TERRA D'ESCUDELLES

       L’encapçalament d’avui es presta a confusió, quan ho llegeixin potser intuiran que avui, diumenge, desprès d’una nit de dissabte de molta pluja i una nova baixada de temperatures, és un senyal amb el qual es fa evident  que ens hem de tapar i començar a pensar que s’apropa la temporada de l’escudella i la carn d’olla. Una menjada una mica potent, que quan el fred es va apoderant del cos, aquest  agraeix un plat d’aquestes característiques. I que a partir d’ara trobarem anunciat en les cartes dels establiments de restauració, perquè aquí és terra d’escudelles i per allà a Madrid ho és del també popular “Cocido Madrileño”. Les dues menjades tenen una certa similitud. 

     Tot i que no cal anar tant lluny, a les cases de cadascú de nosaltres, l’escudella, d’ara  en endavant s’inclourà en aquest canvi de menjars que  substitueix a les menjades que guardaven  relació amb  als dies calorosos que hem anat deixant enrere. Que, com a curiositat, cada vegada més, en temps d’estiu, anem incloent en les nostres preferències. Es tracta  d’una menjada  típica de la comunitat andalusa, “el gazpacho”. Que, a diferencia de l’escudella barrejada, es serveix fred de la nevera.

   Bé, haig de  canviar de tema perquè no és la meva intenció fer una dissertació culinària, i m’adono que em vaig estenen i acabaré ocupant l’espai que tinc assignat, sense referir-me al tema sobre el qual vull escriure. Que no és ni més ni menys que parlar de la terra d’escudelles com a producte que es feia servir per a netejar la grassa dels utensilis fets servir a la cuina.

   Es tracta d’una mena de sorra fina que es trobava en totes les cuines de les cases. I que  es refregava, amb aquells fregalls d’espart. A falta dels productes de composició química que fem servir, aquesta anomenada terra , es convertia en un desengrasant molt eficient.  S’obtenia en totes  les drogueries i en les botigues de queviures.

   Aquestes també venien a granel “polvos” per a rentar els plats i  posteriorment la roba. Amb la compra dels de rentar els plats, s’acostumava a donar un cupó, la suma de tots els que eren menester, es bescanviaven per coberts, plats... Com que tot el que és regalat ofereix un bon reclam, la mesura dels “polvos” que es tiraven a l’aigüera acostumava a ser generosa, no s’escatimaven per tal d’haver-ne de comprar aviat  i així s’obtenien un o dos cupons més, els quals anaven  sumant, fins aconseguir el nombre  exigit.

     Els detergents en pols destinats a netejar la roba no es van inventar fins que no van parèixer les rentadores elèctriques. Quan es rentava a mà, el lloc per fer-ho era al safareig. Es feien servir uns gruixudes patilles de sabó. La més popular que es comercialitzava era una on sobresortia, en relleu, un llargandaix. Aquest  donava nom a la marca: “Lagarto”. En el safareig,  on hi ha el desnivell,  es disposava duna fusta que feia ondulacions, al seu damunt es refregava la roba amb la pastilla de sabó.

     Les drogueries sitgetanes han estat establiments que han ofert, a més dels estris més comuns per a la nateja, com pot ser l’escombra i les baietes, tota mena de productes en pols, com la pròpia terra d’escudelles, el blanc d’Espanya que ha servit per a netejar metalls, els “polvos” pels plats i  per a les rentadores i les pastilles de blauet.

   A més dels potents lleixius, com la popular “lejía el Guerrero”. Que un personatge molt carismàtic del comerç de Sitges, en José Luís Martínez, que treballava a la drogueria Suburense, quan la clientela li demanava el susdit producte,  amb la seva veu peculiar, a la vegada que penetrant i molt seva, mentre es dirigia a buscar-la, repetia el contingut de l’anunci  que pregonaven  els mitjans de comunicació: “  Lejía el Guerrero, lava la senyora, lava el caballero”. Un anunciat, que en els anys

que s’emetia, em sembla que “los caballeros” poc la feien servir. Perquè la igualtat, en quant a la col·laboració mútua, en les tasques de la llar, no es va  començar a produir fins un anys més tard. 

    He començat referint-me a l’escudella, com a plat de la tardor i, sobretot de l’hivern. I que acompanyada de la carn d’olla, és tradició menjar-la el dia de Nadal. Aquest any, sort en tindrem d’un altre invent, “els tapers” que són la sofisticació de les carmanyoles,   per anar-la a buscar a la cuina de la casa mare, per acabar menjant-la en petit comitè. Degut a les circumstàncies per tots conegudes,  més que mai, es complirà la dita popular que diu: “Per Nadal cada ovella al seu corral”. 

    Quan  de la genuïna terra d’escudelles, només en queda el nom i el record. Han sortit altres desengrasants, tant per a la cuina, com per netejar les grasses acumulades a l’interior del cos. Aquestes són les més preocupants, que no es fa net ni refregant amb els fregalls, que ara són d’alumini. S’ha de recórrer també a la química de la pastilla farmacèutica.

                                                                J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'octubre de 2020 )