"LA PENSIÓN JULIAN"

     La Història d’aquesta pensió, situada a peu de la  carretera que llavors  portava a Barcelona, va començar la seva singladura el 3 de novembre del 1933, quan l’Alejo Soto Avilés, nascut el 18 de gener del 1902 a la Palma ( Múrcia), va signar contracte d’arrendament davant el propietari de la casa, el Sr. Luís García, al qual se li afegiria el cognom de la seva descendència, Garcia- Mussons. 

     Passava que a l’Alejo a la seva mare no li agradava el nom que li havien posat els padrins i el va canviar  pel de Julian. I amb aquest nom el vam conèixer per sempre més. Casat amb la Maria Palma Correa, van condicionar la pensió i el 9 abril del 1934 rebien al primer client  que es deia Ililo Nerzbach, procedent de París. La guerra va interrompre el negoci familiar, fins que el 1939 la pensió torna a funcionar  amb 15 habitacions.

    Van venir els fills del matrimoni: en Pere, en Julian i en Josep, i les seves vides van transcórrer paral·lelament  a l’actvitat hotelera, fins que es van integrar en el negoci familiar i quan es van casar van incorporar a les respectives mullers. En Julian va anar a fer de cuiner a Canaries i després a Barcelona. En Josep, casat amb la Maria Martínez Blasi, van regentar l’Hotel Lido al carrer Bonaire. Mentre que la Pepita Font Luz van formar tàndem amb el seu marit, en Pere Soto Palma. Sota la supervisió d’en  julian que va enviudar.

    Una de les singularitats que feia molt atractiu l’escaire de la “Pensión Julian” va ser la incorporació d’una marquesina  fixe que ocupava tota la vorera, des de la carretera fins a l’escaire del Passeig de Vilafranca. A sota s’hi van distribuir taules amb  una lampareta i a la nit, quan estaven enceses, els hi propiciaven un toc de romanticisme, mentre la gent sopava a la fresca. 

    Mentre aquests detalls es succeïen, s’havien incorporat al negoci familiar els fills d’en Pere i la Pepita, en Xavier Soto Font  i l’Elena Soto Font. I la vida transcorria sense masses sobresalts. Però  passa que  amb un any de diferència  ens deixen el senyor Julian, en el transcurs del febrer del 1987 als  85 anys. I de manera sobtada el dinàmic, eficient i també regidor de l’Ajuntament, en Pere Soto Palma, el novembre del 1988 a l’edat de 59 anys.

   La seva família segueix amb el negoci i als fogons en Javier esdevé un bon cuiner, mentre que la seva mare la Pepita i l’Elena s’ocupen del menjador i del servei de bar. Tots els qui freqüentàvem l’establiment recordem la imatge de satisfacció que  mostrava el Javi, quan ja tenia enllestit el servei  i guaitava a la sala des d’una obertura de la cuina. El cuiner observava la cara de satisfacció que també mostraven els  comensals els quals,  només amb la mirada i els plats que deixaven nets, ja no calien paraules per entremig. Al final el Javier també ens va deixar, el 20 de setembre del 2004 i d’aquesta manera  es veia reduïda la plantilla de l’establiment. Que de tots els col·laboradors que van ajudar fins l’últim moment ha estat l’Àngel Mata, cuiner durant molts anys de l’establiment i que va comptar amb la Juanita Martínez, la seva muller. Cosa que ha fet que ni la Pepita ni l’Elena es sentissin mai soles, perquè sempre han pogut comptar amb la col·laboració dels dos. 

   Fins que el 9 de setembre del  2005 tanquen les habitacions i el 6 de juliol del 2006, la “Pensión Julian”, amb  la família Soto-Font, giren l’última pàgina dels molts llibres de registre que van omplir,  amb el nom dels milers de turistes que s’han allotjat  en la pensió al llarg de la seva dilatada trajectòria. 

   Es diu que durant aquest mes de maig es faran les obres d’enderrocament de l’última casa que queda de l’emblemàtica cruïlla que tots popularment coneixem per la de can Perico. Amb ella desapareixerà un altre bocí de la història local, que la mateixa pensió va contribuir a posar les bases  que farien  de Sitges una destinació turística de primer ordre. Entre els turistes, gent que any darrera any tornaven a la “Pensió Julian” i més que clients han esdevingut bons amics.

      Fent meu un titular d’una obra de la Cubana, només  resta dir: “Adéu, Julian” .

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de mai del 2022)

EL POBLE VIST DES DE DARRERA L'APARADOR

     

   El comerç local ha evolucionat molt, i aquesta evolució ha deixat pel camí  a botigues emblemàtiques, d’aquelles que sempre havíem vist obertes i amb el mateixos responsables a darrera el taulell. Aquesta transformació s’ha viscut des de dues vessants: els qui s’ho han mirat des de fora i els qui ens ho mirem des de darrera de l’aparador.

     Els que passen pel carrer i guaiten a l’interior de les botigues aprecien com han evolucionat les modes en tots els aspectes i en tots els articles que s’hi exposen. Els qui guaitem des de dintre, observem com evoluciona el poble, com ho ha fet el nostre veïnat més proper i la resta de gent que, de manera habitual o esporàdica, transiten per davant de l’aparador. Han evolucionat les seves maneres de vestir; que si abans les senyores passaven amb cabassos, ara ho fan amb carrets amb rodes; els qui anaven sense bastó ara caminen amb la seva ajuda; els qui passaven peluts ara passen pelats...

    Des de l’aparador del nostre comerç, del carrer Sant Francesc, hem passat de  veure molt poca gent transitar per  aquest darrer tram, a veure’n passar molta . Això es va començar a notar des de que van obrir un ull del pont de la via del tren de la carretera de Ribes, al costat de la  que coneixíem per la casa dels Pobres, per  facilitar el pas dels  vianants que anaven poblant el nucli  de l’altre costat de la via.

    Per darrera el nostre aparador hem vist com el poble es trasnsforma, començant per davant mateix  de la botiga. La casa de la família Bofill i la dels Fontanals va ser enderrocades i en el seu lloc s’hi va construir un hotel. Tot seguit va sucumbir el convent de les monges vetlladores i el seu lloc s’hi va aixecar un bloc de vivendes i locals comercials en els baixos.

    Paral·lelament a aquesta transformació, van anar desapareixent les persones que hi trànsitaven. Entre tants, n’era un assidu en Pau de l’Oca, Pau Benazet Puighibet,  que hi passava quan anava a treballar al museu Romàntic o quan anava i venia de missa. En Pau era un personatge que semblava extret d’una novel·la de suspens, hi contribuïa el seu posat, alt i gros, amb el cos una mica corbat cap endavant, vestia amb indumentària de color negre, com també ho era el seu abric  d’una llargada que s’acostava  a l’exageració. Per tot plegat, i pel seu posat exejaradament  seriós,  l’home s’envoltava d’una aura misteriosa.

    Quan s’apropava a les vuit del matí, per davant de l’aparador hi passaven més homes que dones. Tots es dirigien a la fàbrica de calçat dels germans Benazet o de can Termes. L’afluència es repetia a les hores  de sortida. Avançada la tarda passaven les dones amb grans mocadors de farcell, dels de quadrets marrons i negres, que anaven a portar  “la marrada” i a recollir la feina que havien de cosir l’endemà. I el soroll acompassat de la màquina de cosir s’escoltava des de darrera de l’aparador. També  un  soroll habituals  era el provocat pels  carros que, tirats per cavalls,  sovint transitaven pel carrer. Un dels habituals era el de les escombraries, que a mesura que s’apropava l’home que el comandava, que era borni d’un ull, feina sonar la campaneta i les gent baixaven el cubell de zenc.

    Tot d’una compareixia, a davant de l’aparador, el carter Sr. Estrada. Home baixet d’estatura i que  també anava amb el cos corvat, però en el seu cas era degut a que traginava una gran cartera de pell que portava en bandolera i plena de cartes. 

    Des del mateix enclavament  observàvem les singularitats de la vida quaotidina del poble. Com quan passaven les sitgetanes, amb la bossa de roba del pa i la lletera i es dirigien a la fleca d’en Pablo i la Tresa. I la llet la compraven a davant mateix del forn i la despatxava la Tresina Farré, acabada de munyir  de  les vaques de la sínia Robert. 

    Ara gent coneguda i altres que no hem vist mai, passen mirant el mòbil i no s’adonen de res del seu entorn. I els pocs aparadors que queden, dels comerços de sempre, són com una finestra oberta on hi han guaitat des de fora i des de dintre. I tots podem certificar que el poble ha canviat i nosaltres també. Sitges, sitgetanes i sitgetans, qui ens ha vist i qui ens veu. 

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 d'abril del 2022)

QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

                        

                                   Fotografia de Lluís Ripoll

     Tot just acabem d’escoltar cants els quals, sortosament, no han d’espantar  cap mal, tot el contrari, són cantúries  que sorgeixen d’entre les tradicions de casa nostra i de l’entusiasme dels qui hi participen. En aquesta  Pasqua, que ha estat pràcticament igual que les d’abans de la pandèmia. Tot un regal per a l’oïda i un cant a la vida, desprès de tantes penúries passades i de doloroses absències.

   Uns  dies abans de sortir les Caramelles al carrer, Ràdio Maricel emetia una entrevista a en Pere Camps Muntané, director de les Caramelles del Prado; a Joan Pinós Sariol, director de les Sitgetanes i a en Josep Soler Merce, en representació d’en Jordi Martí Camps, director de les del Retiro. En un moment de l’entrevista, en Joan Pinós va fer el comentari que actualment resulta més difícil modelar les veus degut a que la gent no està acostumada a cantar, detall que va corroborar en Pere. Volia dir amb això que hem deixat de cantar públicament. Si recordem, per exemple,  en les obres, en les feines, en les cuines... la gent cantava i això significava que, sense adonar-se’n, anaven educant la veu i l’orella i quan s’esqueia anar a cantar Caramelles costava molt poc ubicar al cantant a la corda de veu més adient al seu registre.  Quan en Joan va fer aquesta reflexió, ho vaig corroborar de seguida, perquè les actituds cantabiles han minvat molt en els llocs on es comparteixen feines i activitats.

   I ja no parlem dels autèntics aficionats al cant que n’hi havien molts. No em puc estar d’anomenar-ne uns quants, però compte! No necessàriament són cantants de caramelles, perquè la llista de tots els que han passat per les tres colles és interminable. Només apunto una representació d’aquells que, com diguem sovint, se la sentien pel cant: els Marcet, els Capdet, els Roca, els Trull, Sucarrats, Miró (Estevito del peix), Delclós, germans Muntané, Sardà, Jaume Daví, Morató i també sitgetanes com l’Annita Julián, la Mercè Sanabre, Telo Borrell... La majoria  de cantants esmentats eren  components de l’Shcola Cantorum, que cantaven en els oficis religiosos dirigits pel mestre Manuel Torrens. Altres compaginaven els cants litúrgics amb cantar Sarsueles, cuplets i les cançons de moda. 

      Aquesta continuïtat i la successió de cantades, d’una o altra índole, feien que quan començaven els assaig de les caramelles, o just passada la Pasqua, els cantants  es posaven a cantar el repertori escollit. Fins el punt que els companys que treballaven amb ells també se les aprenien i s’afegien a la cantúria. Igual passava amb els cantants d’altres modalitats, així moltes edificacions s’havien aixecat entre cants de tota mena: cantava el paleta, el manobra, cantava el lampista, el fuster i de vegades un o més treballadors s’afegien a la peça escollida per un dels companys i la combinació resultant es feia escoltar.

    Altres com l’Antoni Morató delectava a la clientela que freqüentava el seu establiment, Las  Vegas, amb una potència de veu i estil que ratllava la professionalitat. També en Josep Roca i Colet, fill del nunci, un altre bon cantant que mostrava interès per cantar en totes les misses que assitia. Els seus cants es feien notar i fins i tot oferia variacions sobre el tema. També durant aquells recordats viatges, amb autocar, organitzats per l’Associació de l’Ecce Homo, el trajecte de tornada estava amenitzat per en Roca, amb melodies de tots els temps. En canvi quan viatjava en tren, que era cada dia, canviava els cants per la conversa fluida però monotemàtica.  

    Bona part de la culpa de que la gent no canti, l’atribueixo als mòbils, perquè a més de l’atenció que se li dedica, se’l hi connecten els auriculars a les orelles i desconnectem d’aquest món, mentre altres canten per nosaltres. 

     Encara tenim sort que els cants de les Caramelles es fan escoltar i atrau  aquesta combinació tan ben coordinada de poesia, música i veus. Curiosament són melodies que les noves tecnologies permeten  tornar a recuperar i a través dels auriculars escoltar de nou, on  i quan vulguem. Esperem que mai la modernitat pugui substituir  tradicions, com aquesta de les Caramelles, que ens permeten escoltar a la poca gent de casa nostra que encara canta.    

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'abril de 2022)

  

LES CARAMELLES TORNEN I EL ROY SE'N VA

                     Les Caramelles canten a la rectoria, obra d'en Joan Yll i Zarrán

     

     En l’article de la setmana passada, encara no m’ho explico, van canviar el temps de dos verbs. Vaig escriure que quan s’apropava el diumenge de Rams anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i a can Vidiella i va sortir,  que quan s’apropa aquest diumenge anem a comprar aquests detalls  a les dues botigues esmentades, com si aquestes encara existissin. Dels dos comerços, primer van tancar a can Pascaret i uns anys desprès a can Vidiella. Aquest és un exemple dels molts que anomenàvem de tota la vida que han abaixant la persiana. 

    A la perfumeria de can “Pascaret”, l’olor del perfum  es complementava amb la música que interpretava el fill de la casa, en Jaume Soler i Milà. En pocs dies de diferència participava de dues tradicions, la que va associada  amb el diumenge de Rams, amb la Pasqua i les Caramelles. 

     Entre palmons i palmes, en Jaume i en José Pérez,  assajaven al violí les partitures de les Caramelles que interpretava la colla del Patronat. Els qui en aquella època hem tingut el goig de participar-hi, hi havia unes cases on s’hi anava a cantar que, per la seva situació, o perquè a la tradició s’hi afegien altres ingredients, pel que fos, derivava a un encanteri que sobresortia per damunt d’altres singularitats. Així, el dissabte a la nit, desprès de l’Ajuntament, s’anava a cantar a la rectoria. I en aquell raconet, tènuement il·luminat pels llums de carbur, com ho il·lustra la pintura del meu oncle Joan Yll Zarrán, les veus i la música, assolien una combinació quasi bé insuperable.

    Anys més tard,  de la Casa de la Vila es va passar directament  a la casa del Doctor Serramalera, a la rectoria s’hi va deixar d’anar des de que les colles fan les seves cantades a l’interior de l’església. Aquest racó del carrer d’en Bosc és un altre espai al qual, en aquelles hores de la nit, no hi falta  ingredient per realçar la bellesa de tot plegat. Transcorregudes  les hores, una altra de les cases que agafava notorietat  era la de la família Jou, en el carrer Joan Tarrida, quan encara disposaven del privilegi d’estar apartats del soroll, tot i que el tenien molt a prop però, a diferencia d’ara, aquest encara els respectava. Aquesta casa era l’última on s’anava a cantar ja de matinada, i això significava encarar el ressopó. Que de primer tenia lloc molt a prop d’allà, a can “Gumersindo”, el Restaurant Bonaire.

    El dilluns al matí s’anava  fins a l’última casa situada en l’últim carrer de Terramar i anàvem baixant fins arribar al poble. A la tarda, després de la típica i tradicional cantada a l’Hospital, es torna al centre del poble i aquí recuperem l’essència. Com passava a davant de la confiteria l’Estrella, un altre lloc emblemàtic, amb un marc extraordinari i encara flairós a pasta de mona. I més tard, o més d’hora, es  feia cap al Roy. Un establiment on hi coincidien moltes singularitats. La més històrica, però, procedeix de quan el Sr. Rafael Comas i Curull  va obrir el cafè Orient  en aquest enclavament del carrer Parellades. Sent un gran aficionat a la música, va ser un dels fundadors del Coro, “La Unió Sitgetana”, que havia tingut la seva seu en diferents establiments. A l’Orient, en Rafel, funda el "Cor Joventut Sitgetana“, del qual en va sortir una colla de Caramelles que ell mateix dirigia.

    Ja amb el nom de cafè Roy, sota la direcció de la família Matas-Arnalot, deia que les colles hi feien les seves cantades. I es podia donar la circumstància, que del seu interior hi sortís en Miquel Utrillo i Vidal. I que ell hagués escrit la lletra, musicada pel mestre Pallarès, que cantava la colla del Retiro. 

      Les caramelles són a punt de sortir al carrer i passa que moltes d’aquelles cases i comerços on s’anava a cantar ja han canviat de propietari o ja no existeixen. Des d’ara cal afegir-hi l’emblemàtic Roy, el que significa que no hi ha res per a tota la vida. Gaudim d’aquests petits privilegis. Tot i donant gràcies que hem estat els darrers  d’haver-nos pogut seure al Roy, mentre erem protagonistes, sense  ser-ne conscients, de la història local. Quedem-nos amb aquest record i gaudim del dia d’avui. I dissabte i dilluns, dels cants de les Caramelles. Bona Pasqua.

     

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'abril del 2022, dijous Sant)

      

DE RAMS A PASQUA

     He llegit en el setmanari de l’Eco, del qual  havia sortit el primer número el 1 de març del 1886 amb una freqüència quinzenal, la crònica d’aquella Setmana Santa, on el diumenge de Rams va coincidir amb el 18 d’abril, dijous Sant el dia 22, el divendres Sant en 23, festivitat de Sant Jordi, sembla ser que amb molt poca repercussió en aquells anys. Al ser una publicació quinzenal, la crònica d’aquella Setmana Santa sortia publicada a l’1 de maig.

    Fer un cop d’ull a aquell número de l’Eco ha estat possible gràcies a l’eina que han posat a les nostres mans l’Associació Digital de Sitges i a la gran tasca  portada a terme per  l’Eduard Tomàs, la Marga Domingo, la Marta Fontanals i el Jordi Milà. Sembla que no pugui ser que, sense moure’ns de casa, podem accedir a totes les publicacions de la premsa local, fotografies, programes , actes dels Plens de l’Ajuntament i moltes coses més dintre aquest Arxiu Digital de Sitges. Que des de un primer moment ha comptat amb el recolzament de l’Ajuntament.

   És curiós quan llegeixes cròniques antigues, a voltes hi trobes un cert paral·lelisme amb l’actualitat. Així passa amb aquella llunyana Setmana Santa: 

    “...Desde   el martes Santo ya comenzó a notarse gran afluencia de forasteros, compuestos en su mayor parte de antiguos vecinos nuestros residentes hoy en Barcelona y que con su presencia daban un aspecto nuevo y más animacion a la población .

    El miercoles por la noche , sobre todo, se veían todas las calles y plazas atestadas de gente que como de costumbre iban a visitar los pasos de la pasión del Señor.

   ... Las procesiones del Jueves i Viernes Santo fueron muy lucidas, viéndose durante estos días gran concurréncia de fieles en los templos y en las visitas de los sagrarios...”.

      Pel que podem comprovar, en aquelles anys, la gent ja omplia els nostres carrers. Mentre que es feien dues processons consecutives, el dijous i la del divendres. Desprès la del dijous es va passar al dimecres, que era dels homes. I la del divendres, de les dones. Fins que, amb bon criteri, es van unificar al divendres. 

    Jo vaig debutar com a músic en la processó del dimecres Sant del 1965, al costat de l’Antoni Pagès Llorens que no feia gaire que també ho havia fet.  El mestre Manuel Torrens feia debutar als seus alumnes en les processons que es celebraven durant l’any. En aquell exercici  era administradora de la Mare de Déu dels Dolors, la senyora Angeleta Jacas esposa d’en Frederic Montornès Pino. Junt amb la resta de components de la banda vam sortir de la seva casa al carrer Sant Sebastià. 

   Cada any hi coincidien moltes curiositats en aquestes processons. A mi, particularment, m’atreia veure a uns   sitgetans que hi  participaven. Acostumats com estàvem a veure’ls vestits de carrer, quan  vestien amb la túnica morada de l’Ecce Homo i la resta de la indumentària negra, donava la sensació que ocupaven  càrrecs de la cúria eclesiàstica. En Jordi Pañella, en Magí Mirabent, en Pere Roig, en  Gaudenci Mirabent, Josep Pagès  ... semblava talment com si tota la vida ho haguessin vestit. Ells mateixos, a l’endemà, es cobrien el cap amb la barretina i anaven a cantar Caramelles. En poques hores passaven del recolliment a les excentricitats que mostraven alguns componentrs de les colles

    Aquest article, com els de la resta de col·laboradors i col·laboradores, gràcies a la facilitat de consulta  que han posat a la nostra disposició   els amics de l’Arxiu Digital de Sitges, igual com he fet jo, ho consultaran les generacions futures  i també a ells hi agradarà saber  que a Sitges, el 2022, continuava omplint-se de gent per Setmana Santa, que es fan processons i que tres colles surten a cantar Caramelles. També  que quan s’apropava el Diumenge de Rams, anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i  a can Vidiella. Al cap i a la fi la vida s’ha envoltat sempre de rutines, costums, festes i tradicions. Tant de bo que quan les generacions  venideres facin la comparció entre el passat i el temps que els tocarà viure, que determinats aspectes  tampoc difereixin  tant. Això significarà que la vila no ha perdut ni identitat, ni els costums. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2022)

  

LA MATAFALUGA

   Costums molt habituals en el dia a dia es veien una mica transformats durant les set setmanes que dura la Quaresma. M’hi refereixo en passat perquè avui la mena de penitència que s’observava durant aquest període de temps ha quedat com una mica testimonial. 

