contribuït la gent de can Roca que fabriquen i donen forma a aquest altre invent com és la tassa de porcellana. I que malgrat haver-se modernitzat el contorn, la seva silueta no ofereix gaires més variacions. Simplement eficàcia i una certa comoditat.
Una fira mundial de paper de wàter i altres complements, ens dóna a conèixer l’importància d’aquest paper que es fa servir, mundialment, per a la mateixa finalitat. Poques coses són tan comunes, quan ara, desdoblant el significat de la paraula, aquestes ja no existeixen.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de març del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada