Tots els que vivim a Sitges perquè hi hem nascut i també els residents, tenim certes preferències per a determinats carrers. A mi, particularment, el de Sant Muç n’és un dels preferits. Li trobo un encant especial, el qual no sabria descriure per no poder argumentar els motius més sobresortits de tal preferència. El trobo tranquil, ordenat i amb un toc de distinció. Aquest que li confereixen les cases senyorials que s’hi arrenglen a cada costat. I sobre tot, cèntric. A tan sols pocs metres dels carrers més freqüentats, la calma planeja per aquest carrer que a mena de drecera, va del de mossèn Llopis a l’avinguda Sofia i, allà, s’encara amb l’avinguda del Vinyet. Per tant, no gaire transitat pel tràfic rodat i espaiat en quant al pas de la gent. Això contribueix a la solitud que el caracteritza i el fa diferent.
Sant Muç també se’l coneixia a Macedònia, on va néixer i a Bizanci on va morir el 304, com a Muci de Bizanci. Fou prevere i va ser perseguit per haver destruït un altar dedicat a Bacus.. Torturat i llançat a les bèsties, per no voler renunciar al cristianisme, va poder escapar dels torturadors, si més no va tornar a ésser apressat i va morir decapitat. A partir d’aquí es venerat, com a sant, per tota la cristiandat.
A Catalunya, segons es segueix llegint a l’enciclopèdia , el seu culte es va introduir durant l’expansió bizantina del segle VI. Hi ha capelles dedicades al sant a : Cànoves, a l’Hospital de la Santa Creu, al santuari de la Mare de Déu del Coll a Barcelona i una ermita a Rubí, on li dediquen una de les dues festes patronals amb aplec inclòs.
A casa nostra la seva memòria es perpetua en aquesta original capelleta, l’última que queda d’aquelles que es trobaven en el recorregut del Camí Fondo que anava d’aquí fins al Vinyet. Adossada en un lateral de la casa on s’hi va allotjar una nit Joan Josep d’Àustria 13.9 1660, segons fa constar Ignasi Mª. Muntaner, perquè a la susdita placa avui si llegeix 1668 potser degut a una malformació del material.
Molt a prop d’aquesta cantonada una llàntia cremava al costat d’una bonica imatge de sant Muç. La seva propietària ha mantingut, durant tots aquests anys una ferma devoció vers el sant que dóna nom al carrer on hi ha casa seva. En un lloc destacat del saló, les interseccions a la seva memòria assolien la privacitat que destaca en una vivenda particular que acull i acarona aquest record permanent a un sant que a Sitges hi té dedicat el carrer i una original capelleta al seu honor. Malgrat la intimitat d’aquest recer, la porta sempre era oberta a les amistats, on eren rebudes amb la cordialitat que distingia a la senyora Lluïsa la qual, fent gala d’un tracte planer, gens fingit, aportava uns coneixements amplis i alliçonadors dintre el món de l’art, la música en particular, la literatura i de totes les corrents artístiques i culturals que havien niat entre aquestes parets, com un clar exponent dels ambients culturals de la vila.
Fruit d’un llegat que havia iniciat el seu espòs Josep Mirabent i Magrans i la resta de la família. En Pepet de Can Gori, acumulà al llarg de la seva vida una modèlica i curosa sensibilitat i en honor a ella es va envoltar d’artistes , escriptors, gent de les arts, i altres especialitats. I el seu instint de mecenatge, d’implicació amb la cultura sitgetana, en tots els camps, ho va inculcar als seus i va ésser així com la casa del carrer sant Muç, va esdevenir un espai obert a totes les inquietuds del moment. Sempre sota la presència de l’imatge que la senyora Lluïsa ha prioritzat a altres decoracions que l’acompanyen, com a penyora de records i moments viscuts.
Fa pocs dies que la senyora Lluïsa de Diego, aquesta veïna del carrer, esposa i mare exemplar, sense fer soroll, va iniciar un camí sense retorn. La dèbil flama de la llàntia resta tremolosa il•luminant, entre les penombres, la talla amb els hàbits del sant. I ell, testimoni de la presència d’una vida i una convivència plena d’inquietuds, continua en el seu lloc envoltat de molts records enmig d’un silenci sepulcral. Amb la solitud de la nit, amb el despertar d’un nou dia i amb l’aureola que planeja per cada racó, en cada un d’ells s’endevina el toc de la senyora Lluïsa, una persona que tenia la virtut de saber conversar, sense fer ostentació del seu saber i, sobretot, sabia escoltar i raonar sobre qualsevol temàtica sitgetana. Fidel lectora d’aquest setmanari, del qual acollia les opinions dels col•laboradors amb admiració, pròpia de la persona que sap valorar els neguits de tots aquells que el fan possible.
Des de l’altre dia el carrer Sant Muç sembla més solitari del que ja és. Un carrer de poc trànsit, si més no acollidor, de veïnat que es coneix i que quan cal s’ajuda. Un carrer amb connotacions i valors residencials ben reflectits, però que els seus residents més antics, fan de la convivència veïnal un bon exemple, el qual ens recorda a altres carrers del poble on, abans d’haver-hi tantes transformacions i canvis de residents, existia aquesta plenitud de convivència que fins i tot permetia deixar posada la clau al pany de la porta de l’entrada, com la cosa més normal.
Tots els carrers s’han transformat i aquest en concret, ha mantingut el seu estatus residencial, no obstant d’una manera discreta i ben portada, com el posat elegant de la senyora Lluïsa. El de sant Muç és i serà un carrer ensenyorejat, que és manté en una proximitat que el fa més assequible i transitable, per tots els qui l’escollim per apropar-nos al Passeig o per anar fins al Vinyet. I a partir d’ara, una drecera entre la vida i el record.
J.Y.M,( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de febrer del 2013 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada