EL LLUM DE GAS DE "CAN XIQUILLO"

  

 Mentre no va existir l’electricitat, la llum de les espelmes va fer la seva funció; a elles s’hi van afegir els quinqués i els llums de carbur.I el que són les coses: a casa nostra, al carrer Major, gairebé fent cantonada amb el Cap de la Vila, hi havia la cansaladeria que tothom coneixia com a «Can Xiquillo», regentada pel matrimoni format per en Francesc Planes i Rigol -a resultes del segon cognom, a la casa també se la coneixia per Can Rigolet- i la Francesca Robert i Camps. Les botifarres que elaboraven eren molt apreciades.

   Com a curiositat, considero oportú explicar que a poca distància d’allà, ja al Cap de la Vila -on ara hi ha una entitat bancària-, hi va haver una altra cansaladeria: “Can Xurei”. I en el mateix entorn, al començament del carrer de Sant Francesc, gairebé a tocar del mateix Cap de la Vila (només els separava “Can Pascaret”), la cansaladeria: “Can Candelari”.

   Sembla que l’avui tan temut colesterol, llavors, no se’n sentia parlar. Potser perquè en aquell temps sí que les botifarres eren ecològiques o, més aviat, perquè la gent no es feia analítiques. El resultat de menjar greix i altres coses que, a la llarga, interferien en la bona salut, quan es produïa el desgavell, tenia una definició molt eloqüent: “Ha fotut un pet com un gla”.

   Però bé, anem al gra: el senyor Francesc Planes i Rigol es va voler abraçar a la modernitat i, ni més ni menys, va muntar una fàbrica de gas -com la que ja existia a Barcelona- amb la finalitat de poder-se il·luminar a través d’aquest combustible. La fàbrica es va inaugurar l’any 1896 i, a partir de llavors, es van fer instal·lacions per poder il·luminar els carrers i també l'interior de les cases.

Per encendre l’enllumenat públic, s’esperava que comencés a fer-se fosc i s’apagava amb la primera llum del dia. Un dels encarregats de fer-ho va ser el senyor Antoni Hill, a qui la veu popular, a partir d’assumir aquesta feina , va conèixer com el “fanaler”. Es dona la casualitat que l’home estava casat amb una de les tres germanes que es coneixien com “les carboneres”, en una època en què el carbó de coc era la matèria primera per fer gas.

   El fill del matrimoni era en Josep Planes i Robert, també conegut com el noi de “Can Xiquillo”, que va succeir al seu pare en la direcció de la fàbrica del gas. A més de ser alcalde en diferents ocasions, president del Prado i peça clau del nou Hospital, es va convertir en un personatge molt distingit del Sitges del començament del segle XX. Era amic d’en Rusiñol, en Casas i l’Utrillo, artistes que havien passat per la seva casa del carrer Major, on havien mantingut interessants tertúlies.

   De tota aquella època, més concretament de l’enllumenat de gas, queda un testimoni molt curiós. Al primer pis de la casa del carrer Major, 49 -que es va construir el 1822-, sobresurt de l'edifici un llum de gas que els propietaris van fer instal·lar. M’atreviria a dir que és l’únic element que queda i que dóna visibilitat a aquell enllumenat, tot i que li falta la pantalla esfèrica de vidre transparent que completava el llum.

   A la mort d’en Josep Planes i després de la Guerra Civil, es va fer càrrec de la fàbrica de gas el seu fill, el recordat i admirat Ramon Planes i Izabal, puntal d’aquestes pàgines i nebot de la Lucia Izabal, que tenia una merceria una mica més amunt. La Lucia va acollir a una d'aquellas noies refugiades, la Carme Fernández, que es va casar amb en Josep M. Soler i Soler, en Josep de l'Eco, coincidencias de la vida.

   Per commemorar els 200 anys de la casa -que va passar de tenir una sola planta a incorporar-ne dues més-, el net de la família, en Ramon Buckley i els seus, advoquen per a que es restauri l’emblemàtic fanal i poder-lo mostrar amb tota la seva esplendor, tal com va lluir en el moment de ser la primera casa del poble que disposava de llum de gas. Serà un detall que honorarà la família, i el susdit fanal esdevindrà un símbol dels avenços que ens han portat fins a l’actualitat. Amb el pas de la llum de gas a l’electricitat, aquest element ha estat el fil conductor entre generacions d'una mateixa família, unides per l'amor a la seva casa i a la història del seu carrer, i fent de pont cap a una altra modernitat a la qual, nosaltres, també ens hem abraçat.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2026)

ARTICLE 2.000

El dia 16 de gener del 2014 s'imprimia el darrer Eco a la impremta del carrer Bonaire Aquest és el moment de introduir el fotolit a la màquina per a la impressió de la pàgina on hi havia la meva col·laboració

Ja amb la pàgina impresa posem, per a posteritat, en Ramon en Pepe i un servidor

    A darrera queden 55 anys de col·laboració en aquest setmanari, des d’aquell primer article que va sortir publicat el dia de Santa Cecília de l’any 1970. I el record em transporta a l’amistat que sempre hem mantingut amb en Josep Soler Fernández, fill d’en Josep de l’Eco i de la Carme. Amb ell compartíem classe als escolapis i al qual vaig recórrer per a que li lliures aquella col·laboració al seu pare, amb la pretensió que m’ho publiques. I en van seguir uns altres, fins que em va dir: “ves tu mateix a l’Eco i el portes”. I així ho vaig fer. Obria la porta  i esperava que cridessin a en Josep, que sortia de l’impremta i venia fins a la botiga, amb la bata blava, l’uniforme d’impressor i de director del setmanari. Amb la mateixa indumentària  que em rebia a mi, ho va fer amb el propi president del Govern, l’Adolfo Suárez, quan  un dia el va visitar. 

   Aquesta espera va  durar un parell de col·laboracions més, perquè em va dir que em donava permís per entrar a la impremta sempre que volgués. Això em va permetre poder passar de la botiga a la rebotiga passant pel menjador, on la intimitat de la casa era custodiada per la Carme i la Maria, que cosien en el quartet del costat del menjador. A la rebotiga, la impremta, acollia als qui hi anàvem a lliurar les quartilles escrites a màquina i igual en aquell moment coincidies amb en Josep Carbonell i Gener que, assegut damunt el llarg taulell, corregia les proves dels seus llibres. O amb el poeta Salvador Soler i Forment. Amb en Rafel Casanova Termes, que també era una institució a la casa. I tants altres, com  en Ramon Planes Izabal . D’ell recordo que en un dia del mes de desembre del 1983, ell sortia i jo entrava, vam coincidir i em diu: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Tant vaig llegir el breu comentari, en la seva col·laboració, que me’l vaig aprendre de memòria: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”.

    Anar a lliurar personalment l’original tenia l’al·licient afegit de trobar-te amb aquestes sorpreses, amb els comentaris que et feia en Josep, sobre l’article publicat i que moltes vegades ho reblava: “Ets l’Espinàs de l’Eco”. Sorties d’allà engrescat. Desprès t’assabentaves que aquesta comparació la feia a altres. I en aquesta incursió a la sala de màquines em va permetre conèixer als impressors de la casa. Encara vaig coincidir amb el polifacètic Fermí Martínez, que a més de músic, era un dels bidells del Cau Ferrat. També amb l’Agustí Bertran, l’Agustí del Cor. Amb en Jordi, nebot d’en Josep,  l’Ernest Lligades, en Rafa i en Pepe Delgado, en Josep Surià i desprès s’hi van anar incorporant en Josep i el seu germà, el recordat, Ramon.

    Però vet aquí que això va anar canviant quan van aparèixer les primeres tecnologies que et permetien escriure amb el teclat, veure a la pantalla el que escrivies i guardar-ho en un disquet. Aquesta fase va coincidir quan una part de la redacció es va traslladar en un local del carrer Sant Josep. On el fill d’en Josep, acompanyat de l’Artur Llansó, rebien els col·laboradors, els hi lliuràvem el disquet, el descarregaven i te’l tornaven a donar. Això també va durar poc, perquè va sortir internet i ja no ens calia haver-hi d’anar. Una gran comoditat quan des de casa envies l’article i ja està. Si més no aquest sistema ens va apartar de la impremta, d’aquell contacte amb la família que ens consideràvem la gent de la casa i els col·laboradors.

