La direcció del
setmanari, des de que es va iniciar la nova singladura, ha cregut oportú que el
l’Eco arribi a les nostres cases
sigui Nadal o Festa Major. Aquest any serà present just el matí de la vigília. Aquesta coincidència,
acompanyada dels preparatius, de ben segur
dificultarà la lectura del contingut. I
demà, dia de Nadal, quan ens reunirem
les famílies per compartir el dinar, probablement ens el trobarem ben
disposat damunt l’anomenada tauleta de centre i potser algun dels comensals,
mentre esperem seure’ns a taula, es dedicarà a fullejar-lo, sense entrar en
detalls. Trobant qui s’interessi pel
contingut i pregunti : “Què diu l’Eco?”. Una pregunta que pot derivar a altres comentaris
relacionats, sobretot, com que encara es pot dir que els canvis són relativament
nous, les opinions versaran sobre el
format actual. El tema derivarà a la constatació d’altres criteris: “ És que a mi m’agradava més abans...”.
I les conclusions s’aniran diversificant: “
Home, ara és més diari, com a més plural...”. La conversa permet poder
aprofundir en detalls de tota mena, fins
que la mestressa de la casa crida a
tots a la taula i , vet aquí,
l’Eco torna a quedar relegat fins ves a
saber, amb tres dies seguits de festa, quan se li tornarà prestar atenció.
La complexitat
de treure el setmanari al carrer, totes les setmanes de l’any, ha comportat una
certa normalitat, com una rutina. I no
ho és, perquè el contingut varia a cada cita. Per convertir-se en una edició
especial, tres setmanes a l’any : per Carnaval, per la Festa Major i per Nadal.
Són tres tirades on aquestes pàgines s’abracen a l’excepcionalitat del moment,
les portades i el contingut així ho reflecteixen. Pels qui fa anys que hi
col·laborem, hem viscut de prop aquesta excepcionalitat de manera participativa
i directe. Sobretot per l’apropament amb la redacció i, també, per
coincidir en un ambient excepcional que mai més no tornarà. En una ocasió,
durant la proximitat de la festivitat de Santa Llúcia, vaig encapçalar l’article
en els següents termes: “De la botiga a
la rebotiga passant pel menjador”. Era en aquests tres ambients on
s’agrupava l’essència de tot plegat. A la botiga, en aquestes vigílies,
predominaven les nadales, una gran diversitat d’elles, i dietaris a punt
d’estrenar. I era a la rebotiga on moltes d’aquestes nadales les imprimien
segons encàrrecs de les cases comercials, amb les quals felicitaven les festes
als seus clients. Eren encàrrecs puntuals, no obstant la resta de dies pel
menjador de la casa hi passàvem tots els col·laboradors i entre tots ells es
produïa una complicitat amb les senyores que atenien el taller de costura, la
Maria i la Carme. Aquesta. germana d’en Josep, que cosien en aquell quartet on
avui hi ha els ordinadors amb els quals s’emmaqueta el setmanari. Era l’avantsala d’aquesta
rebotiga on hi ha la impremta i on ens rebia en Josep, el director, amb la seva
bata blava i els dits de les mans emmascarats de tant composar textos, lletra
per lletra.
En apropar-se aquestes festes de Nadal, els
col·laboradors/es anàvem a lliurar les
nostres aportacions al setmanari amb una temàtica única, Nadal. N’hi havia que
a més de deixar la quartilla deixaven, al seu pas, un flaire a tabac de pipa.
Es tractava d’en Ramon Planes i Izabal, qui entrava i sortia amb la pipa a la boca. Altres
hi arribaven mudats, com en Rafael
Monzó i Valiente, en Salvador Soler i Forment, en Josep Carbonell i Gener i en Rafael
Casanova i Termes, que ho feia amb l’uniforme blau-marí d’oficial de la Diputació amb
càrrec en el museu de can Bernardí.
Entre tots ells i tants altres que em deixo, en Jacint Picas i Cardó, quan s’apropava
Nadal anava a Viladellops i allà mantenia
converses amb el follet que ja l’esperava. De tot el parlat, en Jacint
articulava la seva col·laboració de Nadal.
Avui, a l’Eco,
el Nadal es viu més des de casa, en el
sentit que no ens cal anar fins a la redacció
del carrer Bonaire, sinó que ens assentem davant de l’ordinador, i quan
tenim enllestit l’article, només fent un clic , aquest, desapareix de la pantalla i axó és senyal que
viatge, amb una rapidesa extraordinària, fins a destí. Ni nosaltres ni la gent
de la redacció toquen quartilla alguna, a diferència d’abans que anava de
mà en mà fins a ser impresa en el paper
de diari. Conscients d’aquest distanciament, la direcció ens va convocar en un
gest d’apropament i d’intercanvi d’opinions entre els companys i aprofitar per felicitar-nos
les Festes. Per tot plegat, ens van convidar a fer el vermut.
Mentre, el
procés no s’atura i aquest Eco arriba de matinada fins a la porta on tantes vegades hem traspassat i on
hem coincidit amb tants amics i amigues que han sentit les mateixes inquietuds
i l’estima al poble, escrivint sobre el nostre Sitges o posant poesia a tanta
beutat. A partir d’aquest moment el setmanari surt cap a les nostres cases. I ho farà avui, en aquestes hores prèvies
a la nit de Nadal, potser per romandre sobre la tauleta, mentre les seves
pàgines s’aniran impregnant d’olor de rostit. Arribada l’hora dels torrons i
les neules, de recitar el vers, quan la tertúlia familiar aconsegueix dosificar
el temps i es va apoderant el remor de
la cantarella del “Quinto” , hi haurà qui, dirigint la vista als fulls plegats del
setmanari dirà: “ Els hi ha quedat bé als de l’Eco aquest especial de Nadal”. I
aquest petit protagonisme serà com un merescut homenatge a tots i a totes que
han fet possible compartir tants i tants Nadals, entre aquestes pàgines, les
mateixes que els anys les han engroguit
i, el que és més trist, s’ha emportat a col·laborador/es que havien anat de la botiga
a la rebotiga passant pel menjador. En el transcurs de totes les setmanes de
l’any i en les vigílies de Nadal.
Amb la diferencia
que, quan ens apropàvem a aquestes dates, el comiat era un desig : Bon Nadal!
Ho segueix sent, avui, també per a tots.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada