MARÇ MARÇOT

El març és un mes ventós, i de traspàs entre l’hivern i la primavera. I el refranyer popular explicita una recomanació molt mal intencionada: març marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si es pot . Gens exemplar en els temps que corren. En quant a la meteorologia, els darrers dies del mes de febrer la pluja i el vent, la neu en les comarques més propenses, han acomiadat aquest període de temps en el qual l’hivern fa més palès el seu rigor. Amb el març arribarà la primavera i aquests rigors, representats pel fred i el vent, es van afeblint i poc a poc va guanyant la força del sol. Arribem a la millor època del any, ni fred ni calor, amb el sentit exclusiu del que es desprèn de la meteorologia.

El febrer s’ha acomiadat amb un repunteig del progrés, posat de manifest en el congrés de telefonia mòbil que s’ha celebrat a Barcelona, amb èxit de participació i organització. En cada edició les novetats, en aquest camp de la tecnologia, ofereixen un avanç inimaginable en només 365 dies de diferència. Això ens permet fer-nos a la idea que amb aquests aparells podrem tenir al nostre abats una informació i aplicacions que ni els més idealistes somiadors s’havien imaginat. En relativament pocs anys, la telefonia ha evolucionat d’una manera sorprenent. Sembla ahir que ens comunicàvem per telèfon a través de l’operadora i avui ho podem continuar fent sense la seva implicació i des de qualsevol punt del carrer, ciutat o poble. El precursor d’aquests reduïts aparells va ser un mòbil de mesures considerables, pel volum que requeria la bateria corresponent i per consegüent el pes que això representava haver de carregar per transportar-lo. També era considerable el preu que s’havia de pagar, unes 500.000 pessetes d’aquelles anys, quantitat que representava un bon pessic per als pocs que s’ho podien permetre.

De per sí el telèfon ha estat un invent sensacional que els de la meva generació ja ho vam trobar implantat, tot haver de passar per l’operadora per establir connexió. Varem viure el moment de l’automatització, la qual es feia evident amb el disc que anava acoblat en aquells negres aparells on i cabia just la punta del dit i que això permetia poder girar el disc en un recorregut precís per damunt dels números que establien connexió. Aquest avanç ens va estalviar les esperes, l’haver de demanar conferència, si era una trucada fora del poble, i el sentir-nos alliberats de la presència de l’operadora la qual, si s’ho proposava, podia escoltar la conversa. La xarxa creixia, com també ho feia el nombre d’abonats. I com la imaginació no coneix límits, no conformats amb les avantatges que oferia el invent, es va començar a idealitzar el dia en què ens podríem veure els dos comunicadors mentre parlàvem. Era un objectiu considerat quasi impossible. Doncs bé, un altre somni es va fer realitat, poder veure’ns mentre parlem. Al cap d’un temps de estar establert aquest prodigi, la Dolors Montaner i la seva família, en el local on junt amb en Franc, el seu espòs, havien regentat un establiment de beure i menjar, El Pati”, de tan bona acollida i grat record, van disposar l’equipament necessari per fer possible l’anomenada videoconferència. Un fet que va meravellar als usuaris i a la gent del poble favorables a pujar al tren de la modernitat. L’únic inconvenient era que entre les dues persones interessades, en establir connexió, s’havien de posar d’acord en el dia i hora i que l’altra també acudis a un locutori que disposés del muntatge corresponent, comportant que les dues parts havien de reservar hora per tal de trobar en disposició la cabina. Tampoc es va trigar gaire que l’opció estigués a l’abast de totes les cases, on amb una reduïda càmera i el programa corresponent, podem parlar i veure’ns sense que la distància sigui un impediment, des d’una banda a l’altra del món. A partir d’això ja no hi ha res impossible i quan ens pensem que ja tot està inventat els tecnòlegs ens sorprenen amb novetats que semblen irreals.

Poder portar a sobre un telèfon, avui, forma part de la nostra persona. Tanta n’és la dependència que si s’oblida a casa ens descol•loquem Comunicar-nos, tenir-hi disposat Internet, poder fer fotografies, s’afegeix a la llarga llista d’avantatges. I arribarà el dia, no gaire llunyà, que amb el mòbil podrem obrir la porta de l’habitació de l’hotel, de la nostra vivenda. El problema recaurà quan en aquell precís moment s’esgoti la bateria i per consegüent l’oportunitat de poder accedir a casa. Però com que hi ha ments que van més enllà, de segur que ja ho tenen previst i ens estalviarem de cridar a l’estil d’aquella simpàtica sèrie de dibuixos animats dels Picapedra, quan el popular Pedro es quedava tancat al carrer i vociferava aquell singular crit : “Bilmaaaa”.

En pocs dies de diferència ens hem passejat entre els avanços tecnològics i paral•lelament hem retrocedit en el temps, quan ens han visitat els components d’una nova edició del Ral•li de cotxes d’època que arriben a Sitges procedents de Barcelona. En aquest cas l’efecte és el contrari, l’exhibició té lloc quan el parc mòbil actual mostra un desplegament de cotxes de totes les marques i amb la potència dels seus motors a uns nivells superiors, res a veure amb els que conformen la desfilada del Ral•li.

També disposar d’un d’aquests cotxes obeïa a una necessitat i de vegades a un privilegi reservat a uns quants. En les imatges d’antany es pot apreciar les ciutats i pobles, amb els carrers quasi bé deserts en quan a tràfic rodat. La població no disposaven d’uns sous folgats que els permetessin tenir cotxe a la porta, tenien assumit l’ús del transport públic i d’un element que encara els era més proper, les cames.

De 50 anys cap aquí, la transformació experimentada ha fet possible que el més pelacanyes, amb el millor criteri per una igualtat d’oportunitats, es desplaci amb cotxe. Fins el punt que aquells carrers solitaris on es podia caminar sense cap impediment i, ves a saber, potser encara no s’havien inventat els senyals que manen la prohibició d’aparcament, ara són plens de vehicles que dificulten la mobilitat i contaminen l’ambient. Amb tot, aquestes noves generacions han vingut al món entre aquest caos circulatori i per tant s’afegeix a les normalitats de la vida moderna.

El Ral•li s’ha convertit en un referent que cada any ens permet fer una ullada al passat i per adonar-nos dels avanços portats a terme en el transcurs de tots aquests anys. I entre tots els participants una persona molt vinculada amb el nostre Sitges, ha estat en Marcel Maluquer, el qual fa molts anys que es passejava pel Passeig, per admiració de tots, muntat en una bicicleta antiga, composta d’una roda enorme i una de més petita, igual com la que s’exhibeix a l’entrada del museu Romàtic. Ell i l’Edurad Carbonell Targa, són dos testimonis d’excepció i col•laboradors d’aquesta repetitiva exhibició del Ral•li que amb els seus 55 anys de projecció, es consolida dintre de l’antiguitat. Ho fa en temps moderns i contribueix a enaltir els esdeveniments que tenen lloc en el nostre poble. Com a màxim exponent del record i de la modernitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de març del 2013 )