     A casa nostra un dels fets que més influïa i repercutia entre la gent, és que durant tot aquest temps no  es feien balls. Tenint en compte que totes les festes i diumenges les dues Societats locals organitzaven populars i exitoses ballarugues, aquesta interrupció aparcava un dels costums més esperats de les tardes dels dies festius. Per la seva banda els músics locals, habituats a no tenir disponible totes les hores dels dies de lleure, se’ls feia estrany anar a passejar amb la família  sense haver d’estar pendents del rellotge. 

      Un altre dels aspectes que també va associat en aquestes influents set setmanes és l’abstinència a menjar carn els divendres. Això contribuïa a que les cases -a l’hora de dinar- assolis protagonisme el bacallà, com element principal d’uns plats condimentats amb un exquisit  sofregit, junt amb escarxofes i ou dur. Però com en quasi tot també existien les excepcions, els qui s’ho podien permetre pagaven el que se’n deia la “bula” i podien menjar carn. Amb aquests detalls es feia encara més evident les diferències de classes que hi havia i també que el diner ho pot “quasi” tot.

     El costum de menjar bacallà els dies d’abstinència no s’ha perdut i el conjunt del plat amb els ingredients que he apuntat, junt amb els pèsols, la menjada resulta exquisida i fa que els divendres no es  trobi a faltar la carn entre les persones que compleixen amb aquesta abstinència. Essent el bacallà el protagonisme, el qual es repartia entre aquests “platillos” i els bunyols corresponents. La bacallaneria més coneguda havia estat a la plaça de l’Ajuntament, cantonada  amb el carrer Major. La Salvadora i la seva filla, la Montserrat Planas, atenien a la clientela, en uns anys en què el bacallà era assequible a totes les butxaques i per tant era present en moltes menjades, que han perdurat fins als nostres dies.

    Es compleixin  o no les predisposicions per secundar l’abstinència, el que agrada a tothom són les postres típiques d’aquest temps: els bunyols de Quaresma. Els quals entre els ingredients hi trobem la matafaluga, aquesta planta que flaireja a anís i contribueix a donar bon gust a aquests bunyols.

   En els anys difícils de la guerra, els més fumadors només pensaven el que podien fumar, i van trobar amb la matafaluga un substitut del tabac, potser més saludable o, si més no, de flaire més agradable.

     Tanmateix és en aquest temps de Quaresma quan  la matafaluga ens retorna a flaires típics i exclusius d’aquests dies i amb ells arribarem a la Pasqua, quan aixecades totes les limitacions manducaries, es sobreposaran altres al·licients molt més dolços,  que els únics que tenen la potestat de prohibir-ho són els metges. Em refereixo a les mones i als muflons, ben assortits de matafaluga que deixen un sabor de boca tan peculiar, fins el punt en què la Pasqua se’ns fa curta. Tot i que una pastisseria local, tots els dissabtes de l’any, n’elaboren i sense haver de passar per les rocambolesques situacions que, cada any, per molt ben organitzat que sembla que ho  tinguin  els susdits pastissers, en un moment donat la situació es descontrola i agafa un caire surrealista.

      Mentre que la matafaluga es converteix en un ingredient  essencial de les pastisseries, un altre ingredient de la Pasqua es fa evident. Em refereixo  als cants de les Caramelles que  les tres colles aquests dies  estan assajant. Aquesta vegada amb l’estímul afegit que els podran oferir tal com estàvem acostumats i no amb les també no menys meritoses demostracions que ens van fer arribar mitjançant les xarxes socials, durant els dos anys de la pandèmia. 

    Només falta aconseguir un altre ingredient molt important, la pau. Que aquesta es restableixi a tot el món. I en concret, en aquesta part que ens és molt propera.

                                          J.Y.M.

    

     ( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2022)

EL RELLOTGER DE LA TRINITAT

    Qui arribi fins aquesta pàgina  de ben segur que es sorprendrà d’aquest anunciat, al considerar que poc té a veure amb els dos protagonistes que apareixen a la fotografia. En el seu dia ja vaig publicar uns títols semblants, en un hi destacava un anunciat molt il·lustratiu: “El fotògraf de la Trinitat”. Atribuint aquest càrrec al recordat amic Pere Cosialls, qui durant la festa de l’ermita es dedicava a fer fotografies que es convertien en un testimoni fidedigne d’aquest dia. A les vigílies d’una altra de les festes, el tomb per casa apareixia amb un encapçalament força suculent: “El xef de la Trinitat”. Dedicat a un altre col·laborador de l’aplec, en Jordi Ferret, que era l’encarregat de cuinar l’arròs del dinar que reunia, a la taula del menjador de la casa dels ermitans,  al Sr. Rector, a mossèn Santiago Casanova, fins i tot a algun bisbe, administradores i les voluntàries que cada quart diumenge pujaven a la Trinitat per a netejar i assegurar-se que tot estigués en ordre.

