EL RELLOTGER DE LA TRINITAT

    Qui arribi fins aquesta pàgina  de ben segur que es sorprendrà d’aquest anunciat, al considerar que poc té a veure amb els dos protagonistes que apareixen a la fotografia. En el seu dia ja vaig publicar uns títols semblants, en un hi destacava un anunciat molt il·lustratiu: “El fotògraf de la Trinitat”. Atribuint aquest càrrec al recordat amic Pere Cosialls, qui durant la festa de l’ermita es dedicava a fer fotografies que es convertien en un testimoni fidedigne d’aquest dia. A les vigílies d’una altra de les festes, el tomb per casa apareixia amb un encapçalament força suculent: “El xef de la Trinitat”. Dedicat a un altre col·laborador de l’aplec, en Jordi Ferret, que era l’encarregat de cuinar l’arròs del dinar que reunia, a la taula del menjador de la casa dels ermitans,  al Sr. Rector, a mossèn Santiago Casanova, fins i tot a algun bisbe, administradores i les voluntàries que cada quart diumenge pujaven a la Trinitat per a netejar i assegurar-se que tot estigués en ordre.

    I ara s’escau dedicar l’article a l’amic que ha modulat i ha tingut entre les mans la numeració del rellotge més destacat de l’ermita. Em refereixo al  de sol que es troba situat en la paret lateral de sobre la teulada de la capella. La numeració estava malmesa i en Lluís Bayot es va oferir a fer les plantilles que desprès en Magí Fontanals   va transportar damunt de la blancor de la paret, pintant-los amb el blau de Sitges. Que menys, doncs,  que anomenar a la persona  que ha tingut la destresa de dibuixar, amb toc d’artista, quelcom tan important i transcendent com són les hores: “El rellotger de la Trinitat”. Un títol que s’afegeix als altres que he mencionat. D’un rellotge al qual no cal donar-li corda  i que no s’ha de retardar ni avançar com haurem de fer aquest cap de setmana. 

     En Lluís va tenir l’oportunitat de retenir el temps i no va poder. Tampoc la Rosó Carbonell que amb els mateixos arguments amb els quals m’he guiat per cercar un enunciat original i adient. Ella, degut al seu tarannà disciplinat i meticulosa amb la tasca que tenia encomanada, permeteu-me que l’anomeni, emprant  uns termes castellanitzats: “ La mandamás de la Trinitat”. 

    Els dies i les hores són els termes irrefutables que acaben fent el paquet, però abans la vida obra un ventall de possibilitats, que cadascú administra segons li plau o pot. Mentre ens acompanyem de les aficions que també contribueixen a donar sentit a aquesta vida. Les seves eren el dibuix,  caminar per la muntanya i la música. Influenciat per aquesta  havia  freqüentat la casa del mestre Manel Torrens, on va aprendre solfeig amb la mateixa meticulositat que un rellotger, perquè en aquest cas la música marca el temps. I desprès es va decantar per l’estudi d’un instrument que per la negror dominant el seu mestre, en Josep Torrens Urgell l’anomenava la pega-dolça. 

    Potser sí que era massa dolça la sonoritat  que fluïa del clarinet i va  preferir quelcom més estrident i festiu. Ho va trobar en la gralla. A més era home de relacionar-se amb tothom, això el va portar a ser component de la colla de Caramelles que anomenàvem del Patronat, on molts dels seus membres han estat irrepetibles, perquè actuaven i es manifestaven tal com eren. En Lluís tenia la virtut de mostrar aquestes maneres amb una espontaneitat  que el distingia. Company de colla era en Magí Mestres i els dos compartien  bona disposició  per a la teca. Sembla ser que un dia, a en Lluís, les interioritats de la panxa  se li van remoure i no va poder retenir  unes ventositats, davant la comprenssió  del seu company de taula, que li va fer l’observació: “ Bayot, ja et pots tirar pets que no tinc fatu”. Els dos van agrair aquesta mancança.

    I vet aquí que en Lluís, abans d’emprendre l´últim camí, potser li va semblar  que per fi havia aconseguit  parar el temps, perquè aquells dies el sol estava  apagat i per consegüent  l’ombra que projecta  el gnòmon no marcava  cap hora en el rellotge de l’ermita. Però, res, el temps se li va escapar, tal com li va passar a la Rosó  i com  ens passarà a tots. Perquè quan se’ns acaba  la corda, cagada l’hemus.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  25 de Marca del 2022)

 

      

LES OLORS DE LA FESTA MAJOR

Segons hem anat avançant en el temps , les olors han s’han anat alternant i evolucionat. Per sort han hagut olors que han desaparegut a mesura que el progrés s’ha imposat. Només apuntaré dos exemples: quan circulaven els trens amb aquelles màquines de vapor, mentre anaven sortint de l’estació, deixaven l’ambient impregnat d’una forta  olor de fum, el que desprenia la combustió del carbó. Fins i tot als passatgers els hi quedava també la roba impregnada d’aquella olor.

