ANANT CAP EL PESSEBRE

     Lluny en la distància i sobretot en el temps, queda aquell estable, l’únic lloc que Josep i Maria van trobar, i on  hi  va néixer el  fill. Just a la mitja nit, quan ja era el 25 de desembre. Avui, som a les vigílies d’un altre Nadal i la tradició ens hi apropa mitjançant  el pessebre que cadascú  realitza dintre la intimitat de la llar.

   En mig d’aquests preparatius en Robert Franco, que és un artista que de l’originalitat en fa una obra d’art, m’ha fet arribar un dibuix on els principals protagonistes del pessebre es dirigeixen al lloc escollit.  Ve a ésser com un retorn adaptat a les circumstàncies dels nostres dies i, per consegüent, a l’evolució  que s’ha experimentat amb el progrés com a taló de fons. I que millor que aquest inspirat dibuix, on tot això es fa evident; en mig d’un carrer asfaltat i creuant pel pas de vianants. He trobat l’esquetx  d’en Roby, d’un significat extraordinari, molt en consonància amb els temps actuals. Tant és així, que li he demanat permís per acompanyar el meu article, detall que l’autor li ha agradat, per considerar que és bo divulgar l’obra dels artistes.

    Els lectors/es que em segueixen s’han adonat que a cada Nadal m’agrada fer el meu pessebre particular en aquestes pàgines de l’Eco. Situant la representació d’aquell estable, en algun lloc significatiu del nostre poble. Coincidint amb la restauració de capella de Santa Bàrbara, m’ha semblat que aquesta reunia totes les condicions per acollir a Josep i Maria,en aquesta nit  que busquen on poder descansar.

    Però des de una perspectiva més pragmàtica, al repetir-se cada any el mateix simbolisme, ve a ésser com quan traiem les figures de la capça,  per tornar-les  a disposar en un nou decorat del pessebre. Per tant, no és aquest un punt de partida, sinó un retorn al costum arrelat a la tradició.

   L’obra d’en Roby visualitza aquesta realitat, la qual es fa present en aquestes vigílies, quan cal tenir-ho tot preparat. Per tal de que Josep i Maria i el Nen Jesús  tornin a ocupar el lloc que els hi correspon.

   A l’escollir l’ermita de Santa Bàrbara; l’àngel, Josep, Maria , el Nen Jesús, el pastor, el bou i la mula,hi fan camí . Queden poques hores per a la mitjanit i no poden arribar tard. Caminen trepitjant el progrés; les avingudes que s’han traçat en tota aquesta zona.  I és aquí, on no tardarà gaire, potser uns quants anys més, que en  tot l’entorn s’hauran construït noves vivendes i en elles hi viuran gent vinguda d’arreu que, com Josep i Maria, s’aproparan en busca de posada. La trobaran, si més no, a canvi d’haver de pagar uns preus que  provoquen insomni .

      En el mateix lloc on, fa uns anys, el paisatge de Nadal s’avenia amb la percepció que en tenim. Detalls tan camperols com el protagonisme que assolia el galliner de la masia, a frec de l’ermita, que quan només s’endevinava la llum de l’albada, els galls cantaven i els seus cants eren contestats pels del galliner del mas d’en Liri, els del Fondat. I vet aquí que per tot Sitges en sobresortien tants, que desbarataven el silenci. Fins i tot s’hi afegia  el d’en Mateu que vivia molt a prop del indret, cap on es dirigeixen els protagonistes del Nadal. Ell, en Mateu Jover, era fuster de professió, treballava a can Roure, quan el taller estava situat al carrer Sant Gaudenci, on havia estat l’ebenisteria del Sr. Parera. El fuster  i la seva muller vivien al barri de la Madriguera i l’home anava en bicicleta amb dos acompanyants molt originals: un gall i un lloro. Aquest representava a l’amo quan la família s’absentava  de la casa. Així, si algú trucava a la porta, la bestiola  cridava: “Ya voy”, amb la mateixa cantarella que el propietari. Davant aquesta reacció, qui havia trucat s’esperava i, al cap d’una estona, veient que ningú acudia, tornava a insistir,  i el lloro  s’hi tornava amb la mateixa resposta. I això podia durar fins que la persona que esperava que li obrissin, marxava molt preocupada per la situació.

   L’angelet del dibuix fa la passa més llarga, mentre avisa a la Verge Maria: “Apresseu el pas que farem tard”. Advertència a la qual ella respon: “ja vaig”.

   Gent de Sitges, fem via , tampoc nosaltres hem de fer tard,  perquè els protagonistes del Nadal ja són a punt d’arribar. L’ermita de Santa Bàrbara està endreçada per a rebre’ls i l’espera és aprofitada per tenir-ho tot ben disposat.  Com jo, que també cabo de fer els últims retocs al meu pessebre, en aquest full del setmanari. On només em queda escriure una nota a peu de pàgina:

    Que sigueu molt feliços!

                                                                    J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de desembre de 2018)