    Fins que un dia, el 16 de gener del 2014, en Ramon Soler em truca i em diu: “si vols veure, per última vegada, com s’imprimeix el teu article a la pàgina, vina de seguida”. Efectivament en Pau, el seu fill, estava embetumant de tinta els rodets i la màquina va fer la resta. Ens hi vam fer una fotografia. A partir de llavors  l’Eco es remodelava, assumia la direcció el també recordat Toni Sella i fins a dia d’avui, amb en Magí Fortuny i Poch a la direcció i els actuals treballadors/es. Amb els nets d’en Josep, l’Albert i en Josep, que em fan un cop d’ull a l’article. I un servidor, amb la resta de companyes i companys que  trèiem  el cap en aquestes pàgines. Gràcies als lectors/es que ens fan costat. Molt agraït per tot. I a la setmana que bé, o quan sigui, l’article 2001. 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2025, coincidint amb que aquest és l'article 2.000 que porto publicats al semanari. Un gran motiu de satisfacción).

NADAL A LES PÀGINES DE "'L' ECO"

 La direcció del setmanari, des de que es va iniciar la nova singladura, ha cregut oportú que el l’Eco arribi a les nostres cases sigui Nadal o Festa Major. Aquest any serà present  just el  matí de la vigília. Aquesta coincidència, acompanyada dels preparatius,  de ben segur dificultarà la lectura  del contingut. I demà, dia de Nadal, quan ens reunirem  les famílies per compartir el dinar, probablement ens el trobarem ben disposat damunt l’anomenada tauleta de centre i potser algun dels comensals, mentre esperem seure’ns  a taula,  es dedicarà a fullejar-lo, sense entrar en detalls.  Trobant qui s’interessi pel contingut i pregunti : “Què diu l’Eco?”.  Una pregunta que pot derivar a altres comentaris relacionats, sobretot, com que encara es pot dir que els canvis són relativament nous,  les opinions versaran sobre el format actual. El tema derivarà a la constatació d’altres criteris: “ És que a mi m’agradava més abans...”. I les conclusions s’aniran diversificant: “ Home, ara és més diari, com a més plural...”. La conversa permet poder aprofundir en detalls de tota mena, fins  que la mestressa de la casa crida a  tots  a la taula i , vet aquí, l’Eco torna a quedar relegat  fins ves a saber, amb tres dies seguits de festa, quan se li tornarà  prestar atenció.    

     La complexitat de treure el setmanari al carrer, totes les setmanes de l’any, ha comportat una certa normalitat,  com una rutina. I no ho és, perquè el contingut varia a cada cita. Per convertir-se en una edició especial, tres setmanes a l’any : per Carnaval, per la Festa Major i per Nadal. Són tres tirades on aquestes pàgines s’abracen a l’excepcionalitat del moment, les portades i el contingut així ho reflecteixen. Pels qui fa anys que hi col·laborem, hem viscut de prop aquesta excepcionalitat de manera participativa i directe.  Sobretot  per l’apropament amb la redacció i, també, per coincidir en un ambient excepcional que mai més no tornarà. En una ocasió, durant la proximitat de la festivitat de Santa Llúcia, vaig encapçalar l’article en els següents termes: “De la botiga a la rebotiga passant pel menjador”. Era en aquests tres ambients on s’agrupava l’essència de tot plegat. A la botiga, en aquestes vigílies, predominaven les nadales, una gran diversitat d’elles, i dietaris a punt d’estrenar. I era a la rebotiga on moltes d’aquestes nadales les imprimien segons encàrrecs de les cases comercials, amb les quals felicitaven les festes als seus clients. Eren encàrrecs puntuals, no obstant la resta de dies pel menjador de la casa hi passàvem tots els col·laboradors i entre tots ells es produïa una complicitat amb les senyores que atenien el taller de costura, la Maria i la Carme. Aquesta. germana d’en Josep, que cosien en aquell quartet on avui hi ha els ordinadors amb els quals s’emmaqueta  el setmanari. Era l’avantsala d’aquesta rebotiga on hi ha la impremta i on ens rebia en Josep, el director, amb la seva bata blava i els dits de les mans emmascarats de tant composar textos, lletra per lletra.