    I ara s’escau dedicar l’article a l’amic que ha modulat i ha tingut entre les mans la numeració del rellotge més destacat de l’ermita. Em refereixo al  de sol que es troba situat en la paret lateral de sobre la teulada de la capella. La numeració estava malmesa i en Lluís Bayot es va oferir a fer les plantilles que desprès en Magí Fontanals   va transportar damunt de la blancor de la paret, pintant-los amb el blau de Sitges. Que menys, doncs,  que anomenar a la persona  que ha tingut la destresa de dibuixar, amb toc d’artista, quelcom tan important i transcendent com són les hores: “El rellotger de la Trinitat”. Un títol que s’afegeix als altres que he mencionat. D’un rellotge al qual no cal donar-li corda  i que no s’ha de retardar ni avançar com haurem de fer aquest cap de setmana. 

     En Lluís va tenir l’oportunitat de retenir el temps i no va poder. Tampoc la Rosó Carbonell que amb els mateixos arguments amb els quals m’he guiat per cercar un enunciat original i adient. Ella, degut al seu tarannà disciplinat i meticulosa amb la tasca que tenia encomanada, permeteu-me que l’anomeni, emprant  uns termes castellanitzats: “ La mandamás de la Trinitat”. 

    Els dies i les hores són els termes irrefutables que acaben fent el paquet, però abans la vida obra un ventall de possibilitats, que cadascú administra segons li plau o pot. Mentre ens acompanyem de les aficions que també contribueixen a donar sentit a aquesta vida. Les seves eren el dibuix,  caminar per la muntanya i la música. Influenciat per aquesta  havia  freqüentat la casa del mestre Manel Torrens, on va aprendre solfeig amb la mateixa meticulositat que un rellotger, perquè en aquest cas la música marca el temps. I desprès es va decantar per l’estudi d’un instrument que per la negror dominant el seu mestre, en Josep Torrens Urgell l’anomenava la pega-dolça. 

    Potser sí que era massa dolça la sonoritat  que fluïa del clarinet i va  preferir quelcom més estrident i festiu. Ho va trobar en la gralla. A més era home de relacionar-se amb tothom, això el va portar a ser component de la colla de Caramelles que anomenàvem del Patronat, on molts dels seus membres han estat irrepetibles, perquè actuaven i es manifestaven tal com eren. En Lluís tenia la virtut de mostrar aquestes maneres amb una espontaneitat  que el distingia. Company de colla era en Magí Mestres i els dos compartien  bona disposició  per a la teca. Sembla ser que un dia, a en Lluís, les interioritats de la panxa  se li van remoure i no va poder retenir  unes ventositats, davant la comprenssió  del seu company de taula, que li va fer l’observació: “ Bayot, ja et pots tirar pets que no tinc fatu”. Els dos van agrair aquesta mancança.

    I vet aquí que en Lluís, abans d’emprendre l´últim camí, potser li va semblar  que per fi havia aconseguit  parar el temps, perquè aquells dies el sol estava  apagat i per consegüent  l’ombra que projecta  el gnòmon no marcava  cap hora en el rellotge de l’ermita. Però, res, el temps se li va escapar, tal com li va passar a la Rosó  i com  ens passarà a tots. Perquè quan se’ns acaba  la corda, cagada l’hemus.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  25 de Marca del 2022)

 

      

ELS COTXES SITJES I GENT DE SITGES

    Diumenge es celebra la 64 edició del Ral·li Barcelona -Sitges. El primer que es va portar a terme coincidia amb el  diumenge de Carnaval, com així va continuar celebrant-se  durant uns quants anys més fins que, amb bon criteri els organitzadors: el Foment de Turisme conjuntament amb l’Ajuntament, van considerar més oportú desvincular aquesta  cita automobilística del carnaval.

   Recordo perfectament aquella data perquè va crear molta expectativa entre la gent del poble i amb mi que era un nen. El dia es va aixecar plujós i va continuar plovent durant tot el matí, això no va ser impediment per a que a l’hora prevista els cotxes participants, creuessin el pas a nivell i es concentressin a la plaça de l’estació, Va seguir una desfilada fins arribar a la Fragata. 

   Anys abans a Sitges, el Sr. Sitjes hi va establir una fàbrica de cotxes, que va comercialitzar amb la marca sorgida del seu cognom. Era el 1933 quan es posaven en circulació cotxes com el de la fotografia. Curiosament un dels mecànics de la casa era el Sr. Macià Torrens, procedent de Barcelona. I el que són les coses, les seves dues filles: la Conxita i la Maria Torrens de la Vega es van casar amb dos sitgetans, en Domènech González i amb en Manel Vendrell, respectivament. L’esclat de la guerra va desbaratar el projecte de la fàbrica. Anys més tard on havia estat situada s’hi va ubicar la central corsetera. 

    Abans d’aquestes coincidències poca gent del poble disposava d’un cotxe aparcat davant de la porta. I pocs viatjaven si no és que es dedicaven a alguna que altre representació, per la qual havien de desplaçar-se per fer comandes. 

    Viatjants i també els músics van ser els que més es desplaçaven d’un lloc a l’altre. Aquests, per amenitzar balls de festa major. De primer ho feien en tren i baixaven a l’estació més propera,  del poble on anaven a actuar i allà els recollien amb una tartana que els portava fins el seu destí.

   Els músics sitgetans no en van ser una excepció i els primers de viatjar amb una mena de furgoneta adaptada, van ser els components de l’Orquestra Mozart. Els germans Pagès van comprar un utilitari d’aquestes característiques i en Panxito n’era el conductor. Després cobraven de músic i pel servei de transport.

