LA RUTA DEL CÍSTER

Resulta interessant trobar, més enllà de pobles i ciutats, les muntanyes que envolten les comarques, termes i municipis, que tenen els seus camins ben ordenats i, un aspecte molt important, ben senyalats. Una situació que plau enormement als amants del muntanyisme en totes les seves modalitats. Però d’una manera més populosa i més apropada, degut a la manca d’una extrema dificultat, a tots aquells, homes i dones, sense limitació d’edats, a qui ens motiva practicar el senderisme.

Aquesta ordenació, a la qual em referia, permet establir unes rutes que a través de pistes, camins i corriols, ens portaran d’un extrem a l’altra de la nostra Geografia, tot travessant muntanyes, les poblacions que les limiten i les comarques corresponents. L’afició del caminant acostuma a ser perseverant i amb ella es fa palesa la projecció de la formigueta, poc a poc es fa camí. Vull dir amb això que no es tracta de caminar fins l’extenuació, sinó que el més còmode consisteix en seguir les pautes que, classificades per etapes, agrupa qualsevol dels recorreguts, ordenats sota la denominació de GR, que a la vegada van acompanyats per una numeració que els identifica i els ordena per territoris.

Això és el que fem un nombre determinat de socis del nostre Centre Excursionista que presideix en Joan Tutusaus, responsable de l’entrevista de la contraportada del setmanari, quan un diumenge al mes retornem a la muntanya i s’estableix el punt de sortida, després d’arribar-hi amb autocar, en el lloc on hem acabat l’etapa anterior. Us parlava de la perseverança i és aquesta la que ens permet anar avançant i anar culminant recorreguts, fins aconseguir la finalització d’un altre GR. Aquest objectiu es pot allargar uns quants anys, dependrà de la distància total.

Cada sortida requereix una preparació prèvia per part dels organitzadors, els quals tenen cura d’extreure la informació pertinent del indret on es desenvoluparà una nova etapa, d’això entre altres s’encarrega la Núria Sanahuja. I com a caps visibles tenim la sort de poder comptar amb l’experimentat muntanyenc Xavier Massana i la seva muller, la Mª. José Garcia, com a relacions públiques i eficient col•laboradora, entre altres detalls, amb els quefers , no menys important, de contactar amb el lloc d’avituallament. Quinze dies abans de cada sortida un altre grup té per comesa, en diuen, anar a marcar. Aquest avançament garanteix que en el moment de l’excursió, malgrat estar tot ben senyalat, no es produeixi el dubte, per exemple, davant la intersecció de dos camins i de ser així que s’agafi el correcte. Una visualització de terreny que aporta seguretat al grup i ens estalvia la incomoditat que suposa haver de tornar a desfer el tros recorregut després d’haver estat caminant una bona estona en una direcció que no es correspon.

Activats i posats de moda, entre cometes, aquests recorreguts de llarga distància, n’existeixen altres de molt més propers. Ben a prop nostre s’estén el que s’anomena la Ruta del Sentits, que es desenvolupa per les interioritats del Massís del Garraf i fins i tot en determinades hores de la nit, per afegir-hi un atractiu sobreposat. Un altre d’emblemàtic és la sortida de Sitges a Montserrat que també organitza el Centre i altres experimentats excursionistes, com en Ricard Baqués, en Josep Surià, per anomenar-ne uns quants. Ells, quan els hi plau, s’envolten d’una colla i van i venen de Montserrat, com qui va a la cantonada. Fins i tot i també com a al•licient afegit, quan els hi plau, fan el recorregut, bé de anada o de tornada, en plena nit. Per allò dels sentits i és que comenten que no té res a veure amb el dia, d’una manera especial quan llueix una bona lluna que imparteix llum i ombres i, per tant, un bé de déu de contrastos.

Tornant a aquesta ordenació de camins i recorreguts, arribo al motiu principal de l’article: a l’anomenada Ruta del Císter que s’estableix a mena de circular i surt des de Santes Creus i torna al monestir havent caminat, prèviament, pel Pla de Santa Maria, Montblanc, fins al majestuós monestir de Poblet i d’allà a Vallbona de les Monges, tornant per Forès, Rocafort de Queralt i finalitzar al deshabitat, en quant a que no hi ha vida monàstica, monestir de Santes Creus. Evidentment el recorregut a peu no es pot fer en un dia, sinó que és necessari fraccionar les etapes, detall que està contemplat en la disposició del recorregut que s’ordena amb unes localitzacions que estan contemplades en la credencial editada amb la finalitat d’establir el recorregut i per poder testimoniar que si ha arribat. En queda testimoni mitjançant el corresponent segellat de la credencial.

Una d’aquestes etapes, la que va de Poblet a Vallbona de les Monges, té determinades connotacions sitgetanes. Es tracta d’apartar-nos una mica del camí per tal de visitar el Santuari del Tallat, que obre els diumenges al matí. Allà en el pòrtic d’entrada hi trobem la replica exacta de l’arc que es troba en el saló d’or i que dóna accés a la capella. Allà el podem veure en el lloc on estava ubicat abans del seu trasllat. El santuari es troba, des de fa anys, en un lent procés de restauració, on hi destaquen aquest elements ornamentals, com alguna finestra o porta que junt amb la susdita arcada es troben al Palau de Maricel.

I seguint la ruta arribem a Vallbona, monestir habitat per monges també de l’ordre del cister. Curiosament Vallbona té uns vincles amb Sitges, degut a que una abadessa portava cognoms molt annexionats amb terratinents de la vila, em refereixo a Mª. Lluïsa Dalmau i Falç. La seva mare de la branca familiar dels Falç de Sitges. Ella va néixer a Montbrió del Camp a l’any 1774. De ben jove va entrar a formar part de la comunitat de religioses del monestir i el 1815 va ser nomenada abadessa. Durant la seva trajectòria com a capdavantera del monestir, diuen les cròniques del temps, va aconseguir portar a terme moltes millores, però també va haver de trampejar guerres i revoltes, en cada una d’elles es va veure obligada a treure la comunitat fora del monestir. En una d’aquestes fugides, en el 1835, algunes es van refugiar a la casa dels Falç a Sitges. Va morir al 1853 i està enterrada en una de les tombes a tocar del cor de l’església.

Ens trobem just en aquest epicentre de la Ruta del Císter, després d’haver caminat, tot admirant el paisatge i detalls, com aquests de repunts sitgetans. On sobresurten l’arc del Tallat i l’historia d’una abadessa amb lligams a la vila. Fins i tot, sense marxar del lloc, en un moment o altre, coincidirem amb un altre sitgetà, en Manel Garcia Muñoz, emparentat amb els Sardà que és l’agutzil de Vallbona de les Monges. Un càrrec de relleu en poblacions de no gaires habitants. Com també ho és el d’una abadessa per a la seva comunitat. I mentre aquesta és la capi visible i màxima responsable de la comunitat, dintre les mil•lenàries parets del recinte, l’agutzil ve a ser l’enllaç entre l’autoritat i el poble, amb un comandament relatiu, però sí amb una tasca molt polifacètica.

I és que Sitges té representació arreu on vagis. I ja ho diuen els castellans: “A dónde vayas de los tuyos tengas”.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de febrer del 2013 )