En apropar-se aquestes festes de Nadal, els col·laboradors/es  anàvem a lliurar les nostres aportacions al setmanari amb una temàtica única, Nadal. N’hi havia que a més de deixar la quartilla deixaven, al seu pas, un flaire a tabac de pipa. Es tractava d’en Ramon Planes i Izabal,  qui entrava i sortia amb la pipa a la boca. Altres  hi arribaven mudats, com en Rafael Monzó i Valiente, en Salvador Soler i Forment, en Josep Carbonell i Gener i en Rafael Casanova i Termes, que ho feia amb l’uniforme blau-marí d’oficial de la Diputació amb càrrec en el  museu de can Bernardí. Entre tots ells i tants altres que em deixo, en Jacint Picas i Cardó, quan s’apropava Nadal anava  a Viladellops i allà mantenia converses amb el follet que ja l’esperava. De tot el parlat, en Jacint articulava la seva col·laboració de Nadal.

   Avui, a l’Eco, el Nadal es viu més des de  casa, en el sentit que no ens cal anar fins a la redacció  del carrer Bonaire, sinó que ens assentem davant de l’ordinador, i quan tenim enllestit l’article, només fent un clic , aquest,  desapareix de la pantalla i axó és senyal que viatge, amb una rapidesa extraordinària, fins a destí. Ni nosaltres ni la gent de la redacció toquen quartilla alguna, a diferència d’abans que anava de mà  en mà fins a ser impresa en el paper de diari. Conscients d’aquest distanciament, la direcció ens va convocar en un gest d’apropament i d’intercanvi d’opinions entre els companys i  aprofitar per  felicitar-nos  les Festes. Per tot plegat, ens van convidar a fer el vermut.

   Mentre, el procés no s’atura i aquest Eco arriba de matinada fins a la  porta on tantes vegades hem traspassat i on hem coincidit amb tants amics i amigues que han sentit les mateixes inquietuds i l’estima al poble, escrivint sobre el nostre Sitges o posant poesia a tanta beutat. A partir d’aquest moment el setmanari  surt cap a les nostres  cases. I ho farà avui, en aquestes hores prèvies a la nit de Nadal, potser per romandre sobre la tauleta, mentre les seves pàgines s’aniran impregnant d’olor de rostit. Arribada l’hora dels torrons i les neules, de recitar el vers, quan la tertúlia familiar aconsegueix dosificar el temps  i es va apoderant el remor de la cantarella del “Quinto” , hi haurà qui, dirigint la vista als fulls plegats del setmanari  dirà: “ Els hi ha quedat bé als de l’Eco aquest especial de Nadal”. I aquest petit protagonisme serà com un merescut homenatge a tots i a totes que han fet possible compartir tants i tants Nadals, entre aquestes pàgines, les mateixes  que els anys les han engroguit i, el que és més trist, s’ha emportat a  col·laborador/es que havien anat de la botiga a la rebotiga passant pel menjador. En el transcurs de totes les setmanes de l’any i en les vigílies de Nadal.

   Amb la diferencia que, quan ens apropàvem a aquestes dates, el comiat era un desig : Bon Nadal! Ho segueix sent, avui, també per a tots.   

                                                                                 J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre del 2015 ) 

DIVENDRES ABANS DE NADAL

    Aquests dies es produirà un fet insòlit en la dilatada trajectòria del setmanari. Avui, divendres, L’Eco com ja és habitual, sortirà al carrer i vet aquí que tornarà a estar entre nosaltres el proper dimecres. Pocs dies de diferencia entre un i l’altre. El nou consell de redacció ja va anunciar a l’iniciar la nova etapa que l’Eco, fos Festa Major o Nadal, no serien raons per a deixar de sortir, per molt que les susdites festes trenquin les normes de la casa, en quant al lliurament dels originals per part dels col·laboradors, així com la compaginació de les pàgines que s’han de deixar llestes per a ser impreses, responsabilitat que recau en la gent del carrer Bonaire.

    De fet actualment l’Eco, gràcies a les noves tecnologies, pot esperar a la redacció, per entrar en màquines, fins a última hora de la tarda del dijous. A partir d’aquest moment el contingut del setmanari viatja a través d’aquest gran invent anomenat Internet, cap a terres tarragonines, quan ja és foc. I torna a la redacció, ja en format de paper, unes quantes hores després, quan les llums encara són enceses. Tot un prodigi de les noves tecnologies.  