    A mesura que els cotxes particulars van anar imposant-se, els músics hem viatjat ben acomodats dintre el cotxe propi o d’un company. D’aquesta manera els components de la Cobla fa molts anys que viatgem així. I això de ser músic t’obre el camí, perquè quan arribes al lloc i una tanca barra et pas, només et cal dir: “som  músics” i de seguit tens el pas lliure. 

     Em aquells anys encara no s’havien inventat els GPS i s’havia de recórrer als mapes de carreteres, de les quals en Manel Vendrell de can Sou i gendre del Sr. Torrens, n’era un expert. O potser li semblava a ell, perquè en el moment d’escollir la carretera la seva opinió no coincidia  amb la d’un altre company, que igualment mostrava amplis coneixements. Em refereixo al ribetà Sadurní Mestre de can Paf. Que si jo passaria per aquí, que si l’altre per allà. No hi havia mai consens, fins que al final en Sadurní que es mostrava més resolutiu, doncs en Manel en aquests casos feia valer la seva punyent obsessió de fer la guitza i  pel sols  fet de veure al ribetà sortit de polleguera, no li donava la raó. Arribat un punt el de Ribes donava el tema per acabat: “saps el que et dic, ves per allà on vulguis”. I moltes vegades en Manel es decantava per la ruta que aconsellava en Sadurní, entre la seva risa mofeta i l’emprenyament que mostrava el de can Paf.

     Aquest diumenge els cotxes del Ral·li tornaran a fer el mateix recorregut, als conductors no els caldrà activar el GPS, perquè transitaran per la carretera de sempre. Fent honor a la conclusió que també va fer un company músic que, perdut en mig de la complexa i extensa xarxa viaria, es lamentava tot dient: “Abans no et podies perdre, perquè només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar”. Des de la primera edició del Ral·li tot ha canviat molt. Excepte la rebuda que dispensa el poble de Sitges, que segueix sent festiva i afectuosa.

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de Marca del 2022 ) 

"L'ECO" A SOTA LA PORTA

      

   Aquest primer de març l’Eco ha fet 136 anys que és entre nosaltres. Durant tot aquest temps s’han creat uns vincles que han passat de pares a fills i vulguis o no, cada setmana quan entra a les nostres llars, ve a ser com el ésser estimat que truca a la porta i, com a tal, és ben rebut. 

    L’altre dia parlava d’això amb en Joan Olivé i Fornas, que  en va ser repartidor des dels 12 anys fins als 24. Feia una ruta circular que començava a casa seva, seguia  cap el carrer Major, platja Sant Sebastià, fins més enllà de la caserna de la guàrdia civil i tornava pel carrrer Jesús i carrers adjacents, per acabar  altra vegada en el carrer Sant Gaudenci que es on vivia.  

       L’amic m’explicava que, transcorreguts els anys, moltes vegades ha fet el mateix camí i s’ha dedicat a observar les cases on deixava el setmanari i ha arribat a la conclusió que la majoria s’han transformat i molts d’aquells  estadants  ens han deixat o s’ha produït un canvi de propietat. 

    Seguint el recorregut pel carrer Major, es pot dir que deixava un exemplar a cada porta. Des de la farmàcia Ferret a la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas, que quan veien entrar a en Joan per la porta el rebien amb gran satisfacció i tot seguit les dues dones guaitaven encuriosides a la portada i segons els titulars li feien les observacions pertinents.

   Just al costat de la botiga de les Filus, el setmanari aterrava damunt un graó de l’escala per on s’accedia al pis on hi vivia en Ramon Planes Izabal. El doblec del diari deixava al descobert un fragment de la columna: “Carnet de Caminant”, la qual en Ramon signava amb el pseudònim de Tirant. 

   A ca l’Isidra Sabaté era la següent destinació i també a la farmàcia Font. L’única porta que es saltava era a casa de la Lucia Izabal, perquè el mateix Josep hi arribava amb ell a sota el braç. A partir d’aquí l’Eco, que flairava a tinta, entrava en contacte amb altres olors molt més sofisticades; les dels  perfums de la perfumeria Costa, l’olor de dolços  de la pastisseria de l’Estrella i també l’olor de “morapio” que s’escapava de la bodega de ca la Candelaria.. En poca distància en Joan distribuïa la crònica local, on en sorgia una popularitat que per si sola formava una part molt important de les pàgines viscudes del nostre Sitges, on  fins i tot s’hi abraçava la poesia de tres poetes d’aquell mateix veïnat. Del propietari de la farmàcia, en Felip Font i Soler, autor d’emblenatiques lletres de caramelles de la colla del Retiro. També del seu veí més proper, en Josep M. Soler i Soler, igualment poeta  d’inspirades estrofes de caramelles i altres poesies. I que ell, des de les pàgines del setmanari que dirigia, va donar aixoplug  a les inquietuds dels seus veïns mès properes: l’escriptor de can Rigolet i dos poetes, a més d’ell: el farmacèutic i l’oncle d’aquest, en Salvador Soler i Forment. 

