PALMES I PALMONS

La setmana passada em referia a l’atractiu que oferien el magatzems de can Jorba, en concret, als detalls adjacents que es combinaven amb l’aspecte comercial. En uns anys en què les nostres mares, moltes d’elles, havien anat a aprendre “ Corte y Confección”, amb el reconegut sistema Martí, un mètode que havia esdevingut el més convencional. Aquest aprenentatge els va permetre fer els patrons i posteriorment confeccionar la roba tant dels pares com dels fills. Potser els abrics els hi comportava més feina i més que això l’haver de treballar amb robes més gruixudes i per tant necessitades d’unes agulles especials i aquest aspecte els feia desistir de confeccionar-lo, al temps que es produïa l’implantació d’aquests magatzems i altres d’una projecció comercial semblant, va fer possible que poc a poc les famílies es decantessin per comprar a la mainada la roba feta, per allò que els hi durava tan sols una temporada.

I una festivitat que marca el traspàs de l’hivern a la primavera ha estat el diumenge de Rams. I que malgrat el significat religiós que hi conflueix, el dia ha estat aprofitat per estrenar la roba de la nova estació. Per tant, entre palmes i palmons, sobresurt l’elegància de grans i petits. Molt en desacord amb una de les setmanes de més recolliment, la de Passió.

A can Jorba i altres magatzems d’aquells anys, pioners de les grans superfícies actuals, existien les sastreries, especialitzades en roba d’home i també les havia de dona. La que va tenir uns vincles amb el nostre poble va ésser la Pantaleoni Hnos, fundada a l’any 1863, amb botigues a Porta Ferrissa i a Rambla de Canaletes, precursora aquesta última de la reconeguda Sastreria Modelo que va obrir portes en el 1875. En quant els lligams amb Sitges es van establir quan un dels successors generacionals era propietari d’una torre en el sector de Terramar i, per tant passaven les festes de Setmana Santa i tot l’estiu aquí. Això els permetia alternar amb la resta dels senyors de la colònia. La presència d’aquest nucli especial d’estiuejants, caminant pel Passeig, conferia a la Vila una classe i un senyoriu caracteritzat per l’elegància en el vestir. Era la millor propaganda pels responsables de la sastreria barcelonina. I que desprès va agafar el relleu el Sr. Gonçal Comella, també de la prestigiosa sastreria del Passeig de Gràcia. Cal dir que els “pioners” freqüentaven el local de la piscina, on en les tardes dels dies festius oferien lluïts balls, en els quals triomfava per la seva veu i el seu encant personal la Beatriu Àlvarez, una de les filles d’aquell popular carter, que era la vocalista dels Iberos del Jazz.

Tant les modistes i sastres sitgetans, en apropar-se aquesta festa, tenien feina per complir amb els encàrrecs de la seva clientela habitual. Nens i nenes, els uns estrenaven pantalons, sempre de camal curt, i les mosses faldilles. Encara no s’havia unificat el costum d’uns i altres vestir amb pantalons llargs. Per tant dominava la mida curta, amb l’escurçament dels mitjons, ja que durant l’hivern aquests eren llargs. Els pares, si no volien desentonar, en els millors dels casos, feien una visita a can Pantaleoni, on si el client s’identificava que era de Sitges, li feien un descompte d’atenció a la procedència.

Fins que un fet luctuós va marcar l’estada dels Pantaleoni entre nosaltres, va succeir quan un fill va tenir un accident de bicicleta que li va segar la vida. La filla afectada per la poliomielitis, transitava per tot el poble,damunt un carret tirat per un Poni . A partir de llavors ja res va tornar a ser igual i per no rememorar tristos records, la seva presència va anar distanciant-se.

A l’aspecte d’estrenar vestit, s’hi ha afegit l’adquisició de la palma i el palmó. Les preferències dels minyons, parlo per la meva experiència, consistia en triar un palmó alt, quant més millor i aquest entossudiment també comportava moments crítics quan la padrina, que és la que córrer amb la despesa, havia d’aconsellar i fer entrar en raó a la criatura per tal de que aquest el pogués dominar i, per tant, no fos desmesurat per la seva edat. La Mercè de can Vidiella i la resta de senyores de la família, oferien les palmes i palmons com els productes estrella d’aquells dies.

Un altre punt de venda era a la perfumeria del Sr. Bartomeu Soler, establiment més conegut coma a can Pascaret, antiga barberia. Ja m’he referit a les singularitats de l’establiment i sobretot al fill de la casa, en Jaume Soler Milà, el qual aquests dies vivia la tradició d’una manera especial, entre palmes, palmons i repertori de Caramelles. Al noi se li presentava doble feina i una mica més, si cal, pel fet d’haver d’atendre la clientela de la perfumeria. El flaire dels perfums es barrejava amb la de la palma que el recordo com a molt característic, sobretot quan el tenies a casa. Recomanaven embolicar-lo amb un drap humit per a que no s’assequés abans de temps. Guardat a sota el llit, la intensitat del seu olor es feia encara més palès.

Aquesta activitat ocupava la rebotiga de la perfumeria i obligava a en Jaume a desplaçar el repàs de les respectives partitures de les Caramelles que a duo, de viola i violí, realitzaven ell i en José Pérez. Entre els dos es feia ostensible la diferència d’altura, en Jaume llarg com un Sant Pau i en José la seva marcada gepa el feia encara més baix. En aquella habitació amb vistes al carrer. En José que en aquells moments desenvolupava la feina de porter de l’escola Esteve Barrachina, era andalús de procedència i músic de corda per afició. Però, a més, quan s’esqueia, disposat a fer de copista de les solfes. Les quals no es limitava a copiar de manera acurada i entenedora les notes, sinó que decorava el contorn de la partitura amb dibuixos en color.

En els primers anys de la Cobla hi va col•laborar reproduint velles partitures, com ho eren les de la Festa Major i La Processó de Sant Bartomeu. Fent constar els noms dels compositors en un discret segon pla, per donar relleu al José Pérez que apareixia al final de la partitura. Ni el mestre Morera ni en Català es van poder imaginar mai que un andalús gosaria rubricar les dues obres amb nom i cognom del copista, acolorits, sobresortint per entre les notes i que podia crear una certa confusió en quant a l’autoria. Sortosament pels entesos la rubrica final, es quedava en una simpàtica anècdota, doncs eren conscients que tal artística filigrana no s’identificava amb la identitat dels autors. D’aquesta manera a la bellesa de la melodia s’hi afegia la sorpresa, ben poques vegades repetida , per part dels intèrprets, de llegir el paper amb elements decoratius inclosos. Tanta n’era l’apassionament pel seu treball, que l’home copiava la partitura original de les Caramelles que li lliurava el mestre al seu estil particular, adornant al màxim totes les franges que quedaven en blanc. D’aquesta manera podia presumir de disposar a damunt el faristol una partitura original i personalitzada.

Palmes i palmons en les vigílies d’una setmana que té la qualificació de Santa i que caldria afegir-hi el terme de vacança, per apropar-la més a la realitat actual. Tot i que la reacció humana passa del recolliment a la diversió de la manera més natural. Aquest any amb les mirades posades al Vaticà on sembla que Francesc, el nou Papa, ha començat el seu pontificat amb nou tarannà que de moment ha estat molt ben rebut per la comunitat cristiana.

J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de març del 2013)