COLORS I SOROLL

El nostre Carnaval ha evolucionat a una tendència on predomina la versió de lluïment generalitzat, res a veure amb l’autèntic sentit d’aquests dies, on més aviat ha de prevaldre la sàtira i cert caire de crítica burlesca. Com aquella escenificació,que tan grat record va deixar, d’un consell de ministres, portat al carrer, entre altres, pels germans Muñoz de l’auto escola i també pel recordat Tirso Maldonado, amic d’infantessa i, malgrat la distància i no freqüentar més les nostres juguesques i aventures de joventut, sempre vam conservar el paral•lelisme d’una amistat recíproca. En aquella carrossa s’hi escenificava el susdit consell de ministres, on els seus components es mostraven asseguts en sendes tasses del inodor. Un muntatge molt ben caracteritzat i acord amb l’esperit d’aquests dies. I és que actualment les preferències han decantat, en certa manera, cap a una consolidació de l’espectacle grandiloqüent. Una senzilla imitació dels celebres carnavals brasilers. Però que també aporta entusiasme i molt treball a tots els participants.

És, ho hem de reconèixer, un carnaval molt més elegant, més treballat i, sobretot, permet la participació de grups més nombrosos. Cada any, però, aprofito aquest mateix espai, per retre record i homenatge al carnaval que a mi més m’agradava. Els lectors ja hauran notat un apunt de nostàlgia que aquest col•laborador, sense ànim, ni molt menys, de manllevar mèrit a la uniformitat de l’actual, quan tinc l’oportunitat, com ho és a cada retorn d’una nova festa, no m’estic d’enaltir la simplicitat d’unes disfresses que, amb enginy, reflectien situacions complicades que no podien ésser tractades amb la justícia que la veu del poble reclamava. Si més no capgirant i conduint el sentit de la mateixa a l’apartat satíric, es venia a dir el mateix però amb la gràcia d’una disfressa que sense paraules per entremig, exemplificava el missatge que en definitiva es volia transmetre. Al conjunt d’aquestes extravagàncies, la programació defugia del terme Carnaval, per ésser anunciades com a : “Fiestas de Invierno” .

Quan justament ara, amb l’aparent desfeta de la política i el patètic exemple que ofereixen els seus representants a la ciutadania, en aquests moments, quan la gent passem moltes penúries i maldecaps per seguir endavant, mentre vivim en la palestra de les més eixelebrades i rocambolesques malifetes, la sàtira i la burla aconseguirien una temàtica inesgotable. Aquests mateixos polítics, tampoc és just generalitzar, viuen immersos en un carnaval permanent, entre ells disfressen les seves maneres de fer i quan són descoberts i els hi treuen la disfressa, ens volen fer creure que el seu carnaval mai ha existit. Que alliçonador que seria que algun d’ells, donant mostres d’humilitat al haver estat descoberta la seva identitat, proclamés la veracitat dels fets que se li atribueixin, hauria donat mostres més que suficients per a ésser proclamat sa majestat Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, per no fer servir una altra terminologia més adient però més ofensiva.

Tornant al Carnaval que avui ens implica, el seu desenvolupament , aconsegueix projectar els colors més espectaculars d’entre totes les games de tonalitats. Aquesta vistositat té connotacions específiques amb la identitat del poble, el qual sempre s’ha caracteritzat per la lluminositat del seu blau, però també pel colorit de les flors, de les quals la dona sitgetana té la suficient sensibilitat com per guarnir, quan s’escau, el seu balcó i, arribats a aquestes vigílies, passar-se hores donant forma i cosint les vistoses i acolorides robes de les disfresses. Un cop acabades, i integrades en la rua, la variació de color és tan cromàtica que ofereix un resultat sensacional. Aquest ben ordenat assortiment de colors s’integra, ni que sigui per uns quants dies, en la gama més intensa d’aquest Sitges lluminós, on s’escampen els colors, oferint un ampli ventall de tonalitats que s’associen amb una bulliciosa disbauxa .

I per lògica la disbauxa va associada amb soroll. Perquè un fet innegable és que a mesura que Sitges ha crescut, hem passat d’un cert silenci a un soroll que cada dia que passa va en augment. El poble dels nostres avis anava a dormir en silenci hi també s’hi despertava. El del nostres dies els sorolls es van imposant, sobretot durant els caps de setmana i en el dies permissius dels mesos d’estiu. És una qüestió a la qual els responsables municipals han de fer complir les normatives sense miraments, perquè no tot es fonamenta amb el sol, la platja i amb el que ha de ser un ben entès ambient de festa, sinó que el silenci també és un aspecte anhelat, sobretot quan toca descansar.

Generalment les nits dels mesos hivernals acostumen a integrar-se a un silenci generalitzat, el qual es trencarà en el transcurs d’aquests propers dies. Fins a cert punt uns sorolls que formen part de la que en podem definir com a normalitat carnavalesca. D’aquí que els qui tenen l’orella més sensible, si poden, marxen posant el remei més adient a la puntualització que es fa d’una malaltia imaginaria, quan hom reconeix que el seu mal no vol soroll. I tornen a la vesprada del dimecres de cendra. Unes hores que m’atreviria a catalogar com les més tranquil•les i silencioses que totes les de la resta de l’any. A mi que m’agrada observar aquests detalls ambientals, em plau plantar-me en el carrer i constatar el contrast de la nit de dimarts de Carnaval i aquesta del dimecres de cendra., quan s’escolta, amb tots els matisos, haguts i per haver, el silenci. D’entre tots, aquest el podríem catalogar com a sepulcral que em sembla a mi que no n’hi ha cap de més silenciós.

I aquesta complicitat observadora també m’ha fet adonar que, des de que les coses no van prou bé, nosaltres que vivim prop de la carretera, ens hem adonat que durant la nit i també a primera hora del matí, el silenci s’ha generalitzat, circulen molts menys vehicles de motor i per tant el silenci és perllonga més hores que les de costum. Un silenci, però, que fan reflexionar , ja no per la calma que impera, sinó perquè es tracte d’una objectivitat que va assimilada a una situació difícil.

Per altra banda, guaitant a una nova edició del Carnaval, podrem constatar que, malgrat circular en reserva, encara queda entusiasme i bona predisposició per lluir unes disfresses que han costat treball i diners. També deu obeir a la teoria que ironitza: “Un dia és un dia”. La veritat que com els dies de Carnaval n’hi ha pocs. On es barregen, a parts iguals, els colors i els sorolls. Si hi faltés un dels dos socis no estaríem parlant d’un carnaval, sinó d’una altra festa.

I si com he dit hi trobo a faltar ironia i sàtira, m’adono que és una caparrada meva, atenent que el Carnaval de Sitges ha estat valorat, per un diari de prestigi, entre els 10 millors carnavals del món. Una qualificació obtinguda entre colors, bones maneres de fer i disbauxa .

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer 2013 )