DIA MUNDIAL DE LES CARAMELLES

S’estén el costum de dedicar un dia de l’any a una causa determinada. Aquesta iniciativa permet fixar l’atenció en temes diversos, i també amb problemàtiques, que ens són molt propers. Dedicar-hi un dia equival a que l’atenció del món desenvolupat es fixi i prengui consciència de tants assumptes que formen part de l’actualitat mundial i als quals hi cal dedicar atenció o simplement a mena d’homenatge. A vegades aquestes vint-i-quatre hores d’atenció exclusiva ens agafa per sorpresa, perquè no recordem si ja s’hi venia dedicant en anys anteriors o es tracta d’una novetat. Amb tants pèls i senyals que cal atendre cada dia la implantació d’una dedicatòria en exclusiva, pot acabar amb tots els dies del calendari i encara deixar en llista d’espera algun que altre tema mereixedor d’atenció. I que caldrà mantenir en cartera fins arribar a un any de traspàs, en el qual el calendari ens obsequia amb un dia mes ja en les acaballes del mes de febrer.

Motivat davant la proliferació de tants dies reservats per apropar a l’opinió pública a una bona causa, m’he pres la llibertat de promoure, ni que sigui en la intimitat i exclusivitat d’aquestes pàgines, per què no?, el dia mundial de les Caramelles. Tot i que l’universalitat d’aquesta temàtica es concentra en l’àmbit de la geografia catalana. Fora d’aquí, però, es produeixen unes altres manifestacions que en certa manera guarden una certa similitud. Ho anomenen Rondes, pensades per anar a cantar, amb acompanyament de guitarres, bandúrries i altres instruments, a mena de rondalles, a les noies del poble. En certa manera les Caramelles, a més d’estar pensades per enaltir la joia de la Pasqua, antigament també servien per obsequiar a les donzelles.

En aquest homenatge de projecció mundial que faig evident en aquest enunciat, guarda també una complexitat que implica a moltes persones que fan possible la cantada. De manera especial els poetes/ses , inspiradors de les lletres, els mestres de música que les harmonitzen i als cantaires i músics que ho interpreten . Reduint tal pretesa universalitat a l’àmbit local, la combinació és extraordinària. Meritosa, pels anys que fa que la tradició de les Caramelles continua sent pol d’atracció i seguiment.

Entre aquesta llarga trajectòria s’ha portat a terme un admirable relleu generacional. Els mestres de sempre, els més propers a nosaltres durant els anys de joventut, eren garantia de continuïtat i a mesura que passaven els anys creixia una certa desconfiança que es traduïa en una opinió quasi generalitzada: “Quan aquests mestres ho deixin, les Caramelles s’hauran acabat”. Fixem-nos que condicionàvem la continuïtat depenen de la capacitat dels autors de la música i a més responsables dels assajos i de dirigir. Mai es va dubtar que la cosa fallaria per part de la vesant poètica, a ben segur perquè confiàvem en què personal predisposat per la poesia n’hi hauria sempre, així com de cantaires i músics. Donava la sensació com si garantir la seva supervivència depengués exclusivament dels mestres. No es preveia que algú fos capaç de mostrar prou voluntat i coneixements directius com per rellevar a uns directors que durant molts anys ens van delectar amb el bonic i exemplar compliment de posar música a aquests dies de Pasqua. Sortosament quan els responsables de l‘apartat musical ho van anar deixant, els van rellevar joves valors, els quals s’han acoblat, de manera progressiva, en el relleu de la part musical de les Caramelles. I també han contribuït a engrandir el seu repertori.

El pas mateix del temps s’ha encarregat de matissar els valors de les pròpies Caramelles, quan cal fer referència que durant els anys difícils de la postguerra, les penúries empenyien a abraçar-se a les tradicions i a qualsevol aspecte on una de les compensacions més valorada era l’aspecte de la subsistència alimentària. La gent s’apuntava a la causa on sabien que el colofó seria un bon àpat. Naturalment aquesta no era la principal raó per formar part d’una colla de Caramelles, influïa molt l’aspecte associatiu, la majoria dels vilatans eren del Prado o del Retiro i aquesta integració es feia palesa en la participació en tots els actes que organitzaven les respectives Societats. Una d’elles les Caramelles. Els participants s’hi apuntaven, a banda de les implicacions socials, també perquè eren conscients que després hi hauria un bon ressopó i un no menys suculent dinar.

I mentre el Prado s’especialitzava, a més del vals i l’americana, amb uns sensacionals i agosarats popurris, de les lletres dels quals n’eren especialistes els Almiñana i també en Rafael Casanova i ho solejava el popular Rupert Roca. La gent del Retiro se les veien amb les exigències del mestre Pallarès, que no deixava passar-ne una, la seva perfecció arribava a l’extrem que s’estava acabant la cantada i encara es planyia: “No, no ho sento com jo ho he escrit....”. Tal meticulositat l’havia portat fins l’extrem de desafiar a la junta de la colla, quan en l’últim assaig, allà en la pista d’estiu, moments abans de sortir, dirigint-se sense assenyalar-lo a un cantaire que mostrava dificultats en la parla, en els termes de tot o res: “o ell, o jo”. Davant els intents de persuasió dels responsables: “Home, mestre...”. Difícil i compromesa aquesta papereta que sols ells van haver de trampejar per tal de satisfer les exigències d’en Pallarès i intentar ferir el menys possible la sensibilitat de qui anava dirigit l’ultimàtum.

La colla del Patronat estava formada majoritàriament per cantaires que tenien preferència per l’afició pel cant. I aquesta singularitat s’observa amb les precaucions que prenien els cantaires que es tapaven el coll amb gruixudes bufandes i preservaven la gola amb pastilles de potassa. Era tal el seu grau d’exigència davant el solo que prenien totes les precaucions hagudes i per haver. I si la cosa començava amb tan bona predisposició, no podia acabar de millor manera a l’hora del ressopó i en les posteriors costellades, dinars i fartaroles varies, que han portat a terme. Entre els mateixos components, admirats per tan bones predisposicions pel menjar, van arribar a fer broma amb la identificació de la procedència, canviant el terme Escola Canthorum del Patronat, per la de “Fartorum”. Que no fa altra cosa que reafirmar un al•licient que durant aquells anys difícils, entaular-se per degustar un bon dinar bé valien uns cants primaverals i que a mesura que les privacions anaven desapareixent ,igualment s’ha fet un bon paper a la taula, amb la consegüent alegria que aporta el vinet, i que decanta a un ambient que propicia altres cants , els quals també eren esperats durant les divertides i participatives sobretaules.

Així, doncs, les nostres Caramelles, com la mona i l’arengada que quan es podia encendre foc a la muntanya, durant aquets dies, era una altra protagonista d’excepció. Com per les responsables d’engalanar les respectives cistelles i els qui confeccionen el ram que corona el pal o per aquells que el porten... Tan variat espectre de detalls, bé es mereixen fer-se un lloc entre el reconeixement mundial, i també per projectar la manera d’esser i de viure dels veïns del poble de Sitges, com a ciutadans del món que som.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2013, Setmana Santa )