    I és el que deia l’amic, aquell veïnat ja no és el mateix i les cases s’han transformat. Com al gener de  l’any 2014  ho va fer aquest setmanari. L’últim Eco que es va imprimir a l’imprempta, sota la direcció de la família Soler, va sortir al carrer el divendres 17 gener del 2014. Li vaig demanar a en Ramon Soler i Fernández que quan estigues a punt d’entrar a la màquina el full amb el meu article que m’avises per deixar-ne  constància, com així va ser el matí del dijous dia 16. Que és quan vaig poder aconseguir aquesta fotografia, històrica i molt emotiva. Sobretot, ara,  quan malauradament en Ramon ja no hi és, ni tampoc l’Antoni Sella i Montserrat que va ser el director de la nova singladura. Completa la fotografia en  Josep Delgado Rubia, que alternava les tasques d’oficial de l’imprempta amb les de repartidor, encara ho segueix fent, del setmanari. Actualment ni la redacció ni l’impemta tampoc estan en la casa del carrer Bonaire. I en Magí Fortuny i Poch ha agafat el relleu de la direcció del  setmanari, amb corresponsalia a Sant Pere de Ribes. Això significa que la capçalera s’ha expandit.

    Pels qui trobem l’Eco a sota la porta, o pels qui el compren al quiosc, el divendres és un dia especial, que contribueix a posar en relleu les petites grans coses. Aquestes que, sortosament, encara perduren després de 136 anys.

 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de Marca del 2022)

UN CARRER DE SOLTERES I DE MANTELLINES

    Des de la nit del passat dimarts a la de l’endemà, dimecres, es produeix una transformació que, quan ens anem a dormir, sembla que no visquem en el mateix poble de la nit anterior. Això mateix passava amb determinats carrers en els quals, tot i ser cèntrics, predominava la tranquil·litat i el silenci.

    Com en el carrer Sant Bonaventura. D’ell  n’he parlat  abastament: que si els cellers, els matxos, tot i fent esment  a algunes singularitats dels seus veïns... Allà s’hi hostatjava la tranquil·litat, fins que un dia es va començar a posar-se de moda i en aquells baixos, on hi havien hagut cellers i estables, hi van obrir un seguit de bars d’ambient gai. Fet que va fer que a les nits s’hi aglutines una “marxeta” que no tenia res a veure amb el que havíem conegut. La màxima ocupació s’aconseguia durant les festes de Carnaval que es van anar succint  a partir d’aquell 1976, quan  es va convertir en el carrer que despertava més curiositat de tots els del poble.

   Quan això passava bona part dels antics veïns ja ens havien deixat, i pensant amb ells tot sovint s’esqueia fer el comentari: “Ai! si aquella gent veies això”. Perquè una altra de les característiques que predominava entre la gent que hi vivia, era que moltes de les veïnes eren solteres. En una de les cases hi vivia, junt amb les seves germanes, la Remei i la Consol Casanova, el germà de les dues,  mossèn Santiago. Com ell, la majoria de les seves  veïnes  assistien a missa cada diumenge i festa de precepte. Per tant era gent de costums saludables, com anar a dormir aviat per l’endemà poder aixecar-se per assistir a la primera missa, on curiosament els hi cobrava la cadira un altre veí, en Virgili Lanau,  que va seguir ocupant-se del que ja feia la seva mare, tot i que va ampliar el currículum degut a que també realitzava tasques de sagristà.

     Així que durant totes les festes, les dones del carrer Sant Bonaventura, com feien quasi bé totes les del poble que complien amb el precepte, ja sortien de casa amb la mantellina posada i tornaven també amb ella ben disposada al cap. Ho preferien així perquè davant el mirall la disposaven  bé i la fixaven amb unes agulles a fi de que el vent no els hi desplacés.

      A mesura que es van anar posant bars, ens venia al pensament aquella imatge generalitzada d’unes veïnes solteres i sense compromís: la Rosalia i la Laura Carbonell; les ja esmentades germanes Casanova; la Juanita, la Maria i la Pepa Jacas; la Maria Teresa Hill Llopis  de cal Torrat que vivia amb la seva tia, la Manela Hill Capdet, que no era soltera però feia molts anys que era vídua. I seguim amb  la Filomena i la Maria Lluís de can Mas; la Maria Capdet filla de l’Enric de les cadires; la Cisqueta germana de la Lola de cal tintorer; la Carmeta filla de la Guadalupe i la Beatriu de can Roca. 

     I per si fos poc, freqüentava el carrer una altra soltera que s’afegia a la alineació apuntada. Em refereixo a la Rosó Carbonell Ripoll, que era molt amiga de la Consol i la Remei Casanova. Que ves si n’és d’oportunista o mal intencionada la veu popular que, pel simple fet de tenir el germà capellà, quan es tractava d’ubicar la seva casa, si referien com a ca les “capellanes”. La Remei i la Rosó  van ser molts anys administradores de l’ermita de la Trinitat, fins que va quedar només aquesta última al front del càrrec.

    De les poques  que van ser testimonis d’aquesta transformació van ser la Maria i la Filomena de can Mas, que fins i tot van llogar el seu local a en Jesús de procedència aragonesa que va posar el primer bar del carrer  de les característiques esmentades. Degut a això i a la botiga de queviures que regentaven en el Cap de la Vila, les dues germanes van fer moltes amistats entre gent del col·lectiu  gai i aquests les mimaven i estaven molt per elles. En aquests dies de carnaval, que era quan  les seves amistats es vestien de dona, amb una elegància exquisida, les dues solteres, entre cridòries i mostres d’admiració, els hi dedicaven complaents  elogis:  “Guaita ell, quin goig que fa”. I per a que no quedes dubte, es reafirmaven: “sí nen, sí, estàs molt maco” . Perquè encara que es vestissin de dona per a elles sempre  eren ells.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de Febrer del 2022)