    Tots els qui fa anys que hi col·laborem hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de tot el procés de planificació. De com anàvem a lliurar l’original, escrit amb màquina d’escriure, i de com ens endinsàvem fins a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. Allà podies coincidir amb en Ramon Planes, amb el seu posat d’intel·lectual. Amb l’elegància impecable del Sr. Josep Carbonell i Gener que tenia per costum seure en un extrem del llarg taulell i des d’aquesta posició corregir els fulls addicionals  que es disposaven entre les pàgines del setmanari, on detallava la Història de Sitges.  Tot transcorria entre el brunzir de les màquines comandades pel propi Josep, l’Agustí Bertran, més conegut per l’Agustí del Coro. Per en Fermí Martínez que també va ser uixer del Cau Ferrat i músic. Per en Jordi de l’Eco.  Com també per l’Ernest Lligades, els germans Delgado, Rafa i el Pepe, entre altres. Era un no parar d’entrar i sortir col·laboradors, alguns de tan meticulosos com el propi Carbonell i Gener que no deixaven passar ni l’omissió d’una coma. En Rafael Casanova a qui podies trobar assegut a la taula   que es trobava abans de sortir al pati, repassant  les probes. A en Jacint Picas  que corregia tot el que li presentava en Josep. En Salvador Soler i Forment, poeta i responsable de la secció  Destellos. Quatre eren, entre els habituals, que hi acudien entrejats: En Ramon Planas i Izabal, en Josep Carbonell i Gener, en Salvador Soler i Forment i en Rafael Monzó i Valiente. L’altra gran majoria, amb roba de fer feina. 

   Els col·laboradors més antics encara van aconseguir l’època en la qual l’Eco es feia manualment, em refereixo a la composició de les galerades, lletra per lletra. Cal dir que tampoc sortia amb gaires pàgines. Desprès d’anys d’haver estat confeccionat d’aquesta manera, la màquina que l’imprimia va ser substituïda per poder adaptar-se a la tècnica resultant de galerades de plom sorgides de la tècnica de la linotipia, impressió en tipografia. Els originals eren enviats a la redacció del Noticiero i el recader Bielsa les recollia i a la impremta del carrer Bonaire ho imprimien. Aquesta va ser l’etapa quan l’Eco viatjava a Barcelona, fins que un linotipista, el Sr. Carles Iranzo, es va establir a Sitges en uns baixos del barri de Sant Crispí. Aquesta proximitat va propiciar una gran comoditat per a la gent de la impremta, perquè no calia enviar tots els originals, sinó que anaven compaginant les pàgines a mesura que el professional els hi anava lliurant la feina. I els responsables es podien permetre avançar-la segons fossin les seves preferències de compaginació. Es va anar fent així fins que li va arribar la jubilació al Sr. Iranzo, va ser llavors que es va passar al sistema offset , el qual encara va representar una més gran comoditat per a la gent de la casa. Des d’allà estant, mitjançant l’ordinador, s’ha compaginat i es continua fent aquestes pàgines amb la diferència que avui no s’imprimeixen a la rebotiga de la casa.

    Tota aquesta trajectòria signifiquen molts preparatius de Nadal viscuts entre olor de tinta. On hi ha coincidit la implicació de molts col·laboradors que s’hi ha referit. Alguns d’ells, com en Jacint Picas, que per aquestes dates anava a l’encontre del follet de Viladellops, aquest petit poblet del terme d’Olèrdola. En Jacint hi entaulava interessants converses que desprès transcrivia en la seva secció. Aquest retrobament tenia lloc cada Nadal i en sorgia un relat molt adient a les característiques d’un paisatge propi de pessebre, amb un element nou, els follets del bosc, un en concret, que s’avenia a parlar amb el seu amic sitgetà.

     L’evolució de les tècniques va permetre introduir al setmanari unes portades, amb un paper couché, amb la reproducció de quadres amb al·legories al portal de Betlem. I en l’interior el Nadal com a protagonista. Amb articles i inspirades estrofes poètiques, escrites per poetes i poetesses locals, fins i tot pel poeta Josep Vicenç Foix, el qual també havia col·laborat en les pàgines del setmanari, gràcies a l’admiració que demostrava i als amics sitgetans.

     En aquest divendres, abans de Nadal, aquest Eco corresponent a la setmana es pot qualificar de transitori, perquè dimecres en rebérem un altre que es podrà considerar l’Eco de Nadal, que sortirà al carrer just a la vigília. Poques hores abans de la Nit de Nadal.

                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014 )