   El mateix passava  en les cases que tenien llar de foc, que l’olor de fum quedava absorbida en les robes. Però una de molt ofensiva era la que desprenia  les robes de mudar, quan els dies de festa s’anava al cinema i després al ball de tarda, quan arribaves a casa la roba feia una pudor, ofensiva, originada pel fum del tabac, fins el punt que les mestresses de casa, les havien d’estendre a l’aire lliure  per ventilar-les.

   Ara que em refereixo a les olors i altres que deriven en pudors, recordo que cada dissabte el veterà bastoner Magí Mestres i el graller Lluís Bayot Sánchez van  anar a fer un esmorzar de forquilla. Sembla ser que a en Lluís els fesols li desbarataven  les interioritats de la panxa i la cosa derivava en una mena de traca, sense fum però potser acompanyada de certa oloreta. En Lluís  demanava disculpes al company de taula, i aquest el tranquil·litzava amb  la seva particular manera de referir-se a l’olfacte: “no et preocupis, Lluís, ja et pots tirar  pets que no tinc fatu”. Però, pel que es dedueix,  l’oïda la tenia fina .

    Cada època de l’any, cada festa o tradició s’acompanya d’unes olors característiques. Olors que el progrés, al qual em referia, també ha matisat o ha fet desaparèixer del tot. Una de les primeres olors que s’apercebien quan s’apropava la Festa Major, era l’olor de la calç, en totes les cases hi havia el costum d’emblanquinar o repassar les emmascarades i les refregades dels baixos de les façanes, així com les interioritats.. Del resultat de tot plegat en deien que feia olor de net.

   En l’aspecte floral ha predominat l’olor de l’alfàbrega i sobretot l’olor dels nards , que les sitgetanes han disposat per  l’interior de les cases. Un flairós detall que feia i fa Festa Major. Sobretot a l’hora de la matinal, on les senyores són obsequiades amb flors. Pel que respecta a l’alfàbrega, a més del seu flaire característic, es diu que aquest allunya els mosquits. Però com que això no era suficient, les sitgetanes, quan ho tenien tot endreçat, feien unes quantes manxades de “ Flit” . Que era un repel·lent més eficient, tot i que, per uns moments, la seva forta i gens agradable olor,  es sobreposava a les olors de les flors.

   No es podia concebre la festa sense el fet de mudar-se per assistir als actes més rellevants com: anar a Ofici, que per cert l’olor d’encens equival a missa solemne. A la processó o als balls de societat. L’olor que predominava quan es treien el vestits de l’armari, era la característica dels productes que s’han fet servir per prevenir l’acció de les arnes. Una olor que es dissimulava amb la loció que els homes s’aplicaven després de l’afaitat el genuí “ Floïd”. I que es complementava amb una passada de colònia “ Varon Dandy” . I les senyores manxaven d’aquelles peres de goma, cobertes de   atapeïts  serrells sedosos ,  del flascó que tenien damunt del tocador.

   De ben segur, però, l’olor més apreciada i esperada  per tots, era la que s’escapava de la cuina. Olor de pollastre rostit . Un element culinari indispensable, a la taula a l’hora de dinar. En aquell temps que encara no s’havien inventat les “delicatessen” ni tothom es podia permetre gaires sofisticacions quan es tractava de fer bullir l’olla, el dinar de Festa Major, la seva olor, era esperat amb deliri i continguda salivera. I com deia el popular “Matipé”, fins i tot el fum era bo. El dinar s’arrodonia  amb el cafè i  l’amo de la casa encenia un cigar Havà, que li havien regalat en un casament i que, per un dia, suplia al recargolat caliquenyo. L’olor del fum era diferent.

  El mateix passava a l’hora del vermut-concert, l’olor d’aquest xarop es barrejava amb el flaire de les olives sense pinyol, de la salseta de les escopinyes i de les patates de xurreria. Succeïa quan érem jovenets i els pares ens portaven a fer el vermut de Festa Major i les olives sense pinyol ens portaven de corcoll, doncs només les menjàvem en comptades  ocasions. I com que encara no teníem edat de xarrupar del vermut, ho acompanyàvem amb una “Pepsi”.

   Però que seria de la Festa Major sense l’olor de pólvora, una olor característica que no campa  fins a l’última encesa de la ballada final. Que és també quan predomina l’olor de suor, que és una olor que ha estat impregnada de tradició, i que ha impregnat als components dels balls amb els seus salts i corredisses mentre dansen al so de les gralles.

     La modernitat ha portat també una olor relativament nova, la dels bronzejadors. Que en dates com aquesta es barreja amb les esmentades olors associades a la festa. Si més no, altres de noves  es barregen també amb les de sempre: olors de pizza i d’hamburguesa, de patates fregides amb “ketchup”... Potser unes varietats que preferiran els joves en el  moment d’escollir el seu dinar de Festa Major. Perquè cap ha viscut aquella època en què el pollastre rostit era el plat fort de la diada.  

   Les olors, els colors, les músiques, van retornant  en aquesta vigília de la vigília, quan tot és apunt. Afinem el “fatu” , com deia en Magí,  perquè ja fa uns dies que s’ensuma  Festa Major.

    Que la gaudiu molt.